Al respecte de «Niente, più niente al mondo» de Massimo Carlotto

Nando Zamorano ressenya l'obra de Massimo Carlotto, exmilitant de Lotta Continua i escriptor italià que a través del gènere negre reflexa la realitat social i de classe italiana.

Al respecte de «Niente, più niente al mondo» de Massimo Carlotto

Al respecte de «Niente, più niente al mondo» de Massimo Carlotto

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Nando Zamorano ressenya l'obra de Massimo Carlotto, exmilitant de Lotta Continua i escriptor italià que a través del gènere negre reflexa la realitat social i de classe italiana.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Pier Paolo Pasolini ens advertia a mitjans dels 70 del passat segle dels canvis culturals que el capitalisme estava operant sobre les classes subalternes italianes en forma de consumisme homogeneïtzant. Un procés d’aculturació col·lectiva capaç d’escombrar les pròpies cultures populars que estava generant una involució antropològica de conseqüències impredictibles. 

En maig de 1975, sis mesos abans de la seva mort, publicava Escrits corsaris, un llibre que recull una recopilació d’articles periodístics que venia publicant al diari Corriere della serà i que formen una crònica de la Italià del seu temps i dels canvis que s’estaven operant.

A pesar de tractar-se d’un fenomen que es podia extrapolar a la totalitat dels països del capitalisme occidental, i de que passat els anys tindria conseqüències molt negatives pels subalterns, malauradament les seves advertències no tindrien prou ressò per l’esquerra. En canvi, seria atacat por alguns dels més destacats intel·lectuals del progressisme italià, com l’Italo Calvino, amb qui mantindria un encès debat sobre aquestes i altres qüestions. 

Pier Paolo Pasolini. Font: Wikipedia

A l’article que porta per títol Cultura i aculturació (Acculturazione e acculturazione), publicat el 9 de desembre de 1973 al Corriere della serà i posteriorment també als Escrits corsaris, Pasolini feia referència a les transformacions que la creixent aculturació estava produint i les seves conseqüències, en forma de pèrdua dels valors:

«Cap centralisme feixista ha aconseguit fer allò que està fent el centralisme de la civilització del consum. Avui la adhesió als models imposats pel Centre és total i incondicional. Els models culturals reals son rebutjats. La adjuració és completa. Els italians han acceptat amb entusiasme aquest nou model que els imposa la televisió segons les normes de la Producció creadora de benestar (o millor, de salvadora de la misèria). L’han acceptat: però estan en realitat en condicions de realitzar-lo? No. El realitzaran materialment només en part, convertint-se en una caricatura, o no arribant realitzar-lo més que en la mesura mínima, fins a convertir-se en les seves víctimes. La frustració i l’ànsia neuròtica són als nostres dies dos estats d’ànim col·lectius.»

Trenta anys més tard, l’escriptor Massimo Carlotto ha estat capaç de reflectir en un relat punyent que porta per títol Niente, più niente al mondo (Res, res més al mon), els terribles efectes d’aquestes transformacions, a les què caldria afegir la derrota política i cultural patida per l’esquerra, han provocat en bona part dels grups subalterns i que es reflexa en assumpció dels valor lliberals. 

L’obra de Carlotto es construeix en forma de llarg monòleg d’una dona sense nom, que, asseguda a una cadira de plàstic i amb una ampolla de vermut a la mà, ens explica com transcorre el seu dia a dia, la vida tantes:

«M’aixeco a les sis de la matinada, faig cafè i encenc la televisió. A l’hivern, mai aixeco les persianes per evitar veure les finestres dels edificis de davant de casa. Encara és fosc i, darrera de les cortines barates, transparents, com de paper de seda, es veu a persones cansades lluitant amb les cafeteres. Tots tenen la mateixa cara de tristor. Només a la televisió veus gent feliç. Les presentadores estan fresques com roses i somriuen amb aquelles boniques dents tant blanques.»

No sabem gaire d’ella, només que viu a un barri obrer a la perifèria de Turi i que treballa netejant les cases de gent acomodada sense contracte ni assegurança i cobrant en negre, com tantes altres invisibles als nostres dies. Tot i així, no qüestiona aquest sistema que li genera tantes insatisfaccions i que la fa infeliç. Ha assumit els seus valors fonamentats en l’individualisme antropològic.

Massimo Carlotto. Font: Wikimedia Commons

Arturo, el seu marit, és un ex-obrer que hi treballava a una de les cadenes de muntatge a la Fiat. Acomiadat a un dels darrers ajustos de la corporació, després de passar un parell d’anys a l’atur, va aconseguit una feina com a mosso de magatzem a canvi de deixar de banda la seva dignitat:

«L’acomiadament d’Arturo va ser un mal moment, el pitjor des de què ens van casar. Però després d’un parell d’anys de molt cercar va trobar una feina com a empleat a un magatzem. Es sentia menyspreat per haver deixat de ser un treballador del metall. Li van dir que no se li ocorregués fer cap vaga, i ell, només per aconseguir la feina, va trencar el carnet del sindicat davant del cap. Per la nit, a casa, va plorar. Li vaig demanar que deixés de creure en aquesta merda de la CGIL que certament no ens havia fet precisament rics. Arturo va serrar les dents i va marxar.»

Quan arriba el cap de setmana, l’anhelat descans setmanal es converteix en patiment al constatar aquest “morir de set al costat de la font” que representa la visió de totes aquestes coses que la societat de consum associa amb la felicitat personal, però que a la vegada no et permet disposar:

«El pitjor dia és el dissabte. Durant tota la setmana et mates a treballar i no penses, però dissabte a la tarda surts a donar una volta pel centre. Mirem els aparadors de les botigues on mai comprem. Mirem els preus de coses que mai podrem permetre’ns. Un veritable patiment. Després d’una estona, em venen ganes de plorar però dissimulo. Ens adonem de tot allò que no tenim i sobre tot, del que som.»

Incapaç d’entendre l’origen i la natura del seu patiment, o encara pitjor, assumint la derrota de qui es van aixecar i van lluitar per tractar de transformar l’ordre de les coses, que es mostra en forma d’apatia i resignació, la culpa de bona part dels seus problemes recau sobre els altres, aquells que són encara més dèbils que ella:

Font: Flickr – Gustav’s

«Cada dia arriba algú i marxa una família d’italians. Menys els xinesos, que no molesten a ningú, la resta es gentussa. O son putes, o lladres, o et treuen el lloc de treball.»

A les darreres eleccions vaig discutir amb els comunistes del barri que em deien que no era veritat. Ens treuen el treball, els hi vaig cridar a la cara, les seves dones treballen per dos euros i mig l’hora. Jo tinc sort que les meves senyores no volen estrangeres a casa seva, només piemonteses filles de piemonteses. Gent de raça sana.

Al seu relat desfilen les imatges de tota una vida marcada per la desesperança, com tantes altres. Es va cassar amb un treballador metal·lúrgic a Turi, va tenir una filla… tenia somnis i il·lusions. Però avui ja no espera res. L’únic anhel que li resta és que la seva filla no segueixi els seus passos i sigui feliç. Com ella entenc què únicament poden ser feliços els subalterns, segons el model cultural que li ve marcat des de els programes de televisió que li serveixen de refugi per fugir de la seva realitat:

«No vull que siguis infeliç com tots nosaltres. Infeliç, sí, infeliç. Fica-te-la bé al cap aquesta paraula, perquè t’acompanyarà tota la teva vida.»

Carlotto ha escrit un excel·lent retrat de la misèria moral dels nostres dies. Un tex sec i en ocasions desapiadat, narrat des de la quotidianitat, que evitar convertir-se en un pamflet o en una diatriba de caràcter ideològic i que aconsegueix explicar la realitat d’una forma molt més eficaç. El resultat és un relat angoixant i a la vegada encisador de la Itàlia dels nostres dies, i no sols d’Itàlia, que ens ajuda a entendre una mica millor les conseqüències pels subalterns de la terrible derrota intel·lectual i moral de l’esquerra en els darrers trenta o quaranta anys.

Font: Wikipedia

Massimo Carlotto (Padua, 1956) és un escriptor amb una biografia molt peculiar. Quan tenia 19 anys es va trobar el cos sense vida d’una jove estudiant al terra. Quan ho denuncia a la policia és detingut. La seva militància a Lotta Continua durant els anys de plom l’han convertit automàticament en sospitós. Així començarà un veritable calvari amb la justícia italiana que arrossegarà durant 18 anys que el portarà a fugir, primer a França i després a Mèxic. Després de ser extraditat i d’un procés ple d’anomalies, finalment serà posat en llibertat al 1993.

«Avui és, juntament amb autors com el recentment desaparegut Andrea Camileri, Jean-Claude Izzo, Petros Márkaris o el mateix Vázquez Montalván, un dels millors autors de novel·la negra del sud d’Europa.»

Foto de portada: Flickr – Juan
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Geògraf i militant comunista

Comentaris

Al respecte de «Niente, più niente al mondo» de Massimo Carlotto

  Notificacions  
Notificació per rebre
llegir comentaris Ocultar comentaris
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.