Redescobrint Vkhutemas, la revolucionària escola d’arts de la Unió Soviètica

Anomenada en ocasions ‘la Bauhaus soviètica’, Vkhutemas va ser un experiment radical en democràcia estudiantil i el disseny que va anar més enllà que el seu equivalent alemany.

Redescobrint Vkhutemas, la revolucionària escola d’arts de la Unió Soviètica

Anomenada en ocasions ‘la Bauhaus soviètica’, Vkhutemas va ser un experiment radical en democràcia estudiantil i el disseny que va anar més enllà que el seu equivalent alemany.

El darrer episodi de la minisèrie de quatre capítols de la Televisió Central Soviètica sobre la vida de Lenin té una posada en escena poc habitual. Realitzada a finals dels anys seixanta i no emesa fins el 1987, aquesta producció en un marcat blanc i negre mostra a Lenin davant d’un escenari de pintures avantguardistes i models arquitectònics futuristes. Una notable sèrie de plànols en primera persona relaten un acalorat debat entre un grup d’estudiants d’art amb jerseis de coll alt i caçadores de cuir i el premier.

Tot i l’anacrònica elecció de vestuari, aquest capítol està basat en un episodi real ocorregut el 1921, quan Vladímir Lenin i Nadejda Krúpskaia visitaren per sorpresa a la filla d’Inessa Armand, amiga seva i camarada bolxevic, que aleshores estudiava a la recentment creada nova escola estatal d’art. Segons els testimonis dels estudiants d’aquella visita, Lenin féu comentaris sarcàstics sobre les composicions abstractes que va veure i qüestionà l’elecció de l’aparatosa abreviació, Vkhutemas, per a la institució que havia ajudat a crear.

En resposta, els estudiants defensaren apassionadament la seva nova aproximació objectiva a l’art i la qualitat utilitària del nom de l’escola. Guiaren a Lenin pels seus dormitoris, organitzats com una cooperativa, i es queixaren que els professors no estaven suficientment disposats a aprendre d’ells com a estudiants. El capítol acaba amb una trucada de Lenin al ministre d’Educació, Anatoli Lunatxarski, expressant la seva preocupació per la facultat estrella futurista a Vkhutemas, però mantenint l’optimisme sobre la democràcia estudiantil i el compromís de la jove generació d’artistes per donar forma a l’emergent cultura socialista.

L’episodi retratat a la sèrie va ocórrer només tres mesos després que els Tallers d’Ensenyament Superior d’Art i de la Tècnica de Moscou (Vkhutemas) obrissin les seves portes a finals dels anys vint del segle passat. Avui l’escola es recorda habitualment per la quantitat d’artistes d’avantguarda que treballaren en ella: Kandinski i Màlevitx, Ródtxenko i Stepànova, Lissitzky i Tatlin, entre molts d’altres. No és tan freqüent que es reconegui a Vkhutemas per la seva pedagogia innovadora i quan es fa, normalment és a través de la lent de la Bauhaus, l’escola d’art del període d’entreguerres a Alemanya.

Les dues escoles compartiren moltes idees, aproximacions i fins i tot alguns professors. Totes dues van obrir als anys vint i tancaren a principis dels trenta del segle al bell mig d’entorns polítics cada cop més hostils. Totes dues van ser un terreny fèrtil per a la innovació artística i van tenir un impacte durador en l’art, el disseny i la cultura.

La Bauhaus segueix sent coneguda a Occident per raons òbvies. Molts dels seus membres fugiren del règim nazi i van emportar-se amb ells la metodologia i els arxius de la Bauhaus. Anys després del seu tancament, destacats Bauhäusleren van ocupar importants càtedres a l’estranger i van comptar amb important quantitat de seguidors.

Però fins i tot durant aquesta època, la Bauhaus simplement prestava més atenció a la publicitat, començant per l’adopció d’un neologisme amb molta més pegada per al seu nom que l’aparatós «Vkhutemas». Un dels seus primers estudiants i posteriorment a la seva vida destacat publicitari, Herbert Bayer, treballà com a director de publicitat a la Bauhaus. Bayer creà un material de promoció molt bell i atractives campanyes que van tenir una repercussió mundial.

El primer director del Museu d’Art Modern de Nova York (MoMa), Alfred H. Barr Jr., va ser una de les primeres persones en prestar atenció a l’escola i va incloure la Bauhaus en una influent genealogia del desenvolupament del cubisme i l’art abstracte, però va rebutjar incloure-hi Vkhutemas al considerar-la com a propaganda comunista, i aquesta va quedar, així, exclosa del seu canon.

Però malgrat la seva fatídica omissió, es fa difícil imaginar-se el constructivisme assolint tot el seu potencial sense Vkhutemas, que proporcionà a les estrelles emergents de l’avantguarda soviètica una plataforma per conèixer-se i treballar les seves idees d’una naixent cultura artística i la seva relació amb la classe treballadora.

Com moltes altres coses a la Unió Soviètica, aquesta plataforma tenia una escala ambiciosa: Vkhutemas multiplicava per deu la xifra d’estudiants de la Bauhaus, i amb el temps obrí seus a diverses ciutats. També es construí sobre els principis de la participació dels estudiants a la presa de decisions democràtica, la qual cosa va permetre que molts estils i moviments artístics es desenvolupessin en paral·lel.

Qui va ser primer? 

Oficialment, Vkhutemas trepitja els talons de la Bauhaus per un any. No obstant, un dels capítols més interessants en la història de l’escola començà dos anys abans del 1920, quan va tenir lloc la primera reforma educativa a la Rússia soviètica. Seguint la Revolució d’octubre, el decret del 1918 establí els Estudis d’Art Lliure Estatals, o Svomas, a ciutats d’arreu del país. El Svomas de Moscou, que més tard es convertiria en Vkhutemas, incorporà dues institucions de renom: l’Acadèmia Stroganov d’Arts Industrials i Aplicades i l’Escola de Pintura, Escultura i Arquitectura de Moscou.

Encara que Svomas va mantenir una divisió entre les belles arts i les arts aplicades (una cosa que la Bauhaus i Vkhutemas eliminarien), va portar a terme moltes de les reformes radicals que la conferència d’estudiants del 1918 demanava. Els Estudis d’Art Lliure Estatals eliminaren els exàmens d’entrada, introduïren els currículums oberts i establiren que els estudiants proposarien i votarien totes les nominacions al professorat de la facultat.

A diferència de les futures institucions soviètiques, els Estudis d’Art Lliure Estatal es van mantenir realment fidels al ‘lliure’ del seu nom. L’atenció a les classes de les escoles era lliure i gratuïta, i el seu accés es va facilitar als grups d’estudiants abans poc privilegiats mitjançant generoses beques. Els estudiants eren capaços d’escollir els seus propis camps d’estudi i professors, i eren lliures per construir el seu propi currículum.

Això resultava en ocasions en un caos absolut. En una classe impartida pel futur director de Vkhutemas Yefim Ravdel, es va permetre als estudiants realitzar les seves pròpies obres, i un grup es va dedicar a llançar escombraries des del sostre per a un exercici de dibuix que, humorísticament, van anomenar ‘natura morta en moviment’.

Encara que els estudiants de Svomas van proposar i votar totes les nominacions al professorat de la facultat, això no sempre significava que els noms resultants fossin els més progressistes. Les classes del pintor suprematista Vasili Kandinski tenien una assistència dramàticament baixa, mentre que algunes de les disciplines i facultats més tradicionals eren increïblement populars.

Vkhutemas

Svomas encoratjà que hi hagués una representació equitativa de les diferents tendències artístiques, des del realisme i el naturalisme fins al futurisme i el suprematisme. En això es diferenciava clarament de la Bauhaus, on la visió artística del seu fundador, Walter Gropius, influí en quins professors eren escollits i quins no, i quins estudiants eren acceptats i quins no.

Com és cèlebre, Gropius fins i tot va expulsar un dels seus primers professors contractats, Johannes Itten, amb qui discrepà per les seves pràctiques. També va estar al darrere de la dimissió forçada del segon director de la Bauhaus, Hannes Meyer, qui era obertament marxista i les simpaties polítiques del qual, així com la integració de la política en la vida i l’art dels estudiants que pregonava, Groupius rebutjava.

Un nou art per a una nova vida

Svomas va tenir sense dubte èxit a l’hora d’incentivar l’interès en les professions artístiques entre el jovent de classe obrera, però tant els estudiants com el professorat aviat s’interessaren en la cerca de quin aspecte hauria de tenir la cultura artística del seu jove país.

Aquest interès desembocà en la segona reforma educativa, que demanà la fusió de les institucions que s’especialitzaven en belles arts i les que ho feien en disciplines productives, així com l’establiment d’un currículum unificat.

En aquella època els artistes soviètics dialogaven amb els alemanys i observaven atentament el que estava passant a la Bauhaus. Ambdós estaven arribant a una conclusió semblant sobre els mèrits d’instruir els artistes en disciplines universals com ara l’espai, el volum, el color i la gràfica, independentment de l’especialització futura dels estudiants.

Des dels primers dies de Svomas, Kandinski defensà «l’eliminació de les distincions classificatòries entre escultor i pedrer, pintor i pintor de senyals, l’elevació de les artesanies a art… la fertilització de les artesanies per l’artista innovador.»

Gropius, que era el president de l’organització artística alemanya Arbeitsrat für Kunst (Consell obrer per les arts), compartia aquest punt de vista. La correspondència entre artistes alemanys i russos amb freqüència adreçava la necessitat d’abolir la distinció de classe entre els artistes de belles arts i els artesans. Això va esdevenir un dels punts més destacats del manifest fundacional de la Bauhaus.

El projecte d’implicar els artistes en totes les esferes de la societat era especialment popular entre els artistes russos més joves, l’estrella emergent del constructivisme, Aleksander Ródtxenko, entre ells. Ródtxenko tingué una topada amb Kandinski i altres, als qui acusà de ser massa «subjectius» i «individualistes», de no centrar-se suficientment en usar l’art per donar suport a la creixent indústria del país. Kandinsky abandonà Vkhutemas el 1921 i poc després fou contractat per la Bauhaus, on va impartir més anys que qualsevol altre professor de l’escola.

«Desenvolupar les masses»

Quan Vkhutemas va obrir les seves portes el 1920, adoptà els edificis i el cos d’estudiants de Svomas, però exigí alguna mena d’instrucció prèvia abans de ser acceptat en la institució. Aquest requisit podia acomplir-se fàcilment matriculant-se en una de les anomenades rabfaks (facultats obreres).

Aquests departaments preparatoris s’establiren en diferents rams professionals amb l’objectiu d’assistir al jovent proletari i diversificar la composició de les institucions educatives superiors. L’assistència a les rabfaks era lliure i gratuïta i es basava en els sindicats, els consells municipals i diverses organitzacions juvenils per a un flux constant de potencials candidats.

Els estudiants de les rabfak, que tendien a ser políticament militants, van assumir un rol actiu en el govern de l’escola i les nominacions al professorat. El curs preparatori que atenien va ser dissenyat d’acord amb les mateixes idees progressistes que s’ensenyaven en els estudis fundacionals a Vkhutemas.

L’exploració del volum, el color, l’espai i la gràfica inculcà als alumnes de les rabfak una profunda apreciació per la integració de les arts i la tècnica, i la comprensió del disseny com un dels pilars de la nova societat industrial. «La Bauhaus tenia com a finalitat desenvolupar l’individu, mentre que els tallers de Moscou se centraren en desenvolupar a les masses», observà David Shterenberg, un professor de Vkhutemas.

La pluralitat artística a l’era de l’estandardització

Aquest ambiciós objectiu es reflectí en la magnitud i la diversitat de l’alumnat que es matriculà a Vkhutemas, així com en el focus de l’escola d’incorporar la nova cultura artística a la classe treballadora.

El decret fundacional de Vkhutemas emès per Lenin afirmava que l’objectiu de la institució era «formar artistes professionals amb les qualificacions més elevades per a la indústria, i constructors i administradors per a l’ensenyament professional-tècnic». Alguns grups dintre de l’escola sentien que aquesta tasca no s’estava portant a terme el suficient. Els constructivistes, que reclamaven una implicació activa dels artistes en la producció industrial, toparen amb aquells que s’ocupaven més dels aspectes teòrics i acadèmics de l’art.

Aquest no era l’únic debat que tenia lloc a Vkhutemas. L’escola era única en allotjar moviments que anaven des de l’abstracte fins a la representació plena. Els estudiants i professors debatien públicament els mèrits dels diferents estils i formaven col·lectius artístics basats en els seus punts de vista, publicaven revistes i manifests, i organitzaven exposicions comparatives per discutir les seves diferències.

Una de les tradicions artístiques que prosperà a Vkhutemas fou el realisme socialista. Durant molt de temps, aquest existí juntament amb altres estils més abstractes. A principis dels trenta, però, el realisme socialista es convertí en una de les poques formes acceptables d’expressió a la Rússia de Stalin. La creixent preocupació del govern soviètic amb el «formalisme» resultà en la dissolució de Vkhutemas, titllada de ‘trotskista’.

Vkhutemas

Alguns artistes d’avantguarda s’adaptaren a la nova realitat de manera creativa: la fotografia i el fotomuntatge, que eren considerades formes objectives acceptables de representació, es van emprar a les publicacions soviètiques dels trenta amb molt de talent. No obstant, molts artistes van ser silenciats i l’accés als arxius institucionals de Vkhutemas va romandre restringit durant dècades.

El lent redescobriment de l’escola començà als seixanta, durant el desgel de Khrushxov, però va ser esporàdic i incomplet. Sigui com sigui, el seu centenari aquest 2020 ha donat peu a moltes digitalitzacions i a un interès renovat en l’escola. A mesura que es redescobreixen més obres produïdes per Vkhutemas, els seus notables dissenys poden obtenir el reconeixement que mereixen, però és important també reconèixer la fascinant trajectòria i la pedagogia radical de la institució que els van fer possibles.

Article publicat originalment a Jacobin el 12 d’agost del 2020.
Traducció: Àngel Ferrero
Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en whatsapp
Compartició en telegram
Compartició en email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Polina Godz és dissenyadora gràfica i directora d’art.

Comentaris

Redescobrint Vkhutemas, la revolucionària escola d’arts de la Unió Soviètica

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

El nou número ‘D’allò personal a allò polític’ ja és aquí! Més de deu articles, infografies i dossiers de reflexió sobre la lluita feminista a casa nostra i al món! 

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.