Entorn de l’emergent tecnologia 5G s’han generat tota classe de discursos apologètics que conceben la tecnologia en si mateixa com la punta de llança de la superació de la vella societat dominada per l’explotació material del treball, així com de la fase industrial de la humanitat. Afirmacions com aquestes es revelen com a discursos ideològics que conceben la tecnologia fora del context social i històric al qual pertanyen i les redueixen al gran factor que desactualitza la crítica marxista de la societat capitalista. Aquest fetitxisme de la tecnologia no és nou, ja que ha estat el discurs successor de les diverses innovacions tecnològiques, que cada vegada troba noves bases per a anunciar el capitalisme sense treball.

Les generacions tecnològiques i els seus relats

La cinquena generació de tecnologia mòbil (5G) ha anat precedida de quatre anteriors, però és només a partir de la segona que s’ha generat el discurs de l’«era de la informació» com a element característic del sistema econòmic dominant. La 1G feu acte d’aparició el 1979 i portà la primera forma de comunicació mòbil de tipus analògic, en la qual només era possible transmetre la veu. Una dècada més tard sorgeix la 2G, el 1990, que inaugura la comunicació de tipus digital, sobre la qual els grans monopolis mundials acordaren l’estandardització coneguda com Global System for Mobile Communications (GSM), que tenia com a objectiu la interconnexió de les xarxes mitjançant el flux d’Internet. La 3G, el 1998, desenvolupà l’Internet mòbil i la transferència de dades d’operador a operador, així com l’augment dels nivells de connexió a Internet.

Just en aquesta època comença a construir-se el relat d’una nova era, ja no dominada per la indústria clàssica i l’explotació del treball en fàbriques

Just en aquesta època comença a construir-se el relat d’una nova era, ja no dominada per la indústria clàssica i l’explotació del treball en fàbriques, sinó per una economia global que interconnecta el món a partir de les xarxes informàtiques i fa possible el sorgiment d’un capitalisme menys opressor i més amigable. Respecte d’això es podrien mencionar alguns títols apologètics de les innovacions tecnològiques de la segona i tercera generacions: La era de la información y la sociedad-red  (Castells, 1997); La era del acceso, la revolución de la nueva economía (J. Rifkin, 2000); La revolución que nadie soñó (F. Mires, 2000). Aquest últim títol caracteritza el capitalisme de l’era de la informació com un «mode de producció microelectrònic».

Ja d’ençà de la dècada dels 90 es pronosticava la promesa incomplerta de la nova societat postindustrial en què «Internet constitueix la infraestructura material d’una forma organitzativa concreta: la xarxa (com abans ho era la fàbrica)» (M. Castell). Per això no ens ha de sorprendre que, d’ençà del sorgiment de la 4G el 2008, i ara, amb la promesa de la revolució de la 5G, siguem testimonis del pronòstic d’una nova societat conduïda i controlada per la intel·ligència artificial, l’«Internet de les coses» i la robòtica com a bases del nou ordre mundial, en què el treball serà cada volta menys indispensable per a la generació de capital.

El fetitxe de la societat de la informació, amb les implicacions revolucionàries per al benestar de la societat, no és nou

El fetitxe de la societat de la informació, amb les implicacions revolucionàries per al benestar de la societat, no és nou, atès que ha estat el discurs legitimador de cadascuna de les innovacions tecnològiques que s’han succeït al llarg de la nostra història contemporània. No és diferent ara amb l’auge de la tecnologia 5G, anunciat per analistes, tecnòlegs i economistes com el factor determinant de la transformació per a un futur millor sense l’explotació material del treball, a partir d’un «capitalisme sense friccions».

Tercera Revolució industrial?

Tampoc no és nou el discurs que l’alta tecnologia dona origen a la Tercera Revolució industrial. Aquest relat ja s’havia construït a la dècada dels 90 després de l’auge de la segona i tercera generacions de tecnologia mòbil, les característiques de les quals suposadament inauguraven allò que diversos economistes i analistes anomenaren TRI (Tercera Revolució industrial). «Estem experimentant, realment, un gran moment de transformació històrica cap a aquesta tercera revolució industrial», el qual s’assegurava que ens portaria «inexorablement, cap a un món proper a l’absència de treball» (J.Rifkin, 1996).

Però, en realitat, al màxim a què pogué arribar aquesta suposada tercera revolució industrial fou a sofisticar els mecanismes i mètodes industrials d’explotació del treball a partir de la introducció de nous elements tecnològics, així com a expandir el camp per a l’extracció de plusvàlua, en crear un nou sector d’explotats, que es podrien anomenar els «proletaris cognitius», la generació de capital dels quals se sustenta en executar tasques informàtiques. Per la resta, la introducció de la tecnologia no aconseguí representar una superació respecte de la Segona Revolució industrial, esdevinguda la darrera dècada del segle XIX. En aquest sentit, Renán Vega Cantor assegura que: «Si en aquests moments es presenta una Tercera Revolució industrial, ha nascut coixa», i ho diu justament perquè «a diferència dels dos processos anteriors, no va associada a l’emergència d’una nova base energètica, sinó que continua recolzant-se en la mateixa que possibilità la Segona Revolució industrial« (R. Vega, 2008). És a dir, les darreres innovacions tecnològiques continuen estant subordinades al consum intens de petroli, factor clau que generà la Segona Revolució industrial.

Entre la revolució d’aquests sectors que donaran pas a la Quarta Revolució industrial, indubtablement s’hi compta el sector agrícola

Hi ha qui insisteix en la tesi de la Tercera Revolució industrial, ja no impulsada per les anteriors quatre generacions tecnològiques, sinó per la ineludible transformació revolucionària de la societat que portarà la 5G. Si bé és evident que l’anunci de finals del segle passat no quallà, és inevitable que arribi, però ara amb la 5G. Aquesta és la posició del mateix J. Rifkin, el qual lidera des de 2009, al Parlament Europeu, la tesi de la Tercera Revolució industrial, però ara situat des de la promesa de la 5G, en vistes que el seu «final del treball» no es produí amb les anteriors innovacions, davant de l’evidència de l’expansió capitalista del món hegemònic a partir de l’explotació del treball i les escomeses imperialistes per apoderar-se dels recursos naturals i energètics dels països de la perifèria per a continuar explotant la natura, el subsòl de la qual conté la font d’energia del sistema industrial dominant.

Una altra postura és assumir que la Tercera Revolució industrial ja es produí amb l’«era d’Internet» i que la 5G mostraria les possibilitats de la quarta. Les innovacions tecnològiques de la 5G «crearan un nou ecosistema de serveis interconnectats que revolucionaran innombrables sectors, cosa que donarà lloc a la Quarta Revolució industrial« (Quaderns de tecnologia evoca. L’impacte de la 5G, pàg. 12). Entre la revolució d’aquests sectors que donaran pas a la Quarta Revolució industrial, indubtablement s’hi compta el sector agrícola, vist com un dels grans fronts que la 5G impactarà, fet que crearà una revolució al camp, amb la introducció de la digitalització i l’alta tecnologia. Així ho assenyala Sara Mazur, vicepresidenta d’Ericsson (segona empresa, després de Huawei, que lidera l’estandardització de la 5G): «La 5G és molt més que la comunicació en si, portarà canvis a la societat i l’economia.

Sectors que no estaven digitalitzats, com l’agricultura, es transformaran i crearan nous models». No hi ha dubte de la possibilitat d’això, el que es discuteix és que això signifiqui una característica pròpia d’una Quarta Revolució industrial, perquè realment, que es digitalitzi el sector agrícola no representa una superació del que ja aconseguí eficientment la Primera Revolució industrial, sinó més aviat una continuació d’allò, és a dir, la proletarització de la pagesia: «És en l’esfera de l’agricultura on la gran indústria opera de la manera més revolucionària, ja que liquida el baluard de la vella societat, el “pagès”, i el substitueix per l’assalariat». I Marx continua dient que això és propi de la racionalitat tecnocràtica del mode de producció capitalista, ja que «els mètodes d’explotació més rutinaris i irracionals es veuen reemplaçats per l’aplicació conscient i tecnològica de la ciència» (K. Marx, El Capital, III, p. 583).

Marx continua dient que això és propi de la racionalitat tecnocràtica del mode de producció capitalista

De manera que el màxim a què pot accedir la tecnologia 5G és a continuar el camí emprès per la gran indústria en la seva labor de tecnificar el treball camperol, i convertir el procés agrícola en un procés tècnic d’expertesa urbana, en què la pagesia quedi desplaçada i en lloc seu s’assalariïn operadors tècnics. Fet que, per la resta, no representa per a la vida social cap tipus de progrés, sinó que més aviat una destrucció, tant de la natura com de la força humana de treball, ja que «la producció capitalista, per consegüent, no desenvolupa la tècnica i la combinació del progrés social de producció sinó soscavant, al mateix temps, els dos materials de tota riquesa: la terra i el treballador» (K. Marx).

El fetitxisme de la tecnologia consisteix a velar el contingut social i històric de la producció tecnològica, i en lloc seu, manifestar la mera forma com aquestes apareixen com un «en si» de la vida social, que venen a portar progrés, desenvolupament i prosperitat a la humanitat en general. Aquestes afirmacions fetitxitzades no tenen cap altre objecte que construir un discurs ideològic superador de la vella societat capitalista sobre la qual la crítica marxista sustentà la seva teoria. Per tant, un cop que la tecnologia ha inaugurat la nova «societat de la informació», de la «tecnologia», de l’«Internet de les coses», etc., on ja no existeix l’explotació material del treball, immediatament queda desactualitzada la crítica marxista al mode de producció econòmic, cosa que suposa una derrota definitiva al vell intent caduc de la construcció del socialisme.

Aquest fetitxe de la tecnologia queda exposat en l’actual situació que viu la gran indústria espanyola. Encara que Espanya és un dels països que ha avançat més ràpidament en l’aplicació de la tecnologia 5G, i els experts de la qual han admès que «és necessari ressaltar el protagonisme d’Espanya, ja que ha estat en aquest país on s’ha dut a terme la primera connexió 5G» (El impacto de la 5G, pàg.8), s’ha començat a evidenciar que la mera introducció de tecnologia no augmenta els nivells de producció a les indústries, com la teoria fetitxista de la tecnologia sol prometre. Cosa que revela que sense la força humana de treball com a «factor variable del capital» no hi ha valoració possible d’aquest. Així ho manifesten les preocupacions actuals de mitjans empresarials espanyols, que han començat a advertir que la tecnologia com a tal no augmenta la productivitat de les empreses:

«Les dades macroeconòmiques d’Espanya i el món demostren que tot i la progressiva incorporació de les tecnologies en el camp de la digitalització, automatització i programes, ja siguin en l’àmbit de les empreses, ja sigui en el de les institucions, no aconsegueixen contribuir a una alça de la productivitat […] Les respostes, fins ara, són molt clares. L’ocupació que es crea en la indústria de les tecnologies de la informació no es veu compensada per la quantitat de llocs de treball que el mateix progrés tecnològic està destruïnt.»

la tecnologia com a tal no augmenta la productivitat de les empreses

Cosa que revela, doncs, que la tecnologia, així com l’automatització i la digitalització de la producció «en si mateixes» no són garantia de la valorització del capital, ja que a mesura que desplacen la força humana de treball, fonament de la producció de plusvàlua, decreix la productivitat de les empreses que pretenen sustentar-se en el moviment autònom de la tecnologia.

Traducció d’Oriol Valls

Foto de portada: Flickr – Pierre Metivier