De vegades, el presentisme del debat públic ens impedeix discutir degudament sobre les categories més aggiornadas del pensament polític. Això, trobem, és especialment rellevant  a l’hora d’elaborar una proposta emancipadora, així que correm el risc, d’una banda, d’ignorar la intel·ligibilitat històrica dels problemes d’avui i, per l’altra, de dificultar-nos a l’hora d’incorporar innovacions. Així doncs, el que proposem aquí és sacsejar un d’aquests conceptes: l’espanyolitat.

Aquesta noció s’ha analitzat a partir de dues perspectives diferents, però complementàries. En primer lloc, l’espanyolitat s’ha descrit com un projecte jurídico-polític, on la nació es representa a través de la llei de l’estat, i tindria la seva formulació contemporània en el denominat «patriotisme constitucional». En segon lloc, l’espanyolitat s’ha abordat com un projecte ideològic, resultat actual de la construcció d’un imaginari nacional-cultural basat en el relat de la Transició. Ambdues de les concepcions han generat un camp de debat fecund, però també presenten notables defectes. De forma sintètica, podem assimilar que la primera de les aproximacions acaba circumscrivint la seva anàlisi a la dimensió estatal del fenomen, obviant la seva dimensió social. La segona, acaba per reduir l’espanyolitat a una imposició dirigida per una elit social contra una població passiva i, en ambdós casos, es caracteritza l’espanyolitat repressivament.

Amb la voluntat de superar aquests defectes, suggerim abordar prèviament l’espanyolitat com a un dispositiu de poder i control, emmarcant les anàlisis anteriors en un diagrama de poder més allargat. Des d’aquesta perspectiva, la nació opera principalment com una superfície de disciplinament i inscripció social en el context de la nova economia política a partir del segle XVIII. Com afirma De Giorgi en Il governo dell’eccedenza (2002), allò que va caracteritzar el desenvolupament del capitalisme fou l’expansió d’una racionalització disciplinar de producció i de subjecció de la força de treball en el procés de valorització capitalista. Per aquest objectiu, seguint a Perlman —The Continuing Appeal of Nationalism (1984)— el dispositiu nacional va jugar un paper crucial per a la construcció d’una «economia nacional» i una «força de treball nacional».

La seva conseqüència principal fou, en paraules de Focault a Vigilar i Castigar (1975), una profunda transformació de les formes de governança, passant del camp de la sobirania —estatal, vertical i coercitiva— al de la reglamentació —social, horitzontal i productiva. Això és, una governança basada més en les institucions, en les pràctiques i els procediments, tals com escoles, mútues, registres, censos o mapes, que no pas exèrcits o tribunals. I si bé la centralitat de l’Estat és innegable, són altres agències les que estan en condicions de fer sorgir, o corregir, subjectivitats per adaptar-les a les noves condicions comercials, domesticant territoris i cossos.

Construint una nació, construint una normalitat capitalista

El subjecte nacional no emergeix, doncs, essencialment de l’obtenció d’un estatus jurídic, sinó de la consolidació de pràctiques de normalització social. Perquè el gran repte de la modernització capitalista va ser enfrontar el dèficit de subjectivitat originari de les poblacions pageses, heterogènies i multiculturals, que dificultava l’expansió del capital. Tanmateix, aquest model tecnològic no és, en absolut, evolutiu, homogeni i tancat. Al contrari, la seva aplicació als estats occidentals va ser notablement ambivalent.

Davant del paradigmàtic cas francès, podem contraposar la fràgil nacionalització espanyola del segle XIX. Ara, per entendre el procés de construcció de l’espanyolitat, cal destacar les seves particularitats. Seguint Villacañas en la seva Historia del poder político en España (2015), la primera singularitat és la seva naturalesa imperial, principalment a la recerca de la submissió territorial. La segona és la debilitat del liberalisme espanyol, incapaç de produir un procés revolucionari, així com d’articular una xarxa institucional socioeconòmica vigorosa. El resultat d’això va ser un escàs teixit de la societat civil, la predominança política dels sectors socials més conservadors i reaccionaris, així com la presència política d’un fort poder sobirà.

El desenvolupament del capitalisme espanyol va quedar, doncs, orfe dels seus components bàsics —una burgesia nacional dirigent i una societat civil articulada—, i es va haver d’impulsar des del mateix estat, i no des dels seus marges, en contra d’allò afirmat per la teoria liberal clàssica. Paral·lelament, l’absència d’una hegemonia social legitimadora, es va haver de suplantar amb una reserva de sobirania com a salvaguarda de l’ordre social. La qual cosa, sens dubte, va dificultar qualsevol versió democràtica-liberal de la nació, que derivà sempre cap a posicions autoritàries —vegi’s, com exemple, el fracàs de les temptatives republicanes—, acabant, finalment, per correspondre, com apunta Cayuela a Por la grandeza de la patria (2014), al règim franquista la definitiva modernització capitalista.

Al franquisme li va correspondre la gran transformació del món rural, la industrialització i la turistització. Però també, acompanyant aquesta transformació, li va correspondre la posta en funcionament d’una inèdita malla institucional disciplinadora sobre la qual assentar la seva legitimitat. En aquesta xarxa hi trobem l’Auxilio Social, la Seguridad Social, la Sección Femenina, el sindicalisme vertical, l’OJE, les Hermandades sindicales de labradores y ganaderos, etc. la funció de les quals fou produir una subjectivitat espanyola genuïna: productiva en allò econòmic i resignada en allò polític, com a garant de la normalització —i neutralització— social en el context del progrés econòmic de 1960 a 1973. Per això, el desenvolupament de les agències disciplinars va ser, a diferència del que havia succeït en altres estats occidentals, certament insuficient, cosa que va derivar cap a mecanismes de gestió social excessivament dependents de l’estatalitat.

D’aquesta manera, on l’espanyolisme no arribava per la disciplina, arribava per la lògica sobirana. Però aquest caràcter sobirà no va servir tant per neutralitzar un risc existencial, com per balisar, en termes bourdians, un «camp en negatiu» de construcció nacional. En altres paraules, la construcció nacional espanyola no només es va desenvolupar intentant extingir altres realitats preexistents, sinó que també es va concretar dialècticament arran d’aquest enfrontament. D’aquesta manera, podem inferir l’espanyolitat des de la negació d’un altre endogen, col·locat en el centre de la seva configuració i justificació. I és a partir d’aquesta alteritat que la nació es configura de manera coherent, políticament i cultural, generant i reproduint un ordre social.

Com podem verificar pel cas gallec, l’espanyolitat va construir un altre vist com a «cos deficient», que s’(auto)identifica com a disfuncional a la modernitat capitalista, deslligat de les pràctiques, ritmes i temps del progrés. En suma, un cos pre-polític incapaç de qüestionar la normalitat espanyola en quedar fora del debat social i despullat de qualsevol conflictivitat potencial.  Com a tal, només (co)existeix com a producte de l’espanyolisme, ja que es conforma com a justificació de la seva pròpia (auto)disciplina i (auto)domesticació. Què revelaria, seguint la proposta de «colonialitat del poder» que fa Santiago Castro-Gómez a Michel Foucault y la colonialidad del poder (2007), una espanyolitat basada sempre en una lògica d’inclusió excloent en la qual, d’una banda, les altres formes socials preexistents només es poden incloure en la normalitat des de la seva deficiència originària i, de l’altra, aquesta deficiència suposa la seva exclusió ab origen dels espais de poder. Encara que advertim que no estem davant d’un altre radical a extingir, sinó d’un altre que és part indissoluble de l’estructura de poder, en la mesura que permet ordenar, classificar i jerarquitzar territoris i poblacions, demarcant-ne un dins i un fora de l’espanyolitat.

Espanyolitat neoliberal i obsessió sobirana

En aquest context, el projecte neoliberal va trobar en el franquisme un ordre social d’excepció, que garantia una transició estable cap a una economia de consum que necessitava espais de llibertat per al seu progrés. Tanmateix, aquesta transició «de la llei a la llei», sense una ruptura democràtica prèvia, va fer impossible articular un marc de poder al marge de la tensió estatal-sobirana. Cosa que dificulta qualsevol hipòtesi d’un autèntic «patriotisme constitucional» com a fonament d’una espanyolitat postfranquista inscrita en un sistema de plens drets i llibertats. En conseqüència, la font de legitimació social pretén establir-se en una altra transició: la transició del subjecte dòcil i productiu del franquisme al subjecte actiu i consumidor del règim neoliberal, sota tutela sobiranista. A partir d’aquesta lectura, el règim polític de 1978 és, en definitiva, un conjunt d’estructures, agents, tecnologies de poder i estratègies d’acumulació de capital en les quals l’espanyolisme opera com el seu ensamblatge. Així, al marge de la retòrica dels mites i símbols, l’espanyolisme neoliberal s’expressarà com un pur exercici de poder, actiu i dinàmic, paral·lelament a les profundes transformacions socioeconòmiques dels darrers quaranta anys.

L’obertura de nous espais de llibertat, individual i capital, però, no serà el resultat d’un intervencionisme social menys intens que el franquista, sinó que funcionarà des d’un lloc diferent. Ho podem remuntar a les modalitats d’oci, el consum, la nova organització dels mercats, la configuració urbana, les xarxes de comunicació, etc. Per tant, més que un paradigma cultural de consens articulat al voltant de la Transició, com afirma Martínez a CT o Cultura de Transición (2012), el que podem explorar és una multiplicitat de noves pràctiques que modelaran el comportament del subjecte neoliberal. Observem comportaments, accions i comportaments concrets, que es concreten en espais concrets, i serveixen per ancorar l’espanyolisme fora de la maquinària estatal i en un nivell diferent de l’estricta batalla político-ideològica. L’espanyolisme com a poder, seguint l’anàlisi de Rose i Miller, Governing the Present (2008), a diferència del franquisme, circula per l’espai social sense limitar-se a les institucions disciplinàries, incorporant-se com a part del present quotidià, i adquirint un nivell de penetració social com no havia tingut mai. En resum, el dispositiu nacional s’expandeix impregnant l’hàbitat social, creant una mena d’«esfera-espanyola», dins del qual es desenvolupen activament les poblacions.

Així, el poder s’exerceix, fonamentalment, mitjançant processos de subjectivació, tant productors com productes de relacions de poder. Ara bé, tot i que aquest canvi tecnològic ens convida a pensar la política fora de l’estatisme i la ideologia, no hem de passar per alt la persistència de continuïtats històriques en la morfologia i racionalitats del poder espanyol. Després de quatre dècades de procés de democratització incompleta, l’espanyolisme continua depenent obertament, per a la defensa del seu consens i la seva legitimitat, de les pràctiques sobiranes. La seva funció performativa –i la ficció– segueix configurant el principal mecanisme de gestió del conflicte social, tal com va quedar ben demostrat en la dura repressió del procés cívic d’independència a Catalunya en el període 2012-2019.

En conclusió, el que proposem és pensar que l’espanyolisme no es troba únicament en el poder de l’estat i la seva administració pública, ni només en els seus jutjats o la seva policia, ni en les seves presons o en els seus centres educatius. L’espanyolisme és, sobretot, un poder que travessa material i subjectivament el cos social. Per tant, fent nostra la crítica de Perlman, la nació no és un territori, una llengua i uns costums, sinó la justificació de l’activació de les seves poblacions. Així, a més de les anàlisis clàssiques d’Anderson, Imagined Communities (1983), o Hobsbawm i Ranger, The Invention of Tradition (1983), ens proposem centrar-nos, més aviat, en les tècniques de regulació social i els processos de subjectivització individual que l’acompanya És a dir, són les institucions, les normes, les pràctiques i els discursos repartits verticalment i horitzontalment per l’espai social, i el seu muntatge, el que permet repensar l’espanyolitat del present de manera il·limitada.

Foto de portada: Wikimedia Commons