Mama desobedient. Una mirada feminista a la maternitat

L’ideal matern es mou a cavall entre la mare sacrificada, al servei de la família i els infants, i la superwoman, capaç d’arribar a tot compaginant feina i criança. Per sort, les coses comencen a canviar.

Mama desobedient. Una mirada feminista a la maternitat

Mama desobedient. Una mirada feminista a la maternitat

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

L’ideal matern es mou a cavall entre la mare sacrificada, al servei de la família i els infants, i la superwoman, capaç d’arribar a tot compaginant feina i criança. Per sort, les coses comencen a canviar.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

La maternitat, i tot el que l’envolta, com l’embaràs, la infertilitat, el part, el dol gestacional, el puerperi, la criança, són temes que massa sovint queden invisibilitzats en l’àmbit domèstic. Se silencia a les mares o se les encasella. L’ideal matern es mou a cavall entre la mare sacrificada, al servei de la família i els infants, i la superwoman, capaç d’arribar a tot compaginant feina i criança. Per sort, les coses comencen a canviar. Els nous feminismes han tret de l’armari una sèrie de temes incòmodes; la maternitat n’és un. El llibre Mama desobedient. Una mirada feminista a la maternitat (Ara Llibres) vol reflexionar sobre què suposa ser mare avui, assenyalant que no hi ha una maternitat única, però sí models imposats que supediten l’experiència materna als dictats del patriarcat i el capitalisme.

El mite de la perfecció

Al llarg de la història s’ha generalitzat un determinat ideal de bona mare, caracteritzat per l’abnegació i el sacrifici. La mare al servei, primerament, de la criatura i, en segon lloc, del marit. El mite de la mare perfecta i devota, casada, monògama, sacrificada, feliç de ser-ho, que sempre ha avantposat els interessos de les criatures perquè se suposa que no en tenia de propis. Un mite que se’ns ha presentat com atemporal, quan en realitat els seus pilars són específics de la modernitat occidental.

El sistema patriarcal i capitalista, a partir d’aquesta construcció ideològica, ens ha relegat, com a mares, a l’esfera privada i invisible de la llar, ha infravalorat la nostra feina i ha consolidat les desigualtats de gènere. Les dones no teníem altra opció que parir, així ho dictava la biologia, el deure social i la religió. Un argument, el del destí biològic, que ha servit per ocultar la ingent quantitat de treball reproductiu que portem a terme. El patriarcat va reduir la feminitat a la maternitat, i la dona a la condició de mare.

Al contrari del mite de la perfecció, fracassar forma part de la tasca de ser mare.  De totes maneres, aquesta possibilitat ha estat negada en les visions idealitzades i estereotipades de la maternitat. El mite de la mare perfecta, de fet, només serveix per culpabilitzar i estigmatitzar les dones que se n’allunyen. Les mares són considerades font de creació, les que donen la vida, però també bocs expiatoris dels mals del món quan no responen als cànons establerts. Se les responsabilitza de la felicitat i els fracassos dels seus infants, quan ni una cosa ni l’altra són sovint a les seves mans, i depenen més d’una sèrie de condicionants socials.

Maternitats i feminismes

Sembla incompatible ser mare i feminista, perquè la maternitat carrega amb una pesada llosa d’abnegació, dependència i culpa, davant la qual les feministes dels anys seixanta i setanta necessàriament es van rebel·lar. Tanmateix, aquest aixecament va acabar amb una relació tensa, mal resolta, amb l’experiència materna, al no afrontar les contradiccions i els dilemes que implicava.

A partir de mitjans dels anys setanta, el feminisme va entomar el repte de pensar la maternitat en positiu. Un cop rebutjada la maternitat com a destí, algunes intel·lectuals i activistes van intentar pensar-la en una altra clau. Es tractava d’anar més enllà d’una simple negació de la maternitat, de desplaçar la càrrega de la criança cap a l’Estat o d’externalitzar la reproducció.

Les tesis d’Adrienne Rich a Nacemos de mujer (1976) van permetre a les feministes reconciliar-se amb la maternitat. La seva principal aportació va ser distingir entre la institució maternal imposada pel patriarcat, generadora de submissió, i la relació potencial de les dones amb l’experiència materna, establint una diferència clara entre els perjudicis de la primera i les virtuts de la segona. Per l’autora, no es tractava d’impugnar la maternitat, sinó el sentit en què la definia, la imposava i la restringia el patriarcat, el qual havia «domesticat la idea del poder maternal».

A diferència d’altres feministes, que identificaven la capacitat reproductora del cos femení amb un llast per a l’emancipació, Adrienne Rich reivindicava el cos de la dona «com un recurs, en lloc d’un destí». L’alliberament de la dona passava per defensar i ressaltar les potencialitats femenines sexuals, reproductores i maternals, en oposició a la maternitat forçada.

Ens han robat el part

Parlar de l’experiència del part significa sovint parlar de dolor, angoixa, por, impotència, i no tant pel part en si com pel tracte rebut i les intervencions mèdiques evitables. Cesàries innecessàries, tracte irrespectuós, episiotomies prescindibles, separació injustificada de mare i nadó només néixer, falta d’informació sobre els procediments, trencament evitable de la bossa d’aigües, parts induïts arbitràriament… són algunes de les experiències viscudes. Totes elles, justificades facultativament perquè «era necessari per al nadó» o «no hi havia una altra opció». Segur? A les mares ens forcen a creure-ho, i no són poques les que després de l’angoixa afirmen que «al final tot s’oblida». Però, quant deu haver patit una dona per voler oblidar un episodi com el part de la seva criatura?

Les mares, no comptem, i a moltes ens han robat el part. La capacitat de decidir en un moment tan important de les nostres vides. La institució sanitària aborda el part com si es tractés d’un procés patològic, n’acostuma a entorpir el desenvolupament normal i provoca, en conseqüència, una major intervenció. Quan un part allò que necessita és temps, confiança i respecte cap a la mare i el nadó. El part tecnocràtic es va anar consolidant al llarg del segle  XX. A partir d’aquí l’embarassada va començar a ser vista com un subjecte vulnerable o passiu. La lògica productivista i patriarcal dicta avui com hem de parir, prescindint de les nostres necessitats i les del nadó.

«Nosaltres parim, nosaltres decidim», diu la consigna feminista, però la realitat no és així. La capacitat de decidir de les dones a l’hora de donar a llum es queda sovint a la porta d’entrada dels hospitals. De ser protagonistes, passem a ser meres espectadores d’un

part on d’altres prenen les decisions. Els desitjos, les necessitats i les expectatives que tenim no compten, molesten, i fins i tot de vegades ni ens les plantegem, perquè ningú ens ha preguntat. Massa parts són viscuts de manera traumàtica. La violència obstètrica és una realitat als nostres paritoris.

La medicalització i tecnificació del part té molts paral·lelismes amb la industrialització de l’agricultura i la ramaderia. Les formes de néixer i alimentar-nos han tingut evolucions similars. El part tradicional, com l’agricultura pagesa, va ser abandonat, menyspreant el saber de les dones, en un cas, i el de la pagesia, sovint femenina, en l’altre, en nom d’un saber tecnicocientífic, moltes vegades inexacte. Unes transformacions que van tenir conseqüències nefastes en el naixement i l’alimentació. La vida va quedar supeditada a la productivitat i l’optimització de resultats, i es va acabar amb drets fonamentals, com el dret a un part respectat o a una alimentació saludable i sostenible. La manera com es neix i es menja diu molt d’una societat. La nostra es caracteritza per donar l’esquena a la natura.

El negoci del biberó

De la mateixa manera que el cos de la dona està preparat per gestar un nadó, també està preparat per parir-lo i alimentar-lo. Allò que és una veritat irrefutable per a la natura, és un fet que el sistema patriarcal i capitalista s’ha encarregat, i molt, de posar en qüestió. Ens han fet creure que no en sabem, que no som capaces. Hi ha casos en què no és possible alletar, perquè no es produeix llet, però això afecta menys del 3% de les mares. La immensa majoria tenim llet i podem donar-la.

Hi ha dones que tot i poder donar el pit prefereixen no fer-ho. Els arguments són diversos. En alguns casos, trobem dones que han patit abusos sexuals o trastorns de conducta alimentària, i donar mamar els pot portar flashbacks i fer que la lactància els resulti molt difícil o impossible. D’altres han descrit una desagradable sensació a l’alletar, que pot ser provocada per una desregulació neurohormonal. Així mateix, la mare pot tenir problemes de salut que impossibilitin o contraindiquin la lactància materna. Hi ha maternitats com l’adoptiva que fan del biberó un gadget imprescindible. I altres mares no volen donar la teta, i punt. Les decisions personals tenen motius diversos, la nostra motxilla vital és única.

L’afirmació «donar el pit és el millor», aquesta frase tan coneguda, no vol dir que sigui el millor per a cada dona. Vivim en una societat que constantment posa obstacles a la lactància materna. Les dones ens enfrontem a circumstàncies diferents que influeixen en les nostres vides. La maternitat no només ve atravessada per una sèrie de desigualtats gènere sinó també de classe i raça. En conseqüència, per a algunes mares donar la teta és molt complicat. Jutjar una dona per no fer-ho, sense tenir en compte el seu context, és un error. El que hem de preguntar-nos és: per què una pràctica tan beneficiosa per al nadó i la mare és tan difícil de portar a terme? Quins canvis cal fer en la societat perquè puguem alletar sense tants sacrificis? Per què tenim un permís de maternitat de tan sols 16 setmanes que dificulta la lactància materna en exclusiva durant els 6 primers mesos de vida del nadó? La consigna «donar el pit és el millor» ha de servir com a instrument per garantir el dret a la lactància, no com a imperatiu perquè totes les mares alletin. La defensa de la lactància materna no implica un qüestionament de les dones que opten per la llet de fórmula o que no tenen més opció que recórrer-hi.

La crítica a la lactància artificial, en aquest llibre, va dirigida a les empreses del sector que desinformen i utilitzen publicitat enganyosa per fer-nos creure que la llet artificial i la materna són el mateix; a una institució sanitària que, malgrat el que diu, no inverteix prou recursos a fer possible una lactància materna exitosa, i a una organització social que posa totes les traves del món, en particular en el mercat laboral, perquè les mares puguin alletar. Es tracta de destapar les raons històriques, econòmiques i ideològiques per les quals s’ha boicotejat la lactància materna i se l’ha fet retrocedir en benefici de l’artificial, i d’exposar les bondats, tant individuals com col·lectives, de donar el pit.

Foto de portada: Catarsi Magazín
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Comentaris

Mama desobedient. Una mirada feminista a la maternitat

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

Articles relacionats

Properament més articles disponibles de la mateixa temàtica.

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.