Algèria: onze mesos després, on és l’Hirak i on va?

Quina és la situació d'Algèria gairebé un any després de les mobilitzacions populars conegudes com l'Hirak i que van posar contra les cordes la presidència de Bouteflika?

Algèria: onze mesos després, on és l’Hirak i on va?

Algèria: onze mesos després, on és l’Hirak i on va?

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Quina és la situació d'Algèria gairebé un any després de les mobilitzacions populars conegudes com l'Hirak i que van posar contra les cordes la presidència de Bouteflika?
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Després de deu mesos de contestació popular d’una gran amplitud, la situació política algeriana està marcada per dos fets contradictoris majors. El primer és la celebració de les eleccions del 12 de desembre de 2019, que ha vist com Abdelmadjid Tebboune era elegit president de la República. El segon és el manteniment i reforçament del moviment de contestació del règim, l’Hirak. Aquests dos fets confirmen la situació d’equilibri relatiu entre les dues forces que s’enfronten des del 22 de febrer de 2019.

Però quina és la realitat de la correlació de forces entre aquests dos protagonistes? Com pot evolucionar? Quin camí ha d’agafar l’Hirak per a dur a bon terme la seva lluita, que busca l’establiment d’un règim finalment sorgit de l’expressió lliure de la sobirania popular? Per a respondre a aquestes qüestions, convé imperativament començar per analitzar els deu mesos de contestació popular. La perspectiva de què disposem avui permet seqüenciar políticament aquesta contestació.

Fase 1: L’Hirak a l’ofensiva

Aquesta primera seqüència s’estén del 22 de febrer al 4 de juliol de 2019. Està marcada per la irrupció sobtada i massiva de les masses populars a l’escena política com a actor major. Des d’aleshores, la vida política algeriana ja no es desenvolupa només, ni tan sols principalment, entre faccions del poder, sinó entre aquest darrer i l’Hirak, que es troba en posició d’ofensiva estratègica. Efectivament, l’Hirak no es limita a oposar-se a la perspectiva d’un cinquè mandat de Bouteflika, contesta més àmpliament el conjunt del règim i es pronuncia cada vegada més clarament a favor d’una transició democràtica. Agafat per sorpresa, el poder es troba situat a la defensiva. Lluita per la supervivència d’un règim que no té cap projecte atractiu a proposar al seu poble.

Flickr – marcovdz

Aquesta primera seqüència es divideix, al seu torn, en dos actes. El primer va del 22 de febrer al 2 d’abril, data de la dimissió del president Abdelaziz Bouteflika. L’Hirak guanya aleshores un seguit de victòries tàctiques. Sota la pressió constant dels manifestants, Bouteflika renuncia a presentar-se a les eleccions presidencials del 18 d’abril, les quals acaba anul·lant purament i simple. Destitueix Ahmed Ouyahia, el Primer ministre vilipendiat per la població, i el seu govern. El seu intent d’obrir una negociació una transició controlada amb la convocatòria d’una conferència nacional de diàleg inclusiu tampoc no troba èxit. Aquesta actuació de sortida del marc constitucional empeny l’Alt comandament de l’Exèrcit Nacional Popular (ANP), dirigit pel cap de l’Estat Major i viceministre de Defensa, el Tinent General Ahmed Gaïd Salah, a deposar el president de la República, el qual, segons un guió molt ben executat, «dimiteix per iniciativa pròpia»…

El segon acte s’estén del 3 d’abril al 4 de juliol. El poder real, el de l’Alt Comandament de l’exèrcit, ha de lluitar en dos fronts. Concentra l’essencial de les forces a desmantellar els components de la Casa Bouteflika, és a dir, el personal polític (dirigents de la burocràcia d’Estat i dels partits de la coalició presidencial), de seguretat (principals figures dels serveis de seguretat militars i policials) i financer (principals oligarques del país). S’activa la màquina judicial per a inculpar i enviar tot aquesta alta societat a la presó.

El poder real s’enfronta, al mateix temps, a l’Hirak i intenta d’imposar-li una sortida a la crisi «constitucional» que preservi el règim. L’article 102 de la Llei fonamental és invocat per a permetre al cap de l’Estat interí, el president del Consell de la Nació (Senat), Abdelkader Bensalah, de preparar la convocatòria d’unes noves eleccions presidencials, el 4 de juliol. L’oposició activa de l’Hirak i el rebuig dels magistrats i presidents d’APC [Assemblees Populars Comunals, l’equivalent dels batlles] de fer-se càrrec de la preparació d’aquesta meta obliguen el poder a anul·lar els comicis.

El segon acte s’acaba així amb aquesta nova victòria tàctica de l’Hirak, que no demana cap altra cosa, en el pla estratègic, que un canvi de règim.

En aquesta segona seqüència, l’Hirak perd la iniciativa i es troba tàcticament en posició defensiva a causa d’un cert estancament de la seva mobilització

Fase 2: l’Hirak estratègicament a l’ofensiva però tàcticament a la defensiva

Aquesta segona seqüència s’estén del 5 de juliol al 12 de desembre de 2019 i és marcat per l’ofensiva del poder en relació amb l’Hirak. Aquest darrer continua en una situació d’ofensiva estratègica en el sentit que manté la reivindicació de transició amb vista a un canvi de règim, i el poder encara no està en disposició de reprimir-lo, ni tan sols de reduir-lo substancialment dividint-lo. Però l’Hirak perd la iniciativa i es troba tàcticament en posició defensiva a causa d’un cert estancament de la seva mobilització i d’una dificultat per a fixar-se nous objectius tàctics a la seva mesura. Ja no avança cap a la realització del seu projecte propi, sinó que, al contrari, ha d’intentar impedir al poder real d’imposar la seva nova agenda presidencial. Aquesta és la qüestió d’aquesta segona seqüència, que es divideix, també, en dos actes.

Flickr – Thierry Erhmann

El primer s’estén del 5 de juliol, i fins i tot un xic abans, en realitat, i fins el 31 d’octubre. L’Alt comandament de l’ANP [Exèrcit Nacional Popular] concentra l’essencial de les seves forces polítiques (però no militars) a fer front a l’Hirak. Globalment, ja ha posat fora de joc la facció Bouteflika. Però d’ençà del 9 de juliol, es troba, de fet, fora del marc de la pròpia constitució a la qual tant s’aferra. Aleshores nu, fa front directament al poble i ha de reconstruir tan ràpid com pugui la façana democràtica que oculta el seu poder real a ulls dels més crèduls. Aprofitant la reculada estival de la mobilització popular i l’absència d’una força hegemònica al si de l’Hirak, imposa una falsa concertació, a la qual està habituada, a través de la instauració d’una Instància Nacional de Diàleg i Mediació (INDM), àmpliament boicotejada. A la tornada de setembre, les presidencials són fixades per al 12 de desembre i, de passada, la llei relativa al règim electoral i la llei orgànica relativa a l’Autoritat nacional independent encarregada de les eleccions (ANIE) són votades a tota marxa per les dues cambres de l’Assemblea.

La feblesa del moviment sindical pesarà molt al moment de la vaga general.

Paral·lelament, i d’ençà de finals de juny, la repressió s’abat sobre l’Hirak. Cada divendres, la capital pateix un confinament per part de les forces de policia i gendarmeria per tal de prohibir l’accés a la ciutat als manifestants vinguts de fora. Nombrosos militants i figures polítiques o associatives conegudes, així com manifestants, en particularment els qui porten l’emblema amazic (bereber), són arrestats, jutjats i condemnats. Amb els principals mitjans públics i privats bloquejats, l’Hirak desapareix de la informació que es difon des de dalt. Pel que fa a les múltiples reunions de les fores organitzades, són prohibides, i els llocs de reunió, tancats a la població.

L’Hirak es troba, d’aquesta manera, encallat en l’acció i l’organització. Per altra banda, ha de fer front a la reculada de la mobilització estudiantil, fet que empeny el poder a reprimir la seva marxa setmanal el dimarts 8 d’octubre. A la banda sindical, el moviment de reapropiació de l’UGTA desapareix completament després del congrés extraordinari de l’UGTA, celebrat el juny. La Confederació dels Sindicats Autònoms (CSA) ho passa molt malament per implicar-se en l’acció política unida duent a terme una lluita en els terrenys econòmic i social. La Confederació General Autònoma dels Treballadors a Algèria (CGATA) adopta unes posicions polítiques més clares, però queda aïllada i no es troba en mesura d’aglutinar tots els segments de treballadors. Aquesta feblesa del moviment sindical pesarà molt al moment de la vaga general. Finalment, la represa massiva dels harraga (emigrants clandestins) confirma simbòlicament que l’Hirak es troba tàcticament a la defensiva.

El segon acte transcorre des del 1r de novembre al 12 de desembre. Les manifestacions setmanals són cada volta més massives i igualen les dels mesos de març i abril. En certes ciutats, es tornen diàries. Els moviments estudiantil i universitari s’organitzen i actuen cada vegada més conjuntament. La campanya electoral és contestada àmpliament, de manera que els candidats no aconsegueixen celebrar els seus mítings sense ser escridassats, ni a enganxar els seus cartells.

Foto: Sin Permiso

Però el ressorgiment de l’Hirak es revela massa tardà per a poder impedir la imposició del poder. Aquest guanya diverses victòries tàctiques. A principis de novembre, aconsegueix trencar la vaga general dels magistrats que havien contribuït al fracàs dels comicis del 4 de juliol rebutjant supervisar-los. Aquesta vegada, el cos de la magistratura no es posiciona contra les presidencials del 12 de desembre. Fora de la Cabília, els presidents de les APC no proclamen el seu rebuig d’encarregar-se de l’organització de les eleccions, contràriament al 4 de juliol. Certes organitzacions de la «família revolucionària» que s’havien desmarcat del poder (Organització Nacional dels Mujahidins – ONM, Organització dels Fills de Chouhada [Màrtirs de la Guerra d’Independència] – ONEC…) romanen mudes. El poder aconsegueix jugar amb la por de certes categories socials (comerciants, artesans…) inquietes per l’impàs polític i el buit i espantades per la consigna de boicot a les eleccions brandada per un Hirak que no disposa realment de mitjans per a efectuar un ampli treball de persuasió en la seva direcció. Igualment, es beneficia dels límits dels sindicats autònoms, que impedeixen l’Hirak de dur a la pràctica la consigna de vaga general.

Per acabar, la retransmissió en directe a les televisions privades del judici dels antics primers ministres (Ouyahia i Sellal), d’antics ministres i empresaris de la Casa Bouteflika (Youssefi, Haddad, etc.) busca provar la determinació del poder a lluitar contra la corrupció.

La crisi algeriana ha pres, a certs moments, la forma d’una crisi prerevolucionària. Podria, doncs, tornar-se’n.

El conjunt d’aquestes victòries tàctiques permet finalment al poder imposar-se i guanyar la seva aposta. El 12 de desembre, les eleccions presidencials aconsegueixen celebrar-se i el seu candidat, Abdelmadjid Tebboune, és elegit a la primera volta, sense cap contestació dels seus competidors. Organitzades per un règim il·legítim i il·legal, no són creïbles perquè les condicions mínimes d’igualtat no s’han reunit i l’abstenció és àmpliament majoritària: més d’un 60%, si atenem les xifres oficials… molt més, segons els opositors. Una cosa es revela certa, tanmateix: els comicis, tot i que contestats, denunciats i rebutjats, han tingut lloc, i l’Hirak no ha estat capaç d’impedir-los.

Fase 3: Quina tàctica adoptar?

Cal que els actors de l’Hirak en prenguin consciència. L’operació d’«imposició» del règim ha reeixit. No serveix de res negar la realitat. Convé, al contrari, extreure objectivament i lúcida les lliçons de la darrera seqüència per a permetre a l’Hirak de continuar la seva lluita en favor de l’emancipació política i social del poble algerià i de la ruptura amb la política econòmica antinacional que té lloc des d’ara fa quatre dècades.

El 12 de desembre, el poder va posar la primera pedra de la nova façana democràtica d’un règim autoritari concentrat a les mans de l’Alt comandament de l’ANP, que continua impedint als algerians i algerianes d’accedir al rang de detentors exclusius de la sobirania popular. I la població es veu sistemàticament fitxada, vigilada i reprimida pels diferents cossos de seguretat del règim i privada de qualsevol recurs jurídic o d’altre tipus.

Foto: Flickr – Magharebia

Però el poder continua en situació de defensiva estratègica. Ha guanyat una batalla, però no té projecte i no ha posat fi a l’Hirak, que va demostrar, l’endemà mateix dels comicis, una vitalitat i un poder remarcables. El més dur queda per fer per al poder autoritari, que ja no pot governar com abans, i serà fatalment obligat a cedir, llevat que instauri un règim de dictadura oberta. Perquè el poble mobilitzat en l’Hirak no llança la tovallola i rebutja més que mai avalar la seva façana «democràtica».

Ens trobem, doncs, més que mai en una situació d’equilibri relatiu de la correlació de forces. L’Hirak no té, a dia d’avui, la força per a derrocar el règim i aquest darrer no pot, avui, posar fi a la mobilització popular. Tot dependrà del futur de la lluita política que es lliura al curs de la tercera seqüència, oberta el divendres 13 de desembre per manifestacions gegantines a Alger i altres ciutats del país.

L’Hirak ha de definir una tàctica adaptada a la situació i dotar-se de mitjans per a sostenir-la i tirar-la endavant. Per a fer això, ha de resoldre la contradicció entre el caràcter revolucionari de les seves reivindicacions («derrocament del règim») i la seva natura de moviment de reforma radical. Ho repetim des del 22 de febrer, Algèria no es troba en una situació revolucionària. L’Hirak no és objectivament en una dinàmica de derrocament del poder. Si hi hagués estat, el boicot, és a dir, l’impediment de la celebració dels comicis, no hauria tingut lloc en només algunes governacions, sinó a tot el país i en primer lloc a la capital. Ídem per a la vaga general, que hauria paralitzat tots els sectors de la vida econòmica i social. El problema de l’autoorganització, per la seva banda, hauria estat resolt amb l’aparició d’una dinàmica de doble poder al curs de la qual, com a la Cabília el 2001, uns comitès populars haurien vist la llum per a substituir els APC. Un govern revolucionari provisional hauria emergit, escenes de confraternització o, a tot estirar, de neutralitat activa de les forces policials desplegades haurien tingut lloc… Ara bé, no s’ha produït res de semblant. La repressió, al contrari, s’ha revelat massiva a Orà i altres ciutats de l’oest del país. Cal, doncs, tornar a una apreciació objectiva dels límits i contradiccions de l’Hirak si es pretén veritablement reforçar-lo.

Aquesta afirmació del caràcter no-revolucionari de la situació no significa que una situació revolucionària no advindrà en els mesos a venir. La crisi algeriana ha pres, a certs moments, la forma d’una crisi prerevolucionària. Podria, doncs, tornar-se’n. però només es defineix una tàctica revolucionària en situació revolucionària, i no en situació pre- o no-revolucionària. Aquelles i aquells que creuen actuar útilment no han de deixar-se guiar pels sentiments. La lucidesa es revela necessària per tal de fer avançar l’Hirak, de fer-lo sortir d’aquesta crisi encara més poderós i en posició victoriosa, i no afeblit, desmoralitzat i desfet.

La qüestió sindical roman al centre dels reptes que ha de superar per tal que aquest moviment de treballadors organitzats pugui esdevenir la seva columna vertebral.

Per totes aquestes raons, convé definir una tàctica tenint en compte allò que és realment capaç d’assumir i acomplir. Comprenent que no pot, ara per ara, ignorar l’Hirak i, encara menys, atacar-lo frontalment, Abdelmadjid Tebboune afirmar voler construir una nova Algèria, lluny de les pràctiques del passat. L’Hirak l’ha de prendre al peu de la lletra, sense cap il·lusió. Tebboune vol dialogar, perquè no… però només després de l’acceptació de certes condicions prèvies, com ara:

  • L’alliberament incondicional dels presos polítics i d’opinió i l’anul·lació de les penes pronunciades i les multes infligides…
  • L’obertura dels mitjans de comunicació als ciutadans i forces polítiques, sindicals i associatives… i l’aturada immediata de l’assetjament als periodistes,
  • El final del confinament de la capital els dies de manifestació i la reducció consegüent de l’actual dispositiu policial, que suposa una provocació davant d’un moviment pacífic,
  • El reconeixement immediat i efectiu a la pràctica del dret de reunió, restringit des de 1992, per tal de permetre a l’Hirak i als ciutadans de celebrar reunions i estructurar-se si ho creuen necessari, i afavorir el desenvolupament o la creació de nous partits, sindicats, associacions, comitès…
  • La fi immediata de les restriccions al dret de vaga i les llibertats sindicals,
  • La defensa de la sobirania nacional amenaçada per la política econòmica duta a terme fins a l’actualitat en benefici de les multinacionals, dels bancs i asseguradores estrangers i dels oligarques…
  • El final dels atacs contra el poder adquisitiu i les conquestes dels treballadors i les capes populars.

Que Tebboune satisfaci aquestes condicions i aleshores serà possible negociar una sortida a la crisi que comprengui l’elaboració d’una nova Constitució i l’obertura d’una transició veritable cap a un règim civil. Entretant, és sobre aquestes condicions prèvies que l’Hirak ha de lluitar les properes setmanes per a arrencar noves conquestes i reforçar-se. Perquè necessita objectius tàctics concrets a atènyer per no perdre impuls i esgotar-se.

Foto: Wikipedia – Fethi Hamlati

Alhora, ha de prendre consciència de certs dels seus errors i corregir-los. Des del començament, l’Hirak ha tingut cura de distingir l’exèrcit de l’alta jerarquia militar. Ha de fer el mateix amb la policia en lloc de denunciar i insultar tots els policies sense distinció. Igualment, la injunció feta als ciutadans de no votar o l’ordre donada als comerciants de tancar botiga s’han revelat contraproduents. L’Hirak ha de restar com un moviment que proposa al poble i no que s’hi imposa. Ha de ser aglutinador per tal de bastir una alternativa poderosa.

Igualment, ha de prendre consciència de les seves febleses i límits per tal de poder depassar-los millor. La qüestió sindical roman al centre dels reptes que ha de superar per tal que aquest moviment de treballadors organitzats en totes les regions del país i tots els sectors de la vida social pugui esdevenir la seva columna vertebral. L’Hirak, per altra banda, ha de donar un suport indefectible als advocats i magistrats íntegres i conscients que lluiten per la independència de la Justícia i als treballadors de la premsa pública i privada que lluiten per la llibertat de premsa i els drets socials i sindicals.

Primeres conclusions i perspectives

Prop de deu mesos després del seu sorgiment, l’Hirak continua en posició d’ofensiva estratègica. Per mitjà d’una transició, encara pretén canviar de règim i no simplement de president. El poder, per la seva banda, ha aconseguit imposar-se el darrer 12 de desembre i, així, ha obtingut una victòria tàctica. Però resta en posició defensiva en el pla estratègic, i busca guanyar temps per a mantenir el règim actual.

L’Hirak, doncs, ha de continuar la seva lluita demostrant tanta determinació i mobilització com intel·ligència i inventiva polítiques. En particular, ha de fixar-se consignes i objectius intermedis perquè la lluita encara serà llarga perquè arribi a bon port. En la seqüència oberta l’endemà dels comicis, ha d’arrencar noves victòries, parcials, certament, però indispensables per a consolidar-se. I si cal en algun moment negociar amb el poder, ho ha de fer. La negociació com a tal no s’ha de demonitzar. Tot depèn dels resultats obtinguts.

Els partidaris d’un projecte de defensa de la sobirania nacional davant de l’imperialisme, de la justícia social davant de les forces liberals i ultraliberals, i de la democràcia davant dels corrents autoritaris han de convergir per dur a terme aquest combat junts, en el respecte de les seves diferències i divergències.

Per acabar, els militants que s’identifiquen amb les lluites dels treballadors i el socialisme han de debatre i actuar junts per a construir, amb els treballadors conscients, un partit que permeti finalment al proletariat d’Algèria d’obtenir la seva independència de classe.

Article publicat originalment a Contretemps
Traducció d’Oriol Valls
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Hocine Belalloufi és periodista i militant d’esquerres radicat a Alger. Autor de Réforme ou révolution? (Apic et Lazhari-Labter, Alger, 2012), i Grand Moyen Orient: guerres ou paix? (Lazhari-Labter, Alger, 2008)

Comentaris

Algèria: onze mesos després, on és l’Hirak i on va?

  Notificacions  
Notificació per rebre
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.