Per entendre els avalots que han batzegat el país els darrers dies, cal mirar més enllà de l’empresonament del raper Pablo Hasel. No és casualitat que l’edat dels detinguts durant les protestes no superi els 25 anys. Per a l’actual generació de joves viure en crisi és una constant. El malestar social del jovent és el combustible de les reivindicacions i les barricades tornen a erigir-se com un camí per refermar drets i llibertats. Què volen canviar els joves? Per què surten al carrer a manifestar-se?

Precarietat laboral i habitatge

No tenir feina és una angoixa per qualsevol persona. La feina comporta un sou i el sou comporta poder cobrir les necessitats més fonamentals. En el cas dels joves, l’escenari és especialment decebedor. L’atur juvenil, que sempre ha sigut un problema a l’estat espanyol, s’ha intensificat encara més amb la pandèmia i ara està en un 40,7%, la xifra més alta de tota la Unió Europea i més de vint punts per sobre de la mitjana, segons dades d’Eurostat.

Encara més, un de cada cinc joves de l’estat espanyol ha perdut la feina durant el darrer any, tal com recull l’anuari d’Adecco ‘Mercat de Treball 2020: l’any de la covid-19’. Per si no fos prou, aconseguir feina no sempre garanteix condicions laborals dignes. Un informe de la Fundació d’Estudis d’Economia Aplicada revela que els joves triguen com a mínim cinc anys a signar un contracte fix, i si no tenen un alt grau de formació la xifra pot arribar fins als nou anys.

Un cop els joves solucionen el problema de la feina, passen a preocupar-se per independitzar-se i deixar de viure amb els pares, un pas també complicat.  La taxa d’emancipació a Catalunya de joves entre 16 i 29 anys es troba en mínims històrics, per sota del 20%, quan abans de la crisi del 2008 la xifra era del 33,1%. L’edat mitjana d’emancipació a l’estat espanyol també està en xifres de rècord: 29 anys i mig, la sisena més alta d’Europa. Els primers a emancipar-se són els suecs, que ho fan amb 18 anys. De mitjana, un jove espanyol triga onze anys més a emancipar-se que un jove suec.

De fet, els joves catalans haurien d’invertir un 120% del seu salari per poder pagar el lloguer d’un pis, segons un estudi del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC) i l’Observatori DESC.

Repressió i brutalitat policial

Les destrosses de mobiliari públic durant les protestes han tornat a obrir el debat recurrent sobre la violència i la seva legitimitat. Les imatges de contenidors cremant acaparen la majoria de portades, informatius i tertúlies del país. En contraposició, quan es tracta de condemnar la brutalitat policial, els mitjans sovint passen de puntetes, i d’altres simplement ho ometen. Les actuacions de la policia han deixat moltes ombres de dubte i hi ha suficients motius per parlar-ne.

En la primera jornada de protestes, un projectil de foam disparat pels Mossos d’Esquadra va buidar un ull a una manifestant de dinou anys. El Centre per la Defensa dels Drets Humans Irídia va avisar que aquella mateixa nit tres persones més havien rebut impactes de foam al cap i per sobre de la cintura, fet que contradiu el mateix protocol d’ús de l’arma. Segons el recompte dels Mossos, entre les dues primeres nits d’avalots, van disparar més de 400 projectils de foam.

Un altre punt negre és l’actuació a Gràcia en la cinquena jornada de protestes. Els Mossos van encapsular els manifestants en el tram comprès entre la parada del metro Fontana i la plaça de Lesseps. D’una banda van tancar amb els furgons i una línia d’agents i de l’altra amb un cordó policial, i van començar a carregar. Posteriorment, Interior va reconèixer que l’operatiu va ser un “error tàctic”. Aquella nit a Barcelona el SEM va atendre a quatre persones i va fer un trasllat hospitalari. Al seu torn, els Mossos van detenir a 31 persones.

Criminalització mediàtica: d’irresponsables a violents

Un aliat de la brutalitat policial és la criminalització mediàtica. Si durant l’estat d’alarma part del relat mediàtic justificava els abusos policials cap als joves titllant-los d’irresponsables, ara se’ls acusa d’haver causat una onada de violència i vandalisme, i el que és pitjor, no tenen cap espai d’expressió per replicar, tret d’algunes excepcions. 

Tanmateix, l’estigmatització del jovent no és cap novetat. L’Estudi del tractament mediàtic dels joves en la premsa digital catalana elaborat per Grup de Periodistes Ramon Barnils durant el 2019 revela que el 34,5% de les notícies analitzades aboca algun tipus d’estigma sobre les persones joves. És més, una de cada cinc notícies associa joventut a violència.

Salut mental, un problema invisibilitzat

D’aquí a pocs dies es complirà un any des que es va decretar el confinament per la pandèmia de la COVID-19. Fer el curs acadèmic des de casa, haver de limitar al màxim la vida social, patir pels familiars o lidiar amb l’estigma de la irresponsabilitat són alguns exemples dels condicionants que han afectat la salut mental dels joves.

Tant és així que un 33% dels joves van requerir suport per part dels serveis d’atenció de salut mental durant i després de la quarantena, i a més, el 80% de joves amb experiència de malestar o trastorn de salut mental han empitjorat la seva condició, segons la fundació Obertament, l’associació catalana per la lluita contra l’estigma en salut mental.

També és simptomàtic que el suïcidi sigui la primera causa de mort prematura entre els joves a Catalunya i que a més sigui la causa de mort que més ha augmentat en els darrers anys, segons la Federació Salut Mental Catalunya.