S’ha escrit molt sobre l’arribada i la gestió dels fons europeus, Next Generation EU. Des de la seva funció de rescat a les grans empreses fins al seu paper com a legitimador de les pràctiques contaminants d’aquestes mateixes corporacions. Però crec que ens equivocaríem si pensem que només són un dispositiu d’urgència per sostenir i rescatar l’economia capitalista en l’actual conjuntura de crisi.

Des d’una òptica ambiental, l’abast dels fons europeus transcendeix qualsevol altra política econòmica, però també energètica (que no ambiental) feta abans des de Brussel·les. Sobretot perquè els Next Generation EU són el primer intent seriós de reestructuració de les matrius energètiques del capitalisme fòssil.  Ara bé, fer-ho, transitar d’aquest capitalisme fòssil amb més de cent cinquanta anys d’història a un capitalisme fonamentat en energies renovables requereix un salt tecnològic inviable sense la injecció de capital públic a les grans corporacions. I és en aquest punt on crec que els fons europeus juguen la partida més important.

A les portes d’una crisi energètica i material

A hores d’ara, sabem que ens trobem en un punt indeterminat d’una crisi matrioska, una crisi feta de moltes crisis. Res de nou si no fos perquè en aquesta matrioska hi hem d’afegir també una crisi ambiental i climàtica global provocada pel desplegament a escala planetària del sistema urbano-agroindustrial capitalista. Dels conflictes ambientals locals característics del segle XX hem passat a un desequilibri ecològic i climàtic global que dibuixa un futur incert i angoixant com ha demostrat el darrer informe del Panell Intergovernamental del Canvi Climàtic.

I també sabem que tot és una qüestió de límits físics. És a dir, de la incapacitat del sistema Terra de sostenir indefinidament el creixement de l’esfera material i energètica del mode de producció capitalista. De fet, des dels anys vuitanta, el capitalisme ja ha superat la capacitat de càrrega del planeta. Ara bé, a diferència de les darreres dècades del segle XX on les externalitats ambientals eren obviades en els comptes de resultats i balanços econòmics, avui no hi ha dubte que la sobreexplotació dels béns naturals comença a tenir repercussions sobre les taxes d’acumulació del capital. I això, preocupa, i molt, a les grans empreses de l’oligarquia política i econòmica europea.

D’una banda, perquè, com defensa l’investigador Antonio Turiel, s’està configurant una crisi energètica resultat de l’escassetat de combustibles fòssils com el gas i el petroli, l’extracció del qual va tocar sostre l’any 2005 quan el descobriment de nous jaciments no compensava l’esgotament dels pous més vells. Com que un 40% i un 23% de l’energia consumida, directament o indirecta, prové del petroli i el gas, respectivament, la reducció de la producció està obrint una esquerda profunda en el capitalisme fòssil. I d’altra banda, perquè s’està gestant una crisi material, com estem veient en els darrers mesos, per l’ús intensiu de certs minerals especialment, d’aquells emprats en l’electrònica. Com a exemple d’això, es calcula que molts dels principals elements necessaris per a la construcció de bateries com el liti o el grafit o de pantalles com l’indi o les terres rares arribin al pic màxim d’extracció durant el segle XXI.

El futur energètic del capitalisme

Davant d’aquest escenari d’esgotament de les energies fòssils i dels recursos minerals, plana el dubte de si el capitalisme serà capaç de sobrepassar aquestes crisis sistèmiques. I crec que la resposta depèn de l’escala temporal amb què ens ho mirem. A llarg termini, com deia, les contradiccions entre capital i natura fan impossible el creixement il·limitat del capitalisme en el planeta Terra. Tot i que les teories de la modernització ecològica i els corrents tecnooptimistes sostenen que amb l’increment de la capacitat tecnològica de la humanitat serà capaç de desacoblar el creixement econòmic de la natura. Però la història, com ens recorda Bellamy Foster ha demostrat que el desenvolupament tecnològic sota el capitalisme sempre ha incrementat el volum d’energia i material necessari per expandir l’acumulació del capital. Per tant, el capitalisme i les noves formes de capitalisme verd, tard o d’hora, tenen els dies comptats.

Tanmateix, a curt termini i en l’actual context de crisi energètica, el capitalisme intentarà trobar una sortida d’emergència canviant la matriu energètica fòssil – o una part d’ella – cap a noves fonts renovables per seguir girant la roda de la producció i l’acumulació encara que això suposi crear noves crisis materials, ecològiques i climàtiques a mesura que la fractura entre capital i natura s’intensifiqui. Però una cosa és voler i l’altra poder perquè la transició energètica, el pas d’una economia fòssil a una renovable sota el capitalisme o sota les noves formes de capitalisme verd, s’enfronta a dos reptes importants.

El primer és que com afirma Andreas Malm, “els combustibles fòssils s’han convertit en un substrat material necessari per a la producció de la plusvàlua”, és a dir, que “són una porció més dels mitjans de producció”. Per tant, trencar amb segles d’inèrcia només serà possible si la plusvàlua generada per la nova matriu energètica de fonts renovables és superior a l’obtinguda pels combustibles fòssils. I el segon, és que l’actual grau de desenvolupament tecnològic no és suficient per fer possible la transició energètica mantenint els nivells de consum i el mode productiu capitalista. Especialment, en el sector de la mobilitat on no hi ha cap font renovable capaç de substituir els hidrocarburs líquids i la seva versatilitat.

En aquest context, el capitalisme es veu abocat i forçat a iniciar una cursa frenètica per explorar i avaluar ràpidament la viabilitat de noves tecnologies i fonts d’energia per no caure en una crisi energètica i econòmica més profunda. Ara bé, hem de ser conscients que les inversions en aquestes noves tecnologies només són viables si suposen un benefici a curt termini.  I per això, la Unió Europea sota el paraigua del nou Pacte Verd Europeu o New Green Deal, ha optat per aprofitar la injecció de capital públic en forma d’ajudes i préstecs a grans multinacionals i corporacions dels fons europeus Next Generation EU per fer possible el salt tecnològic que permeti transformar d’arrel la matriu energètica del capitalisme a curt termini.

Què prioritzen els Next Generation EU?

Si fem una lectura ràpida del Pla de Recuperació, Transició i Resiliència presentat pel Govern espanyol ens adonarem de dues coses. La primera és que una mica més del 9,2% de la inversió total, és a dir uns sis mil milions d’euros, correspon a la transició energètica, dels quals pràcticament la meitat van orientats a la implementació i integració de les energies renovables. I la segona és que més d’una quarta part de la inversió en transició energètica, uns mil cinc-cents milions d’euros, està exclusivament dedicada al desenvolupament de l’hidrogen verd. Ambdues línies d’inversió dedicades precisament a donar resposta primer, a l’escassetat de combustibles fòssils i segon, a la necessitat de substituir els combustibles fòssils en l’àmbit de la mobilitat. Un sector clau del model productiu capitalista.

Avui, sabem que s’està lliurant una batalla ferotge pel control de les energies renovables per part de les grans oligarquies energètiques el que ja està suposant un tsunami de grans projectes de plantes d’energia fotovoltaica i eòlica arreu del territori amb el conseqüent impacte social i ecològic. I malauradament, el que plantegen els fons europeus no fa més que aprofundir en aquest model energètic renovable però depredador i controlat per les grans corporacions.

Però on hi ha el rovell de l’ou és en la inversió en hidrogen verd. Un de cada 4 euros dels fons europeus dedicats a la transició energètica s’estan drenant cap a les grans corporacions com Endesa, Naturgy, Repsol o Iberdrola les quals ja han proposat projectes per un valor de 250.000 milions d’euros. L’objectiu no només és fer-se amb la partida destinada a l’hidrogen verd, sinó absorbir inversions d’altres partides.

Hi ha moltes esperances dipositades en l’hidrogen i en les bateries d’hidrogen com a combustible capaç de mantenir el model de mobilitat centrat en el vehicle privat, els vols intercontinentals i el transport massiu de mercaderies en grans vaixells. I més si tenim en compte que el vehicle elèctric convencional té els dies comptats, ja que no hi ha suficient liti per abastir la demanda mundial de bateries. Tanmateix, a hores d’ara, el desenvolupament d’aquesta font d’energia a escala comercial és ínfim i tampoc disposa d’una xarxa de producció i de distribució suficient.

Paradoxalment, l’estratègia de transició energètica dels Next Generation presenta un perill inherent i que pot fer-la naufragar: els materials i recursos necessaris per fer la transició energètica capitalista (p. Ex. Terres rares, liti o grafè) s’estan esgotant ràpidament. Això serà un limitant en la fabricació no només de plaques solars o aerogeneradors, sinó també de components electrònics, elements bàsics per a la fabricació de vehicles. De fet, segons l’Institute for Sustainble Futurs de la Universitat Tecnològica de Sidney l’increment de l’extracció de materials per a la transició energètica és d’entre un i dos ordres de magnitud superior als nivells actuals. Una espurna que pot acabar d’encendre el polvorí geopolític i econòmic mundial per l’abastiment de recursos i energia. I també, un toc d’alerta de què la transició energètica capitalista que promulguen els Next Generation no seran ni tan fàcil ni tan pacífica ni tan idíl·lica com es defensa.

Cap a la necessària transició ecosocial

Així, encara que es pugui produir un canvi de la matriu energètica durant aquest segle XXI, el desenvolupament econòmic del capitalisme seguirà lligat a la degradació i depredació ambiental i social. Les crisis materials, ecològiques i climàtiques s’aniran succeint a mesura que la fractura entre capital i natura s’intensifica fins que sigui ecològicament i climàticament insostenible, com feia referència abans. I en aquest punt, el risc d’eclosió de noves formes de totalitarismes i apartheid ecosocials serà molt elevat i també d’imperialismes ecològics fins i tot més enllà de les fronteres del planeta Terra encara que pugui semblar ara una distopia. Per això, crec que convé no infravalorar la capacitat de resposta del capital, a curt termini, davant d’una crisi energètica i material imminent a l’hora de proposar alternatives al desenvolupament ecocida del capitalisme global.

I aquí és on hauríem de situar els nostres esforços. En la definició d’un programa de transició ecosocial capaç de revertir el col·lapse socioecològic i la fallida ecosistèmica del planeta. Una forma de fer-ho és deixar de pensar de forma antropocèntrica. Cal pensar en termes ecosistèmics: valorar els serveis que proporciona el planeta i que permeten sostenir la nostra salut, l’alimentació o l’economia productiva. Això vol dir entre d’altres, comprendre que necessitem noves formes socials de producció no alienades que permetin la conservació de la vida.

En les actuals condicions, a les portes d’una crisi ecològica i climàtica, però també d’escassetat de recursos, és quan més hauríem de prioritzar un canvi de model productiu i de consum en consonància amb els límits biofísics del planeta i capaç de situar l’interès col·lectiu per sobre de l’interès de les grans corporacions. Cal que concretem propostes, tangibles, realistes i materialitzables. I en aquest sentit, no hi ha dubte que el fons europeus es poden repensar, reformular i reorientar cap a nou model productiu i una economia de la vida.

Els fons europeus podrien ser el primer pas d’una transformació radical i ecosocial del model socioproductiu fonamentat en la planificació col·lectiva i reorganització de la producció sota criteris socials, ecològics i climàtics el que ja ens conduiria al necessari decreixement de l’esfera material i energètica de l’economia. I això només és possible d’una banda, si dibuixem una transició energètica capaç de superar l’actual model neoliberal fonamentat en macro infraestructures energètiques controlades per les grans corporacions i que avanci cap a un model descentralitzat, d’autogeneració i d’autosuficiència. És a dir, de comunitats energètiques locals i cooperatives, de producció d’energia elèctrica als habitatges ajudant i facilitant, per exemple, la instal·lació de plaques solars a totes les teulades, de microparcs eòlics als municipis i la millora de l’eficiència energètica per reduir el consum i el malbaratament energètic.

I d’altra banda, si transcendim d’un model de mobilitat centrat en el vehicle privat, elèctric o de combustió, que fomenta l’individualisme, el culte al cotxe, el consumisme i l’ús il·limitat de recursos i avancem cap a una revolució de la mobilitat que situï en el centre el transport públic col·lectiu. En altres paraules, aturar les inversions en electrificació del vehicle privat i en el transport aeri que alimenta els oligopolis de la indústria automobilística i aeronàutica i prioritzar els ferrocarrils com el mode de transport més sostenible enfortint una xarxa principal descentralitzada i també una xarxa secundària d’autobusos capaç de capil·laritzar tot el territori i que respongui a la necessitat de mobilitat de les persones. Val a dir que el repte, revertir l’actual nivell de degradació i extralimitació ecològica, és ingent. Però comparable al repte de construir noves formes d’organització ecosocial de la producció i per aquest motiu ens hauríem de preguntar ¿per què no invertir els fons europeus en una transició energètica gestionada des de baix? Per què no utilitzar aquests diners per instal·lar plaques solars a totes les cases? Per què no millorar la xarxa ferroviària i el transport públic col·lectiu? Per què no afavorir la ruralització i el desenvolupament de l’agroecologia? Per què no recuperar i conservar els espais naturals? Per què no invertir a adaptar el nostre territori al canvi climàtic? Si volem sortir de l’atzucac ecològic i climàtic al qual ens ha empès el capitalisme, no tinc cap dubte que l’única esmena a la totalitat possible als Next Generations és de caràcter ecosocial.

Foto de portada: pxhere.com