Introducció

En aquests dos articles volem aportar algunes reflexions al fervent debat que es lliura les xarxes i als mitjans al voltant de l’animalisme, l’antiespecisme, la ramaderia i la ruralitat actuals. Ho fem des de la percepció que dins l’esquerra anticapitalista aquest debat és obert, i sovint no s’escolten prou les veus vinculades directament amb la realitat pagesa i rural.

Creiem necessari generar una visió holística de tots els elements històrics, sociològics i econòmics que ens han abocat a la situació actual. No es tracta de defensar la pagesia tradicional i familiar sense més, ni tampoc d’assumir sense matisos discursos conservacionistes o animalistes. Cal plantejar quina és la situació actual, d’on venim i cap on volem anar per afermar i defensar una transformació social també en la ruralitat i la pagesia.

Per això centrarem aquests textos en quatre temes: evolució dels sistemes ramaders, dimensió ecològica de la ramaderia, aspectes morals i ètics; situant la sobirania alimentària com a eix vertebrador de tots ells. En aquest primer article ens centrarem en parlar d’on venim, on som i per què creiem que la ramaderia extensiva és una eina vàlida i imprescindible per la sobirania alimentària.

Història, població i alimentació.

L’agricultura i la ramaderia han estat el pilar central de les societats antigues i motor de transformació i de canvi  des de que fa més de 8.000 anys els humans vam començar a cultivar els cereals i domesticar els animals.

L’augment de la població mundial amb l’arribada de l’època moderna no va suposar una tecnificació de la pagesia, sinó l’augment dels conreus de cereals i de la ramaderia, que va passar de l’autosuficiència a la producció. Vam entrar al segle XX amb una terra ja força esgotada i propensa a l’erosió. I l’augment monumental dels cultius destinats a l’alimentació animal situava l’inici d’una competència clara amb l’alimentació humana. La implementació de les dinàmiques capitalistes a escala mundial i l’actitud imperialista (vigent a dia d’avui) dels països del nord vers el sud, van marcar els canvis de cultius i el paisatge agrari de subsistència de la majoria de zones rurals del món.

Cap als anys seixanta, la situació demogràfica creixent imparable i la distribució geogràfica dels cultius així com les possibilitats de l’acumulació de capital brindaven la possibilitat d’augmentar la producció amb els nous avenços químics i tecnològics. L’anomenada Revolució Verda buscava la intensificació de la producció, la implantació definitiva de les divises i preus marcats en les exportacions i juntament amb una política de contenció dels preus a nivell global van enfonsar la pagesia amb salaris baixos irrisoris, desplaçant l’acumulació del capital agrari en altres sectors com la transformació i distribució dels aliments.

Amb la globalització i l’acceptació del sistema capitalista al nostre territori, es va propiciar que aquells grans propietaris sobretot de terres baixes – a les zones de muntanya va continuar la gestió dels comunals de pastura – deixessin de veure el cooperativisme agrari com a necessari i es fessin un lloc al mercat amb marca pròpia mitjançant la intensificació de les seves produccions iniciant així una carrera al tràfic d’influències polítiques, i al seu creixement econòmic exponencial amb grans acumulacions de finques, granges i capital (com és el cas de marques lleteres o cases d’embotits i càrnies).

Així doncs les dinàmiques capitalistes mundials anaven deixant empremta a les zones rurals, des de la concentració de terres i intensificació de les produccions agrícoles i ramaderes, a l’abandó de moltes masies i terres per anar a treballar a les fàbriques i zones urbanes al voltant de la metròpolis en els països del nord (als anys 60 més de 2 milions de persones actives al sector van abandonar el camp per la ciutat a l’estat espanyol). Als països del sud planetari la intensificació de certs tipus de producció agrària (arròs, soja, cotó, blat de moro…) van trencar amb la biodiversitat cultivada, les estructures i formes socials de les comunitats indígenes locals i la implantació del monocultiu com a sistema que generaria una dependència total de les noves treballadores precàries del camp a les empreses multinacionals, que els hi ho donaven tot (llavors, eines, fertilitzants i uns sous de misèria). 

A Catalunya l’arribada de la revolució verda es va manifestar en tres grans processos. L’especialització, la tecnificació i la integració en el procés industrial.

Parlem de ramaderies

Avui doncs podem parlar de diferents tipologies de ramaderia al nostre territori. La ramaderia d’autosuficiència tan diversificada com al segle XX és a dia d’avui inexistent. És necessari doncs posar el focus de la qüestió en la dimensió de les explotacions i el seu sistema de maneig ja que trobarem diferències abismals – sota el nostre parer, que dista de la definició per llei – tant des d’un punt de vista ecològic, d’impacte en l’entorn immediat, com de benestar animal i condicions sociolaborals.

La ramaderia extensiva és aquella que utilitza els recursos de l’entorn per transformar-los en un producte càrnic/làctic o altres. Les pastures en prats sembrats, prats permanents, sotabosc i rostoll constitueixen l’alimentació dels animals que, si en tenen, al tancat o cobert només hi dormen (i se’ls hi aporta un complement quan l’estació de l’any ho requereix i si ho requereix). Aquest tipus de ramaderia es pot combinar amb sistemes semi-extensius, que impliquen tenir animals tancats un temps, o unes èpoques de l’any, per accelerar l’engreix o augmentar la productivitat. Parlarem en aquest cas de models semi-extensius.

Per altra banda, la ramaderia intensiva és aquella en la qual l’alimentació dels animals depèn total o quasi totalment de l’aportació de farratges, ensitjats i pinsos al corral. En aquest règim la pastura és inexistent. Cal diferenciar aquí entre la ramaderia intensiva industrial (majoritària) i la d’escala familiar (menor). Quan es parla de ramaderia intensiva industrial estem parlant de grans empreses que gestionen amb economia d’escala tota la producció ramadera, des de la producció de cereals als escorxadors, i que en la majoria de casos hauríem de parlar d’indústria càrnia i no de ramaderia. 

La ramaderia intensiva d’escala familiar és una víctima directa de la indústria càrnia. En molts casos prové d’explotacions extensives tradicionals que per pressions del mercat han acabat assumint un sistema de cria d’animals intensiu, fins al punt que acaben «integrats», és a dir, llogant-se (mà d’obra i terres i instal·lacions) a grans empreses càrniques que controlen la producció. 

Els principals impactes de la ramaderia intensiva són socials, econòmics i ecològics: 

A nivell social, la intensificació i industrialització de la ramaderia concentra la producció en poques mans, redueix la necessitat de mà d’obra gràcies a una mecanització extrema i alhora precaritza els treballadors per ajustar els costs. Això ha expulsat de manera continuada mà d’obra de les zones rurals, que ha marxat d’aquestes zones per anar a buscar feines a les metròpolis, provocant despoblament rural.  

Econòmicament parlant, cal tenir en compte que la producció agrícola intensiva està fortament subvencionada, de manera que la matèria primera és molt barata, i no es paguen les externalitats negatives (bàsicament ambientals) de la seva activitat. Així s’aconsegueix vendre productes d’origen animal a preus molt baixos. A més, al ser sistemes encarats a produir en gran quantitat, aquesta producció no sol vendre a través de canals curts i sovint -com en el cas del sector porcí a Catalunya- es dedica a l’exportació i a l’especulació, provocant autèntiques distopies alimentàries.

Pel que fa a l’impacte ecològic, la ramaderia intensiva és un tipus de ramaderia que consumeix molts recursos, i que genera molts residus concentrats a llocs concrets. Quan parlem de la contaminació que causa la ramaderia (per purins, per gasos d’efecte hivernacle…) ens referim majoritàriament a aquest tipus de ramaderia, ja que és el majoritari actualment. De la mateixa manera, les dades sobre  litres d’aigua o quilos de menjar necessaris per un quilo de carn o litre de llet, també són dades fetes a partir d’aquest model d’indústria càrnica. Molts factors afavoreixen aquest elevat consum i contaminació: concentració i confinament de molts animals, sistemes de cria, d’alimentació i d’instal·lacions que produeixen purí, creixements ràpids dels animals etc.

Com a ramaderes, i persones que habitem entorns rurals, tenint en compte el que hem exposat anteriorment creiem que l’únic model vàlid per a la cria d’animals ambientalment i socialment (a banda d’èticament) és la ramaderia extensiva. La ramaderia extensiva aporta beneficis ambientals i permet garantir la sobirania alimentària dels pobles. Però també és evident que no tot s’hi val per molt que li posem el cognom «extensiva»: pot tenir externalitats negatives, com seria la sobrepastura, que contribueix a l’erosió del sòls i desertificació. 

Tot seguit exposarem per què considerem que la ramaderia extensiva és ecològicament i ecosistèmicament la millor opció, i per què la considerem imprescindible per la sobirania alimentària.

Cicles de vida, ecosistemes i ramaderia extensiva

L’organització de les societats occidentals ha estat, des de fa milers d’anys, una organització vertical basada en l’acumulació. Una piràmide on els de dalt només agafen i els de baix es queden amb les molles. La culminació d’aquesta organització arriba amb el capitalisme, on tenim un flux clar econòmic de baix cap a dalt, una acumulació de capital a les classes socials superiors i una extracció de recursos i mà d’obra als de baix. És fàcil entendre que un flux unidireccional necessita una extracció i un creixement continu. I és normal que, quan mirem el món, ho fem des d’un prisma humà, i des dels esquemes culturals i simbòlics que ens han socialitzat: dels nostres coneixements, les nostres limitacions i els nostres prejudicis. Milers d’anys d’organització vertical deixen empremta a la nostra ment.

Però és vàlid extrapolar els conceptes d’aquesta organització social al funcionament de la naturalesa? Fent un repàs al funcionament dels ecosistemes veurem que el plantejament humà està molt allunyat del funcionament natural. No hi ha fluxs unidireccionals, no hi ha límits clars ni classes superiors, i per suposat no hi ha una acumulació contínua de vida, energia i matèria.

Els ecosistemes són comunitats d’éssers vius i el medi en el qual viuen que funcionen de manera cíclica, amb un reciclatge continu de matèria i una creació i destrucció contínua de vida. Per tal que es dugui a terme aquest reciclatge, cada grup animal, vegetal, fúngic, bacterià hi té un paper clau. Com tots sabem, les plantes utilitzen l’energia solar, el CO2 de l’atmosfera, l’aigua i els minerals del sòl per créixer, reproduir-se i crear matèria orgànica. Però els nutrients del sòl són finits, i per tal de que continuï la vida vegetal cal que part de la matèria orgànica que elles mateixes han creat torni a terra. Vaja, que els cal la seva pròpia mort perquè la vida continuï. Del primer pas per aconseguir-ho se n’encarreguen els herbívors. Mengen les plantes, les digereixen, i les excreten amb una proporció de Nitrogen i Carboni més apta perquè puguem passar al següent pas, que consisteix en mineralitzar la matèria orgànica: els insectes són els primers en començar a alimentar-se dels excrements i els segueixen els fongs i els bacteris. Aquest procés va alliberant els elements de la matèria orgànica, transformant-los en minerals altre cop, de manera que les plantes en poden tornar a disposar. Però també hi ha una part que queda en forma d’humus: és una part complicada de descomposar, però primordial per donar estructura al sòl, evitar l’erosió i aguantar la humitat. La majoria d’ecosistemes terrestres, sense herbívors no podrien completar aquests processos i acabarien esgotant els recursos del sòl, encaminant-nos així cap a la desertificació.

Però si les poblacions d’herbívors creixessin infinitament, la comunitat vegetal que els suportava arribaria al col·lapse, provocant també erosió i desertificació. Així que el paper dels depredadors també és clau, entenent així que la mort d’herbívors és necessària per garantir la supervivència de l’ecosistema i per tant de totes les comunitats que hi viuen. I les poblacions de depredadors també han d’estar sota control; aquest s’estableix dins de la mateixa espècie (fent fora els individus més dèbils, els mascles, etc.) o bé és degut, simplement, a la manca d’aliment: si baixa la població d’herbívors, baixa la de depredadors: la majoria de cries i individus dèbils no sobreviuran, passaran a ser aliment per insectes, fongs, bacteris, es transformaran en humus i minerals, i arribarem a l’últim pas: les plantes utilitzaran els minerals, el carboni, el Sol i l’aigua per créixer, reproduir-se.

Tot aquest funcionament ens explica que la continuïtat de la VIDA -amb majúscules, perquè cal diferenciar les vides d’individus de la VIDA com a concepte global- depèn del reciclatge de la matèria, és a dir, de la mort en tots els grups i espècies dels ecosistemes.

Els humans no som una excepció: quan produïm aliment estem creant vida i per tant també creem mort. Quan conreem estem creant ecosistemes joves i molt productius, i és necessari un reciclatge ràpid de matèria per tal de garantir la continuïtat d’aquesta productivitat. I no hi ha res millor que adobar amb fems, imitant els sistemes de pastura, que son un dels ecosistemes terrestres més productius. Pensar que podem prescindir dels herbívors per tancar els cicles que la natura ha dissenyat al llarg de milions d’anys és molt agosarat. 

La revolució verda ens va fer creure que tancar cicles era cosa del passat, i l’agricultura va passar a dependre de combustibles fòssils i de fertilitzants químics, trencant així els equilibris, i convertint-se en una de les principals causes de pèrdua d’hàbitats, de contaminació d’aqüífers i de pèrdua de sòl. Però per garantir la sostenibilitat del sistema agroalimentari l’agricultura (diversificada i localitzada) ha d’estar lligada a la petita ramaderia extensiva, igual que ho estan, en la gran majoria d’ecosistemes terrestres, lligats els diferents nínxols ecològics.

Coneixent doncs el funcionament dels cicles dels ecosistemes, podem afirmar que la idea de que podem alimentar-nos sense matar cap animal és radicalment falsa. Tothom que hagi tingut un hort haurà hagut de competir amb rosegadors, insectes o altra fauna herbívora. Qui hagi sembrat un camp de cereals no pot ser aliè que per tal de fer-ho haurà destruït tot l’ecosistema del sòl amb la llaurada i haurà desplaçat multitud de fauna, que en la majoria dels casos haurà mort per no trobar un hàbitat «desocupat» on establir-se (a la vegada que haurà creat un espai idoni per altres espècies).

No cal dir que la recol·lecció, com en alguns punts s’exposa, amb el volum de població actual, no és ni tan sols una opció, ja que el que estaríem fent seria arrasar ecosistemes madurs, en general poc productius, i competir directament amb l’aliment d’altra fauna, establint una relació, en aquest cas sí, completament extractivista amb la natura.

Llavors, descartant l’opció d’alimentar-nos sense provocar la mort de cap animal (ja sigui directa com indirectament), creiem que el més encertat és centrar-nos en pensar com podem produir el nostre aliment interaccionant de la manera més positiva possible amb el medi. És a dir, treballant per la sobirania alimentària, i produccions agro-ramaderes ecològiques, localitzades i amb un entorn rural viu.

Recordant que fa milers d’anys que l’ésser humà interacciona amb el medi, creant així paisatges diversos, en mosaic, alternant masses forestals, sembrats o pastures, que han ofert condicions idònies a gran diversitat d’espècies, podem veure que la pastura és una molt bona representació de les relacions simbiòtiques que encara ara es donen amb el medi. Aquesta ajuda amb la dispersió de llavors, , promou la diversitat de flora evitant la predominança d’una sola espècie vegetal, cosa que afecta directament a la diversitat de fauna i pren una part molt important en el reciclatge de nutrients amb els seus excrements, que serveixen d’aliment a tota la xarxa tròfica. 

En el moment actual és necessari reivindicar-la, ja que estem perdent la diversitat d’hàbitats, guanyant connectivitat entre masses forestals i creant així un territori molt propens als grans incendis en comptes dels petits incendis propis de l’entorn mediterrani. Els petits ramats ens ajuden a disminuir la connectivitat horitzontal i vertical dels boscos i per tant, a part de la prevenció d’incendis, fan que aquests siguin menys virulents i la regeneració sigui més fàcil. 

Vers la sobirania alimentària i per un canvi de paradigma alimentari

Per sobirania alimentària entenem el dret dels pobles a decidir sobre la seva alimentació i la producció d’aquesta, garantint aliment sa i de qualitat a tota la població. Per tal que aquesta situació es pugui donar entenem que hi ha dues premisses necessàries: dependre al mínim d’inputs externs, i aprofitar de manera eficient i sostenible els recursos més propers.

Pel que fa a la primera, és necessari controlar i tancar al màxim els cicles de nutrients en l’agricultura: per poder conrear menjar, el primer que ha de menjar és el sòl, i perquè ens fem una idea, l’any 2005 a l’estat s’estima que es van utilitzar 24.269 tones de Nitrogen en el cultiu d’hortalisses. Si bé és cert que a Catalunya tenim un excés de nitrats per purins, aquests a la seva arrel provenen de la intensificació de l’agricultura, i aquesta va ser possible «gràcies» al descobriment de com generar fertilitzants nitrogenats a partir del N2, procés que necessita molta energia per dur-se a terme (a l’estat, el 60% de les despeses energètiques dels principals cultius provenen d’aquests fertilitzants). Per nosaltres, els fertilitzants químics no haurien de ser una opció, degut a la gran despesa energètica que comporten, a que no aporten estructura al sòl, fent-lo més vulnerable a la desertificació, i a que la seva alta disponibilitat de nutrients contamina els aqüífers amb la lixiviació.

En canvi, amb la pastura els herbívors estimulen el creixement de plantes, algunes d’elles lleguminoses fixadores de nitrogen, i el maneig dels ramats ha estat sempre un mètode eficaç per redistribuir aquesta fertilitat dels boscos i pastures als camps de conreu mitjançant les seves dejeccions. Si no controlem els cicles de la matèria, generem fortes dependències externes i no serem capaços de decidir sobre el nostre sistema alimentari i productiu. 

Referent a la segona premissa, no totes les terres poden ser conreables i, de fet, el voler treballar terres en llocs inadequats comporta desastres ambientals lligats amb l’erosió del sòl i la desertificació. En un context d’emergència ambiental com el que vivim, aprofitar ecosistemes sense malmetre’ls per produir aliments altament nutritius i de qualitat per als humans és imprescindible. Pasturar és una activitat altament compatible amb la conservació de la biodiversitat, cosa que dona resiliència als ecosistemes davant dels canvis que sembla que arribaran abans del que voldríem.

Finalment, voldríem recalcar que davant un sistema econòmic que intenta controlar l’alimentació mundial (no oblidem que el 50% del comerç de cereals està en mans de dues empreses, que cinc empreses controlen el 75% del panís i quatre altres empreses controlen el 80% del processat de la soja, i a nivell estatal, 10 empreses controlen el 40% de la facturació de la indústria càrnia) la petita ramaderia extensiva descentralitza la producció d’aliment aprofitant recursos poc valuosos per aquestes grans empreses com són les pastures de muntanya i els boscos – reductes que encara resisteixen la voràgine de concentració de la producció alimentària en 4 mans-.

La sobirania alimentària no és possible sense un canvi de dieta,. Però no només es tracta de consumir menys carn. Es tracta de què aquella que consumim, així com la resta de productes, siguin de producció local, el màxim de sostenible i el mínim de processats possible. D’entendre que allò que mengem és també una opció política, ecològica i social. I va tant per allò que comprem privadament com allò que exigim que es compri de manera pública (menjadors comunitaris d’hospitals, escoles, residències, etc.) i el que exigim i limitem a les grans empreses agroalimentàries del nostre país. 

Foto de portada: Wikimedia Commons – Bea Perez Aragunde