Privatització de la democràcia: Estat, capitalisme i sobirania

En l’era de la globalització neoliberal, és imprescindible territorialitzar i institucionalitzar la sobirania perquè la democracia no quedi segrestada

Privatització de la democràcia: Estat, capitalisme i sobirania

Privatització de la democràcia: Estat, capitalisme i sobirania

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

En l’era de la globalització neoliberal, és imprescindible territorialitzar i institucionalitzar la sobirania perquè la democracia no quedi segrestada

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

El sorgiment de l’Estat modern a l’Europa del Renaixement durant els segles XVI i XVII anà de bracet de l’aparició de la sobirania política per a l’organització del poder estatal. A l’Alemanya del segle XVII, la rígida visió bodiniana de la federació fou perpetuada per Pufendorf, el qual amb la seva obra Jure Naturae et Gentium reforçà les idees de la indivisibilitat de la sobirania i de la supremacia de l’autoritat estatal.  En canvi, durant el desenvolupament del capitalisme industrial els segles següents, la sobirania variarà considerablement segons si parlem d’Estats unitaris o federals, de tradicions centralistes, jacobines o anglosaxones o, de manera més general, de la tradició nord-americana comparada amb la tradició continental.

En la tradició federal continental europea, la sobirania s’identifica amb l’Estat; als EUA s’identifica amb la sobirania de la ciutadania recollida a la Constitució; i en el model de Westminster, amb el Parlament. Pel que fa a França, un fort absolutisme bloquejà altres tipus de poders intermedis i menors i la representació s’emmarcà dins d’una perspectiva monista i jacobina, on el concepte clau era la sobirania nacional, en sentit bodinià: la confiança cap al govern portà a la creació d’un govern amb gran poder centralitzat. La idea sobre la Voluntat General era fonamental a l’hora d’entendre la sobirania i l’Estat de dret francès, ja que la llei era l’expressió de dita Voluntat General que, a l’encop, residia en la idea de l’individu racional i universal (característica de la Revolució Francesa) i era entès com a membre del cos social. Fet que encaixa perfectament amb la tradició i cultura política europea continental, més comunitària en general que l’angloamericana. Però la manera d’entendre i materialitzar la sobirania també està canviant.

Els països federals en general, i la Unió Europea en particular, són un exemple de com la divisibilitat de sobirania no té límits ni sostres preestablerts. Però té conseqüències quant als Estats-nació o a les noves entitats supranacionals que reclamen el monopoli de la legislació i el dret d’exercir violència, sobretot si la cessió de sobirania inclou autogovern però no govern compartit, cosa que sol portar a conflictes continus. Com a mostra d’això, l’actual estira-i-arronsa entre les institucions intergovernamentals i supranacionals de la Unió Europea, però també la crisi territorial i política de l’Estat espanyol, que té especialment amb el País Basc i Catalunya. Tal com diu Tilly, el grau de democratització d’un país, aquí i ara, depèn del grau en què l’Estat és capaç de traslladar les demandes expresses de la ciutadania en transformacions de la vida social. En canvi, la cessió de sobirania o la cosobirania implica cedir recursos que els estats empr(av)en no només per controlar i coaccionar, sinó també per satisfer les demandes i necessitats de la població de la qual depenen la seva autoritat i legitimitat. Les demandes, a les societats democràtiques, inclouen benestar i, per tant, cohesió social i territorial. Una cohesió i un benestar que, seguint amb el procés neoliberal de privatització (de la sobirania, dels recursos, de les institucions públiques; en definitiva, de la democràcia), desapareixeran completament en una o dues dècades.

Les propostes actuals i dominants per resoldre els dèficits democràtics es basen en la premissa que la democràcia és possible sense sobirania; de fet, la majoria de pensadors liberals (fins i tot els d’esquerrres) han rebutjat la sobirania nacional, popular i estatal com un mecanisme per democratitzar el món actual. Argumentaré que el conjunt d’estructures públiques que anomenem Estat, juntament amb la teoria i les pràctiques de sobirania popular, són fonamentals per a la democratització, entre d’altres coses perquè com menys poder institucional i constitucional té una comunitat política, menys sobirania podrà adquirir i menys poder tindrà per reproduir-se com una democràcia, és a dir, en base a les pròpies decisions. Això demana que reformulem el concepte de sobirania des d’un pensament no patriarcal, ni cristià ni liberal. En aquest article treballaré sobre aquests darrers dos objectius.

Els països federals en general, i la Unió Europea en particular, són un exemple de com la divisibilitat de sobirania no té límits ni sostres preestablerts.

La sobirania pot ser divisible, però no pot desaparèixer, almenys si la reformulem com a capacitat política territorialitzada, ja que una comunitat sense capacitats polítiques (sobirania material) i un lloc indiscutible d’autoritat (sobirania formal) no pot governar-se d’acord amb les seves pròpies decisions polítiques. La sobirania popular ha de ser repensada fora del marc liberal com la capacitat institucional i territorialitzada del poble per governar-se. Aquesta reformulació implica que no pot haver-hi democratització en el sentit d’apoderament per l’autogovern sense territorialitzar i institucionalitzar el poder polític.

El territori és un dels elements bàsics de la democratització perquè el benestar no és només col·lectiu, sinó territorial: perquè pugui haver-hi democratització, és a dir, apoderament col·lectiu per a l’autogovern, el poder s’ha de territorialitzar i institucionalitzar (no oblidem que la institució és una condensació d’estratègies i que la família normativa, tan estimada per l’esquerra, inclosa l’antisistema, és la institució nuclear del patriarcat capitalista). El que ens toca ara és de pensar en altres formes d’institucionalització que no siguin liberals (ni colonials) ni patriarcals, que és on la majoria de gent es mou parlant de sobirania i d’Estat, i també de democràcia.

Una de les nostres preguntes principals ha de ser: «Què necessita el poble o la comunitat política, en aquesta era de capitalisme global, per sobreviure com a democràcia?»

Ens centrarem en la dimensió dinàmica de la democràcia, la democratització. La democratització intenta ampliar l’esfera pública contra la privatització en polititzar diversos tipus de desigualtats. L’objectiu de democratitzar les comunitats polítiques ha de ser l’apoderament material de la població per a l’autogovern i el mètode ha de ser l’aplicació de tècniques, estratègies i estructures d’autogovern que ampliïn l’esfera pública i la transformin d’acord amb els objectius marcats pel poble, que és majoritàriament classe treballadora.

El capitalisme neoliberal redueix l’esfera pública en privatitzar l’autoritat pública, els drets i la capacitat política de les persones i les comunitats. Per tant, aquest procés de globalització neoliberal en què ens trobem no acabarà amb una democràcia cosmopolita o global, sinó amb la desaparició de la democràcia.

Capitalisme global i la seva democràcia privada

Sassen mostra com la dinàmica de la globalització ha estat impulsada pels mateixos Estats transferint elements clau dels Estats-nació a l’esfera privada. Aquest procés és constitutiu del que anomenem la privatització de la democràcia: la transferència de les capacitats estatals i, per tant, les capacitats públiques i polítiques (des de la presa de decisions, l’elaboració de lleis i la implementació fins a l’avaluació, la re-regulació, producció i distribució) a mans privades és un procés impulsat per diferents executius estatals (no per necessitats objectives del mercat o veritats econòmiques universals) com a resultat de les relacions de poder, estructura interna i interessos de les seves diferents classes socioeconòmiques.

Tal com diu Tilly, el grau de democratització d’un país, aquí i ara, depèn del grau en què l’Estat és capaç de traslladar les demandes expresses de la ciutadania en transformacions de la vida social.

Segons Sassen, la globalització és un procés de desassemblatge de les lògiques organitzatives i capacitats autoritàries de l’Estat-nació i el seu reassemblatge en lògiques econòmiques, judicials i financeres a escala global, i condueixen a la desnacionalització del territori. Amb tot, fora que dit reassemblatge global tingui estructures públiques i polítiques globals elegides pel poble, la paraula «desnacionalització» pot entendre’s com un eufemisme. Sense estructures públiques globals elegides pel poble i responsables davant seu, la «desnacionalització» és només una altra paraula per dir privatització de la democràcia o desdemocratització.

Després de Breton Woods (1944-1973) s’establí un sistema de governança consistent en regulacions transnacionals privades per a operacions comercial i financeres, amb l’objectiu de desmantellar l’Estat del benestar, mitjançant una mercantilització extrema que implicà la transferència del poder legislatiu al poder executiu i judicial. La falta de capacitat política del legislatiu redueix la participació popular en la presa de decisions i això, al seu torn, dona com a resultat un procés de desdemocratització. Per tant, malgrat que l’Estat-nació no desapareix, en reforça algunes de les dimensions, alhora que debilita la participació popular i l’autogovern organitzat fins ara de forma nacional.

Per altra banda, els fluxos financers transfronterers han existit durant molt de temps, però la seva existència no implicava un mercat financer mundial o un sistema de comerç mundial. Les multinacionals del segle XIX canviarien el comerç internacional durant el segle XX, de manera que transformarien les relacions entre les institucions públiques i privades. Les organitzacions internacionals privades (governamentals o altres) han augmentat de manera considerable a través dels anys. Això ha conduït a una transformació en el sector bancari i financer, mitjançant el qual s’ha establert una relació global entre entitats privades, corporacions i executius. Actors que no són responsables davant del públic o la població, entre altres causes perquè es neutralitzen tots els mecanismes perquè en puguin ser. Els agents individuals i les corporacions decideixen com governar països i poblacions senceres sense que aquestes poblacions puguin oposar-s’hi.

Aquesta és la raó per la qual la reregulació global ha estès la mercantilització, la financiarització i la privatització, cosa que significa l’enfortiment de l’autoritat, la capacitat i els interessos privats sobre l’autoritat, la capacitat i els interessos públics: interessos públicament articulats, discutits i impugnats. La governança global elimina gairebé totes les formes de canalitzar la decisió pública, l’autoritat pública i la rendició de comptes, cosa que redueix la capacitat institucional pública per intervenir en la societat i reproduir-la i, per tant, la sobirania popular. Recordem que he definit la sobirania com a capacitat política, en concret, com la capacitat institucionalitzada i territorial que una comunitat té per posar en pràctica les decisions polítiques pròpies.

A través del capitalisme global, la capacitat política de les comunitats es privatitza. Un exemple d’aquesta privatització global és l’Acord d’Associació Transatlàntica de Comerç i Inversió (TTIP). Amb la creació d’aquest acord de lliure comerç entre la Unió Europea i els Estats Units d’Amèrica podem veure el que Sassen anomena «desnacionalització del territori» i que jo anomenaria «privatització de la democràcia». Els Estats cedeixen l’autoritat a entitats supranacionals organitzades i independents de la sobirania popular, i actuen en funció dels interessos del mercat i les empreses privades. El canvi en el dret internacional i el seu impacte en les lleis sobiranes dels Estats-nació, més l’opacitat de les negociacions i la transferència de poder política a l’executiu i les corporacions significa no només privatitzar l’Estat, sinó despolititzar i articular les demandes de les classes treballadores i la població en general.

En la globalització postfordista, el diàleg tripartit es transforma en negociacions bilaterals entre el capital i l’Estat, que més tard es tradueixen en negociacions directes entre la patronal i el treballador. Tanmateix, el preu del treball, el decideix enterament el mercat. Desfer-se dels sindicats significa que la classe treballadora no té plataforma de defensa.

En aquest moment, és obvi que el capitalisme global postnacional i postsobirà augmenta la misèria i crea precarietat i, com més s’eixampla el procés de privatització de tot allò públic, més s’empobreix la classe obrera, i especialment les dones.

El nacionalisme i la sobirania, obstacles per a la democràcia?

Les propostes dominants per democratitzar Europa van en la línia de federalitzar o globalitzar la Unió d’una manera cosmopolita, debilitant la sobirania de l’Estat i la sobirania nacional i popular. La mateixa fórmula s’aplica al cosmopolitisme global, per al qual el nacionalisme i l’Estat es veuen com a enemics preponderats. La majoria d’aquestes propostes defensa una regionalització de la Unió i del món.

Aquesta reformulació implica que no pot haver-hi democratització en el sentit d’apoderament per l’autogovern sense territorialitzar i institucionalitzar el poder polític.

Aquestes propostes inclouen un sistema de governança multinivell global o regional, sense Estats ni nacions (preferiblement), que funcionaria mitjançant el sistema ja existent a la UE, en què la sobirania popular, nacional i estatal es rebutgen per ineficaces i primitives, és a dir, cares i populistes. El que comparteixen totes aquestes propostes és una fòbia estatal més o menys tàcita i patriarcal, el desdeny per les nacions, una moral universal monoteista i el suport al lliure comerç o la lliure competència. Excepte per la lliure competència, aquest pensament és també dominant en l’esquerra europea, sobretot l’esquerra que ja disposa d’un Estat, com l’espanyola, l’alemanya o la francesa, i que es mostra en contra de la creació de (nous) Estats, encara que, curiosament, tampoc proposen la desaparició de l’Estat-nacional propi ni la fusió del seu Estat amb els del voltant.

La supervivència democràtica té les seves pròpies condicions, requisits i objectius. La democràcia és un tipus de procés politicoterritorial que té com a objectiu l’autogovern col·lectiu mitjançant pràctiques d’autogovern, les quals contenen les seves pròpies regles i servituds. Cap sistema polític no pot funcionar sense l’existència de mecanismes coercitius per imposar l’obediència (al contrari del que diuen certes ideologies modernes), i el concepte de sobirania popular és el que atorga legitimitat i justificació a aquesta autoritat reguladora dels mecanismes coercitius. El poder que té el concepte d’autoritat i societat democràtica radica en la idea de sobirania popular, que ha de referir-se a la capacitat política (no només legal o autoritativa) que una comunitat té per reproduir-se segons les seves pròpies decisions, entre les quals es troba sobreviure en el temps i l’espai.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Professora de Ciències polítiques i investigadora de la International Gender Studies de la Universidad de Oxford. Editora de LISIPE.

Comentaris

Privatització de la democràcia: Estat, capitalisme i sobirania

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.