De què parlem quan parlem de municipalisme? Quines apostes tàctiques i estratègiques són necessàries a nivell local per enfortir els nostres moviments populars? Quin rol poden jugar les nostres relacions amb les administracions locals? Quins altres actors i agents cal tenir presents en l’acció política que desenvolupem? Quin tipus d’organització necessitem per definir la nostra estratègia local?

Intentarem esbossar respostes a aquestes preguntes en base a les hipòtesi amb les que vam arribar al territori del Baix Montseny i l’experiència que hem anat acumulant en els set anys que portem aquí. L’objectiu amb el que vam començar i que encara vertebra la nostra estratègia era el d’assentar les bases de la revolució des d’allò més immediat: el territori que habitem.

El capitalisme ha sigut un motor de destrucció de les comunitats i dels vincles veïnals a pobles i barris, a força d’aïllar-nos, de despullar-nos de les relacions de suport mutu que es teixeixen amb una vida en comú, de separar-nos d’allò que ens envolta i de nosaltres mateixes i les nostres potencialitats. Una forma en què ho ha fet ha estat parcel·lant el conjunt de la vida en espais i moments diferenciats entre sí, per exemple assignant un espai-temps concret al treball assalariat (sovint lluny de la nostra llar), un altre a l’oci (pensem en el fenomen de les discoteques), etc. Aquesta divisió fa que haguem de realitzar a cada espai i temps una única acció i limita els vincles amb les altres, així com crea la il·lusió que les distintes parts de les nostres vides no estan connectades.

D’altra banda, les estructures que concentren el poder cada cop estan més lluny de les persones, en el sentit de no trobar cares visibles o espais concrets que siguin el «centre». Així, el capitalisme està a tot arreu, des de les infraestructures i els dissenys dels espais on vivim i ens movem, fins al nostre fer quotidià. Hem d’intentar, doncs, que la nostra estratègia tingui en compte aquesta globalitat i omnipresència, entenent com funciona, com s’articula en cada detall de les nostres actituds, de l’estructura dels nostres municipis, de les nostres relacions amb l’entorn que ens envolta, etc.

Des d’aquesta evidència, entenem «municipalisme» com l’acció local que ens afecta i que afecta per proximitat, és a dir, que està articulada entorn d’afeccions comunes i vinculada a un territori concret. Cal posar al centre la reproducció de la vida, tot organitzant-nos entorn d’ella. L’objectiu és densificar, en nombre i intensitat, el teixit dels vincles que ens envolten. Es tracta d’una qüestió d’estar presents allà on vivim i construir a partir d’aquesta presència. El món que volem (re)construir es fonamenta en les relacions de tu a tu amb el nostre entorn i les persones que l’habitem, fet que determina que la nostra acció parteixi i qualli en allò local.

Ara bé, per on començar? En el nostre cas, vam arribar nouvinguts a un territori que, des de fa dècades, ha vist incrementada la població a causa del flux migratori de persones provinents de Barcelona. Aquest creixement s’ha basat en una aposta decidida pel desenvolupament d’urbanitzacions perifèriques i la importació de l’american way of life: cases unifamiliars rere finques vallades i dependència absoluta del cotxe com a mitjà de transport. A causa d’això s’ha construït en moltes hectàrees de camp i muntanya i s’han desviat recursos hidràulics per abastir aquests veïnatges. Gairebé no podem parlar de barris o veïnats en aquests casos, doncs les urbanitzacions són la forma urbanística fora de la ciutat més contrària a la vinculació comunitària.

Un cop assentats, la nostra primera aposta estratègica va ser la de dotar-nos d’infraestructura productiva que ens permetés comptar amb una base material des d’on desenvolupar la nostra activitat. Això ha passat per aconseguir terres, cases, maquinària, eines i coneixements tècnics i jurídics. Els models legals d’accés a aquest recursos han estat diversos. Hem utilitzat les formes jurídiques que més ens interessava per cada cas, sense pretendre trobar en elles l’única forma de garantir la nostra acció. Independentment d’aquestes, l’objectiu ha estat sempre emular formes senzilles de propietat comunal. Consideràvem que l’aposta per una gestió local dels recursos necessitava, en primer lloc, disposar d’aquests recursos per fer les nostres vides dependents d’aquests i, d’aquesta forma, vincular-nos-hi a partir de les necessitats materials, la qual cosa implicava desenvolupar una agenda pròpia a nivell econòmic i polític.

En segon lloc, per no centrar únicament la nostra acció al voltant d’aquests espais d’autonomia econòmica i social, des d’un començament vam deixar enrere les pureses ideològiques i ens vam implicar en cada iniciativa política que s’obria al poble, la qual cosa ens va permetre lluitar al costat de les veïnes que ja s’estaven movent per causes afins. Podem dir que en cada conflicte o lluita que es dona en un veïnat hi ha amagat un conflicte entre la cultura comunitària i la del sistema capitalista i, per tant, un dels reptes de les revolucionàries que hi viuen és el de canalitzar l’energia del conflicte cap a l’arrel revolucionària de la comunitat. Per nosaltres això ha implicat des dels inicis diferents formes de participar o militar: als CDR, a la PAHC, plataformes i campanyes en defensa del territori, col·laboracions amb els diferents espais feministes, campanyes per la remunicipalització de l’aigua, etc. 

Quan feia ben poc que havíem arribat a la zona, es va anunciar una candidatura assembleària a les eleccions municipals. No coneixíem les veïnes que ho impulsaven i veiem mancances en el projecte, però, seguint la nostra filosofia de posar l’accent en allò que ens uneix, vam sumar-nos a la iniciativa. No ho vam fer acríticament, doncs vam insistir en el fet que la via institucional només podia ser una de les potes d’un moviment popular tan ampli com la vida mateixa. La nostra reflexió va tenir bona acollida i des d’aquest grup de veïnes vam començar projectes que avui ja es troben consolidats, com ara un ateneu o una revista local, amb l’objectiu de transformar la plataforma electoral en una assemblea popular àmplia i transversal. Tanmateix, pel fet d’haver-nos inspirat en certes tradicions del municipalisme llibertari i de la història del consell obert, arrossegàvem una idea fetitxista de l’assemblea popular (en el sentit d’estructures polítiques que permetessin «decidir-ho tot entre totes»), i això ens va impedir veure que proclamar una estructura d’aquest tipus vinculada a una candidatura municipal en aquells moments era córrer massa. Hagués valgut molt més la pena centrar-se en projectes comunitaris no-institucionals, anar enfortint el moviment popular (des dels seus valors i relacions fins a la seva infraestructura) i, a  poc a poc, reflexionar col·lectivament sobre el millor mode de dotar-lo d’estructures de presa de decisions generals. La candidatura va aconseguir una regidora que l’assemblea va erigir com la seva portaveu. Més enllà de l’empenta inicial, l’assistència a aquesta assemblea va anar disminuint gradualment. Podríem dir que vam topar-nos amb una realitat difícil de pair per un grup de veïnes il·lusionades amb canviar les coses: avui en dia, el paper dels ajuntaments s’assimila molt al d’una gestoria i la majoria de funcions que realitzen tenen a veure amb l’aprovació d’informes tècnics. A més, moltes qüestions que podien preocupar a les veïnes no són de competència municipal. Tot això va suposar que al cap de poc temps bona part de les veïnes perdés l’interès a participar d’aquestes assemblees, fins al punt que va acabar dissolent-se. El poc rendiment que li hem trobat a presentar-se a les eleccions i guanyar algun regidor té a veure amb l’accés a certs recursos monetaris i l’accés a informació. No obstant, aquest últim objectiu s’assoleix igualment si hi ha algun partit d’esquerres present a la corporació municipal, així que no hem trobat cap argument que ens porti a apostar per aquesta via donat el context del moviment popular al nostre poble… però sí alguns inconvenients importants, com ara que l’energia requerida ens faria perdre algunes de les nostres millors militants, o que la nostra agenda es veuria determinada per la dinàmica burocràtica del consistori o també la possibilitat de perdre la legitimitat que dóna la lluita als carrers.

Tot allò que no pensem per nosaltres mateixes, que no organitzem per nosaltres mateixes, serà organitzat pel sistema capitalista i les seves lògiques

En conclusió, considerem que a dia d’avui (i mentre no existeixi un moviment popular fort al nostre poble) no té sentit «fer el salt» a l’ajuntament. Ara bé, si el moviment popular ostentés un paper hegemònic al poble, aleshores sí que podríem parlar en termes de prendre l’ajuntament per tal de vehicular la gestió dels recursos i la presa de decisions a través d’aquest moviment. Sempre, però, rebutjant l’idealisme assembleari i considerant que per poder decidir cal també assumir responsabilitats. En efecte, la complexitat tècnica que representa la política institucional avui en dia requeriria que, per tal de transicionar cap a un model de societat més democràtic, en una primera fase les decisions haurien de ser preses per comissions especialitzades (amb tècnics) on, tanmateix, hi poguessin participar veïnes interessades. Si el procés de transformació estigués més madur, aquestes podrien ser assumides directament per estructures populars que ja es trobessin marcant la línia pel que fa al seu àmbit, com ara els col·lectius d’habitatge o les AFAs.

Actualment ens trobem en una etapa on veiem la necessitat de formalitzar l’organització estratègica de la nostra acció política a la regió. Amb les companyes que habitem aquest territori, volem plantejar-nos qüestions generals que reflexionin sobre aspectes tals com l’expressió local dels programes educatius a les escoles públiques, els plans d’ordenació urbanística, les campanyes de publicitat que utilitzen cossos de dones com objectes, la privatització i explotació de la natura, etc. Des d’una perspectiva que tingui en compte com els sistemes d’opressió es reprodueixen socialment i la forma mitjançant la qual s’articulen localment (és a dir, en l’àmbit de la vida diària, on les persones pateixen en pròpia carn aquestes opressions), el nostre objectiu és el de enfortir la confrontació popular a través d’enfortir-nos nosaltres mateixes a partir d’un pensament i acció estratègics organitzades regionalment.

Cada vegada més, en les diverses iniciatives populars que sorgeixen al nostre territori hi ha persones afins al darrera que prenen la iniciativa i «tiren del carro» gràcies a les anàlisis estratègiques sobre allò que cal fer. Fins ara això s’havia donat espontàniament segons qui donava més importància a pensar d’aquesta manera i actuar en conseqüència. Arribats a cert punt, hem vist la necessitat d’apostar col·lectivament per un procés estratègic més ampli que deixi enrere el paradigma (individualista) de la desorganització, el qual ens ha de servir per potenciar la intel·ligència i pràctica col·lectives generades els últims anys.

Tot allò que no pensem per nosaltres mateixes, que no organitzem per nosaltres mateixes, serà organitzat pel sistema capitalista i les seves lògiques. L’organització estratègica amb perspectiva municipalista ha esdevingut ja un pas inqüestionable per augmentar la potencialitat i intensitat de les nostres pràctiques revolucionàries al lloc on habitem, i els propers mesos posaran a prova l’efectivitat de la mateixa.

Foto de portada: Flickr – Som Energia Cooperativa