Les darreres banderes de Manolis Glezos

Recuperem aquest text de 2015 per fer homenatge al combatent antifeixista i diputat antiausteritat de Syriza Manolis Glezos.

Les darreres banderes de Manolis Glezos

Les darreres banderes de Manolis Glezos

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Recuperem aquest text de 2015 per fer homenatge al combatent antifeixista i diputat antiausteritat de Syriza Manolis Glezos.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Recuperem un fragment d’aquest text de 2015 de Juan Domingo Sánchez Estop per fer homenatge al desaparegut el passat 30 de març Manolis Glezos excombatent antifeixista a la II Guerra Mundial, diputat socialista i més tard de Syriza, combatent contra l’austericidi de la UE a Grècia. Recuperem aquest breu text com a homenatge al combatent grec.

És un honor poder tenir a prop un monument de la història d’Europa. Aquest honor em va ser concedit recentment en ocasió d’una xerrada sobre el deute i les polítiques de Syriza i Podemos en aquesta i altres qüestions relacionades amb la recuperació de la democràcia. Vaig compartir taula amb Manolis Glezos i amb Eric Toussaint. Manolis Glezos té avui 94 anys i és el diputat amb més edat del Parlament Europeu. També és un dels més actius, dels que més de debò es prenen la seva comesa. Manolis és diputat de Syriza en el Parlament Europeu. Mai va ser un militant dòcil i sempre va discutir les mesures de la direcció de Syriza que no li semblaven bé, des del seu gegantesc sentit comú que beu de l’experiència del món rural, de la vida militant, però també d’una sòlida formació científica en mineralogia. Aquest home sap el que és un poble -va ser alcalde del seu a l’illa de Naxos- i sap també el que és un mineral: ens va ensenyar mostres de marbre i d’esmeril de la seva illa. Ens va mostrar també, en una fabulosa paràbola la força de la diversitat que prenia com a exemple l’esmeril, una pedra fosca, composta de 30 minerals, que semblaria per això mateix fràgil, però que és més dura i resistent que el diamant. La va llançar amb força a terra i aquesta mescla tan diversa no va sofrir el més mínim arrap.

Manolis és cèlebre a Grècia per una gesta: en plena ocupació nazi, quan els alemanys ocupaven el seu país, oposant-se a una constant resistència cívica i militar del poble grec, va pujar a l’Acròpoli i va llevar del seu cim la bandera de la creu gamada substituint-la per la grega. Una gesta després de la qual només quedava integrar-se en la guerrilla del ELAS (Exèrcit Popular d’Alliberament Nacional (ELAS, en grec Ελληνικός Λαϊκός Απελευθερωτικός Στρατός). Aquest exèrcit popular alliberaria Grècia pels seus propis mitjans derrotant la màquina de guerra d’Hitler. Són molts els exemples de dignitat d’aquesta època. Entre molts altres, les xarxes de solidaritat enfront de la catàstrofe econòmica creada pels nazis i col·laboracionistes grecs. Tothom recorda els més de 100.000 morts de fam de l’any 1941, quan l’Alemanya nazi va cobrar a Grècia un impost forçós sota la forma paradoxal d’un «préstec d’ocupació» pel qual el poble grec havia de finançar la seva pròpia submissió i explotació. La resistència va ser generalitzada i va tenir tons èpics, com aquestes manifestacions a Atenes que desafiaven a l’exèrcit nazi i que se saldaven amb desenes de morts, però que no deixaven de repetir-se o com la solidaritat material per a repartir l’escàs menjar disponible. Com l’autoorganització popular (poder popular, λαοκρατία) que governava les àmplies zones alliberades sota la coordinació del Govern de la Muntanya).

Manolis és una síntesi de tot això i, malgrat venir d’una tradició política a l’origen autoritària i estalinista, és un gran defensor de la democràcia directa i del pluralisme. Al seu poble, quan el van elegir alcalde els va dir als seus paisans que el felicitaven i li expressaven la seva confiança: «ara no mano jo, ara us toca a vosaltres decidir.» La gent es sentia intimidada, no tenia costum d’aquestes coses: des de la guerra i aquella llunyana experiència d’autoorganització en la resistència, no havia tornat a haver-hi res semblant. Calia tornar a aprendre a assumir una responsabilitat ciutadana de manera directa. És el que va ocórrer en ocasió d’un primer petit conflicte relacionat amb el cementiri del poble. Segons informes dels tècnics de l’ajuntament, el cementiri, que es trobava molt prop del centre, estava també massa prop de les fonts d’aigua que alimentaven al poble i podia contaminar-les, per la qual cosa recomanaven que es traslladés a un punt més allunyat. Manolis ho va plantejar així a l’assemblea dels veïns, però en ella, una dona li va dir: «si allunyeu el cementiri del poble, ja no podré veure al meu marit tots els matins des de la meva finestra». Altres veïns van estar d’acord amb la vídua i es va acordar que no es mogués el cementiri d’on estava. Això va obligar a buscar altres fonts d’aigua, però el principi de la decisió popular, enfront de l’opinió de l’alcalde i dels tècnics, havia prevalgut. Des de llavors, malgrat la timidesa inicial, va ser una pràctica normal.

Mirant-me a la cara i agafant-me suaument de la solapa de la meva jaqueta, em va dir amb fermesa: «Us dieu Podemos, però heu de preguntar-vos: Què podeu? Sense el poble i la seva participació directa no es pot res.» Manolis ens va assenyalar una tasca important.

Al final de la seva intervenció, Manolis va contar una anècdota que és una autèntica paràbola de la situació actual de Grècia. En una ocasió, durant el període semidictatorial que va seguir a la guerra civil grega, els gendarmes se’l van endur pres. Es va escapar una primera vegada del calabós i van tornar a detenir-lo. Aquesta vegada, per a donar-li un escarment a ell i als altres presos comunistes, van fer saber a tots que a la cel·la on estava tancat Manolis hi hauria un guàrdia apuntant-li amb una arma nit i dia i ell estaria de genolls amb les mans emmanillades a l’esquena. Així ho van fer. Mentre un primer guàrdia apuntava a Manolis, aquest li va dirigir la paraula amb calma: «Tu -li va dir- tens una arma i jo estic desarmat. Tu m’estàs apuntant i jo sóc aquí amb les mans emmanillades. Suposo que creus que tu ets lliure i que jo soc presoner, però t’equivoques». El guàrdia va manifestar sorpresa davant aquesta declaració i Manolis li va aclarir: «Tu ets aquí perquè reps ordres dels teus superiors, però jo no rebo ordres de ningú. Jo sóc lliure i tu està sotmès.» Això va donar lloc a una llarga conversa entre els dos. Quan va arribar el torn del guàrdia següent, el primer li va dir que esperés un moment, perquè havia d’acabar la conversa. Arriba per fi, una mica sorprés, el segon guàrdia i apunta al nostre home amb la pistola. Manolis comença una explicació sobre les manilles que té posades. Li explica detalladament de quins metalls estan fetes, com s’han fos aquests i quines peces componen les manilles. Mentrestant, les va manipulant fins que aconsegueix treure-se-les. Li diu al guàrdia que té son i que no pot dormir amb les manilles posades: les hi dona i li diu: «jo tinc son i m’adormiré, si vols disparar, dispara…». El segon guàrdia no va disparar i després d’un temps, van acabar alliberant a Manolis. Al cap de molts anys, Manolis estava a Atenes caminant pel carrer i va veure venir cap a ell una persona que el saludava des de lluny. El desconegut li va dir: «Igual t’has oblidat de mi, però jo sé qui ets tu: tu ets l’home que un dia em va dir que jo era esclau quan em creia lliure i gràcies al qual sóc avui un home lliure.»

L’antic pres i l’antic carceller es van fer una forta abraçada.

Article originalment publicat al blog Iohannes Maurus
Traducció: Simón Vázquez
Foto de portada: EFE
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Filòsof i traductor especialitzar en Spinoza i el materialisme en filosofia política. Autor de La dominación liberal (Tierradenadie, 2012).

Comentaris

Les darreres banderes de Manolis Glezos

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.