Al Perú ja esmolen els ganivets contra Pedro Castillo

Pedro Castillo acaba de superar el seu primer obstacle com a president del Perú després d’obtenir el suport del Parlament al seu executiu d’esquerres. Per mantenir la iniciativa i derrotar a l’oposició de dretes ara necessita construir suport popular als carrers.

Al Perú ja esmolen els ganivets contra Pedro Castillo

Pedro Castillo acaba de superar el seu primer obstacle com a president del Perú després d’obtenir el suport del Parlament al seu executiu d’esquerres. Per mantenir la iniciativa i derrotar a l’oposició de dretes ara necessita construir suport popular als carrers.

De l’home amb el nom més llarg a la sala, Felipe Juan Pablo Alfonso de Todos los Santos de Borbón y Grecia, podríem oblidar-nos sense gaires problemes si no hagués estat important en el discurs d’investidura de Pedro Castillo. La cerimònia va tenir lloc el 28 de juliol del 2021, el bicentenari de la proclamació de la independència del país d’Espanya. El rei Felip V d’Espanya –l’home del nom llarg– observava amb cara de circumstàncies com un camperol, mestre rural, membre d’una patrulla municipal i dirigent sindical d’una de les províncies més pobres del Perú prenia possessió del càrrec més alt del país que havia estat la joia de la corona de l’Imperi espanyol.

Amb el seu característic barret de palla i liqui liqui –el vestit tradicional del Nord dels Andes que s’ha convertit en marca de la casa dels caps d’Estat progressistes d’Amèrica Llatina–, Castillo va abordar de manera poc convencional el seu discurs de presa de possessió del càrrec. En comptes de centrar-se en el drama que envoltà el seu triomf electoral contra la candidata de la ultradreta, Keiko Fujimori, famosa per no saber perdre, Castillo va oferir una lliçó d’història.

Després de saludar a la resta de caps d’Estat i «a la seva majestat el rei d’Espanya», Castillo va parlar en nom dels seus «germans d’origen indígena al Perú prehispànic, els germans quechua, aymara i de l’Amazones, els afroperuans i les moltes comunitats d’ancestres immigrants, així com les minories desposseïdes del camp i de les ciutats. Avui, tots diem: kashkaniracmi. Encara existim.» Castillo parlà de les terres poblades per «cultures i civilitzacions» que «durant quatre mil·lennis i mig van resoldre els seus problemes i viure en harmonia amb el que la natura els oferia», només per ser interrompudes per «els homes de Castella» que «establiren les castes i les diferències que persisteixen fins al dia d’avui».

El discurs passà aleshores a resseguir els tres segles d’explotació colonial, extracció de recursos i el «règim racista» i repressiu que «subordinà a la majoria dels habitants indígenes d’aquest país ric». La independència i els dos-cents anys de govern republicà amb prou feines van millorar les vides de la majoria indígena. Aquella història, continuà Castillo, està canviant: «Aquesta vegada, un govern del poble ha arribat per governar amb el poble i per al poble, per construir des de sota. És la primera vegada que el nostre país serà governat per un camperol, una persona que pertany, com molts dels peruans, als sectors que han estat oprimits durant tants segles.»

Seria fàcil, com alguns han fet, rebutjar el discurs de Castillo qualificant-lo de demagògia d’un populista, capaç d’oferir símbols carregats de força retòrica, però incapaç de proporcionar un canvi social a gran escala demostrable. Amb tanta incertesa al Perú aquests dies, ningú pot descartar per complet la segona possibilitat. Però molts pocs fins i tot dels observadors més escèptics negaria la importància de l’elecció de Castillo, que és un canvi històric, i que potser fins i tot canviarà la història.

Perú és un país on la classe i l’ètnia van lligats de manera inextricable i penetren tots els aspectes de la vida, i no és cap coincidència que calguessin dos segles perquè un camperol amb arrels indígenes –la majoria de la població durant la major part de la història del Perú– arribés a ser president de la nació. A més, la pandèmia de la COVID-19 ha fet estralls al Perú, on l’escandalosa manca de serveis públics ha desmentit la mentida, tan estesa, que el país és una història d’èxit econòmic a Amèrica del Sud. Enfrontant-se a una de les seves pitjors crisis econòmiques i humanitàries, el Perú està preparat per al canvi.

La qüestió real és si Castillo té la voluntat política, el suport i la intel·ligència per posar en peu una agenda capaç d’aprofitar l’oportunitat històrica i promoure el canvi social al Perú. Per fer-ho, Castillo s’enfronta a tres grans desafiaments: mantenir la seva coalició de govern cohesionada, superar a una despietada oposició dretana, i galvanitzar la seva base mentre amplia  el suport al seu govern. És molt més probable que aquests canvis es produeixin pel quefer de la política diària de l’executiu més que no pas pel seu posicionament ideològic. L’èxit, i la supervivència, de qualsevol govern democràtic al Perú amb freqüència ha tingut més a veure amb travessar un camp de mines de corrupteles, escàndols, aliats poc de fiar i la capacitat de projectar una imatge de força mentre es troba sota setge constant.

Una coalició regional a la capital

El primer desafiament del govern d’esquerres és formar i mantenir cohesionada una forta coalició governamental. Castillo és, malgrat tot, un polític eminentment pragmàtic: el seu auge a l’escala nacional com a dirigent del sindicat de mestres es construí al voltant d’aliances amb sectors de tot l’espectre polític.

Encara que Castillo es va presentar com a candidat presidencial per Perú Libre, un partit marxista amb base a Junín dirigit per Vladímir Cerrón, s’afilià al partit només a finals del 2020. La candidatura de Castillo reflecteix un sistema de partits molt feble al Perú, però que aquesta vegada va ajudar-lo a l’hora de ser flexible per formar una coalició electoral guanyadora: una llista de forces progressistes i d’esquerres li va donar suport públicament durant la segona volta, en la que derrotà a Keiko Fujimori per un estret marge.

L’establishment polític a Lima suggereix que el president de Perú Libre, Cerrón, actualment acusat de corrupció, ha dirigit amb mà de ferro la formació del govern de Castillo. La composició del seu executiu, però, revela una història molt diferent. Tres ministres, incloent a Guido Bellido, el cap del gabinet, són, és veritat, membres des de fa molt de temps de Perú Libre, un partit marxista-leninista. Altres tres, no obstant, són mestres i propers a Castillo. Un altre grup de ministres força important procedeix d’altres partits d’esquerres que van donar suport a Castillo durant les eleccions, i diverses carteres han recaigut en independents i activistes de regions de més enllà de la capital, Lima.

El caràcter regional de l’executiu de Castillo, que es recolza de manera important en les afores de Lima, és potser el vertader punt de fricció per a l’establishment polític peruà. Encara que hi ha hagut crítiques merescudes perquè el govern inclou només a dues dones, els crítics –especialment a Lima– significativament passen per alt el fet que l’executiu de Castillo representa un canvi abismal en la representació política: si el 60% dels ministres dels set anteriors consells de ministres havien nascut a Lima, Castillo ha invertit la tendència, amb gairebé el 70% dels seus ministres nascuts fora de la capital.

Foto: Flickr – Presidencia de Perú

És, malgrat tot, una coalició de govern fràgil, i durant els primers dies de Castillo al poder clarament hi ha hagut una mica de tot. La cerimònia de presa de possessió dels ministres s’estancà: normalment tots els ministres ho fan en un sol dia, però sense cap explicació el procés es va dividir en dos dies, i després en tres. El 29 de juliol, Bellido, de Perú Libre, va prendre possessió del càrrec de primer ministre a Pampa de la Quinua, Ayacucho, on es lliurà la darrera batalla contra els monàrquics espanyols, que guanyà l’exèrcit independentista el 1824, un important gest simbòlic al qual el rei d’Espanya, sense sorpreses, no va assistir.

La cerimònia de presa de possessió per a la resta dels ministres s’havia planificat per a la tarda del 29. Però fins i tot aleshores dos càrrecs clau encara no s’havien anunciat: els dels ministres de Finances i Justícia. La cartera de Finances, en particular, era considerada clau per a la capacitat del govern d’enviar «senyals positives» a les «forces de mercat nervioses». Pedro Francke, un economista progressista àmpliament respectat de l’anterior candidata a la presidència Verónika Mendoza, havia estat un dels noms que sonà durant les eleccions per al càrrec, i la seva campanya de suport a Castillo es considerà un factor decisiu a l’hora de decantar la balança en unes eleccions renyides. Finalment Francke va ser nomenat ministre de Finances i Aníbal Torres, un destacat acadèmic en temes legals, ministre de Justícia. Però el retard va ser percebut per molts com una mostra del caos intern i la improvisació, una vacil·lació inexplicable per fer el que molts veien com l’opció més òbvia.

Hi ha encara espai per a canvis i reconciliacions, així com noves tensions, en una coalició de vegades bigarrada. Per exemple, sectors de l’esquerra han criticat a Bellido pels seus comentaris passats sobre els homosexuals i les dones, i les seves declaracions mostrant simpaties amb Sendero Luminoso. En un clar contrast, Pedro Francke va presentar-se a la seva cerimònia de possessió amb un pin amb la bandera de l’arc de Sant Martí i va jurar el seu càrrec en nom de «la igualtat d’oportunitats, sense distincions de gènere, identitat ètnica o orientació sexual». A l’endemà, l’oficina de Bellido va publicar un comunicat prometent superar el «masclisme i l’homofòbia» entre altres formes de discriminació. En entrevistes posteriors, Bellido confessà que procedeix d’una comunitat on els rols de gènere són tradicionals, però es mostrà obert a «aprendre».

Mentrestant, la premsa peruana les ha vistes de tots els colors –i finalment ha fracassat– a l’hora de tacar al nou executiu, presentant-lo com una agrupació de radicals embogits obsessionats en atiar el conflicte social. Durant els primers dies del seu mandat, el primer ministre Bellido encapçalà personalment una delegació a Chubivilcas, Cusco, per oficiar de mediador en un llarg conflicte entre les comunitats indígenes locals i l’enorme projecte de mineria de coure Las Bambas, localitzat al veí Apurímac. Ell mateix oriünd de Cusco, Bellido va ser fotografiat a cavall i conversant directament amb els pobles locals, amb els quals parlà quechua amb fluïdesa: un gest poc habitual d’un primer ministre peruà. Bellido aconseguí negociar una impressionant treva amb les comunitats, mostrant que un executiu percebut com a inclinat al conflicte i al radicalisme pot ser tot el contrari: més capaç que qualsevol altre govern d’intervenir en les tensions socials fora de la capital del Perú, i resoldre-les.

L’olor a sang

El segon desafiament al que s’enfronta el govern de Castillo procedeix d’una oposició obertament hostil. La coalició de govern només té 42 dels 130 escons del Parlament (37 d’ells per Perú Libre). Fins i tot si pogués arribar a alguna mena d’entesa amb algun partit centrista, això només significaria nou escons més. La dreta encara tindria la majoria del vot.

Els darrers cinc anys de la política peruana han estat els més inestables en dècades d’ençà la fi de la dictadura de Fujimori el 2001. En el cor d’aquesta inestabilitat hi ha el conflicte en marxa entre l’executiu i el legislatiu: les majories parlamentàries de l’oposició han recorregut a la moció de censura de ministres o governs sencers, mentre que presidents anteriors han dissolt el Parlament i convocat noves eleccions en resposta. És el que va fer l’ex-president Martín Vizcarra el 2020 només per convertir-se en víctima d’un cop parlamentari mesos després.

A desgrat del caràcter heterogeni del govern de Castillo, els seus crítics han afirmat que la seva composició té l’objectiu exprés de «xocar» amb l’oposició (se l’anomena un gabinete de choque). La tesi és que un bloqueig calculat podria portar el conflicte a la seva fase terminal, amb una nova convocatòria d’eleccions legislatives. L’oposició ha respost a la seva manera: demanant una moció de censura contra Castillo fins i tot abans que assumís el poder. Un cop fracassada  aquesta iniciativa, el seu nou objectiu fou o bé demanar una moció de censura a tot el gabinet de ministres o, de fracassar això, sotmetre a cadascun dels ministres a una investigació parlamentària i blocar els nomenaments del govern de manera efectiva, com va fer la majoria fujimorista al congrés durant el període 2016-2019.

Per desgràcia ja s’ha registrat una víctima política: Héctor Béjar, un veterà de 85 anys de la guerrilla dels seixanta que havia estat nomenat ministre d’Afers Exteriors. Un socialista democràtic compromès que no tenia cap experiència diplomàtica, i amb un llarg historial de declaracions polèmiques, Béjar era òbviament un flanc feble pel qual podia atacar-se al govern, i el Parlament, dominat per la dreta, no va tardar en citar-lo per a retre comptes. Fins i tot abans d’això, els mitjans van estar desenterrant antigues declaracions de Béjar, incloent-ne les que afirmava que l’organització armada Sendero Luminoso havia estat un producte de la CIA i que la llarga història de «terrorisme» al Perú començava a les pròpies forces navals.

La Marina del Perú, una institució reaccionària i antidemocràtica, immediatament condemnà les declaracions de Béjar. A l’endemà Béjar va presentar la seva dimissió, que el govern ràpidament acceptà. En poques hores, l’oposició dretana parlava públicament de mocions de censura contra altres ministres.

A un país com el Perú, on les relacions entre el poder civil i el militar han definit bona part de la història política contemporània, això no és una bona senyal. És un precedent especialment dolent per al conflicte entre el govern i l’oposició al Parlament, que interpretarà segurament la dimissió de Béjar com un signe de debilitat i doblarà la seva aposta per fer caure a altres ministres i, en última instància, al propi Castillo fent ús de l’article constitucional que permet al Parlament destituir al president sobre la base de la seva «incapacitat moral». Una maniobra que estaria en consonància amb les tàctiques de cop parlamentari que han esdevingut tan freqüents a la política llatinoamericana.

Hi ha molt poca cosa que el govern pugui fer –dintre dels marges de la política institucional– per superar un Parlament obstruccionista. Hi ha qui ha defensat nomenar un executiu més moderat. Però fins i tot Castillo si ho fes, això no resoldria el problema de ser una minoria al Parlament. A més, un desplaçament al centre podria enviar als seus partidaris que Castillo està repetint el pecat de l’ex-president Ollanta Humala, que es presentà a les eleccions el 2011 amb una plataforma progressista i oferint un canvi i acabà reproduint el status quo com a president.

Aquest debat, ara per ara, sembla haver quedat al marge després que Castillo superés el seu primer gran obstacle el 27 d’agost: després d’una sessió de dos dies precedida de molta expectació, el Parlament va donar el seu vot de confiança al gabinet d’esquerres de Bellido. En línia amb la profunda divisió regional del país, els diputats per Lima van votar 21 a 11 contra la moció de confiança, mentre que de la resta del país 63 van votar a favor i 27 en contra.

Amb ecos del potent discurs d’investidura de Castillo, Bellido va fer el seu primer discurs com a primer ministre en quechua, l’idioma dels indígenes peruans, per a la consternació dels diputats de l’oposició, que el xiularen i li exigiren que ho fes en espanyol. Bellido va acabar el seu discurs en quechua amb un potent recordatori, dedicant la seva cerimònia de presa de possessió «a tots aquells peruans que van morir sense entendre ni una paraula d’aquest Parlament». Molts van interpretar que darrere de la solemnitat de les paraules de Bellido hi havia una amenaça vetllada: si la majoria conservadora al Parlament de Lima es fa forta, el govern de Castillo està disposat a fer una crida a la majoria camperola i indígena regional perquè acudeixi en ajuda.

Un govern en marxa

L’espectre del fracàs d’Humala plana sobre el tercer desafiament al govern de Castillo: mantenir el seu projecte progressista mantenint la seva base activa, però també ampliant el seu suport popular. Paga la pena recordar que les darreres eleccions presidencials van estar molt polaritzades en termes regionals: les zones rurals, especialment l’altiplà andí, va votar majoritàriament per Castillo, mentre que dos terços dels votants a Lima van donar el seu suport a la candidata de la dreta, Fujimori.

L’elecció també va tenir un component de classe: a Lima i al llarg de la costa meridional, que representa gairebé la meitat de la població, els sectors més pobres van votar per Castillo, mentre que la resta d’altre parts –incloent sectors importants de la classe treballadora– ho féu per Fujimori. Al Sud i l’altiplà, on viu al voltant d’un terç de la població, només les classes altes i mitjanes-altes va votar per Fujimori. Si vol ampliar la seva base de suport, el govern necessita convèncer a la classe treballadora i classe mitjana-baixa de Lima i de la regió costera meridional que el govern està al seu costat.

Encara que adoptar un to conciliador podria ser útil, les mostres obertes de moderació faran que Castillo s’arrisqui a perdre la seva base sense que li garanteixin de cap manera el guany de nous sectors, especialment tenint davant seu una oposició radicalitzada. La clau per a Castillo serà portar a terme estratègies efectives per controlar la pandèmia, que ha assotat de manera especial les ciutats peruanes; desenvolupar un pla de recuperació econòmica post-pandèmia sòlid; i aprovar un paquet de mesures ambiciós per a la població que ha vist com la seva qualitat de vida es desplomava en els darrers de tres a quatre anys. Castillo ha de mantenir viva la promesa d’una assemblea constitucional per posar fi a la Constitució del 1993 imposada pel règim autoritari de Fujimori, fins i tot si ara no és clar com –o si– aquest objectiu pot assolir-se.

Foto: Wikipedia

Una altra incertesa és fins a quin punt Castillo pot fer una crida a la base social que ha donat suport a la seva elecció per posar-se al seu darrere des dels carrers. Perú Libre no té la profunditat organitzativa per galvanitzar els seus partidaris a nivell nacional, i tot i que no manquen les protestes locals i els conflictes socials, el Perú modern té una tradició feble pel que fa a la mena de mobilització nacional que ha sostingut als governs progressistes d’Amèrica Llatina.

Més que un moviment nacional, un escenari més realista seria que els partidaris es concentressin a Lima (que ha vist uns quants moviments de protesta des del 2020). A l’endemà d’una elecció tensa, per exemple, els partidaris de Castillo podrien acudir en riuades a Lima –tot sovint des de les regions més pobres del país– per fer notar la seva presència a la capital del país. Quan Fujimori i l’elit peruana van engegar una campanya sense cap mena de base sobre un suposat frau electoral per declarar nuls els resultats, els partidaris de Castillo va prendre els carrers per defensar el procés democràtic.

Una base d’esquerres que havia estat estigmatitzada i ara es mostra confiada i orgullosa marxant sobre Lima des dels altiplans peruans és el pitjor malson de la classe dirigent peruana. Per al govern podria ser una qüestió de supervivència.

L’establishment polític peruà es concentra en el suposat inevitable gir de Castillo cap a l’autoritarisme esquerrà seguint el també suposat model chavista, però com diversos comentaristes han senyalat, els percentatges de suport al govern empal·lideixen en comparació amb els dels seus homòlegs dels governs progressistes durant el seu moment de major popularitat. A alguns sectors de l’esquerra els preocupa que, per frustració en la consecució d’iniciatives progressistes com una assemblea constitucional, el govern pugui recórrer a algunes de les seves tendències més il·liberals (mesures de llei i ordre com l’establiment del servei militar obligatori, per exemple).

El perill més immediat, no obstant, és que la dreta aconsegueixi derrocar al govern de Castillo. Si hi ha un sol escenari amb el potencial de desencadenar la ira de tota la societat peruana i enfonsar al país en una greu crisi, aquest seria el de l’establishment decidint posar fi a una administració progressista que, malgrat totes les seves potencials limitacions, ha tingut el coratge de plantar cara a segles de domini i humiliació.

Article publicat originalment a Jacobin
Traducció d’Àngel Ferrero
Foto de portada: Flickr – Presidencia de Perú
Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en whatsapp
Compartició en telegram
Compartició en email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

imparteix història mundial a la Universitat Lliure de Berlín.

Imparteix història i estudis urbans a la Pontificia Universidad Católica del Perú i a la Universidad del Pacífico.

Comentaris

Al Perú ja esmolen els ganivets contra Pedro Castillo

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

El nou número ‘D’allò personal a allò polític’ ja és aquí! Més de deu articles, infografies i dossiers de reflexió sobre la lluita feminista a casa nostra i al món! 

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.