Michael Lebowitz és, a més de professor d’economia política i investigador, un escriptor prolífic. Lebowitz és autor de Beyond Capital: Marx’s Political Economy of the Working Class (Palgrave, 2003), The Socialist Imperative: From Gotha to Now (2015) i l’imminent Between Capitalism and Community (2021). Del 2006 al 2011 Lebowitz va ser director de desenvolupament al programa de Pràctiques transformadores i desenvolupament humà al Centro Internacional Miranda de Caracas. En aquesta entrevista parla de la importància de la participació i la democràcia en la construcció del socialisme i reflexiona sobre les contradiccions internes del procés bolivarià. L’entrevista la realitzà Cira Pasqual Marquina, redactora de Venezuelanalysis.com.

Heu escrit vastament sobre la transició al socialisme, i una de les coses que emfatitzeu és el paper de la participació a través de cooperatives o comunes. Per què les experiències participatives i cooperatives són tan importants en la transició al socialisme i en què difereix el vostre èmfasi d’altres perspectives?

El capitalisme, que destrueix vides humanes i la natura, ha d’acabar-se, però no pot construir-se el socialisme sense el protagonisme mitjançant el qual les persones canvien elles mateixes. Es pot revolucionar una societat al mateix temps que la gent no canvia? Marx i Engels van respondre a un escriptor que plantejà aquesta possibilitat afirmant que a l’activitat revolucionària, «la transformació d’un mateix coincideix amb la transformació de les circumstàncies». A través de la seva activitat, les persones transformen les circumstàncies i les seves capacitats i, d’aquesta manera, es fan a si mateixes aptes per a la construcció d’un nou món.

El concepte de Marx de pràctica revolucionària, la transformació simultània de les circumstàncies i del propi canvi té el seu eco a la Constitució Bolivariana, on s’afirma que el protagonisme del poble és la condició necessària per al seu ple desenvolupament, tant individual com col·lectiu. Aquest focus en el protagonisme també explica perquè la Constitució encoratja l’autogestió, les cooperatives i formes d’associació guiades per la cooperació i la solidaritat. Per a mi, el focus en la centralitat del protagonisme ha estat sempre al centre del projecte bolivarià, i es va reflectir en el programa que vaig dirigir al Centro Internacional Miranda [un centre d’investigació internacionalista fundat per Chávez], «Pràctica transformadora i desenvolupament humà».

L’èmfasi en la necessària transformació del poble, però, no és una qüestió central per a molts dels qui parlen de transició al socialisme. El seu focus és més aviat la consecució de la propietat estatal dels mitjans de producció i el desenvolupament de les forces productives a partir d’aquesta base. L’accent es posa en la direcció de l’economia des de dalt per aconseguir arribar algun dia al punt en el qual la participació i la gestió obrera siguin possibles. El socialisme, sota aquest punt de vista, arriba com un regal des de dalt, indica una situació en la qual, com comentà Marx, una part de la societat és superior a una altra.

Però quina mena de persones es produeixen en aquestes circumstàncies? No és cap coincidència que la classe treballadora en els països que seguiren aquest model hagi acceptat sense protestes la restauració del capitalisme. Per evitar aquest trist resultat el que jo suggereixo és transformar de manera simultània l’economia i construir les capacitats del poble a través del seu protagonisme.

Com avalua el pla veneçolà per a la transició al socialisme? A través dels darrers vint anys, encara que amb diferents graus d’èmfasi, hi ha hagut un focus en la participació. Per exemple, la constitució del 1999 es declara a favor de la «democràcia protagònica i participativa». Hi han hagut esforços també per promoure l’experiència del treball cooperatiu, NUDEs [«Núcleos de Desarrollo Endógeno»], consells comunals i, finalment, des del 2009, comunes.

La premissa de la seva pregunta és que hi ha un pla veneçolà per a la transició al socialisme. Jo qüestionaria això. Hi han hagut alguns flaixos d’aquest projecte, invariablement associat al president Chávez, però s’han sabotejat els passos en aquesta direcció. El 2005 es va celebrar una marxa massiva i entusiasta pel Primer de Maig amb l’eslògan «Sense co-determinació no hi ha socialisme!» (una cita de Chávez). Però aquell impuls s’esgotà. És més, va haver-hi tota una sèrie d’esforços per introduir la gestió obrera a les empreses estatals, la qual cosa generà molt d’entusiasme entre els treballadors. Però no anà enlloc. L’oposició va venir dels funcionaris de l’estat (incloent-hi ministres), buròcrates en aquelles empreses i els dirigents sindicals economicistes.

Un patró semblant va ocórrer allà on els treballadors van formar cooperatives per fer funcionar les fàbriques recuperades: es nomenà des de dalt una direcció que no simpatitzava amb aquests esforços. La insistència en la direcció des de dalt ha estat un llast de la mateixa manera en el desenvolupament dels consells comunals i les comunes des de baix. Paulo Freire va descriure aquesta tendència, en els millors dels casos, com una en la qual els de dalt «parlen sobre el poble però no confien en ell».

L’estat és essencial en la transició al socialisme. Però de què parlem quan parlem de l’estat?

L’instint de Chávez era confiar en el poble, com revelà la seva defensa del control obrer, els consells comunals i les comunes. Per aquest motiu la gent va respondre de manera tan positiva i li va donar suport. Però s’asseia en el que Alberto Muller Rojas va descriure el 2007 com «un niu d’escorpions», envoltat de persones que no tenien aquesta mena de confiança i que tenien les seves pròpies agendes. El resultat és el que jo qualificaria de sabotatge: la prevenció d’un desenvolupament a la base, el desenvolupament necessari de les capacitats del poble. Al meu assaig El socialismo no cae del cielo, citava una observació essencial de Rosa Luxemburg: «La classe treballadora exigeix el dret a cometre els seus propis errors i aprendre a la dialèctica de la història». Hi havia un pla veneçolà potencial per a la transició al socialisme, però encara ha d’articular-se i portar-se a la pràctica.

Quin paper atorgueu a l’estat a la transició? Com hauria de relacionar-se amb les comunes? En deuria ser promotor, mentor, protector? Quins són els esculls a la relació estat-comuna? Els hem vist a Veneçuela?

L’estat és essencial en la transició al socialisme. Però de què parlem quan parlem de l’estat? Al meu llibre, The Socialist Imperative, vaig argumentar que necessitàvem pensar en dos estats: per una banda, l’estat existent, de dalt abaix, el vell estat, i, per l’altra, l’estat basat en institucions protagòniques com els consells obrers, els consells comunals i les comunes que Chávez anomenà cèl·lules del nou estat socialista. Tots dos estats, destacava, eren essencials per a la transició. El vell estat perquè podia desafiar directament el capital arrabassant l’estat (incloent-hi a l’exèrcit i la policia) al capital i perquè podia oferir una mirada de conjunt que permetés identificar colls d’ampolla crítics i llocs per a iniciatives que exigeixen la concentració de forces. El nou estat, d’altra banda, perquè permet alliberar el coneixement tàctic i l’energia popular en nous subjectes socials amb noves capacitats, orgull i dignitat. El nou estat assenyala la nova societat socialista.

És important comprendre que els dos estats són necessaris a l’inici del procés i que estan en contradicció. Mentre les cèl·lules del nou estat socialista permeten a la gent transformar-se, ho fan en petites unitats i la seva tendència espontània és la del localisme i l’interès del propi col·lectiu, amb el seu potencial desequilibri per al conjunt de la societat. D’altra banda, mentre respon a l’emergència de la desigualtat i altres amenaces a la solidaritat, el caràcter del vell estat, de dalt a baix, tendeix a deformar les cèl·lules del nou estat, desanimant-les i fent-les perdre iniciativa i entusiasme.

Precisament per aquestes tendències contradictòries (de les quals n’hi ha molts exemples a Veneçuela) entre els dos estats, és necessari aprendre a caminar sobre totes dues potes: utilitzar el vell estat per derrotar el capital i representar els interessos de la societat en el seu conjunt i, alhora, desenvolupar el nou estat on el protagonisme construeix un nou poble socialista. Durant l’interregne en el qual l’antic estat encara no pot morir i el nou estat encara no és capaç de mantenir-se sobre els seus propis peus, és essencial que el vell estat alimenti i protegeixi el creixement d’aquelles cèl·lules del nou estat socialista. Per respondre a la seva qüestió, doncs, sí, el vell estat ha de promoure i protegir els nou brots i tenir cura de no aixafar-los. Al mateix temps, aquestes noves cèl·lules han de prendre la iniciativa d’anar més enllà del localisme i l’interès del propi col·lectiu per construir una nova societat en la qual el lliure desenvolupament de l’individu és la condició per al lliure desenvolupament de tothom.

El poble, a la base, sempre ha estat un component necessari de l’equació. I continua sent-ho en la seva absència.

Ara mateix hi ha molta desmoralització a Veneçuela pel que fa a l’intent d’aconseguir el socialisme. No obstant, així com pot haver un «entusiasme acrític» pot haver-hi, també, una «desmoralització acrítica». Un cop vàreu apel·lar al contrast d’Alan Badiou entre les derrotes que són inglorioses i aquelles que poden continuar inspirant-nos. Tot i que moltes coses no han funcionat, algunes coses han funcionat i és important recordar-les i estudiar-les. A més, és necessari distingir entre els defectes que són, per fer servir les paraules de Marx, «marques de naixement de la vella societat», possiblement transitòries, i errors i desviacions molt més serioses.

La desmoralització acrítica és el resultat predicible d’un entusiasme acrític. És el producte de creure que el socialisme caurà del cel en comptes de reconèixer que sempre ha existit, i continua havent-hi, un procés de lluita. En el cas de Veneçuela, sorgeix de la creença que Chávez anava a proporcionar el socialisme al poble. El novembre del 2012, poc després de la reelecció de Chávez, em va entrevistar un periòdic serbi [Novosti], que em demanà avaluar les perspectives en aquell moment, i penso que és útil reproduir el que vaig dir aleshores:

«És importat reconèixer que hi ha moltes contradiccions al si del chavisme. Hi ha tres grups o tendències al chavisme. Una pot trobar-se a la base, als moviments socials, els col·lectius i segments de la classe treballadora. Una altra es compon d’aquells individus i grups que han emergit amb Chávez però que, havent-se enriquit mitjançant les seves posicions i mitjançant la continuació de la corrupció i el clientelisme, ara pensen que la revolució ha d’acabar-se i ha de ser per a ells. (Tot sovint es parla d’ells com a ‘boliburgesia’). Un tercer grup està compromès amb la continuació de la revolució, però fent-ho d’una manera completament de dalt abaix, la seva perspectiva consisteix en ordenar l’avanç del socialisme i no vol deixar les decisions als de baix. Encara que el propi Chávez és molt clar sobre la importància teòrica de construir des de la base i permetre a la gent desenvolupar les seves capacitats a través del seu propi protagonisme, és impacient i amb freqüència dona suport a aquells que no tenen la mateixa orientació.

Què passarà al següent mandat de Chávez? Això depèn de la lluita de classes en el propi camp chavista. Seria una lluita al voltant del partit de Chávez (PSUV), que conté tots aquestes elements, però en el qual l’orientació de dalt a baix ha dominat i, alhora, desanimat a molta gent a la base. Assumint que Chávez continuï gaudint de bona salut, és possible que la revolució s’aprofundeixi a la base a través de les seves iniciatives».

Bé, sabem quina era la direcció que Chávez volia prendre. Un mes després, va reunir al seu gabinet i amollà una duríssima crítica tant al govern com a si mateix. Amb aquest ‘golpe de timón’, insistí en la necessitat de canviar de rumb. En comptes de continuar clamant al desert era l’hora d’actuar, el moment de construir la comuna, l’ànima de tot el projecte. I advertí els seus ministres que, de fracassar, no només serien liquidats, sinó que ells mateixos serien els liquidadors. ¡Comuna o nada!

Per desgràcia, Chávez va morir poc després, i els liquidadors es van quedar amb el poder del govern. Tenint en compte les contradiccions al camp chavista que sempre havien estat presents, no és del tot clar si el seu intent per donar un cop de timó hagués tingut èxit. En qualsevol cas, no hauria tingut èxit d’haver intentat fer-ho ell mateix. El poble, a la base, sempre ha estat un component necessari de l’equació. I continua sent-ho en la seva absència. Malgrat la llarga llista d’obstacles (entre ells, el bloqueig extern de l’imperialisme, el bloqueig intern d’un govern desmoralitzat i privatitzador, i el declivi de la indústria del petroli i els sectors estatals com a resultat de la idiòcia de dalt abaix), la comuna viu.

Fins al moment que les comunes siguin capaces, individualment, d’anar més enllà de la lluita per la seva pròpia existència per construir una xarxa, el nou estat des de sota avança i pot inspirar-nos i a altres a la base no en la derrota, sinó amb el seu progrés. La pandèmia i l’escassetat de recursos presenten un desafiament greu per a tots els veneçolans, però les èpoques de crisi també poden treure allò latent en la interacció humana: la solidaritat, la cooperació, les cures i la reciprocitat. Cuidar-les i alimentar-les significaria continuar amb el llegat de Chávez.

Article publicat originalment a Venezuelanalysis.com

Traducció d’Àngel Ferrero