Algunes lliçons post-14F: contra el triomfalisme de l’esquerra a Catalunya

Algunes lliçons post-14F: contra el triomfalisme de l’esquerra a Catalunya

Algunes lliçons post-14F: contra el triomfalisme de l’esquerra a Catalunya

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Els resultats de les eleccions catalanes del 14F han donat 8 escons als Comuns i 9 a la CUP. O, dit d’una altra manera, 8 escons a la socialdemocràcia i 9 a l’anticapitalisme. En total, 17 escons nítidament d’esquerres. No és molt, tenint en compte que Catalunya travessa una greu crisi social i necessita, doncs, una esquerra forta que disputi el poder i pugui implementar un programa de xoc. No és molt, però es respira cert alleujament, quan no directament triomfalisme, en els dos esmentats espais polítics.

La decadència dels Comuns

Pel que fa als Comuns, han salvat els plats en no perdre cap escó respecte les anteriors eleccions. Això els ha infós la sensació que el vaixell no se’ls enfonsa. Res més lluny de la realitat. Els Comuns havien tocat fons en les eleccions del 21D de 2017 (havien passat d’11 a 8 escons), però la diagnosi (en part correcta) d’aquell mal resultat era clara: un partit que no es posicionava clarament a favor o en contra de la independència de Catalunya no podia rebre molts suports electorals en el moment de màxima polarització de l’eix nacional. El problema és que les darreres eleccions s’han celebrat en un context en què l’eix nacional està molt més destensat que el 2017, i malgrat això el resultat dels Comuns ha estat similar a l’obtingut aleshores. Això significa que si els Comuns no són capaços de treure millors resultats enmig de les condicions que suposadament els haurien d’afavorir, estan immersos en un procés de decadència profund.

La culpa d’aquest procés de decadència dels Comuns la té la seva estratègia suïcida de blanquejament del PSOE, és a dir, de col·locar-li constantment l’etiqueta «d’esquerres» per no haver d’assumir que l’única esquerra a nivell espanyol són ells mateixos i que per tant l’estat espanyol és irreformable, almenys en la profunditat que caldria reformar-lo. Però aquesta estratègia no és només suïcida pel fet que el PSOE no és d’esquerres, sinó perquè és un pilar sobre el que s’aguanta el Règim del 78. Allò que va fer créixer l’espai de Podemos era precisament la impugnació del règim, i lògicament el que l’està fent enfonsar-se és el suport a un dels pilars fonamentals d’aquest mateix règim (només cal veure la seva defensa acèrrima de la monarquia i les grans empreses de l’Ibex 35, a les que repartirà els Fons Europeus de forma totalment centralitzada).

Un sorpasso del qual cal extreure les correctes conclusions

El sorpasso de la CUP als Comuns aquest 14F és un indicatiu d’aquesta tendència. Però el punt de referència de l’èxit o fracàs de la CUP no hauria de ser l’esquerra en decadència dels Comuns, sinó l’esquerra socioliberal d’ERC, que ha obtingut 33 escons. La lectura de la CUP als 9 escons obtinguts potser no hauria de ser «hem aconseguit el sorpasso als Comuns» sinó: «Si hem aconseguit aquesta pujada malgrat la campanya poc brillant que hem fet (plena de contradiccions i amb un perfil força baix), imagineu-vos com de lluny podríem arribar amb un lideratge de debò.»

A diferència dels Comuns, els problemes de la CUP no són de principis; no parteix d’una lectura allunyada de la realitat, i per tant aquest espai té una base sobre la qual es pot construir un projecte guanyador. En aquestes darreres eleccions la CUP s’ha beneficiat de l’augment de l’abstenció, en tenir un electorat més mobilitzat i jove que altres partits. Però si bé és cert que això hauria d’allunyar els anticapitalistes del triomfalisme, no vol dir que els hagi de dur a desmerèixer el punt fort que al mateix temps s’ha evidenciat en aquests resultats electorals: que la CUP té una base estable, fidel i ben arrelada al territori.

Foto: Wikimedia Commons

La CUP, doncs, compta amb uns fonaments de gran potencialitat, però demostra poca capacitat d’aprofitar aquests fonaments per a convertir-se en un partit amb suports massius. Per a això potser cal crear els mecanismes perquè es generi un lideratge fort que pugui liderar i canalitzar tota aquesta energia política de forma ben focalitzada i dirigida. Potser cal combinar l’assemblearisme que caracteritza la CUP amb un model més clàssic de partit. Hi ha d’haver contrapesos, però al mateix temps direcció política. El lideratge d’una organització ha de poder dedicar moltes més energies a bregar amb els adversaris externs que amb els contrapesos interns. L’assemblearisme pur amb què va nàixer la CUP va ser fruit d’un procés i una sensibilitat polítiques post-15M que no són els d’ara. En aquell moment anàvem lents perquè anàvem lluny, però si seguim aquest ritme potser no arribarem enlloc: la pobresa, el feixisme i l’escalfament global avancen molt més de pressa. Necessitem una arma política de la màxima eficàcia a l’alçada de la situació d’emergència que s’albira. Si aquesta arma no és l’esquerra, serà la dreta.

Una esquerra anticapitalista a la cruïlla del camí

En moments de crisi socioeconòmica, quan el capitalisme fracassa a l’hora de proveir els mitjans més bàsics per al sosteniment d’una vida digna, la societat es polaritza i mira als extrems. Aquesta conseqüència no és dolenta per si mateixa, perquè és fruit de la incapacitat cada vegada més gran de camuflar la veritable naturalesa injusta del sistema capitalista. El problema és a quin dels dos extrems mira la gent. En aquests contexts de polarització, el paper històric de l’extrema dreta és fonamentalment assenyalar com a culpables de la crisi els de més a baix (i en menor mesura les elits cosmopolites), i el de l’extrema esquerra és assenyalar els de més a dalt. El problema actual és que l’extrema dreta, millor organitzada (i amb millors canals mediàtics), està complint millor el seu rol històric que l’esquerra radical.

Un enfortiment del lideratge potser hauria d’anar de la mà d’una estratègia comunicativa més populista, que no s’hauria de confondre amb «manipuladora» ni «demagògica». La gent, a més de veure els anticapitalistes com a alternativa real, ha de visualitzar clarament quin és l’enemic a batre, l’enemic que fa que les nostres vides siguin pitjors i sense el qual viuríem més dignament. Amb insistència però sense histrionismes, s’ha de transmetre el missatge que els rics ens empobreixen, i que lluitant contra els rics deixarem de ser pobres. La complexitat discursiva interna de l’organització no ha de ser la mateixa que la complexitat discursiva externa, la que es transmet a la població. No val comunicar només en termes de «capitalisme», «privatitzacions», «retallades», «neoliberalisme», etc. El capitalisme és el ric. Les privatitzacions són el ric. Les retallades són el ric. El neoliberalisme és el ric. Són Amancio Ortega, Ana Botín, Florentino Pérez. De la mateixa manera que per a l’extrema dreta l’atur és l’immigrant, els sous baixos són l’immigrant i la delinqüència és l’immigrant. Però a diferència del discurs de l’extrema dreta, el discurs de l’esquerra no es basa en la mentida i per tant extremar-lo no comporta un dilema moral.

14F
Foto: Facebook – CUP

Cal algú que es tregui una espardenya i tracti els rics i poderosos de mafiosos i gàngsters, com Rodrigo Rato. No s’ha de confondre, però, aquest rol amb el de «l’anti-tot» que, votant en contra fins i tot d’atorgar-li una medalla d’honor a algú com Johan Cruyff, s’allunya de la població i relega l’organització a la marginalitat. Trobar el punt d’equilibri és important: la CUP ha de ser vista com una organització rebel però seriosa, amb conviccions fortes però amb lligams no menys forts amb la gent del carrer.

En definitiva, la deriva objectiva a la que es dirigeix Catalunya, d’aprofundiment tant de la crisi socioeconòmica com la nacional, situa a la CUP en una posició central. Una centralitat que no s’ha d’acontentar amb el condicionament de les polítiques d’altres, sinó que ha d’aspirar a l’hegemonia dins l’esquerra i la direcció política del país. La CUP no es pot acontentar amb fer sorpasso als Comuns o salvar els plats. Perquè aquest país necessita més que mai una esquerra socialista, independentista i feminista que no només ho vulgui tot, sinó que cregui que tot és possible.   

Foto de portada: Pxhere.com
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Politòleg i doctor en Traducció i Estudis Interculturals. Investigador associat del grup de recerca GREGAL (Circulació Cultural Japó-Corea-Catalunya/Espanya). Autor del llibre Izquierda y revolución. Una historia política del Japón de posguerra (1945-1972) (Edicions Bellaterra).

Comentaris

Algunes lliçons post-14F: contra el triomfalisme de l’esquerra a Catalunya

Notificacions
Notificació per rebre
1 Comment
Inline Feedbacks
View all comments
Sebastià Tost Jeremias

Estic molt d’acord, amb aquest Anàlisi, molt real i profund, cal que la CUP TREBALLI amb AQUESTA ESTRATÈGIA

LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.