2022: Actualitzar Fuster

Un 23 de novembre de 1922 naixia a Sueca (Ribera Baixa) Joan Fuster i Ortells. Un referent, un imprescindible del pensament polític, la lingüística i la literatura del nostre país.

2022: Actualitzar Fuster

Un 23 de novembre de 1922 naixia a Sueca (Ribera Baixa) Joan Fuster i Ortells. Un referent, un imprescindible del pensament polític, la lingüística i la literatura del nostre país.

La Generalitat Valenciana ha declarat aquest any 2022 com l’any Joan Fuster per commemorar el centenari del seu naixement. Una celebració institucional que s’acompanyarà d’actes, publicacions, homenatges i congressos. Per a moltes, una commemoració descafeïnada i privada del seu llegat més polític i polèmic.

Reflexionar sobre el pensador suecà no és una tasca senzilla; no ho ha estat mai. Assajar al voltant del seu impacte, la seua vigència o l’actualitat de les seues idees, tampoc. En un context, encara hui, en què es mantenen posicions confrontades i continua la visió binominal de Joan Fuster —com a referent o com dimoni—, rescatar la seua figura, la seua obra i els seus pensaments és un exercici punxegut, arriscat i polèmic. Les darreres setmanes qui s’ha atrevit a escriure sobre Fuster ha hagut de resistir embats, insults i desqualificacions a les xarxes -les xarxes, sí, eixa bombolla d’odi-. Però, precisament, tinc la convicció que no hi ha res més fusterià que qüestionar Fuster.

En la seua obra, l’assagista parla de les seues obsessions, de les dèries que li suscita la reflexió sobre el món. El fil conductor de la seua producció és un examen de consciència, continu, construït mitjançant la seua relació amb l’entorn. Una relació deliberadament racional i allunyada de la inèrcia dels dogmatismes, encaminada a descriure el seu voltant i a abocar llum per a la seua transformació. Un escrit contra el silenci, una crida a la reflexió col·lectiva.

I és, en aquest sentit, on hauríem de centrar els esforços en aquest Any Fuster: en escriure contra el silenci i en cridar a la reflexió col·lectiva. Actualment el pensador suecà representa una imatge, un referent, pràcticament buit de pensament, crítica i reflexió. Sembla que la seua acceptació ha anat acompanyat d’una complexa desintegració del seu argumentari. I fora agosarat atribuir aquest procés de buidatge a l’anàlisi crítica, a la superació o al rebuig de les seues tesis. Més bé, obeeix a un desconeixement general. En altres paraules, aquest procés mitjançant el qual Fuster s’ha convertit en un referent omnipresent en la pràctica i en la retòrica política ha anat unit a un abandonament de les seues obres, dels seus escrits i de les seues reflexions.

Font: Wikimedia Commons

Fuster està present als manifestos, a les camises, als discursos i a les pancartes. Una cita descontextualitzada, una imatge o una al·lusió recurrent. Una vegada més, un maleït aforisme que hem escoltat fins a l’avorriment. Però, aquesta omnipresència es viu des d’una concepció eminentment simbòlica, litúrgica. La naturalització del suecà s’ha viscut lligada a un buidament del seu pensament, a la desaparició d’aquell Fuster concebut com un «bisturí esmolat» que provoca i estimula noves reflexions.

A més a més, s’ha produït una sacralització d’un grapat de posicionaments i concepcions que semblen estar excloses de tota crítica, confrontació i superació. Uns posicionaments i concepcions, alhora, adoptats moltes vegades mitjançant lectures parcials i fragments breus que distorsionen, en gran mesura, les tesis mantingudes per l’assagista suecà.

Contràriament al que s’acostuma a afirmar amb facilitat des de molts indrets, l’obra política de Fuster no es concentra solament a Nosaltres els valencians. L’edició d’Escrits de combat (Edicions 3i4, 2020) integra textos fonamentals del pensament del suecà –Qüestió de noms (1962), El blau en la senyera (1977), Ara o mai (1981), País Valencià, per què? (1982) i Cultura nacional i cultures regionals als Països Catalans (1983)-. A més d’altres llibres —Un país sense política o Pamflets polítics, per posar alguns exemples— els diaris, la correspondència o els escrits a la premsa. Solament a La Vanguardia hi publicà 540 articles d’actualitat i reflexió entre 1969 i 1984.

Fuster pensa i escriu des d’un context, un marc i un temps. Deslligar les seues lectures del moment on foren expressades, descontextualitzar els escrits polítics de Fuster, és —sempre ha sigut— un mal negoci. El camí més senzill i més ràpid cap a la sacralització litúrgica que en l’idioma de la transformació social acostuma a ser sinònim d’irrellevància i marginalitat. Recordava Irene Mira fa unes setmanes a Frontissa un fragment del suecà de l’any 1981 que resava «¿I per què no deixem de costat la «Història» i pensem en el dia de demà?». Pensar en el demà, en el futur, implica recuperar un Fuster obert a debats, actualitzacions i matisos, dinàmic i actual. Deixar de concebre Fuster com una arma llancívola d’acusació i desprestigi i retornar-li el paper d’instrument, d’intel·lectual.

Font: Wikimedia Commons

Les reflexions de Fuster són plurals i profundes. També la seua influència. Així ens ho mostra Toni Rico a Joan Fuster i el pensament nacional. Entre el problema i el programa (Afers, 2021). Fins i tot, superen amb escreix allò que generalment associem a pensament nacional. I moltes, moltíssimes vegades, Fuster no ens transmet què pensar, sinó més bé en què pensar. I el matís és important, és considerable.

S’explica a Notes d’un desficiós (Alfons el Magnànim, 2017), que el maig de 1980 Fuster escrivia «Senzillament hi ha diverses ‘maneres’ de ser valencià. Ningú no és més valencià que ningú». I és obvi que la nostra concepció de valencianitat —en allò particular i en allò col·lectiu o social— determinarà les lectures i aprenentatges que en fem en el present.

Pot sonar arriscat però recordeu Qüestió de noms? Després d’un particular i sintètic repàs a les identitats i les designacions d’origen dels territoris de parla catalana, de defensar la consistència de la denominació de la Catalunya Gran, proposa el concepte Països Catalans perquè «és l’únic que, en les nostres circumstàncies actuals, pot servir-nos». I aquest «pot servir-nos» és, en el fons, la major font de legitimitat: una que considerava útil en el moment en que fou escrita.

Llegir Fuster hui és complicat. Se’ns conjuminen els escrits amb les lectures posteriors. Llegim Fuster contaminants per les lectures que d’ell s’han fet, en un sentit i en altre. Una recepció influenciada per les cultures polítiques que foren permeables, influenciades, per la seua proposta analítica i política. Però també la nostra recepció està marcada per la transformació de la realitat i l’evolució social, política i historiogràfica.

Font: Wikimedia Commons

En termes nacionals, la seua proposta es sustenta —disculpeu per la imprecisió fruït de la brevetat— en que els valencians som nacionalment catalans per llengua, cultura i història. Així, les classes dominants s’identificaven amb la nació espanyola per la manca d’industrialització del país. La burgesia falla com a classe nacional perquè no existeix com a classe social constituïda. La permanència de l’adscripció espanyola agreujava l’endarreriment industrial, econòmic i social i dificulta, alhora, la construcció d’una classe nacional. Modernitzar i reconèixer la catalanitat del país són la mateixa cosa. Amb una imbricació total de modernització i llengua.

En canvi, hui ningú pot qüestionar la realitat bilingüe del nostre país —tot i la defensa ferma de la oficialitat de la nostra llengua i l’aposta per un monolingüisme social i immersió educativa com a únic vehicle de salvació lingüístic—. Hui, ningú pot qüestionar que l’avanç historiogràfic ha posat en dubte —sent molt generós— la veracitat d’un relat històric sustentat sobre el fracàs industrial i l’absència de burgesia valenciana al S.XIX. Hui, ningú pot qüestionar que la voluntat social és determinant en el fet nacional més enllà de llengua, història i cultura. Perquè les tradicions s’inventen i les nacionals, com a artefactes culturals, s’imaginen. I tot i això reivindiquem la necessitat de recuperar i actualitzar Fuster.

Pot sonar innocent, però retre homenatge a Fuster és precisament llegir-lo i discutir-lo. I fer-ho amb un objectiu clar: actualitzar un llegat i una proposta útil per a les batalles del present. Per això aquest 2022 ens hauria de servir col·lectivament per actualitzar Fuster. Sense sacralitzacions litúrgiques que condemnen a la irrellevància i sense lectures interessades que obliden la vessant política i compromesa del suecà. Debatre, reflexionar i avançar. Amb respecte, pluralitat i matisos.

Foto de portada: Wikimedia Commons

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

És graduat en Història per la Universitat de València, on també ha obtingut els mestratges en història contemporània i en professor de secundària. És autor de "Tupamaros. Del fusell al parlament, 1966-2016 (2017)" i coordinador de "Tombar l’estaca. Identitats, sexualitats i violències durant la transició" (2018), entre d’altres.

Comentaris

2022: Actualitzar Fuster

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

El nou número ‘D’allò personal a allò polític’ ja és aquí! Més de deu articles, infografies i dossiers de reflexió sobre la lluita feminista a casa nostra i al món! 

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.