Partisans al camp de joc

A Iugoslàvia el futbol va tenir un paper clau a la política. Des de les seves arrels al moviment obrer, va reclutar combatents per a la lluita contra el feixisme i fins i tot va ajudar a construir l’estat socialista.

Partisans al camp de joc

A Iugoslàvia el futbol va tenir un paper clau a la política. Des de les seves arrels al moviment obrer, va reclutar combatents per a la lluita contra el feixisme i fins i tot va ajudar a construir l’estat socialista.

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Vist des d’avui, quan les cendres de la debacle de la Superlliga europea encara no s’han apagat, és gairebé impossible imaginar-se que el futbol hagi tingut res a veure amb el socialisme. I malgrat tot, en molts països d’arreu del món ha jugat un paper enormement important, la majoria de vegades com a part integrant dels moviments de classe obrera.

A Iugoslàvia, el futbol estava profundament arrelat a la revolució socialista durant i després de la Segona Guerra Mundial. Però aquest fet, avui, no seria fàcil de reconèixer. Als estats post-iugoslaus, aquest esport ha estat arruïnat per les elits polítiques i els propietaris i presidents corruptes dels clubs. Les grades, en canvi, reflecteixen de manera general les tensions de la societat, oferint-se com a escenaris per al nacionalisme, l’odi ètnic i la violència.

Però no sempre fou així. El llegat de la història revolucionària d’aquest esport encara pot trobar-se a la regió que abans s’anomenava Iugoslàvia. Una ullada ràpida a les taules de classificació de les lligues revelen els molts clubs els noms dels quals honoren treballadors, el moviment obrer i la revolució socialista iugoslava. Avui existeixen com a relíquies estranyament conservades d’un passat del qual tant l’elit que dirigeix l’esport com les forces dretanes que dominen la regió volen escapar.

Arrels radicals

Els vincles entre el futbol i el moviment obrer es remunten al Regne de Iugoslàvia d’entreguerres. Encara que el futbol al Regne va començar sent un esport per a les classes mitjanes urbanes i els privilegiats, el Partit Comunista de Iugoslàvia (PCI) va reconèixer el seu potencial per a la lluita revolucionària. El partit fou establert el 1919, però les autoritats al Regne dels Serbis, els Croats i els Eslovens (que posteriorment canvià el seu nom pel de Iugoslàvia) el va prohibir a l’any següent. La prohibició va venir després del seu primer èxit electoral el 1920, quan el PCI va esdevenir el tercer partit en el parlament i va guanyar l’alcaldia de Belgrad.

El 1921, el ministre de l’Interior Milorad Drašković, l’home rere la llei que prohibia el PCI, va ser assassinat per Alija Alijagić, un membre de l’organització comunista militant Justícia Roja. Això va fer que l’anticomunisme al Regne, que ja era remarcable, fos més agressiu i repressiu. El PCI va passar a la clandestinitat, creant xarxes que amb el pas del temps serien crucials a l’hora d’enviar voluntaris a Espanya durant la guerra civil i per a l’aixecament organitzat que va tenir lloc després de l’esclat de la Segona Guerra Mundial.

El futbol obrer començà a desenvolupar-se durant el període d’entreguerres i el PCI va fundar, gestionar o com a mínim tenir connexions amb molts dels clubs esportius. Els clubs de futbol obrers actuaren com a plataformes per a l’educació política i els membres i jugadors van participar sovint en el treball polític prohibit. L’estreta connexió entre futbol i socialisme fou evident per a les autoritats estatals, que treballaren per suprimir o fins i tot tancar els clubs esportius obrers. La situació només va fer que complicar-se després que el rei Alexandre I establís l’anomenada dictadura del 6 de gener el 1929. Només un grapat de clubs obrers van sobreviure aquest període d’enduriment de la repressió política.

A tota Iugoslàvia els socialistes es trobaren en una posició molt pitjor que al Regne d’entreguerres, perseguits i combatuts per l’ocupació de l’Eix i els col·laboracionistes locals, ferotgement anticomunistes.

La Segona Guerra Mundial començà de veritat a Iugoslàvia a l’abril del 1941. En aquest mes les forces de l’Eix van envair i esquarterar Iugoslàvia en regions separades sota ocupació o governs col·laboracionistes. Utilitzant les seves xarxes clandestines, el PCI es preparà per lliurar una resistència armada. La guerra d’alliberament popular, com s’anomenà la lluita partisana contra els ocupants i els seus suports locals, fou una revolució paral·lela que va portar a l’establiment de la Iugoslàvia socialista durant la pròpia guerra. I, com amb la política radical anterior, el futbol fou una part integral d’aquesta lluita.

Futbol durant la guerra

El futbol no es va detenir durant la destrucció i ocupació del Regne de Iugoslàvia a mans de les forces de l’Eix. En comptes d’això, les autoritats ocupants van incorporar els clubs dels territoris ocupats a les seves lligues. A Sèrbia, per exemple, l’esport va servir per a finalitats ideològiques i educatives per als ocupants alemanys i l’administració col·laboracionista.

A la província de Vojvodina, al nord de l’actual Sèrbia, sota ocupació hongaresa, els clubs que no van ser clausurats van ser integrats a l’Estat hongarès. Al titella Estat Independent de Croàcia, governat pel feixista moviment ústaixa, va existir-hi un equip nacional reconegut per la FIFA. A la majoria dels territoris els partits excloïen els jueus i els gitanos, així com als serbis en el cas de Cròacia. A la ciutat costera de Split, a Croàcia, aleshores ocupada per Itàlia, l’equip d’entreguerres Hadjuk refusà canviar el seu nom i incorporar-se a la lliga italiana i, com a resultat, va ser dissolt.

A tota Iugoslàvia els socialistes es trobaren en una posició molt pitjor que al Regne d’entreguerres, perseguits i combatuts per l’ocupació de l’Eix i els col·laboracionistes locals, ferotgement anticomunistes. Al mateix temps, el seu suport entre els pobles de Iugoslàvia va créixer ràpidament, ja que els partisans, dirigits pels comunistes, representaven l’únic moviment de resistència consistent, antinacionalista i multiètnic. La decisió formal del PCI de començar un aixecament organitzat i la seva crida a les armes el juliol del 1941 van atreure a molts membres dels clubs de futbol obrers, que, de fet, es convertiren en la base de reclutament de les unitats partisanes. Molts dels membres i jugadors d’aquests clubs van morir en combat com a partisans, i molts més van ser decorats amb la medalla d’herois del poble després de la guerra.

Els germans Mirko i Vasilije Kovačević de Montenegro personifiquen aquests vincles entre futbol i socialisme. Tots dos s’afiliaren al PCI a la seva joventut i jugaren al Radnički, un club esportiu obrer de Belgrad, durant els anys 30, abans de marxar per unir-se a les Brigades Internacionals a Espanya. Després de combatre durant tota la guerra civil espanyola, Mirko Kovačević Lala, el més jove dels dos, aconseguí escapar el treball forçat a Alemanya i tornar a Iugoslàvia. Tenia només 25 anys quan va ser executat com a comandant del primer destacament partisà de Split a l’agost del 1941.

Els partisans també jugaren partits de futbol als territoris que alliberaren, entre altres activitats culturals i polítiques.

Tretze homes del RSK Split, un club de futbol amb una història revolucionària fascinant, els 120 membres del qual van ser morts durant la Segona Guerra Mundial, van compartir el destí tràgic de Mirko quan 24 partisans van ser capturats, portats a la presó i executats prop del municipi de Ruduša, a Dalmàcia. Vasilije Kovačević Čile va sobreviure a la guerra, després de la qual va ajudar a ressuscitar el Radnički, que havia estat una de les tapadores per al treball polític il·legal del PCI durant la guerra. Molts dels seus membres i jugadors van unir-se als partisans o van continuar amb les seves activitats il·legals a la Belgrad ocupada, i onze d’ells van ser nomenats herois del poble. Molts dels membres del Radnički van morir en combat o van ser executats per les forces d’ocupació en represàlies que tenien com a objectiu els comunistes com a enemics polítics principals i organitzadors de l’aixecament.

L’as de l’aviació iugoslau durant la guerra civil espanyola Božidar Boško Petrović fou un futbolista professional que va jugar per a diversos equips a Belgrad i Novi Sad. Com a estudiant a Belgrad a principis dels trenta, Petrović s’afilià al PCI. Juntament amb la llegenda del futbol Milutin Ivković, organitzà el boicot als Jocs Olímpics de Berlín del 1936 i coedità Mladost, el periòdic de les joventuts comunistes de Belgrad. Els seus camins es van separar quan Petrović va fer servir un viatge en la gira del Club Esportiu Belgrad (BSK) a França per fugir a Espanya i unir-se als republicans.

Amb el malnom de ‘Fernández García’, que era el nom que constava al passaport fals fet a una impremta clandestina a Belgrad i que el va portar a Espanya, Petrović es va unir a La Gloriosa, les forces aèries republicanes. Va caure en combat el 1937. El seu camarada Ivković, que havia jugat a la primera Copa del Món a Montevideo el 1930, va ser perseguit constantment per les autoritats d’ocupació pels seus vincles amb el Moviment d’Alliberament Popular quan va tornar a Sèrbia. Va ser arrestat i executat per la Gestapo el 1943. Avui hi ha dues plaques commemorant-los, l’una al costat de l’altra, a l’Estadi de l’Exèrcit Popular Iugoslau, a Belgrad, on juga el FC Partizan.

Futbol després del feixisme

La participació de gent dels clubs de futbol a la lluita partisana no és l’únic vincle entre l’esport i la revolució iugoslava. Els partisans també jugaren partits de futbol als territoris que alliberaren, entre altres activitats culturals i polítiques. Nombroses unitats tenien els seus propis equips de futbol i els partits eren una manera de celebrar les victòries i incrementar la moral dels combatents.

La recuperació del club d’entreguerres Hajduk de Split simbolitza el fenomen de l’esport revolucionari. Després de la capitulació d’Itàlia el 1943, la seu dels partisans i del Comitè Central del PCI es va traslladar a l’illa croata de Vis. Molts antics futbolistes es trobaven a aquella illa, així que era qüestió de temps abans no formessin un equip i començaren a jugar contra els soldats aliats que estaven estacionats prop. Un cop més, el PCI va reconèixer la importància de l’esport per a la seva causa. Molt aviat la idea de reviure el Hajduk com l’equip del Moviment d’Alliberament Popular havia nascut. Els seus antics jugadors es buscaven entre els partisans per ser transferits secretament a l’illa, on Hajduk va ser refundat al maig del 1944. Des dels seus inicis, les notícies recollides als mitjans sobre Hajduk i les seves fites es propagaren per tota Iugoslàvia, realitzant una connexió entre la importància del futbol i la visió del PCI del futur, vinculant la importància del futbol i el projecte de futur del PCI.

El Hajduk començà a donar els fruits de la revolució iugoslava amb una gira promocional a Itàlia. Al voltant de 40.000 persones van veure el partit contra soldats britànics a Bari el setembre del 1944 des de les grades del Stadio Della Vittoria. Era un moment fundacional simbòlic per al socialisme d’estat iugoslau: fins i tot si el Hajduk va perdre el partit, la bandera iugoslava amb l’estrella roja de cinc puntes s’hissà i l’himne nacional del nou Estat va ressonar per tot l’estadi.

El Hajduk continuà la seva gira, reforçant la imatge de la Iugoslàvia de Tito entre un públic internacional i atraient una immensa atenció. El seu retorn a la recentment alliberada Split el novembre del 1944 va ser objecte d’un enorme entusiasme. Milers de persones van acudir a veure el partit contra la Primera Brigada Dàlmata, i encara més públic va voler veure el partit contra l’exèrcit britànic. Van continuar la gira per la Iugoslàvia socialista alliberada, on les unitats partisanes van jugar partits de commemoració i competicions tancades. Una nova societat s’estava construint i portava el socialisme i el futbol al cor.

Al període de postguerra, els clubs de futbol que havien tingut arrels en el moviment obrer o la lluita antifeixista van ser ràpidament restablerts. Alguns d’ells, com el RNK Split, van ser decorats amb la ‘Medalla als Mèrits per al Poble’ d’or en honor al seu sacrifici a la Guerra d’Alliberament Popular. Però l’Estat adoptà una línia estricta: el futbol era ara un esport popular, i els seus col·laboradors contra el poble no serien tolerats.

Els clubs reaccionaris –ja fossin clubs burgesos del període d’entreguerres o aquells que van participar en les competicions de l’ocupació o els estats titella– van ser o bé clausurats o bé se’ls va fer canviar de nom per ajustar-se al nou moment polític. Es van establir noves societats esportives amb responsabilitat per representar el socialisme iugoslau, sent els exemples més coneguts els de l’Estrella Roja i el Partizan de Belgrad.

Destrucció i declivi

En les dècades posteriors, l’esport mai va perdre el seu significat per als socialistes iugoslaus. El desenvolupament de les infraestructures esportives fou un aspecte clau de la reconstrucció general de postguerra. Molts estadis construïts aleshores encara es fan servir avui. La ruptura amb la Unió Soviètica va intensificar el rol dels equips de futbol com a ambaixadors del socialisme d’estat iugoslau.

Així, la selecció nacional i els clubs es van orientar a Occident, deixant de celebrar partits amb el bloc oriental fins a la mort de Stalin el 1953. Després de la fundació del Moviment de Països No-alineats el 1961, Iugoslàvia va desplaçar el seu focus geopolític i la selecció nacional i els clubs van fer gires per tot el món i els entrenadors de futbol van trobar-se entre els milers d’experts enviats de Iugoslàvia a altres països no-alineats.

Un cop el procés de radicalització dretana i ultradretana entre els ultres s’havia engegat no hi havia marxa enrere, per al futbol o per al país.

Els futbolistes iugoslaus van fer gires per tots els continents. Ja a principis dels cinquanta, Iugoslàvia estava treballant per reforçar els seus llaços amb els futurs països no-alineats. Josip Broz Tito va viatjar per Àfrica i Àsia per fomentar la cooperació i van començar donar-se intercanvis d’experts i culturals. El futbol va ser part d’aquesta fase inicial d’aliances que va precedir l’establiment oficial del MPN.

Equips de totes les repúbliques iugoslaves van viatjar a Egipte, el Marroc, Síria, el Líban i Indonèsia, atraient grans quantitats de públic i van ser rebuts a les residències privades dels dirigents d’aquests països. Quan alguns dirigents dels països no-alineats visitaven Iugoslàvia solien assistir a partits destacats i derbis. Durant la Guerra d’Algèria, l’equip del Front d’Alliberament Nacional va jugar a Iugoslàvia en una gira internacional per donar a conèixer la seva lluita.

Com que el futbol era un dels espais clau de la revolució, la crisi general que es produí després de la mort del dirigent partisà i president Josip Broz Tito el 1980 va tenir un gran impacte en l’esport. A mesura que la societat s’encaminà cap a la seva desintegració, els grups de seguidors organitzats es van radicalitzar políticament cada cop més, i els estadis van convertir-se en un terreny fèrtil per a la mobilització nacionalista. Des de les grades dels mateixos clubs que havien estat emblema del socialisme d’estat iugoslau, incloent el Hajduk, Estrella Roja i el Partizan, ara els càntics celebraven els enemics dels partisans durant la guerra.

El descens a les tenebres va ser ràpid. Un cop el procés de radicalització dretana i ultradretana entre els ultres s’havia engegat no hi havia marxa enrere, per al futbol o per al país. Un partit entre el Dinamo Zagreb i l’Estrella Roja de Belgrad al maig del 1990 va acabar en aldarulls, setmanes abans que els partits croates favorables a la independència obtinguessin una majoria per primera vegada a les eleccions. El capità del Dinamo, Zvonimir Boban, va donar una puntada de peu a un agent de policia que creia que estava maltractant a un dels seguidors del club i va ser protegit pels ultres. Fins i tot si Boban inicialment negà qualsevol mena de motivació nacionalista en la seva actuació, havia nascut una icona nacionalista croata.

Tant com els horrors de la guerra, els problemes de corrupció i la manipulació de partits present als cinquanta s’intensificà ràpidament després que el país es trenqués en estats nacionals a principis dels noranta. Mentre es produïa el vessament de sang, el crim organitzat, els interessos empresarials i les elits polítiques corruptes es van apoderar de l’esport, embrutant el seu llegat centenari revolucionari i emancipatori. Però la història no pot ser esborrada del tot: a Iugoslàvia, el futbol era un esport popular, en el sentit més autèntic del terme.

Article publicat originalment a Tribune
Traducció d’Àngel Ferrero
Foto de portada: Wikipedia

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Jelena Đureinović és historiadora especialitzada en Iugoslàvia i l’espai post-iugoslau a la Universitat de Viena. És l’autora de The Politics of Memory of the Second World War in Contemporary Serbia: Collaboration, Resistance, Retribution [La política de la memòria de la Segona Guerra Mundial a la Sèrbia Contemporània: Col·laboració, Resistència, Retribució].

Comentaris

Partisans al camp de joc

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.