Processisme madrileny?

En els mitjans de comunicació i en les xarxes socials han aparegut últimament nombroses comparacions entre el Procés català i la política que està duent a terme Isabel Díaz Ayuso a Madrid. Dues realitats diferents que, tanmateix, semblarien convergir en el fet metodològic, això és, en la pràctica, en el «processisme»

Processisme madrileny?

Processisme madrileny?

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

En els mitjans de comunicació i en les xarxes socials han aparegut últimament nombroses comparacions entre el Procés català i la política que està duent a terme Isabel Díaz Ayuso a Madrid. Dues realitats diferents que, tanmateix, semblarien convergir en el fet metodològic, això és, en la pràctica, en el «processisme»
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

En els mitjans de comunicació i en les xarxes socials han aparegut últimament nombroses comparacions entre el Procés català i la política que està duent a terme Isabel Díaz Ayuso a Madrid. Dues realitats diferents que, tanmateix, semblarien convergir en el fet metodològic, això és, en la pràctica, en el «processisme». Segons una tesi l’origen de la qual s’atribueix a Alfons López Tena, el processisme indica una estratègia governamental per la qual el moviment ho és tot i la fi no és res. Senzillament: una estratègia que mobilitza/crispa a un electorat concret per a mantenir-lo fidel i assegurar al governant la conservació del poder. De manera que els sobiranistes catalans no van concebre el Procés com un mitjà mitjançant el qual arribar a l’autodeterminació, sinó per a apuntalar el poder autonòmic a través d’una agitada mobilització dels seus electors sense la qual el nacionalisme català s’hauria enfonsat (a causa de l’austeritat de 2010-2015). Igualment, Díaz Ayuso estaria crispant la política espanyola i generant batalles culturals per a mantenir activa a una base electoral que, d’una altra manera, es disgregaria per la mala gestió de la pandèmia per part del seu govern regional. Vaja, que la presidenta estaria intentant aguantar l’aiguat de la crisi sanitària a l’espera que alguna vacuna ens tregui del pou i ella pugui dir «Heri dicebamus».


Existeix aquest processisme? No ho crec. A part de què el concepte exagera la importància del «relat» i esquiva l’anàlisi de la materialitat socioeconòmica d’una fase política, els que el 2017 van baixar als carrers catalans van perseguir sincerament la fi prefixada. No pensaven que aquella acció fos un mer simulacre. Si més no, no hi ha proves fefaents per a afirmar el contrari. I és probable que la fidelitat electoral que aquells mostren als partits de govern de la Generalitat es degui més a la dificultat per a realitzar una retirada estratègica que no equivalgui a una capitulació política que a la voluntat de mostrar superioritat moral o complaure’s en un discurs victimista. Pel que fa a Díaz Ayuso, el seu problema és molt més greu que aguantar una fase de crisi a l’espera de tornar a la «normalitat». És tota una manera de veure el món que s’està ensorrant. La manera en què ella es va formar i en la qual ha cregut amb fanatisme semireligiós. Parlem d’un món fet de modernització sense desenvolupament, de polítiques econòmiques centrades en l’oferta per a atreure inversions estrangeres i centralitzar el capitalisme espanyol, de fe en el sector privat i en la mitjana-alta burgesia local perquè Madrid competeixi amb la resta de capitals europees, d’importació sistemàtica de classe mitjana posErasmus, de terciarització turística i de maó, etc.

En totes les seves variants, aquest món està desapareixent per onsevulla i òrgans de premsa com el Financial Times ja estan recitant el seu rèquiem. Encara que en breu disposem d’una vacuna efectiva, la qual cosa és molt suposar, en els pròxims anys la demanda estrangera serà anèmica, a penes es veuran turistes i el sector de la construcció estarà estancat. No es podrà, doncs, recórrer a la devaluació interna per a rellançar l’economia com es va fer durant el 2010-2013. Tampoc es podrà retallar la despesa pública amb l’excusa dels límits de dèficit i deute públics impostos pels tractats europeus. Perquè aquesta despesa es concentra en la sanitat i en les pensions: si ara es retallessin les dues, molta gent moriria. Literalment. Nosaltres no som els Estats Units d’Amèrica, que tenen instruments monetaris per a mantenir a un de cada vuit ciutadans amb bons estatals de menjar. Una societat com la nostra, amb poca indústria i amb tants aturats i precaris, necessita mantenir robustes xarxes de protecció social que evitin el caos. Fins i tot l’ordoliberalisme alemany resulta ja inviable, com bé estan suggerint els directius del Banc Central Europeu en les seves rodes de premsa i amb la seva política monetària expansiva. La gesticulació i les batalles culturals d’Isabel Díaz Ayuso són més el fruit del desconcert que d’una estratègia ponderada i de futur. El Partit Popular madrileny respon a aquesta crisi catastròfica amb els esquemes que sempre ha utilitzat per a fer polítiques. Perquè de moment no té uns altres a l’abast de la mà. Però els seus dirigents ja comencen a intuir que estem davant un punt d’inflexió epocal, és a dir, que aquesta crisi no és conjuntural i que amb les idees del passat no podran afrontar de forma solvent el futur.


Quan es diu que aquesta crisi representa el 1989 de les dretes occidentals, se sosté una cosa substancialment correcta. En el sentit que aquella data no va representar la fi de l’esquerra transformadora, com ingènuament es va pensar in illo tempore, sinó la urgència d’iniciar un lentíssim i dolorós procés de revisió de les categories polítiques amb les quals aquella va pensar històricament el món. Mutatis mutandi, i amb l’afegida de la crisi ecològica que ve, hi ha base per a afirmar que ara li ha arribat el torn al seu contrincant.

Foto de portada: Wikimedia Commons
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Historiador i professor a la UdG. Especialitzat en el PSUC durant l'antifranquisme i els seus intel·lectuals.

Comentaris

Processisme madrileny?

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.