Els cops es succeeixen a l’Àfrica. L’última rebel·lió militar es va produir a Gabon el 30 d’agost, i el 26 de juliol va ser el torn de Níger. Des del 2019, l’exèrcit també ha pres el poder a Mali, Guinea, Burkina Faso, República Centreafricana, Guinea Bissau, Mauritània, Madagascar, Txad, Sudan i Zimbabwe. La zona més inestable sembla ser l’Àfrica central i occidental i el Sahel.

Alguns canvis de règim inicialment van rebre poca atenció, amb els mitjans de comunicació i el públic centrats en el conflicte a Ucraïna. La mateixa Unió Europea es va sorprendre pel putsch al Níger, tal com va reconèixer el cap de la diplomàcia europea, Josep Borrell, que havia visitat el país poc abans, qualificant-lo de «soci essencial de Brussel·les».

Després del cop d’estat al Níger que va destituir el president Mohamed Bazoum, però, l’atenció a Europa sobre el que està passant a les ex-colònies és cada cop més evident: la crisi de la influència tradicional francesa i l’augment de l’hegemonia de les noves potències a la zona és cada cop més evident.
Tot i que les declaracions de condemna vers canvi de règim dels líders polítics europeus se centren en el caràcter violent i antidemocràtic de les intervencions militars contra governs «legítims», són sobretot els interessos en joc (econòmics, geopolítics i militars) els que guien les posicions de Brussel·les.

La crisi del neocolonialisme francès

Els que han caigut sota els cops de les rebel·lions militars han estat governs corruptes i despòtics -encara que, de vegades, expressió de mecanismes electorals- fruit de la col·laboració i el suport de París i Brussel·les, que a canvi han gaudit des de fa temps del monopoli de l’explotació dels recursos naturals estratègics. A canvi, les potències occidentals han proporcionat suport polític, econòmic i militar als règims locals, ignorant deliberadament ls abusos sistemàtics contra la població i les minories. França, una potència neocolonial hegemònica, va tornar per força als països de l’Àfrica Central i Occidental i el Sahel el 2014, gràcies a les seves importants missions militars contra la insurrecció gihadista. Els resultats han estat pobres, i la lluita contra Al-Qaeda o Daesh ha provocat un augment de la repressió política i religiosa, dels abusos i les massacres. Les tropes de París i d’altres països europeus estan més interessades en apuntalar els règims locals i a defensar els interessos de les seves empreses -que s’han afanyat a explotar els territoris afectats-, que no pas a defensar canvis democràtics.

La Françafrique esquarterada?

Deu anys més tard, l’àrea d’influència francesa – l’anomenada Françafrique– sembla que s’està enfonsant literalment arran de les rebel·lions militars, sovint recolzades per amplis segments de la població, que qüestionen la primacia i els interessos de París. En alguns països la protesta contra França ha arribat al punt d’interrompre les relacions diplomàtiques, amb l’expulsió d’ambaixadors i la retirada dels contingents francesos.

Després de seixanta anys de neocolonialisme francès, els nous règims de Mali i Burkina Faso han optat per confiar a Rússia la tasca de contrarestar la insurrecció gihadista, rebent l’ajuda militar de grans contingents de l’empresa militar privada «Wagner». De nou, els resultats son relatius. Ara, després de l’eliminació de l’estat major de la companyia mercenària, caldrà veure si i com Moscou continuarà operant al continent africà per protegir els seus interessos, tenint en compte que la carta d’assistència militar als règims locals era l’ariet que va permetre a Rússia plantar la seva bandera a nombrosos països.

Un anticolonialisme sense alternativa

Ara per ara, malgrat les crides i atacs contra el sistema de dominació i explotació imposat durant dècades per França als països de l’Àfrica Occidental per part de líders militars imbuïts de retòrica anticolonialista i nacionalista (evident sobretot al Níger), no sembla que els nous règims creats pels diferents cops d’estat vulguin augmentar el grau de democràcia econòmica i política als seus respectius països.

El risc és que els nous règims simplement canviïn els seus patrocinadors internacionals, confiant en potències emergents com la Xina (ja un país hegemònic en moltes zones d’Àfrica), Rússia o les petro-monarquies, mantenint inalterat el grau d’explotació dels recursos locals en benefici d’interessos estrangers, sense cap redistribució de la riquesa a les poblacions i sense cap procés de democratització. Poques vegades, fins ara, els militars colpistes han lliurat el poder a les juntes civils com va passar en el passat.

El cop d’estat al Níger alarma París

Un discurs recent d’Emmanuel Macron -que va parlar obertament d’una «epidèmia de putsch» i d’un «debilitament d’Occident i en particular d’Europa»- va aclarir l’aposta. Un nombre cada cop més gran de països ofereixen els seus recursos a noves entitats geopolítiques, intentant obtenir el màxim d’avantatges possibles de la competència global entre potències. A canvi d’unes condicions sovint més generoses que les imposades durant dècades per les multinacionals occidentals, Moscou i Pequín aconsegueixen un accés fàcil i garantit a matèries primeres -manganès, urani, terres rares, or, diamants- fonamentals per al seu desenvolupament econòmic i enfortiment geopolític.

Macron vol evitar veure’s obligat a retirar els 1.500 soldats presents al Níger -una mesura demanada pels colpistes i una part de la població- i evitar perdre el monopoli de l’explotació de l’urani extret al país, que representa el 10% del mineral utilitzat per a l’alimentació les seves pròpies centrals nuclears. Tot i que Níger és el setè productor mundial, els ingressos de les exportacions d’urani certament no van a parar a la població local, que el 2022 tenia una de les rendes per càpita més baixes d’Àfrica i del planeta, només 525 dòlars anuals.

Sabent que no pot intervenir directament contra el nou règim per imposar l’anomenat «ordre constitucional», París intenta empènyer a la intervenció militar un grup de països africans sobre els quals continua exercint un cert control, units a la Comunitat Econòmica Africana d’Estats occidentals (CEDEAO o ECOWAS). Però Macron ha trobat més resistència de la que s’esperava: els règims militars de Mali i Burkina Faso han advertit que s’oposaran a una intervenció militar contra Niamey de la CEDEAO que, tanmateix, està dividida internament.

El règim militar del Níger, però, acusa París d’haver traslladat homes i vehicles militars al Senegal, Costa d’Ivori i Benín de cara a una possible intervenció contra Niamey. Els Estats Units també haurien alertat les seves tropes presents al Níger.

Gabon, un contracop occidental?

Al Gabon els militars van destituir al president Ali Bongo -recentment re-escollit per tercera vegada sota protestes de l’oposició-, representant d’una dinastia que s’ha mantingut al poder durant més de mig segle.

París va condemnar el cop (però sense els tons durs utilitzats per al Níger); 7.500 ciutadans francesos empleats en 80 empreses franceses resideixen a Libreville i un contingent de 370 soldats estacionats a la base de Camp De Gaulle opera al país, una de les quatre instal·lacions militars permanents de París a Àfrica. Els interessos francesos a Gabon (cinquè productor de cru d’Àfrica), però, són menys importants que a altres països, i les inversions de París s’han vist superades per les asiàtiques (Xina, Índia, Singapur i Malàisia).

El poder va ser assumit pel general Brice Clotaire Oligui-Nguema, cosí d’Ali Bongo. El nou líder posseeix inversions immobiliàries de milions de dòlars als Estats Units. No està clar a quin poder internacional es dirigirà la junta militar, però molts analistes sospiten que el que ha succeït a Gabon ha estat un «contracop» recolzat per Washington per frenar l’augment de l’hegemonia de Moscou i Pequín. No és casualitat que la Xina hagi condemnat el canvi de règim, demanat «estabilitat» i la reincorporació del president destituït pels militars.

Mentre al Níger es veien manifestants onejant banderes russes, a Gabon no va passar res d’això. El país no es veu afectat per la insurrecció gihadista. El de Libreville podria ser una mena d’«autocop» destinat a reforçar l’statu quo per evitar que el possible col·lapse del règim afavoreixi Rússia i la Xina. Segons el diari d’investigació «Africa Intelligence», poc abans de les eleccions, el president Bongo havia donat el seu consentiment a Xi Jinping per a la instal·lació d’una base militar xinesa a Port-Gentil, un projecte al qual tant Washington com París s’oposen. El juliol passat, l’almirall francès Pierre Vandier va viatjar a Gabon per dissuadir Bongo.

En alguns països africans de la zona regeixen dictadures familiars: la de Paul Biya al Camerun, al poder des del 1982; la de Denis Sassou-Nguesso que governa la República del Congo des del 1979; la de la família Gnassingbé a Togo, des de 1967; la de Teodoro Obiang a Guinea Equatorial, al poder durant quaranta-quatre anys. Durant els mesos o anys vinents l’escenari del Níger o el Gabon podria, doncs, repetir-se, amb les diferents potències internacionals compromeses a moure els seus peons al continent africà.