Search
Close this search box.

No parlar d’energia té un preu

No parlar del preu de l'electricitat acaba tenint un preu que paguem entre totes. Ens cal definir un model just i amb un horitzó verd

No parlar d’energia té un preu

No parlar del preu de l'electricitat acaba tenint un preu que paguem entre totes. Ens cal definir un model just i amb un horitzó verd

La recent pujada del preu de l’electricitat ha provocat una onada d’indignació. Vivim moments difícils. La pandèmia ha fet aflorar i accelerar una crisi econòmica que mai havia marxat del tot i que s’acarnissa amb els grups en situació de vulnerabilitat. En aquest context d’emergències sobreposades (sanitària, social, climàtica, de cures) encara es fan més visibles els mecanismes ben engreixats que permeten les transferències directes de les malmeses butxaques de la ciutadania als comptes milionaris de les grans empreses elèctriques. Doncs precisament això és el sector elèctric a l’Estat espanyol. Un seguit de despropòsits concatenats que faciliten el constant enriquiment de les elits elèctriques. El seu regnat pràcticament centenari va nèixer amb el règim nacional-catòlic, es va apuntalar amb l’arribada de capitalisme industrial i es va projectar internacionalment a través dels canals teixits per la globalització.

Si prenem com a referència aquest context, la intenció del present article no és fer l’enéssim exercici d’explicació tècnica del sector elèctric. Podeu trobar nombroses publicacions i documents audiovisuals que, amb major o menor encert, ho fan. Segurament aquest és el major error estratègic quan mirem d’incidir en el sector. Treure’n l’entrellat o desencriptar-lo és una tasca titànica que pot acabar amb la paciència de la més tenaç. El més important és incentivar el debat en termes de la seva importància i rellevància estratègica. Perquè no parlar d’energia té un preu.

Per tant, l’enfocament de l’article va dirigit a obrir escletxes de debat crític sobre energia, malgrat no tinguem l’absoluta certesa de quin és el funcionament d’una central de cicle combinat, de les diferències entre corrent alterna o continua, o simplement no acabem d’entendre la factura de la llum. El text mirarà de respondre tres preguntes. La primera «per què és important que parlem d’energia?» situarà l’embat entre el poder de les grans corporacions de l’energia i la ciutadania, intentant posicionar els temes claus de debat. La segona, que de fet son dues preguntes en una «per què ha pujat el preu de la llum? És l’electricitat cara?» aprofundirà en els canals d’extracció de capital de les empreses elèctriques de l’Estat, fent especial èmfasi en les pujades de la llum i el seu preu. La tercera pregunta que mirarem de resoldre serà «com podem avançar en alternatives al status quo energètic?» Recollirem les claus de debat de la primera pregunta i tindrem en compte els mecanismes d’enriquiment il·lícit de les elèctriques que s’exposaran a la segona. Amb això, farem visibles algunes propostes que ja estan en marxa i llevarem àncores per projectar alternatives més enllà d’allò possible en el marc jurídico-administratiu i econòmic-financer actual.

Altra vegada, i paga la pena repertir-ho, la intenció final és que ens animem a fer nostre el debat energètic que sovint ens pot semblar aliè, malgrat ens acaba afectant de ple.

Per què és important que parlem d’energia?

A ninguna se li escapa que l’energia és present en pràcticament qualsevol activitat del nostre dia a dia i, per tant, el sector energètic ja fa molt de temps que és altament estratègic. El sector està dominat per petroleres, gasistes, carboneres i elèctriques, algunes en mans estatals, amb capacitat normativa, legislativa i d’inversió, investigació i innovació. Concentren un poder pràcticament absolut i inqüestionable, jugant al seu favor la poca socialització i formació que en general tenim sobre l’energia. Han dissenyat un model a mida, exercint el seu control a través d’allunyar-nos i alienar-nos de la veritable importància i dimensió del sector. L’extracció dels combustibles fòssils o les grans centrals de generació elèctrica sovint ens queden lluny de casa i la nostra relació amb l’energia es limita a l’endoll, l’interruptor o la mànega de la benzinera.

Per una banda tenim l’emergència climàtica i per l’altra la limitació efectiva de la disponibilitat de recursos fòssils com el carbó, el gas i, sobretot, el petroli.

Ara bé, el capitalisme fòssil industrial que represeten les grans energètiques es troba en una cruïlla històrica: la necessitat imperiosa i urgent de reformular el model de negoci perquè estem topant amb els límits biofísics. Per una banda tenim l’emergència climàtica i per l’altra la limitació efectiva de la disponibilitat de recursos fòssils com el carbó, el gas i, sobretot, el petroli. Aquesta cruïlla obre una clara escletxa per tenir un debat públic ampli sobre com volem que sigui la transició energètica. L’energia ha de seguir essent una mercaderia o un actiu financer? o en canvi, la reivindiquem com un dret bàsic que cal garantir? Tenim un 15% de la població patint pobresa energètica alhora que els directius de les grans elèctriques cobren sous astronòmics.

Però li podem sumar més elements: I si reivindiquem una sobirania energètica popular que busqui la democratització, sostenibilitat ambiental, el decreixement del consum i l’arrelament al territori?

Prendre part activa en aquest debat té una dimensió política molt rellevant que, entre altres coses, qüestiona les bases del capitalisme fòssil industrial que ha regnat des de la Revolució Industrial.

Per què puja el preu de la llum? És l’electricitat cara?

Aquestes preguntes poden semblar desconnectades de l’anterior però no ho estan pas. Obren una de les grans qüestions dins del sector de l’energia: el poder de les grans energètiques s’ha creat a través de consolidar canals d’extracció i acumulació continua de capital.

Això sí, un apunt important abans de continuar. A partir d’aquí parlarem principalment d’electricitat més que no pas d’energia. És veritat que l’electricitat és només una porció del total del consum d’energia però, alhora, hem de pensar que el seu valor estratègic va en augment. La transició energètica es planteja amb una major electrificació i la seva importància relativa serà cada vegada més gran. Segurament el que tindrà major influència serà la substitució dels motors tèrmics pels motors elèctrics, una autèntica revolució del mercat del motor altament problemàtica, però això ja queda fora de l’abast del present article.

pre electricitat
Font: Alfons Pérez

Tornant a la idea de parlar de les vies d’extracció de riquesa, podem prendre com a exemple les pujades del preu de la llum a principis d’any a l’Estat espanyol. Com comentàvem a l’inici, si entrem molt en el detall podem perdre la perspectiva més general que es podria resumir d’aquesta manera: si en el Casino la banca sempre guanya, en el sector elèctric espanyol l’Oligopoli sempre guanya. Expliquem doncs, breument, el seu funcionament.

El sistema elèctric satisfà les nostres necessitats d’electricitat cobrint la demanda amb una oferta que garanteixen diferents centrals de generació: nuclears, solar, eòlica, hidràuliques, tèrmiques de gas i tèrmiques de carbó. L’assignació de preus de l’electricitat es fa hora a hora a través d’un sistema anomenat marginalista que acaba remunerant a totes les centrals amb el preu dels costos de la més cara. Pot semblar un sistema absurd però la majoria de mercats elèctrics estan regits per aquest model. Els seus defensors diuen que això treu incentius per manipular els costos de generació perquè cada productor sap el preu que acabarà rebent.

Destil·lant tota aquesta informació i situant-la en les pujades de primer d’any, el motiu principal d’aquest augment va ser l’entrada de les centrals de gas perquè tenen un preu de generació molt alt. Les centrals que el sistema anomena renovables (eòlica, solar, hidroelèctrica) tenen un cost variable pràcticament nul perquè el combustible és gratuït. Per les nuclears passa una mica el mateix, el cost és molt baix i, a més, és molt difícil regular la seva potència i funcionen de manera bastant constant. Les de gas i carbó, en canvi, tenen uns costos elevats relacionats amb el preu del gas i del carbó. Les de carbó son les últimes a entrar a generar perquè tenen moltes emissions de gasos amb efecte hivernacle, així doncs, quan parlem de pujades sobtades de preu ens hem de fixar majoritàriament en el gas. Recordeu que si entra una central de gas, totes les altres (nuclear, hidroelèctrica, solar i eòlica) cobren el preu de la generació de la del gas.

El gas arriba a Catalunya de països com Algèria, Trinitat i Tobago, Qatar, Noruega o Perú. Tradicionalment es comprava amb contractes bilaterals entre els països on es fixaven tot un seguit de paràmetres, entre ells el preu del gas. Però en l’actualitat, quan hi ha un pic de demanda, el gas es compra en hubs o spot markets que son mercats purs on l’oferta i la demanda fixen el preu. L’onada de fred d’inicis d’any va fer que molts països necessitessin comprar gas i el preu es va disparar. A l’Estat espanyol es va assolir el rècord de preu de més de 100€/MWh per l’electricitat i més de 50€/MWh pel gas. Al Japó, un dels majors importadors de gas del món, van arribar a un preu de 1.200€/MWh.

El punt clau aquí és que si una empresa aconsegueix tenir diverses tecnologies de generació pot tenir un interès especial de que entri la tecnologia més cara a generar i així ser retribuïda amb el preu més car per les altres centrals. Aquests beneficis ingents i de quantitats astronòmiques, s’anomenen windfall profits, beneficis caiguts del cel. Les empreses no han de fer res, simplement el disseny del mercat els ofereix aquesta possibilitat. Ara bé, també poden provocar que això passi manipulant-lo.

Una dada clara de com s’ha precaritzat l’activitat de distribució és la reducció de plantilles de les empreses subcontractades per realitzar el manteniment i renovació

A Catalunya, Endesa té un 71% de la potencia instalada, és a dir, un 71% de la capacitat de generació elèctrica total. Té centrals nuclears, hidroelèctriques i de gas. Imagineu per un moment que totes les tecnologies de cost pràcticament zero estan cobrint la demanda. Una empresa com Endesa podria reduir la potència o tenir una «incidència inesperada» en una central i, com a conseqüència, que el sistema necessités d’una central de gas. Aleshores, aquesta «mínima manipulació» del mercat li reportaria benecifis milionaris. Tan senzill i pervers com això. De fet, l’any 2013, Iberdrola va ser acusada de lucre il·lícit per manipular el mercat i guanyar 20 milions d’euros. La Comisió Nacional dels Mercats i la Competència va donar per provada la manipulació i va multar l’elèctrica amb 25 milions d’euros. L’any 2017 es va obrir un procés judicial que encara continua. Endesa y Naturgy també van ser sancionades, pel mateix motiu, l’any 2019.

Segurament el cas més sonat a nivell mundial és el d’ENRON als EUA. on la Fiscalia General de Califòrnia va destapar, després d’unes grans apagades, una autèntica estratègia dissenyada per manipular els mercats elèctrics amb tot un llenguatge propi (Fat Boy, Get Shorty, Death Star, Ricochet, Ping Pong, Black Widow, Big Foot, Red Congo, etc…) que caracteritzava diferents procediments fraudulents.

Sigui com sigui, hi hagi manipulació o no, el fet és que el disseny del mercat en relació amb el poder hegemònic de les grans elèctriques i la seva omnipresència i control de les diferents tecnologies de generació (també d’altres parts del sistema) permet que guanyin diners a mans obertes sense que aquest guany tingui cap relació amb una prestació de servei que beneficïi a les persones usuàries. Així de clar.

Més enllà del mercat marginalista, una altra via que permet extraure beneficis a les empreses a l’Oligopoli es l’activitat de distribució, una activitat regulada que comprèn el manteniment i renovació de les xarxes elèctriques que circulen pels nostres barris, pobles i viles. Paradoxalment, les actores promotores del neoliberalisme més salvatge es refugien en activitats intervingudes per l’Estat. La distribució assegura uns ingressos fixos a les elèctriques sota un règim de monopoli natural que impedeix cap tipus de competència en el territori on estan designades com a distribuïdores de zona.

preu electricitat
El cost real de l’energia. Foto: ODG (https://odg.cat/publicacio/cost-real-energia/)

La distribució costa uns 5.000 milions d’euros anuals. Com el preu de les diferents actuacions està regulat, la manera més habitual que tenen les empreses de l’Oligopoli d’augmentar els beneficis és reduir-ne els costos. Això acaba repercutint negativament en la qualitat del servei i pot provocar talls de subministrament. El pas de la borrasca Filomena ha fet aflorar els problemes endèmics de manteniment i renovació dels diferents elements de la distribució. Barris com Font de la Pólvora (Girona), Sant Roc (Badalona), Culubret i Sant Joan (Figueres), Distrito Norte (Granada) o La Cañada Real (Madrid) estan en peu de lluita. Fins i tot els alcaldes del Vallès Occidental van denunciar la manca de manteniment d’Endesa.

Una dada clara de com s’ha precaritzat l’activitat de distribució és la reducció de plantilles de les empreses subcontractades per realitzar el manteniment i renovació. A  finals  de  l’any  2014,  CCOO  i  UGT  van  convocar  dos  dies  de  vaga  de les  treballadores  de les subcontractes d’ENDESA  i  Red  Eléctrica  de  España,  que  realitzen  el  manteniment  de  les  xarxes.  Els  sindicats  denunciaven  reduccions  de  plantilla  del  50%  i  retallades en les condicions laborals sota el paraigua de la reforma laboral. També denunciaven que la manca d’inversió pel manteniment de les xarxes amenaçava la qualitat i la seguretat futura del servei. Les  retribucions  que  rebien  les  empreses  de  l’Oligopoli  seguien  estables. Malgrat  la  baixada  de  plantilla de les subcontractacions aquestes havien de donar el mateix servei.

Per últim, mirarem de respondre a la pregunta de si l’electricitat és cara. Per un costat, ja tenim elements suficients per dir que està encarida, inflada o que no respon directament als costos del servei. Hi ha molts altres elements que s’incorporen dins la factura. De fet, un estudi sobre el «Cost real de l’energia» xifrava en més de 100.000 milions d’euros els pagament il·legítims fets a les elèctriques en el període 1997-2013. Aquests pagaments il·legítims acaben a la nostra factura de la llum, un document indesxifrable que fa ben difícil saber què estàs pagant. Només cal recordar que la indemnització del projecte-estafa d’en Florentino Pérez, el Castor, que va posar en risc les poblacions d’Alcanar i Vinaròs i mai va entrar en servei, es va començar a pagar a través de la factura del gas. El Real Decret Llei que ho va habilitar, finalment anul·lat pel Tribunal Constitucional, permetia cobrar els 1.351 milions d’euros en 30 anys dins les factures.

Aquests pagaments il·legítims acaben a la nostra factura de la llum, un document indesxifrable que fa ben difícil saber què estàs pagant

Per acabar de completar l’explicació potser caldria aclarir que, si internalitzéssim els costos  del sector elèctric (emissions, impactes en l’extracció, transport, refinament-filtratge, reciclatge d’elements i d’aparellatge, etc…), el preu podria ser encara més alt. Però ens hauríem de preguntar car per a què i per a qui? Actualment, una factura d’electricitat de 100€ pot resultar un 25% d’una persona que viu amb l’ingrés mínim vital i un llast insostenible per a moltes famílies. Per les elits elèctriques amb sous astronòmics, no representa ni un 0,01%. Per exemple, l’expresident d’Endesa Borja Prado va guanyar 3,61 milions d’euros l’any 2018, uns sous que es repeteixen pels alts directius de les grans elèctriques. Prado cobra 3.800 vegades el sou mínim interprofessional (SMI). O dit d’una altra manera, el sou d’un dia de treball de Prado a Endesa suposava més de 10 anys de treball per una treballadora amb el SMI. Un escàndol que ara podem relacionar millor amb l’expoli que fan les elèctriques a través de les factures, cèntim a cèntim, mes a mes, als més de 29 milions d’abonats que hi ha a l’Estat espanyol.

Com podem avançar en alternatives al status quo energètic?

Primer de tot cal dir que ja hi ha alternatives que avancen. L’entrada d’actores com Som Energia, Goeiner, Nosa Energia, Solabria o La Corriente, cooperatives que, principalment, centren la seva activitat en la comercialització, han estat un element democratitzador molt rellevant, segurament el més important en la història del sector.

De la mateixa manera, tenim l’Aliança contra la Pobresa Energètica (APE), un espai d’apoderament pel dret a l’energia i un dels principals promotors de la Llei 24/2015 de mesures urgents per a afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica. L’APE és un dels màxims exponents de com col·lectius en situació de vulnerabilitat poden fer un exercici d’autotutela de drets bàsics parlant de quelcom tan complex com el sector elèctric  alhora que assenyalen i enfronten les grans companyies elèctriques. També podem sumar-hi la Xarxa per la sobirania energètica (Xse) que, de fet, és la que inspira aquest article. La Xse ha elaborat propostes municipalistes aprofitant les eleccions de 2015 i 2019 per exposar diferents possibilitats que tindria el municipalisme institucional i social per transformar el sector des de l’àmbit local.

Ara bé, encara queda molt treball per fer en el món de l’energia. Un dels embats més importants és derrocar la presencia invisible i cooptadora del Mercat (en majúscula, el que mercantilitza i el que financieritza). Fins i tot algunes persones de mirada progressista dins el sector confonen democratització amb lliure competència o abraçen les teories més neoliberals de Brussel·les com a mal menor per erosionar el granític poder de l’Oligopoli elèctric. El sistema elèctric i les seves activitats, son reflex i mirall del Mercat.

Foto: pxhere.com

Albirar horitzonts de justícia social i ambiental, obliguen a llevar àncores i pensar més enllà. Un verible redisseny del sector elèctric perquè tingui els principis de la sobirania energètica popular ha d’aconseguir ser sostenible, just, descentralitzat i arrelat. A més ha de superar i desmantellar l’Oligopoli elèctric. L’exercici requereix una creativitat, aposta i atreviment que no trobarem en cap directiva europea. Desprogramar-nos del software del Mercat i reprogramar-nos per posar l’energia al servei de la transformació social, no és qualsevol cosa.

Aquí uns apunts per la discussió que de ben segur podem aprofundir col·lectivament:

Primer, no és suficient amb nacionalitzar. Si pensem en termes de sobirania energètica hauríem de definir uns nous subjectes que responguessin més a la realitat territorial, en termes energètics. Es podria començar per un principi general molt senzill: les grans instal·lacions com ara grans hidràuliques, línies de molt alta tensió, etc… podrien ser de propietat i gestió estatal. Les línies elèctriques que passen pels pobles i ciutats, podrien ser de propietat i gestió municipal. A partir d’aquí s’hauria de veure les diferents particularitats del municipis. Comparar un poble de la Vall de Farrera, al Pallars, amb un de l’AMB és absurd. El model hauria de ser adaptat a cada situació, permeten mancomunar serveis entre municipis o altres fórmules flexibles.

Tenir una banca pública d’inversió permetria planificar una transició energètica amb una profunditat i assegurant drets, més enllà de les pulsions i les oportunitats del mercat

Segon, tampoc no és suficient amb nacionalitzar i municipalitzar si no es permet la participació activa de la ciutadania i les treballadores en el govern del sector. Això ja es va proposar en la consulta pública per la remunicipalització de la distribució elèctrica a Berlin i forma part de les propostes de la Xarxa per la sobirania energètica. De fet, ha estat un dels treballs que la Xse ha dut a terme perquè Barcelona Energia, la comercialitzadora municipal de l’Ajuntament de Barcelona, sigués més participada.

Tercer, al Mercat se’l derrota establint uns preus de l’electricitat intervinguts, justos i regulats. També, un principi senzill: si guanyes molt i consumeixes molt, pagues molt més. Si guanyes poc i consumeixes poc, pagues molt poc. El paràmetre renda hauria de modular el preu. També el consum perquè, inevitablement, s’ha de fomentar la reducció del consum. Això també implicaria una aposta forta per l’eficiència energètica dels edificis que afecta especialment a les classes populars, i per sobre d’això, la garantia de l’accés a l’habitatge i els serveis bàsics.

Els preus podrien tenir una escala tipus: energia vida, energia ciutadana, energia negoci; que marcarien diferents llindars. En alguns països d’Amèrica Llatina, com per exemple Colòmbia, es diferencien els barris per estrats socioeconòmics i s’aplica diferents tarifes. Cal prestar atenció a l’estigmatització que això pot suposar però, a la vegada, suposa una necessària asimetria de tarifes en termes de rendes i condicions socials.

Quart. Necessitem una banca pública per finançar la transició energètica. Ara mateix estem apunt de rebre una pluja de milions europeus a través del Next Generation EU. Les grans empreses energètiques ja han presentat els seus projectes i s’emportaran una part important del pastís. Tenir una banca pública d’inversió permetria planificar una transició energètica amb una profunditat i assegurant drets, més enllà de les pulsions i les oportunitats del mercat. També podria assumir riscos per empreses complexes. Val a dir que les administracions públiques ja ho fan a través de les col·laboracions públicoprivades i altres mecanismes que donen garanties públiques als privats.

També s’ha de foragitar del sector als voltors de les finances. El major inversor de la recent subhasta renovable a l’Estat va ser Capital Energy, un fons dins de Capital Group. El gestor de fons americà, quin interès pot tenir per la transició energètica de l’Estat espanyol? Cap n’hi una. Sap però que la inversió és rendible, res més.

Cinquè. Hem d’elaborar plans de descens energètic més que no pas un desplegament massiu de tecnologies renovables. Els plantejaments de «100% renovables» sense disminuir la generació no tenen en compte les conseqüències que això genera en tercers països. L’extracció de cobalt, níquel, liti i terres rares generen impactes en comunitats que pateixen l’extractivisme i, a més, son matèries primeres crítiques amb un estoc finit i limitat.

Foto: pxhere.com

Alhora, no s’ha de demonitzar les renovables. Son una tecnologia que ens aporta una veritable revolució en termes de capacitat disruptiva al sector. És impensable que un grup d’amigues o un col·lectiu tingui la capacitat d’invertir en una nuclear o en una central de cicle combinat. En canvi, sí podem participar en la generació fent una instal·lació fotovoltaica. Tot i això, el desplegament s’ha de fer subordinat al descens del consum d’energia i no a l’inrevés.

Sisè. Necessitem més habilitats facilitadores i menys tècniques. La transició energètica generarà molts conflictes territorials si s’impulsa amb planejaments de grans projectes pensats en els centres de decisió. Necessitem diàleg amb el territori, necessitem fer escolta activa de les demandes, necessitem fer visibles les diferències substanciales entre el camp i la ciutat en termes energètics. Penseu que podem anar amb un macroprojecte d’intensificació eòlica a la província de Tarragona i que no hi hagi resposta? Tenen nuclears, centrals de cicle combinat, polígons petroquímics, el Castor, Flix i els conflictes d’intensificació eòlica al Priorat i Terra Alta. Per molt que els objectius de l’Acord de París o de la UE obliguin a avançar en la implantació de renovables, una veritable transició energètica no es pot imposar en territoris que, sovint, tenen menys responsabilitat que les àrees metropolitanes.

Una solució plausible és que el territori participi activament emulant el model danès o projectes com viure de l’aire del cel. També es podria fer a través de la proposta de projectes com Energy4all, una cooperativa anglesa que facilita la creació i acompanya noves cooperatives d’energia local.

Finalment, hem de construir noves mirades al món de l’energia des de l’ecofemisme. Una energia que ens cuidi i que cuidi l’entorn és imprescindible per un futur habitable i desitjable. El patriarcat i el capitalisme fòssil tenen una aliança estratègica des de l’inici. Cal trencar aquesta aliança i sentar les bases d’una transició energètica que alimenti un canvi cultural de fons.

Si qualsevol d’aquests punts de discussió us interessa, no deixeu de parlar-ne. Recuperar el control de l’energia és clau per un futur de justícia social i ambiental. La complexitat tècnica no ens pot alienar d’aquest objectiu.

No parlar d’energia, com heu pogut veure, té un preu. Si us motiva, en parlem?

Foto de portada: pxhere.com

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Investigador de l'Observatori del Deute Global

Comentaris

No parlar d’energia té un preu

Feu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Cataris-blau