Aquest 2019 se celebren 70 anys de la publicació d’un dels llibres centrals del feminisme: El segon sexe, de Simone de Beauvoir. Un llibre que, publicat el 1949, va comportar molta polèmica a esquerra i dreta, molta complicitat durant dècades entre diverses generacions de dones i sens dubte una contribució indispensable per pensar el feminisme de l’últim terç del segle XX. És impossible en un article fer una reflexió exhaustiva al voltant d’aquest llibre, tant sobre el que conté com sobre els debats que ha generat al llarg d’aquestes set dècades. Per això, l’objectiu d’aquest article, a més d’una commemoració del llibre, és el de recuperar només algunes de les reflexions en vista del nou cicle de mobilitzacions que vivim avui.

La dona “no està alliberada de l’home perquè tingui a les seves mans una papereta”

El 1949, quan es va publicar El segon sexe molts dels països europeus ja havien introduït el sufragi de les dones. La reclamació central del sufragisme es veia realitzada amb les seves potencialitats, però també amb els seus límits: tot i l’accés al vot, l’alliberament de les dones no es consumava, es mantenia la desigualtat social, econòmica, laboral, política… per motius de gènere. Beauvoir escriurà a l’última part d’El segon sexe: “El codi francès ja no considera l’obediència un dels deures de l’esposa i cada ciutadana s’ha convertit en una electora (…), no està alliberada de l’home perquè tingui a les seves mans una papereta” 1/. I de fet la mateixa Virginia Woolf quan va posar en el centre la qüestió de la renda per a les dones també discutia amb els límits del dret a vot.

És aquest “exercici d’època” el que fa que aquesta obra es converteixi en un llibre de referència a la segona onada dels anys setanta a Europa i als EUA.

No obstant això, no només discutiria amb el final del sufragisme europeu, també amb la història del moviment obrer del qual tot i les exclusions i dificultats van participar milions de dones. Sobre això es podrien escriure milers de pàgines, però per a la qüestió que aquí ens interessa rescato les següents línies: “No caldria creure que la mera juxtaposició del dret a votar i d’una professió sigui un alliberament perfecte: el treball en l’actualitat no és llibertat. […] accedeixen a la independència en el si d’una classe oprimida; d’altra banda, les tasques realitzades a la fàbrica no les dispensen de les tasques domèstiques”  2/.

Beauvoir dialoga amb els dos grans moviments que van organitzar les dones fins al seu moment: el sufragisme i el moviment obrer. Per això podem comprendre El segon sexe com un “exercici d’època”, un exercici de repensar l’opressió de les dones i de quina manera se seguia reproduint, a l’ocàs del sufragisme i després de la Revolució Russa. És aquest “exercici d’època” el que fa que aquesta obra es converteixi en un llibre de referència a la segona onada dels anys setanta a Europa i als EUA.

Per què és important assenyalar aquesta qüestió? En primer lloc, per comprendre les condicions de possibilitat d’una obra com aquesta: comprendre que ni és un miracle d’un geni avançat a la seva època, ni una obra desenganxada de la seva realitat, sinó que respon a les inquietuds del seu moment, que un parell de dècades més tard es massificarien en el que coneixem com la segona onada. En segon lloc, és important historitzar El segon sexe perquè avui ens trobem en un moment que potser també ens està tocant dur a terme aquest “exercici d’època”. Un moment en què repensar tant les claus de la nostra opressió com del nostre propi alliberament després de dècades d’un neoliberalisme que avui es troba en una crisi profunda.

“Només a l’ésser humà li incumbeix donar sentit a la vida”

Beauvoir escriu en un moment de certa crisi teòrica després de la Segona Guerra Mundial. Per descomptat, escriu des de l’existencialisme francès amb la voluntat de rearmar un humanisme desmoralitzant i amb l’objectiu de desmuntar, d’una banda, l’essencialisme, i de l’altra, el determinisme. Dedicarà l’inici d’El segon sexe a sostenir de quina manera el determinisme de la biologia, de la psicoanàlisi i del materialisme històric (recordeu, anys quaranta) han donat explicacions insuficients a l’opressió de les dones. El nucli de la crítica a aquest determinisme és assenyalar que el que entenem per dona és una construcció social i històrica: “No es neix dona: s’arriba a ser-ho”; i que per tant es pot transformar. Per descomptat, que assenyali els límits d’aquests corrents de pensament no vol dir que comenci de zero i que no s’hi recolzi. Tot al contrari, Beauvoir recuperarà molta cosa de la psicoanàlisi i de la tradició del marxisme a les seves anàlisis. Tot i això, és aquesta situació de cert esgotament teòric i la insuficiència que ella assenyala als tres corrents de pensament, que principalment havien intentat explicar la condició de les dones, la qual permet investigar per un altre camí.

Aquesta serà una qüestió clau per entendre la llibertat en Beauvoir: la llibertat es practica i això implica responsabilitzar-se de la pròpia vida

Aquest altre camí parteix de l’existencialisme, en el qual sempre es va situar Beauvoir. Malgrat això, dècades després podem sostenir que el que desenvolupa a El segon sexe supera el mateix existencialisme francès, encara que en sigui deutor. Si hi ha un element central en la filosofia de Beauvoir que sigui un pont entre el seu existencialisme i el feminisme és sens dubte la qüestió de la llibertat.

Beauvoir, com els existencialistes congregats al voltant de la revista Les Temps Modernes, configuraran un existencialisme de tipus ateu. En el cas de Beauvoir és una qüestió que explicarà sobretot en el primer volum de les seves Memorias de una joven formal. De família burgesa i mare creient, durant la seva adolescència s’adonarà de quina manera les decisions que ha pres tant en els seus estudis, les seves amistats, etc., no han estat motivades per Déu, que Déu ha deixat de tenir presència a la seva vida, ha deixat de tenir una funció. No hi ha un destí a obeir, no hi ha una voluntat predeterminada: hi ha una vida, una existència, a la qual un mateix ha de donar sentit. Això té clares implicacions, en particular, per a la vida de les dones, les quals hem hagut de protagonitzar grans i quotidianes lluites per desfer-nos d’un destí preestablert per a nosaltres. D’altra banda, el fet que sigui l’ésser humà qui doni sentit a la vida implica un acte de compromís i responsabilitat.

Aquesta serà una qüestió clau per entendre la llibertat en Beauvoir: la llibertat es practica i això implica responsabilitzar-se de la pròpia vida. Això no vol dir que Beauvoir compri el discurs liberal que en aquest sistema tenim llibertat de triar, tot al contrari. Sobretot en el procés d’escriure El segon sexe, s’adonarà de quina manera les dones –però no només- s’han vist amb la llibertat retallada a pràcticament totes les esferes de la seva vida.

“En quina mesura el fet de ser dona ha afectat la nostra vida?”

Quina és la vida de les dones? Quines llibertats ens són amenaçades? O com ella formularà: “En quina mesura el fet de ser dones ha afectat la nostra vida?” 3/. Les que hagin llegit El segon sexe recordaran pàgines i pàgines d’anècdotes, situacions, experiències en què Beauvoir va escenificant de quina manera les dones durant tota la nostra vida ens trobem amb imposicions, dogmes, manaments… de la feminitat dominant. Potser avui en diríem les diferents situacions en què es troben les dones en la seva socialització de gènere. Segurament aquesta sigui avui, setanta anys després, una de les parts més pesades de llegir perquè les situacions concretes amb què ens trobem són diferents (encara que menys del que voldríem). No obstant això, la sinceritat amb què escriu sobre la sexualitat, sobre la maternitat, sobre la menstruació, sobre les relacions… va suscitar la complicitat de milers de dones que per primera vegada es veien representades, se sentien reflectides i veien escrites les situacions que elles mateixes havien travessat, els seus mateixos dilemes, dificultats i pors. Per descomptat, no va estar exempta de polèmica, aquesta mateixa crítica frontal a la feminitat dominant li va implicar detractors de tipus molt divers.

Com la mateixa Beauvoir va escriure dotze anys després de la publicació: “Tampoc he aportat cap remei a cada conflicte particular. Almenys he ajudat les meves contemporànies a prendre consciència de si mateixes i de la situació”  4/. Un dels objectius que va perseguir la literatura de Beauvoir era mostrar de quina manera a les dones se’ls imposava un destí que no havien triat. Una feminitat dominant que ella acusava, per descomptat, d’atemptar contra la llibertat de les dones i que per això desresponsabilitzava les dones de la seva pròpia existència en mans de tercers (pare, marit, patró, capellà…). Aquesta qüestió no està exempta de polèmiques. D’una banda, va carregar tan dur contra la feminitat que se la va arribar a acusar de misògina, cosa que ella mateixa va haver de desmentir. Sense arribar a considerar-la misògina, ni de bon tros, és evident que quan la llegeixes les lectores mantenim una incomoditat constant. D’altra banda, hi ha una tendència a El segon sexe a entendre l’home com el lloc al qual han d’arribar les dones quan s’emancipin –una cosa que és molt pròpia de tot el feminisme previ als anys setanta que canviaria les coordenades d’emancipació– i que en Beauvoir evolucionarà.

“A través d’El segon sexe vaig prendre consciència de la necessitat de lluita”

A l’última part, titulada Cap a l’alliberament, Beauvoir reflexiona sobre quina és la dona independent. En primer lloc, pensa en un sector de dones que han tingut accés a la cultura i a certes feines qualificades, que tenen un salari suficient i certes condicions per realitzar-se a la seva feina i a la seva vida. Un sector de dones al qual la mateixa Beauvoir pertany. Malgrat veure-les com un sector minoritari, defensa que poden ser el sector que prefiguri aquesta “dona independent” que ella anomena. És evident que si ens quedem només amb això, queda una visió molt elitista o almenys estreta d’aquest alliberament. En una entrevista 25 anys més tard de la publicació, quan ja havia esclatat el moviment feminista dels setanta, declara:

(…) en Beauvoir la llibertat es practica i implica responsabilitzar-se de la pròpia existència i això per a les treballadores no és una tasca fàcil.

“En investigar i escriure El segon sexe va ser quan vaig percebre que els meus privilegis resultaven d’haver abdicat, en alguns aspectes crucials si més no, a la meva condició femenina. Si poséssim el que estic dient en termes de classe, potser seria més fàcil de comprendre, jo m’havia convertit en una col·laboracionista de classe”. I continua: “A través d’El segon sexe vaig prendre consciència de la necessitat de lluita. Vaig comprendre que la gran majoria de les dones simplement no tenia la possibilitat d’elecció que jo havia tingut”  5/.

Malgrat que pugui semblar que és una cosa que només declara 25 anys més tard, ja en aquesta última part del llibre defensa per a les dones treballadores: “Només les que tenen una fe política, les que militen en un sindicat, confien en el futur i poden donar un sentit ètic a les ingrates fatigues quotidianes”  6/. Com dèiem, en Beauvoir la llibertat es practica i implica responsabilitzar-se de la pròpia existència i això per a les treballadores no és una tasca fàcil. Així, la militància apareix com una realització en si mateixa i com una promesa de llibertat per a les que no tenen elecció, que són la gran majoria de les dones.

“Perdrà molts amics!”

“‘Que valenta ha estat!’, em va dir Claudine Chonez en una compassiva admiració. Valenta?, ‘Perdrà molts amics!” 7/. I és que si el procés d’escriptura d’El segon sexe va ser tota una aventura per a Beauvoir, la seva recepció no va ser per menys. Criticada pel gruix dels intel·lectuals d’esquerres, dels sectors religiosos (va estar a l’índex de llibres prohibits per l’Església Catòlica), per les dones del Partit Comunista Francès i de la resta de l’esquerra, i fins i tot per diversos dels seus companys existencialistes, en definitiva, la publicació d’El segon sexe va desencadenar una polèmica enorme. Però també va desencadenar la complicitat de milers de dones en una correspondència que va durar anys i que ella relata en el tercer volum autobiogràfic, La fuerza de las cosas.

Per això, la història d’El segon sexe és també la història de les seves lectores, sobre les quals Beauvoir declara: “M’hauria sorprès i fins i tot irritat si als trenta anys m’haguessin dit que m’ocuparia de problemes femenins i que el meu públic més seriós serien dones. No me’n penedeixo. Dividides, esquinçades, inferioritzades, per a elles hi ha, més que per als homes, apostes, victòries, derrotes. M’interessen; i m’agrada més tenir a través d’elles un abast limitat, però sòlid, sobre el món, que surar en allò universal”  8/.

I la recepció aquí a l’Estat espanyol? Escriu Carmen G. de la Cova en una biografia sobre Beauvoir: “Com havíem d’aventurar-nos les dones de la meva generació a llegir Simone de Beauvoir si ni tan sols podíem trobar els seus llibres?”  9/ i és que la primera edició a la península data del 1998. Per descomptat que es llegia El segon sexe, va ser l’edició argentina del 54 la que va entrar a l’Estat espanyol de manera clandestina. Sens dubte, un exemple clar d’aquest “abast limitat, però sòlid”, i compromès podríem afegir, de les lectores.

Setanta anys després…

Per descomptat, setanta anys després podem veure múltiples distàncies amb El segon sexe. Distàncies teòriques per l’enriquiment tant de la teoria marxista de les últimes dècades com dels feminismes; la qual cosa ha de ser un motiu de celebració. Distàncies per les maneres en què es manifesta el masclisme avui, encara que menys distants del que voldríem. Però la lectura d’El segon sexe segueix incomodant i segurament per això segueixi sent útil llegir-lo setanta anys després.Virginia Woolf deia que les dones necessitàvem una habitació pròpia. Potser El segon sexe és posar un mirall sense embuts en aquesta habitació i enfrontar-nos de manera íntima, privada, pública i col·lectiva a aquesta feminitat adquirida que en un primer moment nosaltres no hem triat. Enfrontar-nos a aquest mirall per discutir-nos i, per descomptat també, per discutir la mateixa Simone de Beauvoir.

Publicat originalment a Viento Sur
Traducció d’Anna Salomó
Foto de Portada: Wikimedia Commons