Alberto Prunetti: «Si vols escriure històries de classe, prendre apunts a la feina ajuda moltíssim»

En aquesta entrevista, l'autor d'Amiant, Alberto Prunetti, dona algunes claus per pensar la narrativa des de la centralitat de la classe, on humor i tragèdia cobren dimensió amb l'experiència dels de baix.

Alberto Prunetti: «Si vols escriure històries de classe, prendre apunts a la feina ajuda moltíssim»

Alberto Prunetti: «Si vols escriure històries de classe, prendre apunts a la feina ajuda moltíssim»

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

En aquesta entrevista, l'autor d'Amiant, Alberto Prunetti, dona algunes claus per pensar la narrativa des de la centralitat de la classe, on humor i tragèdia cobren dimensió amb l'experiència dels de baix.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

A Roxana, Roger, Montse, Chelu, Silvia o Juan Carlos els ha agradat molt Amiant (Tigre de Paper, 2020), la novel·la en la qual Alberto Prunetti narra el procés d’inserció del verí capitalista dins del cos del seu pare Renato, metal·lúrgic al mig d’Itàlia. Tots ells i elles participen d’un Club de Lectura organitzat per Narratives Perifèriques i l’editorial amb l’autor, i a més a més treballen en empreses com Titanlux, Seat, Nissan o a residències de persones grans. A una d’aquestes últimes treballa Roxana, que parla de com se sent d’invisible i de com percep que la seva feina i el seu manteniment estan amenaçats per la tecnologia. Roger parla d’una trampa no tan verbalitzada com d’altres: la d’estudiar per tal d’aconseguir un treball més o menys estable. Chelu, tres dècades a l’automoció, fa referència a un lloc de treball que hi havia una vegada i del qual se’n deia «casa». Sílvia, de com la classe s’impregna des de la casa de debò. Juan Carlos recorda com abans que l’empresa ho prohibís, es podia agafar un llibre d’una estanteria i llegir durant la pausa a la cadena de muntatge.

Prunetti, que en les darreres setmanes ha recolzat la vaga de fam dels treballadors de EBHI en Xixón, es mostra satisfet de què, com ha passat al seu país, Amiant s’estigui llegint entre la mateixa classe que l’ha escrit. Parlem amb l’autor sobre ferides i humor, capital i orgull, sobre com explicar-nos.

Una de les potències d’Amiant són els moments d’humor i tendresa al llarg d’un relat cru. Tu amb la màscara protectora del teu pare per mirar un eclipsi, sentint «els superpoders obrers». A Ken Loach li he llegit dir que li agrada tenir de protagonista a la classe treballadora perquè és qui fa els millors acudits. Creus que tradicionalment hi ha hagut una tendència a fer narracions o molt dramàtiques o molt paròdiques d’aquesta classe i que l’humor i la tendresa, la seva vitalitat, és quelcom a reivindicar?

Sí, ens han explicat amb històries tristes. Això és perquè qui ho explicava no estava dins del món que explicava. Els escriptors, els intel·lectuals progressistes, tenien simpaties cap a nosaltres, però també una por terrible de ser com nosaltres. Només veien la monotonia del treball, l’alienació. I no escoltaven els acudits, la ironia, les bromes, les cançons, el futbol, tota la vida que circumdava el temps mort del treball a la fàbrica. Per això hem d’explicar-nos nosaltres mateixos, per tal de fer esclatar l’humor i la força d’aquestes vides. A mi, de nen, els fills dels rics em feien tristesa. Estaven ficats en les seves cases grans, no els deixaven sortir a jugar al carrer amb nosaltres, no sabien paraulotes, es deixaven pegar. Amb 8 anys, de cap manera hauria canviat la meva vida  per la d’un nen ric. Era molt més divertit viure fora dels murs de les bones maneres.

Cal explicar la tragèdia amb tons còmics, i les coses de dalt com si estiguessin envoltades de merda, subvertint els codis d’amunt i d’avall

El capital, a dalt, apareix difuminat en consells d’administració per a evitar responsabilitats concretes, però a sota sí que hi ha danys i ferides que d’abstractes no tenen res. L’oïda, els ulls, les dents o les cèl·lules contaminades de Renato en són una prova.

Sí, la vida dels nens obrers era meravellosa, però els nostres pares tenien vides duríssimes. El cos obrer és el veritable protagonista dels meus llibres. En lloc de fer sermons polítics o ideològics, faig parlar el cos obrer. És el cos el que estableix la política d’una manera nua: d’aquesta part l’explotació, de l’altra el privilegi. Mira com envelleix un obrer i un amo. Si no et maten els accidents o les malalties, igualment un obrer mor cinc anys abans d’un mànager. A Amiant —gràcies també a les fotografies— explico com el cos de Renato es desfà, o millor: com l’explotació laboral ha destruït el seu cos. Amiant és una novel·la de formació i de deformació. Explica la formació del fill i la deformació del cos del pare.

És també un relat entorn del rescabalament i la justícia, una crida a establir una relació directa entre l’explotació i el cos, com dius. Si parlem també de la relació entre l’explotació i el cap, hem sabut que durant la pandèmia, a l’Estat espanyol s’ha duplicat la quantitat de persones amb treball que consumeixen psicofàrmacs, ⅓ de qui ja en prenia n’ha augmentat la dosi o ha optat per un producte més fort i un 40% té dificultats per dormir. Creus que malestars psicològics derivats de la precarietat haurien de ser tractats també com a part de l’univers d’accidents i malalties laborals?

És clar, Amiant és una temptativa d’obtenir almenys una «justícia poètica», atès que els amos tenen les lleis i la justícia del seu costat i dels tribunals no obtenim respostes. De traumes i ferides, el capitalisme les imposa a tothom, també a la burgesia, només que alguns d’aquest sistema en treuen beneficis. Qui és, però, al final de la cadena alimentària de l’economia, d’aquest sistema obté només ferides i traumes. Parlant dels treballadors de la meva generació, segur que les ferides psicològiques, relatives a la incertesa, són les més evidents. Crec que les retallades al sistema sanitari, la dificultat per poder curar-se i l’allargament de les hores, dels ritmes i dels anys de treball produiran una explosió de malalties quan la generació que primer ha conegut el precariat superi els seixanta anys. Serà un desastre. I la generació més jove haurà de fer front al canvi climàtic. Tot plegat arribarà a un punt crític i el paradís del capitalisme serà un veritable infern.

La teva escriptura no pot ser catalogada com nostàlgica. Fuges de la temptació d’idealitzar un passat que potser sembla dolç perquè l’identifiquem amb la nostra infantesa o joventut però que, com dèiem, era dur pels treballadors adults. És la melancolia una espècie de presó per a l’esquerra?

Penso que sí. Estic d’acord amb Mark Fisher, el crític d’estudis culturals anglès, quan deia que la nostàlgia i la melancolia de l’esquerra ens impedeixen pensar en un futur i per tant guanyar. Jo passo comptes contínuament amb el passat perquè era un passat de conflictivitat i lluites socials, però hem de sortir del bucle: aquella classe obrera del meu pare, aquella dels metal·lúrgics vestits amb granota blava i les mans brutes d’oli, no tornarà de la mateixa manera en la qual s’ha donat històricament. La nova classe obrera és diversa: està feta també de persones amb les mans netes que fan treballs precaris als serveis i la restauració, a la logística i la sanitat, a la neteja i la cura de persones grans. És una classe obrera feta de dones i de treballadors i treballadores migrants. Les qüestions de classe s’entrellacen amb aquelles d’opressió racial i de gènere. Hem de llegir el present i mirar cap al futur. Si als meus llibres miro al passat és només per prendre impuls i continuar l’assalt, per empènyer la roca de Sísif més alt cap al cim de la muntanya. Si ens perdem en la contemplació de les lluites i les conquestes del passat, això s’ha acabat. El capitalisme sempre mira endavant, per això guanya. Hem de mirar el present i imaginar un futur, més que santificar el passat. La veritat és que, però, passat i futur conviuen al present, no estan separats. Si jo faig un ús polític del passat obrer als meus llibres no és nostàlgia, sinó consciència de classe que s’actualitza en el present. Si per contra prenc el passat i ho aplico mecànicament al present, el resultat és una farsa. Fins i tot reaccionari, com passa amb el culte a la romanitat dels feixistes. El passat és viu quan es converteix en un procés d’historització que em permet llegir el present i transformar-lo. En cas contrari, és quincalleria, nostàlgia, melancolia i farsa.

Estarem obligats a viure i treballar, a sobreposar producció i reproducció social com ja fa temps que fan les dones

Vivim temps de fragmentació laboral i amb la pandèmia el teletreball s’ha fet més visible que mai. De la duresa del treball més físic, de l’obrer que podia anomenar «casa» a l’empresa on treballava —i que de mica en mica consumia la seva vida—, a la indefinició i individualització dels treballs cognitius. Com veus el present proper en termes d’organització i resistència?

També nosaltres anomenarem «casa» al treball, però perquè serà literalment la nostra casa. Estarem obligats a viure i treballar, a sobreposar producció i reproducció social com ja fa temps que fan les dones. I estarem units per la tecnologia i dividits pels contractes, privats de convivència i sociabilitat. La sociabilitat, el fet de compartir el pa a la cantina o al menjador de la feina, és la base de les lluites. Quantes vagues s’han pensat als menjadors dels llocs de treball? Quantes octavetes i pamflets s’han passat en la pausa del cigarret? Si ens tanquen a l’àmbit privat i ens exploten també dins de les nostres cases, el capitalisme haurà aconseguit fer un altre pas endavant per posar a règim les nostres vides, silenciant la conflictivitat dels oprimits i l’organització de la resistència. Hem de tornar a portar el conflicte als carrers. O almenys trobar la manera de fer de les nostres cases un lloc de conflicte social, obrint-les a la lluita, a la sociabilitat, a l’intercanvi. No serà fàcil.

Quins consells donaries a treballadors i treballadores a qui els vingui de gust escriure però potser no confien en les seves possibilitats literàries? Creus que s’ha de trencar amb la idea que la literatura només la pot, o la sap fer, una classe més acomodada? Aconsellaries, per exemple, que prenguin notes de la seva activitat quotidiana, com en un diari?

En primer lloc, diria que no es posin a si mateixos en una posició de víctima: malgrat que siguis oprimit, no et percebis com a víctima. Amunt el cap. Després diria que s’ha de començar des d’un mateix i des del mateix cos. El següent pas és, tot i això, anar més enllà d’un mateix, si no el relat acaba sent un storytelling d’assumptes i amargors personals. Per això s’ha d’historitzar, inserir la història d’un mateix dins d’un context més ampli. I provar de construir-se una llengua, una veu, que provingui de la mateixa situació de classe. Jo m’he inventat una espècie de toscà de classe popular que es barreja amb altres llengües, fins i tot estrangeres. Cal explicar la tragèdia amb tons còmics, i les coses de dalt com si estiguessin envoltades de merda, subvertint els codis d’amunt i d’avall. No sé si és una recepta per històries working class però és el que jo he fet. Prendre apunts a la feina ajuda moltíssim, i és una forma de sabotatge i resistència. Tanqueu-vos al lavabo a escriure i si el cap pica a la porta, digueu-li que la Musa empeny forta!

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Periodista

Comentaris

Alberto Prunetti: «Si vols escriure històries de classe, prendre apunts a la feina ajuda moltíssim»

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.