Sense memòria no hi ha aprenentatge

Assetjada i perseguida, la Candidatura d’Unitat Popular va dipositar un gran esforç militant i organitzatiu en la campanya per la celebració del referèndum de l’1-O. Sense nostàlgia però desde la memòria, aquest text homenatja i exposa els motius, continguts i anàlisis que van dur a volcar-se en la realització del referèndum.

Sense memòria no hi ha aprenentatge

Sense memòria no hi ha aprenentatge

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Assetjada i perseguida, la Candidatura d’Unitat Popular va dipositar un gran esforç militant i organitzatiu en la campanya per la celebració del referèndum de l’1-O. Sense nostàlgia però desde la memòria, aquest text homenatja i exposa els motius, continguts i anàlisis que van dur a volcar-se en la realització del referèndum.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

La memòria agafa la forma de la caixa on la guardes. La manera com t’expliques aquella situació és com la recordaràs per sempre. A vegades, la memòria col·lectiva es fa a còpia de sentir una i mil vegades el conte de la mateixa manera, allò dels lleons i els vençuts. Si aquesta memòria té interessats, interessos i repercussions, algunes de les quals et poden portar a dormir en 4m2 i veure els teus éssers estimats un cop al mes, encara hi entren més obscurs. La memòria es nodreix de l’enèsim llibre de Sant Jordi i aquest sí que ho explica tot i la televisió i els seus tertulians ni atzarosos ni casuals o el repartiment de cadires a la i des de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. La memòria és un camp de batalla del poder. Aquests tres anys, hem sigut testimonis d’una cursa de relats de memòria i amnèsia amb el que alguns dels que érem a primera fila, restem astorats del que ha calat com a veritats irrefutables i el que ha quedat intencionadament soterrat.

La veritat és evidentment polièdrica i un esclat massiu de realitat com va ser el referèndum té tants propietaris com ulls el van veure o com cossos van dormir a les escoles. Però també, per allò de la correspondència entre els enunciats i els fets i en honor a aquesta correspondència, o almenys a una part d’aquesta, toca avui desenterrar els fets per a fer-los surar en una història que és recent, per sempre més nostra i de la qual encara en queden per desgranar alguns aprenentatges. També per una voluntat tossuda de que un dels episodis d’apoderament popular més grans que hem viscut no quedi encotillat al fetitxisme ni relegat a una categoria llegendària. Cal passar del «Això és el que vam fer» al «això és que podem fer».

Twitter – @cupnacional – Acte d’inici de campanya de la CUP pel referèndum a Barcelona (22-06-2020)

Per què callar?

Els motius que ens han portat a callar com a organització política són diversos i benintencionats, la proclama zapatista amb què hem crescut del «para nosostros nada, para todos todo» , la perspectiva revolucionària que el que importava era que quallés i no el rendiment polític partidista i el convenciment que sobre la taula teníem una insurrecció no probable però sí possible que requeria que ningú fes un moviment de més per a sortir a la foto. També, evidentment, durant els mesos següents i per una fèrria cultura antirepressiva, per a respectar les fórmules individuals d’afrontar la repressió i per a no generar-ne més en aquells qui estaven i segueixen estant al visor de l’estat calia no entrar en detalls que haguessin ajudat al païment general dels fets. I, finalment, l’honesta i humana certesa que hem viscut una part de la realitat complexa i que ens falten converses on no hi érem, reunions on no ens havien convidat o debats que ja hem oblidat. Quan sents en Santi Vila i Clara Ponsatí parlar, membres del mateix govern, te n’adones com de fragmentària i alhora fràgil i atzarosa era la realitat que vam viure.

Tots aquests motius van dur a no fer gal.la ni patrimonialitzar la participació i acció política de l’acte massiu d’insubordinació i organització popular més important de les darreres dècades.

No explicar les deslleialtats, els problemes interns, les incerteses, però sobretot els escenaris polítics que contemplàvem i amb els que treballàvem, han deixat un camí ample que han patrimonialitzat altres.

Però amb aquesta opció de desdibuixar-se entre la base i ser sobretot base, crec que hem sigut deslleials amb la tasca de representació política. No només cal explicar de quina manera vam posar els cossos per tota la gent que ens va posar allà per a posar-los, sinó que no explicar les deslleialtats, els problemes interns, les incerteses, però sobretot els escenaris polítics que contemplàvem i amb els que treballàvem, han deixat un camí ample que han patrimonialitzat altres. L’espai polític que no ocupes tu per humilitat, te l’ocupen els altres. I el projecte polític del socialisme, la independència i el feminisme no es mereix que l’arraconin ni l’empetiteixin, ni tant sols quan participa en un moviment més gran.

Wikimedia Commons – Acte a Sabadell de la campanya de l’Esquerra Independentista pel referèndum

La campanya de les nostres vides

Ara que la fiscalia busca indicis que el sol surt cada matí i que això també és culpa de la CUP, (tres anys després, quina diligència!) s’escau recordar amb el cap ben alt que és clar que es va fer campanya. És clar que vam fer LA campanya més organitzada, arrelada, militada, treballada i pensada pel referèndum de les nostres vides.

I també s’escau donar veu a qui encara no l’ha tingut, perquè algun dels aprenentatges, tenen a veure amb la situació política actual. Vivim políticament en un terreny, el de les xarxes socials, que havia d’albirar democratització de la informació però que està infestat d’estratègies de part. I tot, en una digestió ràpida sístole-notícia-diàstole que embafa i desorienta. Rapidesa, brutícia informativa i fórmules que apunten a l’hipotàlem, s’ha jugat massa amb els sentiments, se’ls ha fet els protagonistes de tot relat, a costa de qualsevol argumentari polític, estratègia de llarg termini o plantejament ampli. Ha sigut el nostre guilty pleasure d’aquests últims tres anys i em temo que ha acabat anorreant la capacitat d’anàlisi per a encapsular-ho tot en traïdors o patriotes. I pobrets o valents.

Cal rescatar el fer en les prioritats de l’acció comuna. És imprescindible entendre que el referèndum no només es va poder fer perquè ens podíem connectar al marge dels mitjans institucionals i les institucions, sinó gràcies i sobretot perquè portàvem mesos organitzant-lo, preparant-lo, plantejant escenaris i sí, també al marge dels canals i els confins institucionals. Cal rescatar i posar en valor el fer que és el que ens va permetre avançar posicions i oblidar-nos un temps del dir.

Efectivament, l’aposta de la CUP i l’esquerra independentista pel referèndum ve de lluny. L’autotutela de drets i conquerir la sobirania reclamada no és cap novetat entre els postulats de la Candidatura d’Unitat popular, aquesta pren la concreció que ja coneixem amb la condició interposada a la moció de confiança a Carles Puigdemont el 8 de juny de 2016. Si voleu pressupostos, ruptura democràtica.

Twitter – @cupnacional – Presentació de la campanya pel referèndum de l’1 d’octubre de l’Esquerra Independentista

Des del mateix moment en què Puigdemont pronuncia referèndum o referèndum s’engeguen les maquinàries a Can CUP des d’una premissa essencial: un cop verbalitzat el compromís polític, cal fer allò possible i impossible per a què no se’n puguin desdir. I com fer-ho amb uns preparatius febles, reticències als partits del govern, jugadors de l’equip contrari a bord i les entitats jugant un paper poc fiscalitzador?

Transferint la possessió de l’eina a la gent. Fer el referèndum tant evident, tant de sentit comú, que esdevingués propietat popular. Que fos immanllevable. Una aposta difícil i monumental per una organització i moviment com el nostre. Aquesta premissa comportava un joc a dues bandes: una organització massiva al carrer i una pressió constant i audaç a la institució. El peu de la institució va participar activament en les lleis de transitorietat, va coordinar-se amb el govern i va fer propostes de tot calat polític, allò que en dèiem logística i garanties. De la proposta de noms a la sindicatura electoral, el comitè d’experts internacional, el Procés Constituent.

El peu del carrer, a falta de ser una organització de masses, va significar milers de peus que no van parar de córrer en 4 mesos. La mobilització popular havia de saber respondre en tres claus: les garanties materials, l’antirepressiva i la legitimitat.

Mentre el 16 de maig insistíem i reclamàvem a la Conselleria d’Exteriors que es creés una comissió d’experts internacionals, feia setmanes que preparàvem la nostra pròpia internacionalització del conflicte.

Durant la campanya que duraria anys es van fer més 400 actes arreu del territori, el que vol dir uns 100 actes al mes. Una trentena d’actes nacionals, actes internacionals arreu de l’Estat Espanyol, francès, Itàlia, Escòcia, Alemanya, Suïssa, Amèrica Llatina i una tirallonga d’entrevistes a TV, ràdio i premsa també internacionals. Xerrades, vídeos, libdubs, encartellades, debats fins l’infinit.

Mentre el 16 de maig insistíem i reclamàvem a la Conselleria d’Exteriors que es creés una comissió d’experts internacionals, feia setmanes que preparàvem la nostra pròpia internacionalització del conflicte amb una conferència que es va fer el 20 de maig amb ponents i representants d’organitzacions polítiques d’arreu: Momentum d’Anglaterra, Rise d’Escòcia, Via democràtica del Marroc, el Partit Pirata d’Islàndia, el BDS de Palestina, el Razem de Polònia, el Bloco de esquerda de Portugal, Dei Lenk de Luxemburg, Antarsya de Grècia, Die Linke i Interventionistiche Linke, les dues alemanes, HDP del Kurdistan, Sortu del País Basc, el Sinn Féin d’Irlanda, i el Comitè Català de Suport al Rif o el SAT d’Andalusia, entre d’altres. A més, uns quants d’aquests representants polítics van fer actes arreu del país a favor de l’autodeterminació i una bona part d’aquestes organitzacions van enviar observadors que van supervisar els dies abans i la jornada de votació.

Twitter – @cupnacional – Conferència del 20 de maig

Es va editar un llibre amb textos de diversos militants i altres personalitats per a reflexionar entorn la clau que havia de ser el referèndum per a obrir diversos forrellats: sobre el Procés Constituent (el gran oblidat de la resta de forces sobiranistes), sobre la transició espanyola, sobre la oportunitat de construcció de sobiranies o reflexió sobre la Unió Europea. Gasolina argumental que va ser traduïda al francès, castellà i anglès.

La coproducció d’una cançó amb els generosos Txarango i col·laboradors, que va esdevenir l’himne del moviment i que acumula gairebé 12 milions de visualitzacions, un rècord històric paradigmàtic del treball silenciós que ens vàrem proposar: Com que no la vam signar fins i tot diversos dirigents d’altres partits la van fer seva sense saber que era de la CUP; a banda evidentment d’haver esdevingut un himne amb un poder més enllà de la prosa que apel·lava a ser amos del nostre futur.

A tota la feinada argumentativa l’acompanyava l’anàlisi electoral, per ciutats, per barris, per carrers. Allà on més calia, més presència, més arguments, més debats. A tot arreu infestació de marxandatge; bosses, samarretes, vanos, barrets de palla, xapes, llibretes, gots de plàstic, globus, cartells, plafons, pancartes, octavetes, diaris, enganxines, plotters, cartells i més cartells. Al que cal sumar-li la campanya pel sí a les xarxes, la producció i difusió d’espots i el curtmetratge de la furgoneta . I preparació dels nuclis de defensa de Referèndum,i col·laboració en la preparació de la vaga del 3 d’Octubre.

El «tanquem-nos» a les escoles davant la proposta de visualitzar cues davant els col·legis de les principals entitats sobiranistes a causa de la prohibició i desplegament policial, van ser el moment crucial que va fer possible el referèndum.

I a banda de l’evident campanya pel sí, a més una campanya blanca per afavorir la participació que també comptava amb un vídeo, versionant la cançó Libre per la ocasió.

La CUP va jugar el paper de la consciència, d’apretar, d’assenyalar, però en un camp de joc amb moltes més incerteses de les recomanables. Si assenyalàvem massa, el sentir popular es podia desfer, si donàvem per bona una estratègia que no vèiem clara, en seríem comparsa. Els debats sobre en quin moment plantar-se o no davant la falta d’evidències logístiques i especialment garanties post 1-O van ser dels debats més difícils i recurrents que vam tenir, de difícil resolució i que vam salvar amb la ponderació quirúrgica de la doble estratègia. Va ser especialment dura, la caiguda de la Sindicatura Electoral, però no només, la no campanya de la resta d’actors sobiranistes durant l’estiu, la inconcreció en les estructures d’estat , les incògnites davant la logística i les negociacions de darrera hora amb tercers actors i l’estat mateix, van fer que efectivament el referèndum estigués lliurat a la voluntat que tingués el poble català de fer-lo el dia abans. I per sort així va ser. El tanquem-nos a les escoles davant la proposta de visualitzar cues davant els col·legis de les principals entitats sobiranistes a causa de la prohibició i desplegament policial, van ser el moment crucial que va fer possible el referèndum.

Twitter – @cupnacional – “Avui (29-09-2017) a les 17 comença la mobilització popular per defensar els col·legis. Animem a participar-hi massivament i pacíficament”

No vam errar en l’anàlisi. No vam errar en els perills que contenia la situació ni la correlació de forces. No vam encertar a veure i segurament era impossible, en quina mida es donaria cada ingredient , el que mai no vam commensurar, per allò que només hem vist derrotes, és a l’alçada que va estar a la gent. En una de les reunions de seguiment de l’1-O apuntàvem lúcidament alguns dels perills imminents:

Primer, certa rumorologia relativa a la convocatòria d’eleccions autonòmiques en un escenari de no referèndum. Segon, la constatació que l’espai dels Comuns opta per boicotejar (de manera més o menys explícita i/o més o menys passiva) la realització d’un referèndum amb caràcter vinculant perquè no es vegi alterat el seu full de ruta (que passa per unes eleccions autonòmiques). Tercer, la certesa que l’estat incrementarà la via repressiva per atemorir les persones responsables que han de possibilitar estructuralment i logística el referèndum des del govern i la implementació del seu resultat (en cas de victòria del sí)… així com la incertesa de quina serà la determinació per seguir endavant amb totes les conseqüències quan s’incrementi aquesta escalada de por i repressió per part de l’estat espanyol. Quart, que aquesta escalada d’amenaces/repressió per part de l’estat espanyol faci que augmentin, en certs espais polítics amb responsabilitats de govern, les veus que apel·lin al «seny» (ergo a la marxa enrere en clau autonomista i/o dilació)… tot debilitant encara més la posició de persones clau per tirar endavant l’1O amb caràcter vinculant. Cinquè, la fredor fiscalitzadora (almenys a dia d’avui) per part de certes entitats sobiranistes i/o independentistes (no totes, ni totes les persones que en formen part) en uns moments caracteritzats per la desmobilització, fet que no ens permet fer-nos una idea mínimament aproximada de quina força i caràcter tindrà la mobilització popular en les properes setmanes. Finalment, el temor que un escenari de no referèndum i d’eleccions autonòmiques signifiqui l’estocada final d’aquest cicle polític en clau rupturista. Que enlloc de debilitar els agents dilacionistes, debiliti els rupturistes, consolidi la frustració popular i la desmobilització.

En aquests escenaris plantejats el juliol del 2017 hi ha tots els problemes i dificultats que vam trobar, una per una i sense excepció. Evidentment, anticipar no és el mateix que evitar. I a banda de la satisfacció irrellevant i onanista de veure que teníem força raons, l’arqueologia política dóna alguns divertiments. Per citar-ne algun, he recordat el dia que Puigdemont assegurava en relació a una eventual convocatòria d’eleccions que no contemplava aquest escenari, perquè ningú (PDeCat ni ERC) acceptaria que l’estat convoqués unes eleccions i les boicotejarien.

Twitter – @jordisalvia

Al cap de pocs mesos n’era el cap de llista.

I no és pas cap retret personal, pel que ens ocupa això no tindria cap interès. Ja n’hem parlat massa de persones individuals. Cal fer retrets polítics, també a un mateix. Cal tenir capacitat de ser honest amb el que no va passar i el que va passar, per a retornar al següent embat amb més força.

Sense dret ni ganes de nostàlgia

L’1 d’octubre va passar. No va tenir els efectes desitjats. Perquè qui el pilotava no estava preparat per l’embat que li esperava i segurament perquè nosaltres que sí que ens l’imaginàvem tampoc vam poder o saber mobilitzar tota l’energia per a què eclosionés en conquestes. Va haver-hi factors que no es van esclarir abans i que van generar desconcert després. Molts actors hi van tenir responsabilitat molts d’altres no, però el que avui importa és que tots van demostrar que existeix la possibilitat, la potencialitat i la justícia a ulls de la majoria de tornar-ho a intentar. Em resisteixo a mirar amb nostàlgia l’1 d’octubre, tant de temps mirant enrere oxida les articulacions de qualsevol moviment. El futur en algun moment es resoldrà com a present, i el passat que espera com un terreny abonat per a deixar lliure tota la nostra imaginació, descarregar tota la frustració per un present que decepciona, s’ha de deixar volar. Amb memòria, però sense nostàlgia.


Foto de portada: Flickr – anmorsigol volaor


Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Té estudis en filosofia i milita en l’àmbit del municipalisme, en l’actualitat com a regidora a l’Ajuntament de Sant Cugat. Ha treballat en la gestió i producció cultural.

Comentaris

Sense memòria no hi ha aprenentatge

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.