Alguns apunts sobre «La línea invisible»

«La línea invisible» és una sèrie que narra els inicis de l'organització armada ETA. Encara que trepidant, té algunes descontextualitzacions que val la pena assenyalar.

Alguns apunts sobre «La línea invisible»

Alguns apunts sobre «La línea invisible»

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

«La línea invisible» és una sèrie que narra els inicis de l'organització armada ETA. Encara que trepidant, té algunes descontextualitzacions que val la pena assenyalar.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

En primer lloc dir que la sèrie m’ha agradat. Té ritme i està ben ambientada. En la línia de El día de mañana, també de Movistar. De fet, els directors són els mateixos: Mariano Barroso i Alejandro Hernández. Per tant, trobe que és una bona sèrie per aquests dies de confinament. El paper dels actors, especialment el de l’Àlex Monner (Txabi Etxebarrieta) i Enric Auquer (José Antonio Etxebarrieta) junt al d’Antonio de la Torre (Melitón Manzanas), és excel·lent. Segurament el principal defecte és el de l’accent basc que de vegades desapareix. Però, com dic, em semblen unes interpretacions molt bones.

Ara bé, com tot, sempre hi ha un, dos o tres «peròs». Per la part que em toca, com a historiador, he trobat coses a faltar. Mancances, febleses i elements que d’una manera o altra, malgrat que els directors intenten crear un producte que s’allunye de la interpretació presentista del fenomen ETA, al final acaben caient, per activa o per passiva, en aquells llocs comuns d’on volen fugir. Anem per parts.

A la sèrie apareix una divisió entre la ETA obrerista i la ETA culturalista. La divisió oblida que la decisió de la V Assemblea i la figura de Txabi Etxebarrieta representaren la línia que unificaria els dos posicionaments polítics.

El context internacional

La sèrie no el té en compte. Si més no, amb la profunditat que l’hauria de tenir. Més enllà d’un pòster del Che Guevara i algunes imatges del Maig del 68 francès, el context polític internacional en què apareix ETA no està reflectit a la sèrie. I és fonamental. Sense la repercussió i impacte de la revolució cubana, els debats polítics del maig parisenc (més enllà de les pedres que volaven), la guerra del Vietnam, la revolució Xinesa o la independència d’Algèria, és impossible entendre l’aparició d’ETA. Però, sobretot, la decisió d’iniciar la via armada. Perquè ETA no va ser un fenomen aïllat, fruit d’uns fanàtics culturalistes bascos i un grup de capellans com, en algun moment, es pot intuir a la sèrie. ETA apareix en un moment històric en què agafar les armes per defensar postulats polítics des de l’esquerra era una pràctica habitual en tots els continents i que comptava amb el suport d’un nombre important de joves militants polítics. Ja fos per romanticisme revolucionari, per idealisme o perquè realment es veia com una pràctica viable, el cas és que la lluita armada aparegué més enllà d’Euskal Herria en Irlanda, la República Federal Alemanya, Itàlia, entre molts d’altres països.

Foto: Fotograma de la sèrie

ETA, més enllà de les armes

Com molts altres moviments polítics del moment, ETA anava més enllà del front armat. De fet, aquest era un més i no precisament ni el central ni el que més militants tenia. El front militar, com es veu reflectit a la sèrie es dedicà durant molt de temps a accions de tipus propagandístic que no buscaven víctimes mortals ni ferits sinó únicament situar «la causa» en les primeres planes dels diaris i anar acumulant simpatitzants. A la sèrie apareix una divisió entre la ETA obrerista i la ETA culturalista. La divisió, que parteix d’uns debats i posicionaments reals però simplificats, oblida que, precisament, la decisió de la V Assemblea i la figura de Txabi Etxebarrieta representaren la línia que unificaria els dos posicionaments polítics. Per a ser obrerista no calia ser espanyolista i per a ser independentista no calia ser Sabino Arana. Des del meu punts de vista, aquí la sèrie s’equivoca i ens porta a debats presentistes en què sembla que hi va haver una ETA bona i una ETA dolenta. La primera, obrera i internacionalista, amiga dels altres pobles d’Espanya i lluitadora per la democràcia. La segona, fanàtica i nacionalista, enemiga radical dels obrers espanyols. El debat, com dic, és totalment fals i a més descontextualizat. I si alguna cosa representà Etxebarrieta es la síntesi en el País Basc de les dues lluites tal i com estava passant en altres llocs del món.

La pressió del Règim

En paral·lel a les poques accions armades d’ETA dels primers temps, el règim va perseguir, torturar i assassinar tant militants com ciutadans bascos identificats com a membres de l’organització tot i que no ho eren. Aquest darrer element, el de la repressió, tot i que apareix i està magistralment interpretat per Antonio de la Torre fent de Melitón Manzanas, no queda reflectit en tota la seua plenitud i complexitat. Dona la sensació que són pocs els torturats, pocs els reprimits. I, sobretot, oblida en molts moments la transversalitat de la repressió que el règim aplicà contra bascos i basques de diferents àmbits socials. La repressió va ser un factor fonamental per a entendre l’evolució dels militants d’ETA cap a posicionaments favorables a la lluita armada contra persones físiques. Quan ETA va decidir matar, abans eren molts els bascos que havien mort en mans de la dictadura i, sense que una cosa justifique l’altra, s’ha de tenir en compte per entendre la decisió final.

Com tota sèrie o pel·lícula s’ha de mirar amb uns quants llibres al costat

El paper de l’Església

Efectivament, una part de l’Església basca va veure amb bons ulls l’aparició d’ETA. Però ETA no va aparèixer en un seminari com algunes fonts han intentat fer-nos creure. Ni tampoc va tenir en l’Església el seu nucli dur de militància. Com a la resta de l’Estat, i especialment a Catalunya, a Euskal Herria hi va haver una part de l’Església que s’anà apropant al moviment obrer, als moviments nacionalistes com el català o el basc, que apostà per col·laborar amb l’oposició al règim i acabà fomentant l’aparició de grups de cristians obrers de base. Això és una cosa i una altra l’omnipresència al llarg de la sèrie de determinats capellans que en un moment donat són els encarregats de donar el vistiplau a ETA de matar. Com dic, el paper de l’Església basca està sobrevalorat i és un altre dels punts presentistes de la sèrie que acaba consolidant una de tantes idees falses sobre l’aparició d’ETA.

Foto: Fotograma de la sèrie

Militància i formació política

En la sèrie dona la sensació que els militants d’ETA són «quatre i el cabo». Tant en la reunió de creació de l’organització on es decideix el nom (per cert, «el Inglés» de la sèrie, representat com un fanàtic culturalista, és l’històric Julen Madariaga fill d’exiliats polítics bascos i amb els anys impulsor d’organitzacions contràries a la lluita armada com Aralar o pacifistes com Elkarri) com en les assemblees, són poca gent. La sèrie oblida que els presents en la V Assemblea, per exemple, eren delegats. Igualment, si atenem al cercle immediat a Txabi Etxebarrieta, la sensació és que són pocs els que decideixen radicalitzar la via armada. Això no va ser així. És difícil poder saber quanta militància tenia ETA aleshores, però era molta més de la que es veu i reflecteix la sèrie. Algunes fonts parlen d’unes 600 persones entre 1966 i 1970 de les quals unes 102 haurien fet d’alliberats de l’organització. Igualment, hem de tenir en compte l’existència d’altres organitzacions que també realitzaven accions armades propagandístiques en aquells moments a Euskal Herria. Des d’EGI a l’ORT, l’AST o diferents ramificacions d’ETA com ETA-berri o ETA-bai. És a dir, un ecosistema polític molt més complex de com es representa a la sèrie. A més, tant la formació acadèmica i intel·lectual dels germans Etxebarrieta com la de la resta de la militància no es veu reflectida. Sí, Txabi és representat com un poeta, intel·lectual i professor universitari, però al final s’imposa més la idea d’un jove idealista que no la d’un militant que reflexiona i acaba actuant fruit d’aquesta reflexió, no per romanticisme sinó per conviccions polítiques fermes.

En definitiva, com tota sèrie o pel·lícula s’ha de mirar amb uns quants llibres al costat. I sempre amb la lupa de la sospita ben col·locada per a no veure només el que ens volen ensenyar sinó també el petit detall.

Foto de portada: Pixabay
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Historiador especialitzat en nacionalisme i professor. Autor de No tots els mals vénen d'Almansa (El Jonc, 2013)

Comentaris

Alguns apunts sobre «La línea invisible»

1 Comentaris de l'article
0 Debats generats de l'article
1 Seguidors
 
Comentari amb més respostes
Comentari amb més vots
1 Participants
Sebastià Tost Jeremias Nou participant
  Notificacions  
Notificació per rebre
Sebastià Tost Jeremias
Sebastià Tost Jeremias

Molt bon article, estic totalment d’acord amb l’anàlisi que es fa d’aquesta Sèrie televisiva, sobre els orígens D’ETA, a pesar dels límits esta Be, ami em va enganxar

LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.