Pere Salas Vives: «L’estat-nació espanyol no s’ha implementat fa dos dies»

Pere Salas Vives (Pollença, 1963) és doctor en Història i professor a la Universitat de les Illes Balears. Arran de la publicació del seu llibre L'Espanyolització de Mallorca: 1808-1932 (el Gall), hem volgut encetar un diàleg amb ell sobre els principals arguments que hi desenvolupa.

Pere Salas Vives: «L’estat-nació espanyol no s’ha implementat fa dos dies»

Pere Salas Vives (Pollença, 1963) és doctor en Història i professor a la Universitat de les Illes Balears. Arran de la publicació del seu llibre L'Espanyolització de Mallorca: 1808-1932 (el Gall), hem volgut encetar un diàleg amb ell sobre els principals arguments que hi desenvolupa.

Pere Salas Vives (Pollença, 1963) és doctor en Història i professor a la Universitat de les Illes Balears. Arran de la publicació del seu llibre L’Espanyolització de Mallorca: 1808-1932 (el Gall), hem volgut encetar un diàleg amb ell sobre els principals arguments que hi desenvolupa.

Aquest llibre és potser la primera passa seriosa en la investigació de la construcció d’Espanya com a estat-nació a Mallorca. Què és el que t’ha portat a treballar aquest tema?

En primer lloc, diria que d’alguna manera representa continuar amb una línia d’investigació que sempre havia tingut bastant present. Ja fent la tesi doctoral m’havia interessat per la implementació de l’estat liberal—em vaig centrar en la història de la sanitat— i la seva relació amb les dimensions de poder municipal i provincial. Ja vaig constatar una cosa, i és que el desenvolupament d’aquest estat-nació espanyol era més important del que s’havia dit habitualment. Ja vaig començar a qüestionar-me el que s’ha conegut com la tesi de la feble nacionalització espanyola.

Després, hi ha també una motivació més conjuntural, més actual. En el context del Primer d’Octubre, tant a Mallorca com a Catalunya mateix, pens que es va notar una forta implantació de la lleialtat a l’estat-nació dominant. És una cosa que també va passar en el seu moment a Escòcia o al Quebec. A Mallorca va aparèixer una gran quantitat de banderes espanyoles —també n’hi havia a Catalunya— encara que en una proporció diferent a altres territoris de l’estat. Volia explicar això també. La idea era demostrar que l’estat-nació espanyol no fa dos dies que s’ha implementat, que la identitat espanyola no venia del franquisme, sinó de molt més enrere. Vaig incorporar idees d’Alejandro Quiroga o Fernando Molina, que apunten a la nacionalització que es duu a terme des de l’administració local, i des de tota una sèrie d’institucions «semipúbliques», a més de diversos actors privats.

Per què creus que no s’havia fet abans un treball així?

En bona part per l’èxit del nacionalisme espanyol, que a Mallorca també s’ha venut —i sovint s’ha entès— com una cosa natural. S’ha arribat a interioritzar que no és nacionalisme, que només s’han d’estudiar els «altres», els nacionalismes s’oposen o reaccionen d’alguna manera davant el projecte d’estat-nació espanyol.

Potser molta gent que faci una mirada ràpida a la portada del llibre i pensi en «espanyolització», ràpidament relacionarà el concepte amb polítiques lingüístiques, simbologia… Tu situes el punt de partida en tres guerres: la del francès (1808-1814), la d’Àfrica (1859-1860) i la de Cuba i Filipines (1898).

Aquests conflictes m’han servit, en primer lloc, per a articular una cronologia clara. Habitualment es posa el començament de l’estat-nació espanyol a la Guerra del Francès, després dita «d’Independència», i per tant cronològicament funcionava bé. Però això no és el més important. Em volia recolzar sobre els estudis —aquí destacaria en Charles Tilly— que han situat la guerra com un factor clau en la creació dels estats moderns. Fins i tot abans de l’estat-nació, durant els conflictes bèl·lics de les monarquies absolutes arribant a la baixa edat mitjana. L’estat-nació representa una via per a intensificar encara més els recursos necessaris per a la guerra, també durant períodes de pau.

Falten dos elements més a tenir en compte. El primer és que la guerra sereix per crear un enemic, un «altre» molt valuós pel nacionalisme. El context de la guerra del francès és una invasió, i per tant l’efecte es multiplica. El segon element és que la guerra ens serveix per a constatar el grau d’adhesió nacional. Es pot analitzar la resposta popular davant els tres conflictes successivament. Ja a la Guerra del Francès, el patriotisme espanyol està molt estès, si bé les adhesions a la Monarquia i a la religió tenen un pes molt més gran. Però la Guerra de Cuba ens mostra que, fins i tot davant una derrota, ja s’ha incrementat molt el nivell de nacionalisme espanyol. Davant la derrota s’ataca al Govern espanyol, no a l’Estat o a la idea d’Espanya.

Una de les idees-força del llibre és la de l’espanyolització feta des de baix. Per posar dos exemples, tenim tot el que representa el món local, i el paper dels actors subalterns, com és el cas de l’esquerra i el moviment obrer. Per què són tan importants en l’espanyolització de Mallorca?

L’espanyolització necessita altres actors per acabar de ser efectiva. Té una part d’imposició, importantíssima, però no ho és tot.

El món local es divideix en diversos actors: entitats privades, públiques i parts de l’estat. Aquests agents locals fan de baula, connecten a pagesos i obrers amb unes institucions que realment estan lluny. Ajuden a donar cos a la idea abstracta de nació. La població sovint no interactua directament amb l’estat, sinó mitjançant representants locals de partits nacionals, i en nom d’unes idees que també són nacionals. Els que es troben fora del sistema, com els carlins o republicans, també fan propostes alternatives en clau nacional espanyola. Els ajuntaments materialitzen les polítiques públiques: l’obra pública, la sanitat, la beneficència, etc. Són interlocutors bidireccionals.

El caciquisme juga un paper fonamental. No és tant una perversió del sistema —que ho és— com una connexió entre el món popular i les elits. Amb el sufragi universal augmenta la part de la població que s’ha d’integrar políticament. Les elits es van transformant. Continuen manant els rics, però són uns rics diferents. Alguns obtindran el seu poder únicament de formar part de l’entramat dels partits polítics de la restauració. Antoni Maura és un bon exemple d’aquesta nova elit dirigent.

D’alguna manera l’espanyolització avança al costat de la representació política?

Sí. Per això el moviment obrer juga un paper clau en l’espanyolització. Aquesta es considera part del progrés. La Institució Lliure d’Ensenyament té una idea molt clara d’Espanya. L’alfabetització es fa en castellà. L’esquerra juga el paper d’integrar aquells que estan més al marge de la nació. Vol que les classes populars accedeixin al sistema polític, i per això s’han de nacionalitzar. Vol que els pagesos es beneficiïn de la modernitat, i això implicava entendre els codis culturals de la nació i del capitalisme. En Miquel Costa i Llobera, per exemple, no ho veia clar, però perquè pensava que no feia falta ensenyar tantes coses als pagesos, que els bastava amb llegir i escriure!

Tornant al debat sobre la feble nacionalització espanyola. El teu llibre es posiciona bastant clarament al respecte. Quina aportació creus que fa al debat? És més forta la nació espanyola del que pensàvem al segle XIX?

M’ho he demanat moltes vegades això. Crec que l’aportació d’aquest llibre és identificar i explicar en detall els mecanismes d’espanyolització. Començant per la guerra i incorporant la religió, el món local, etc. I a més a un territori on l’ètnia majoritària no és l’ètnia dominant de l’estat-nació. També crec que serveix per donar-li un poc de visibilitat a Mallorca dins l’àmbit català. L’altre dia llegia Los Orígenes del Nacionalismo en Catalunya, de n’Angel Smith. Està molt bé, però Mallorca no surt gairebé per res. Com si fos una terra que vivia d’esquena a tot això, quan els mallorquins a la renaixença juguen un paper de primera línia. Els barcelonins s’emprenyen de què els jocs florals sempre els guanyin mallorquins! D’alguna manera estem a la perifèria de la perifèria.

Parlem per tant de les alternatives a l’espanyolització. A partir de finals del segle XIX, hi ha territoris dins l’estat com Catalunya i el País Basc, on apareixen propostes alternatives de nacionalització.

Hem d’avançar un poc més la cronologia. A finals del segle XIX, la força la té el regionalisme català, no el nacionalisme. I a Mallorca també hi ha un regionalisme fort en aquest moment. Però el regionalisme mallorquí no evoluciona cap a una alternativa a Espanya. Jo a vegades fins i tot el consider un element de nacionalització espanyola. Com planteja en Ferran Archilés —que és un dels meus historiadors de referència pel País Valencià— el regionalisme pot ser un element d’integració dins la idea d’Espanya. Funciona un poc com el moviment obrer amb les classes populars o l’església amb els sectors conservadors. El regionalisme encabeix dins la nació espanyola a aquells que tenen més en compte els elements culturals propis. Si construeixes en Jaume I com a personatge que enllaça Mallorca i Espanya, aconsegueixes que determinats sectors assumeixin aquesta relació. L’objectiu és evitar que les particularitats s’entenguin com una diferència o base d’un possible separatisme.

En qualsevol cas, el regionalisme a Catalunya avança cap al nacionalisme, i aconsegueix un èxit polític notable. Això a Mallorca no passa. La meva intuïció és que la diferència rau en el paper de la burgesia mallorquina, que es veu molt més còmoda amb l’statu quo, i que no li agrada el que està passant a Catalunya. S’estimen més tenir una relació directa amb Madrid que no haver de passar per Barcelona o altres models. L’explicació ha d’anar per aquí, perquè culturalment no hi ha tantes diferències. Hi ha sectors que intenten un acostament a Catalunya. Està l’exemple de Lluís Martí, un republicà federal molt catalanista. És un camp d’estudi molt interessant.

A molts observadors externs els hi xoca la realitat cultural de Mallorca. La relativa bona salut de la llengua catalana malgrat la correlació de forces polítiques, per exemple.

La idea de l’estat-nació espanyola està molt interioritzada. I és compatible amb un ús de la llengua catalana que ha perviscut més del normal. El franquisme va ser una forma tan visible i barroera d’imposar una identitat espanyola amb uns valors concrets, que tirà enrere a molts sectors. Això va motivar una reacció durant la transició, on hi ha un moment de gran valoració del català i la cultura catalana, i va permetre la creació de les autonomies.

Hi ha un altre fet diferencial que s’ha de posar a l’equació. Les illes i les seves identitats particulars, que mai s’han sentit identificades amb una idea balear o de província. A la Segona República l’estatut es retarda pel rebuig d’Eivissa i Menorca. A València la realitat provincial també juga a la contra, amb unes elits d’Alacant que no volen dependre d’una mancomunitat valenciana. Per què a Catalunya això no passa? Quina és la diferència més gran? Per ventura és Barcelona. Nosaltres no tenim una ciutat d’aquesta magnitud. És difícil trobar un altre estat on existeixi una ciutat que pugui fer una competència real a la capital.

Segurament moltes de les coses que estem comentant es podrien encabir en un paradigma d’hegemonia. L’espanyolització com una construcció hegemònica que integra la regió com a «subalternitat». Darrerament, però, s’ha tornat a treure també el paradigma del colonialisme intern. Tu al llibre parles de «colonialisme cultural». Som un poble colonitzat?

És una bona pregunta. L’estat-nació de l’època empra molt el colonialisme. Les guerres del segle XIX es plantegen en termes de civilització contra barbàrie. Els mambises cubans o els moros del nord d’Àfrica es presenten com a bàrbars. Fins i tot en algun moment ho seran els francesos de Napoleó, pel seu anticatolicisme. La dicotomia es fa servir mirant a l’exterior. Què passa amb l’interior?

Aquí l’esquema ja no funciona tan bé. Tenim elements que recorden al colonialisme, però també diferències importants. L’statu quo actual es construeix al llarg de 200 anys, però hi ha processos anteriors molt rellevants —la identificació amb Espanya no apareix el 1808 com un bolet— que explica molt bé Antoni Mas a Llengua, terra, pàtria i nació. La identificació amb la Monarquia Hispànica ve de més enrere. La pertinença a aquest estat no és cap idea estranya. Hi ha símbols comuns que provenen de la baixa edat mitjana. També juga un paper important la complicitat constant de les elits locals. L’estat no ha actuat amb la mà de ferro de casos com el d’Irlanda —amb la importància del factor religiós— on sempre hi ha hagut una reacció considerable. No es dona la marginació política que reben les colònies d’ultramar amb la creació de l’estat-nació espanyol. Allò és part de l’Imperi, són colònies, mentre la Península Ibèrica és el territori nacional. Que el procés sigui tan llarg i progressiu li dona molta fortalesa, i el diferencia de la colonització més clàssica.

Parlem d’aquestes resistències. A vegades sembla que ens falten fonts per a identificar determinats tipus de resistències, que potser ni els propis actors les identifiquen com a tals. Hi ha una resistència lingüística, per exemple?

M’han demanat moltes vegades per les resistències. Jo he de dir que no en veig, de resistències actives. Passives sí, és evident que hi ha un manteniment de la realitat lingüística i cultural. Però el que veig és que els mateixos regionalistes argumenten la seva postura com una manera de ser espanyols, i que Espanya ha de ser un estat compost. El republicanisme federal és un gran defensor de la bandera espanyola durant esdeveniments com la processó del corpus, davant sectors conservadors que volen prioritzar la simbologia religiosa. 

M’hauria agradat trobar més resistències, però no les he trobat. Hi ha els casos de la defensa de l’ús del català als plens municipals de Palma i Pollença per part de regidors. Però era difícil que es donés una situació que algú es negués a parlar en castellà. Algú en posició de «triar» en quina llengua expressar-se havia de saber castellà, i això suposava que havia rebut un determinat grau d’educació i per tant estava més integrat políticament.

Està l’exemple del rebuig al servei militar, les quintes. Però els problemes que hi ha aquí no són molt diferents d’altres zones de l’estat. Igual que els moviments contra els impostos sobre els consums, que no tenen un component identitari. Aquestes problemàtiques són a nivell d’estat i els sectors obrers i republicans volen una integració política per tal de revertir la situació, no per sortir de l’estat i crear quelcom diferent.

Tornant a l’actualitat i a les banderes espanyoles dels balcons. Quines creus que poden ser les esquerdes de l’espanyolització? La impressió que es té després de llegir el llibre és que les perspectives de poder revertir el procés a Mallorca són difícils.

Certament, però a les darreres paraules del llibre, on escric ja més com a ciutadà que com a historiador, dic que si l’espanyolització és un procés històric i per tant una creació humana, també és reversible. Si a l’edat mitjana ens identificàvem com a catalans, podem tornar a fer-ho.

No oblidem que a Mallorca hem tingut moltes banderes espanyoles als balcons, però menys que a Andalusia o a Castella. A Pollença hi havia dues banderes espanyoles i dues estelades. Aquí per la majoria de gent no és un tema particularment important. També hi ha grans diferències per municipis i per barris. Seria interessant saber l’origen de qui ha penjat les respectives banderes. Un adopta una cultura o una altra, però no deixa de ser més fàcil identificar-se amb una cultura amb la qual pots pensar en termes de tradició, d’avantpassats, etc. Hem de tenir en compte el repte que representa que el 40% de la població de les Illes Balears no ha nascut aquí.

Foto de portada: Alvar Hervalejo

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Nascut a Palma l'any 1990. Militant de l'Esquerra Independentista i historiador. Actualment investigant a la Euskal Herriko Unibertsitatea-Universidad del País Vasco.

Comentaris

Pere Salas Vives: «L’estat-nació espanyol no s’ha implementat fa dos dies»

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

El nou número ‘D’allò personal a allò polític’ ja és aquí! Més de deu articles, infografies i dossiers de reflexió sobre la lluita feminista a casa nostra i al món! 

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.