Parlar de Cuba avui i defensar el seu sistema polític, econòmic i jurídic socialista és anar a contra corrent de la dominació econòmica del capital. L’hegemonia del qual s’articula mitjançant significats de sentits del que és la democràcia, amb fonaments polítics i jurídics de tons liberals (o ja amb tons neoliberals) on fins i tot s’hi poden entrecreuar alguns pensaments denominats crítics.

A això s’hi sumen les narratives del fracàs d’experiències socialistes prèvies on amb tota intenció s’hi inclou el procés revolucionari cubà, encara que aquest continuï vigent i amb voluntat de reconstruir-se contínuament. Narratives també construïdes des de l’hegemonia “liberal” amb totes les seves derivades, inclosos discursos anticomunistes i antisocialistes.

Pensar i comprendre Cuba avui és un repte, fins i tot des del pensament crític socialista i comunista, perquè continua essent un projecte dinàmic, en tant que materialment existent, amb contradiccions per la seva deriva dialèctica, com a procés sempre de canvis, per tant, històric. A més, perquè aquest projecte revolucionari s’ha construït i es continua construint en l’excepcionalitat de caminar enfrontat des del seu gènesi, des de fa més de mig segle, al poder hegemònic que constitueixen els EUA.

El bloqueig econòmic, comercial i financer dels EUA a Cuba, imposat de manera unilateraldes de 1962, és el sistema de mesures coercitives de més llarga durada que se li hagi aplicat a un país en la història contemporània. Els danys acumulats per aquestes mesures ascendeixen a 147 mil 853,3 milions de dòlars (gairebé un bilió 378 mil dòlars aproximadament, si es té en compte la depreciació monetària). En els últims quatre anys han refermat aquestes mesures més de 240 vegades de manera especial, preses pel govern de Donald Trump, fins i tot durant el 2020, enmig de la pandèmia de COVID-19 que està patint la humanitat.

Realment, el bloqueig d’avui contra Cuba s’insereix en una lògica de guerra híbrida, on predominen mecanismes no convencionals com són la guerra econòmica i la psicològica.

La primera, amb l’objectiu d’afectar tots els processos econòmics interns, amb conseqüències socials per a la població, s’articula imposant sancions econòmiques, comercials i financeres a qualsevol entitat forana que estableixi relacions d’aquest tipus amb l’illa. També se sancionen a les persones jurídiques i naturals cubanes que el govern dels EUA decideixi, lògiques la lògica de què són sectors militars de l’illa que reprimeixen al poble cubà, faciliten negocis amb el govern de Veneçuela per a la seva manutenció, entre altres al·legats “ingerencistes”, il·legals i extraterritorials.

La guerra psicològica propicia desequilibris, confusions i tensions, amb l’objectiu d’incidir al país en el moment oportú,  mitjançant altres mecanismes per a aconseguir  els seus objectius via ruptures socials. Per a això és fonamental l’ús dels mitjans de comunicació i, en els últims temps, les xarxes socials per a crear campanyes de fake news, manipular, mentir, estigmatitzar, sobre qualsevol procés intern que es doni a l’illa, els lideratges actuals i passats, incloent-hi tergiversacions àdhuc pel que fa a la mateixa història del país.

Dins d’aquestes lògiques, els governs dels EUA han destinat milions de dòlars al finançament de grups subversius de tota mena, avui, més encaminats a  sectors intel·lectuals, periodístics, artístics, o de grups socials amb demandes ambientals, racials i del món de la diversitat de gènere fonamentalment. El finançament es pot situar en programes que tenen l’objectiu de subvertir el “règim polític” de l’illa, i se situen per exemple; en l’Agència dels EUA per al desenvolupament internacional (USAID), la Fundació Nacional per a la Democràcia (NED) finançada directament pel Congrés d’aquest país, Open Society Foundation de George Soros, Fundació Konrad Adenauer d’Alemanya, per posar alguns exemples molt evidents.

Malgrat aquesta acarnissada lluita de classes sistèmica on s’ha donat  la Revolució Cubana, els assoliments socials de la Revolució són incomptables, reconeguts a nivell global i a l’avantguarda a l’Amèrica Llatina. Malgrat totes les situacions econòmiques, la Cuba revolucionària ha estat un far en matèria social, ha intentat satisfer, per sobre tots els mitjans i amb moltes dificultats, les demandes socials en totes les escales i nivells possibles durant els seus més de seixanta anys.

Si atenem les dades del sistema de salut públic cubà, de caràcter universal i gratuït, ho constatarem.

Només amb una repassada als números de l’Anuari Estadístic de Salut de 2018, publicat el 2019 pel Ministeri de Salut Pública de Cuba (MINSAP) trobem que el personal mèdic és d’un total de 485.479 persones, la qual cosa representa 431.4 per cada 10 mil habitants. Això inclou tota la gamma de metges, infermers, tècnics, etc. D’aquesta xifra en total, 231.606 tenen nivell superior (llicenciatura o postgrau), 95.487 són metges, (84.8 per cada 10 mil habitants, 1 per cada 118 persones), 61.754 infermers, (54.9 per cada 10 mil habitants, 1 per cada 183 persones). Aquests valors quadrupliquen la mitjana de la regió llatinoamericana. (L’OMS recomana que per a donar una atenció a la salut bàsica es requereixen 23 professionals de la salut per cada 10 mil habitants)

Existeixen en tot el país 150 hospitals, 449 policlínics, amb 61.804 llits d’assistència mèdica i social, 5.5 per cada 1 mil habitants. L’estructura d’entitats per a l’atenció mèdica està donada en hospitals generals, d’especialitats, policlínics territorials (més d’un per municipi, existeixen 15 províncies i 168 municipis en total), en dependència de la densitat poblacional, i, finalment, els consultoris de metges de família com a baula territorial. Aquesta baula és fonamental en la concepció d’atenció a la salut de manera primària i preventiva.

Pel que fa a la formació d’especialistes per a la salut, a Cuba existeixen 13 universitats de ciències mèdiques, 25 facultats de ciències mèdiques, 4 d’estomatologia, 1 d’infermeria, 1 de tecnologia de la salut, 3 de tecnologia i infermeria, 15 filials de ciències mèdiques, per a un total de 62 entitats universitàries. A més, existeix l’Escola Nacional de Salut Pública, l’Escola Llatinoamericana de Medicina i la Facultat preparatòria de Cojímar. Els graduats en educació superior en diferents llicenciatures relacionades a l’atenció de salut pública són 366.494 des de l’any 1959 fins a 2018, amb una mitjana anual entre 2008 i 2018 de 21.804 graduats.

Finalment, caldria destacar que s’ha desenvolupat una indústria mèdicofarmacèutica per a l’elaboració de medicaments, equips mèdics, i productes basats en recerques d’enginyeria genètica i biotecnologia. Aquesta última va sorgir en els anys vuitanta del segle passat com a pol científic nacional i recull més de 30 entitats entre centres de recerca i de serveis, empreses productores, institucions reguladores i universitats. El que es produeix no sols és per al consum local sinó per a generar béns i serveis exportables. Només en la indústria biotecnològica, BioCubaFarma, grup empresarial sobre la matèria, té 38 empreses, amb 22 mil treballadors, exporta productes a 50 països i té registrada fora de Cuba 1.800 patents. D’aquí la producció, venda i intercanvi de tipus de vacunes, interferons, anticossos monoclonals, i múltiples medicaments per al tractament de malalties virals, elevant els nivells del sistema immunològic de pacients.

És rellevant comentar que la població cubana és d’11 milions 200 mil habitants aproximadament, amb un alt grau d’envelliment que ocupa el 21,2% en 2020 (2 milions 270 mil persones).

Totes les dades anteriors són imprescindibles per a entendre el comportament de la pandèmia del virus SARS-COV-2 a l’illa. En aquests moments, Cuba ha passat pel seu primer pic pandèmic (comença a pujar al gener de 2021, el pic major ocorre entre juliol i setembre de 2021), producte de l’obertura econòmicament necessària de les fronteres, des de novembre 2020. L’únic pic de la pandèmia ocorre a l’illa un any després que tots els països tinguessin la denominada primera onada de contagis del virus i morts per la malaltia COVID-19.

Per a entendre-ho millor, a mitjan maig de 2020, Cuba tenia aproximadament 1.900 casos positius diagnosticats i al voltant de 80 morts, mentre països europeus i d’Amèrica del Nord  estaven passant la seva primera crisi pandèmica amb col·lapse de sistemes sanitaris i els seus conseqüents milers de morts.

A dia d’avui (octubre 2021), a l’illa es registren un total de 920 mil casos positius diagnosticats i 7.851 morts, per a una letalitat actual de 0.85% contra la xifra de 2.04% del món i 2.46% d’Amèrica Llatina (letalitat es mesura per la relació entre quantitat de pacients diagnosticats positius al virus i la quantitat de morts per aquesta raó). Caldria anotar que Cuba va realitzar proves PCR amb recursos propis, laboratoris creats per a aquests efectes en tot el país, en la mesura que augmentaven els casos. Es van arribar a realitzar fins a 60 mil proves diàries en el moment de major pic de la pandèmia, i en total s’han dut a terme gairebé 10 milions de proves PCR (9 milions 962 mil 695), per a una mitjana de 889 proves per cada mil habitants.

El que és un fet, que malgrat les doloroses morts i els processos que hem passat tota la humanitat producte de les malalties ocasionades pel virus, Cuba va poder contenir la pandèmia producte del seu sistema de salut pública, universal i gratuït, arribant a un procés de crisi només durant l’estiu de 2021. Aquest pic pandèmic ha començat a descendir a poc a poc a causa del procés de vacunació realitzat amb vacunes pròpies, produïdes al país, des del pol científic que esmentem anteriorment.

A l’illa s’han elaborat quatre vacunes contra la COVID-19, una d’elles dirigida a menors d’edat entre 2 i 18 anys. S’hi apliquen des del mes de juny de 2021, després de l’aprovació de l’agència reguladora nacional, en aquests moments es troben en procés de reconeixement per l’OMS. Fins a aquests moments s’han aplicat 22 milions de dosis, d’elles, 9 milions de persones (85,8% de la població cubana) ha rebut almenys la primera dosi i més de 6 milions (53,8%) havien completat l’esquema de vacunació (tres dosis). Aquestes xifres representen el 98% i el 61,4%, respectivament, de la població que pot vacunar-se (incloent-hi menors a partir de 2 anys d’edat), i que no tinguin malalties que la vacuna constitueixi un problema de salut, més que una solució d’immunització. En aquests moments l’illa es troba entre els primers tres llocs del món de major percentatge de vacunació de la seva població.

El sistema de salut pública cubà ha estat colpejat històricament pels embats econòmics, pel bloqueig i les seves obstaculitzacions per a l’obtenció de matèries primeres, d’inputs per a medicaments i tot el procés d’atenció a la salut. Fins i tot avui, dins de la crisi econòmica actual existeix una crisi de medicaments del quadre bàsic, la qual cosa és greu davant les sempre cobertes necessitats en aquests aspectes al país.

No obstant això, els resultats de la pandèmia ens permeten delimitar que el sector de la salut és una de les rúbriques socials de majors assoliments dins del país, propiciat pel procés revolucionari. Podríem abordar altres àmbits socials, l’educació a tots els nivells, la distribució de la riquesa mitjançant l’accés al treball o la terra, l’atenció a grups socials com la pagesia o les dones, el tema ambiental, entre d’altres.

L’àmbit social cubà no sols implica accés, sinó tenir tota una articulació des de l’Estat de la Revolució, que és la institucionalitat del procés revolucionari, de gestionar alts nivells de vida associats a la igualtat, element consubstancial de la llibertat. No hi ha llibertat sense igualtat. Aquesta gestió adquireix la seva major qualitat per la participació de la ciutadania cubana en tots els seus processos, el seu esforç dins de tants problemes econòmics i el seu sentit d’humanitat.

Foto de portada: Flickr – IAEA Imagebank