Les crisis entrellaçades: guerra i caos climàtic

Les crisis entrellaçades: guerra i caos climàtic

Les crisis entrellaçades: guerra i caos climàtic

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

“No tot el que s’afronta pot canviar-se, però no es pot canviar res fins que no s’afronta” James Baldwin

El canvi climàtic és l’àpex de les crisis de tots els temps, i l’exèrcit dels Estats Units n’és el principal multiplicador.

Mentre ens acostem a l’horitzó del desastre climàtic, sembla que la fase depredadora de la història humana –de la qual la guerra és només l’exemple més manifest- va lligada amb la nostra relació depredadora amb la natura. A l’ull de l’huracà hi ha les crisis encavalcades del militarisme i la destrucció del clima.

Evolucionarem més enllà de la guerra perpètua i l’imperi global o afrontarem el caos climàtic?

La crisi climàtica arrela en un seguit d’institucions entrellaçades amb una causa comuna de poder sobre els altres i una estratègia compartida de violència, pillatge i falsedat. L’exèrcit n’és la pedra angular, i juga un paper decisiu creixent en la crisi climàtica.

Considereu aquests fets bàsics. L’exèrcit dels EUA és:

  • La major institució consumidora de combustibles fòssils en tot el món;
  • La força global més poderosa que assegura el petroli i protegeix les infraestructures petrolíferes;
  • El director principal –juntament amb els grans banquers i els gegants dels combustibles fòssils- dels plans de les elits per abordar la crisi que ve. L’exèrcit i les grans corporacions no són negacionistes del canvi climàtic –el controlen- i planegen mantenir-ho així mentre el clima es deteriora.
  • L’enorme consum de les màquines de guerra i la captura estratègica dels combustibles fòssils i la seva gestió entre bastidors de la crisi n’insinua el seu autèntic paper: patrocinador de les grans petroleres i cocreador de la crisi climàtica.

La preponderància dels combustibles fòssils i la supremacia de l’imperi dels EUA no confien en la victòria a la guerra o la intel·ligència del mercat o en el “valor afegit” de l’economia, sinó en el seu poder polític. Aquest poder fa que indústries destructives i malgastadores siguin extremament rendibles. L’Imperi del Petroli depèn del finançament públic massiu, d’exempcions legals elaborades acuradament i d’immunitat respecte dels danys econòmics, socials i ambientals que causa.

Font: Flickr – Defence Images

L’exèrcit només pot mantenir la ficció que protegeix la nostra seguretat ocultant el seu paper com a destructor de les coses que realment necessitem per a sobreviure: un ambient sanitós i una societat democràtica. Els gegants dels combustibles fòssils només poden mantenir la ficció que són actors rendibles en un mercat lliure guanyant bilions de dòlars en subsidis directes i indirectes i eliminant el seu cost més important: contaminació.

Mark Jacobson, director del Programa d’Atmosfera i Energia de la Universitat de Stanford, parla dels costos reals de les opcions que tenim.

“[Un] sistema eòlic-hidràulic-solar utilitza la meitat d’energia que un sistema de combustibles fòssils i també elimina els costos de salut i climàtics causats pels combustibles fòssils. Els consumidors dels EUA pagaran només 1 bilió de dòlars per any en costos d’energia amb el Green New Deal (GND), mentre que amb un sistema de combustibles fòssils pagaran 2 bilions per any en costos d’energia i 600.000 milions de dòlars anuals en costos associats a la salut per la pol·lució de l’aire, i assumiran 3,3 bilions de dòlars anuals en costos per al clima global a causa de les emissions dels EUA, amb un cost econòmic total de 5,9 bilions de dòlars per any. Així doncs, un sistema eòlic-hidràulic-solar costa a la societat una sisena part del que ho fa un sistema de combustibles fòssils.”

El carboni, el metà, els vessaments de petroli i els fluids del fracking que arruïnen la nostra única casa es fan desaparèixer  –per les meravelles de la comptabilitat capitalista- com un cost de fer negocis.

El poder de les corporacions i l’exèrcit no són, de cap manera, el producte d’algun mític mercat lliure. Al contrari, és un sistema econòmic –ben cuidat, ben mantingut i ben garantit pel muscle de l’exèrcit dels EUA tweet

Fixeu-vos-hi: les corporacions gegantines reclamen la propietat legal dels combustibles fòssils creats per la natura; posseeixen les màquines i la mà d’obra per a refinar-los i transportar-los; amaguen i controlen la fórmula dels fluids del fracking com a secret comercial. Tanmateix, els químics tòxics en si mateixos, els vessaments de petroli, els residus de carboni i metà –sense els quals no es produeix ni consumeix cap combustible fòssil- no són propietat seva, sinó vostra. Només queden els beneficis per a les corporacions. Es considera la pol·lució, tant des dels agents corporatius com governamentals, una “externalitat” que no es compta. Tanmateix, els seus verins no són externs a la natura o els nostres cossos i ja ho estem pagant amb la sisena extinció, mort prematura per a milions de persones i milers de milions de dòlars cada any.

Si els costos reals del petroli, gas i carbó es tinguessin en compte en les equacions dels capitalistes –incloent-hi els enormes subsidis públics-, els gegants dels combustibles fòssils passarien ràpidament de ser entre les corporacions més riques i ben connectades del món a uns orfes en bancarrota. Tanmateix, aquests costos són camuflats per la màquina de guerra perquè és essencial per la pròpia necessitat de l’exèrcit d’amagar els costos reals de la guerra.

El poder de les corporacions i l’exèrcit no són, de cap manera, el producte d’algun mític mercat lliure. Al contrari, és un sistema econòmic –ben cuidat, ben mantingut i ben garantit pel muscle de l’exèrcit dels EUA. Com l’eix d’una roda gegant de l’infortuni, l’exèrcit dels Estats Units és el punt central que ancora i protegeix el poder corporatiu global que ens empeny al precipici planetari.

Ho vam saber una vegada, tornem-ho a saber

Fa més de mig segle, Martin Luther King va anomenar l’enemic: els trigèmins malignes del racisme, militarisme i explotació. Al nostre temps, els trigèmins malignes tenen un nou germà monstruós: la destrucció climàtica. King atreia la nostra atenció a les interrelacions entre totes les formes d’opressió i explotació. Cinquanta anys més tard, els llaços s’han fet més intensos i més evidents.

Font: Flickr – Scott Abelman

Juntament amb les crisis entrellaçades i les institucions, la nostra relació turbulenta amb el planeta és la conseqüència sola més reveladora d’una cultura de dominació arrelada profundament. Des de bon començament, els imperis europeus van fer servir la Doctrina del Descobriment per a reclamar la possessió de les terres “descobertes” perquè els natius que hi vivien eren uns “altres” pagans sense drets que els europeus haguessin de respectar. Els natius eren amenaces que s’havien d’assimilar o eliminar mitjançant la guerra. La dominació dels “altres” i la dominació de la natura han estat relacionades des d’aleshores. Igual que la nostra hostilitat envers la natura, la guerra no és simplement una política o una acció – la guerra és una cultura – una manera d’entendre i actuar en el món.

Tot el racisme, l’explotació de classe, la misogínia, l’homofòbia, la desigualtat – tot l’odi i por als “altres” – són resumits, magnificats i implicats en la degradació del planeta. tweet

És la mateixa cultura que inspira el nostre imperi, la nostra economia i sistema polític fallits. Tot el racisme, l’explotació de classe, la misogínia, l’homofòbia, la desigualtat – tot l’odi i por als “altres” – són resumits, magnificats i implicats en la degradació del planeta.

Aquestes antigues idees de dominació viuen en els sistemes moderns. Són, juntes, com els cicles de retroalimentació dels quals ens adverteixen els climatòlegs. I són igual de perillosos que aquests. 

Avui afrontem una constel·lació de poderoses institucions que han magnificat el poder corporatiu en fusionar la corporació i l’estat. Es fa difícil de veure els límits entre els grans bancs, les companyies petroleres, els gegants mediàtics i el govern dels Estats Units perquè estan units en propòsit, disseny i cultura.

On anem des d’aquí? Organitzem-nos!

El que no són evidents són les implicacions que la naturalesa interrelacionada de la dominació corporativa té en les nostres accions i estratègies pel canvi. Quins són els punts dèbils del sistema? Hi ha temps per a canvis graduals? Em temo que estem acorralats: és pau i revolució o catàstrofe climàtica.

Podem començar per deixar-nos de fer il·lusions. La naturalesa entrellaçada i creixent de la crisi farà gairebé impossible de solucionar-la dins de l’ordre existent, perquè la crisi fou creada pel sistema actual de governança corporativa.

Les nostres accions han de ser realment històriques en el seu moviment i conseqüències o serem esclafats. tweet

Els trigèmins malignes que King identificà no eren només idees en lliure suspensió o actituds dolentes. Cadascun té una fundació sistèmica i institucional la llarga història de la qual és justificada i amagada alhora amb coartades repetides milers de vegades pels mitjans corporatius. Aquestes narratives també estan relacionades. “El fonamentalisme del mercat lliure” és al poder corporatiu el que el “daltonisme racial (colorblindness)” és al vast sistema penal militaritzat i la “guerra humanitària” a l’imperi: una bonica dobleparla liberal que promou la transició de les velles formes de dominació i explotació cap a unes de noves.

La naturalesa encavalcada de la crisi significa que la feina a fer és monumental. Les nostres accions han de ser realment històriques en el seu moviment i conseqüències o serem esclafats. Podem començar contraatacant la crisi sistemàtica entrellaçada amb un moviment de moviments més o menys entrellaçats. Com escrigué Michael Eisenscher:

Protesta de Black Lives Matter. Font: Fibonacci Blue

“El que obliga aquests diversos fils de lluita progressista a teixir un nou tapís progressista és el reconeixement que cap d’aquests moviments pot atènyer sengles objectius sense atènyer els objectius dels altres. No serem capaços de descarbonitzar la nostra economia amb èxit si no desmilitaritzem també la política exterior dels Estats Units.”

Ens necessitem uns a altres per a guanyar.

Les nostres rebel·lions contra el canvi climàtic i la guerra haurien de continuar la feina i ampliar la visió que la revolució negra començà.

“La revolució negra és molt més que una lluita pels drets dels negres. És forçar Amèrica a afrontar tots les seves deficiències –racisme, pobresa, militarisme i materialisme. És exposar els mals que arrelen profundament en l’estructura sencera de la nostra societat. Revela deficiències sistèmiques més que no pas superficials, i apunta que la reconstrucció radical de la societat mateixa és la qüestió real a afrontar.” Martin Luther King Jr. A Testament of Hope, 1969.

“Deficiències interrelacionades.” “Profundament arrelades en l’estructura sencera.” “Sistèmiques més que no pas superficials.” Hem de veure el que King veié. Digueu-me la darrera vegada que només les eleccions van acomplir la “reconstrucció radical de la societat.” En canvi, el projecte revolucionari posseeix el potencial més gran per tal de superar la crisi climàtica.

D’acord, setciències: però tu i quin exèrcit?

M’heu atrapat. En aquet article i els que el segueixen, faig una ullada als sistemes entrellaçats de la guerra i la crisi climàtica. Si no coneixem l’enemic no podem guanyar mai. Però i conèixer-nos a nosaltres mateixos? Les estratègies, idees i anàlisis més brillants són ermes sense un exèrcit d’organitzadors i activistes que converteixin les idees en forces materials reals que no poden ser ignorats.

Encara que les energies renovades i la creativitat dels nous moviments polítics són la nostra major esperança, encara afrontem els mateixos vells problemes d’organització: “Tu i quin exèrcit?”. Extinction Rebellion, Youth Climate Strike i About Face apleguen les tropes que ens calen –així com ho fan moltes altres tendències i organitzacions. Occupy Sandy va demostrar-nos com una adaptació al desastre climàtic centrada en les persones podria funcionar. Accions contra més guerres del petroli a Veneçuela i Iran tenen el potencial de cosir les dues qüestions. 

Font: Flickr – Michael Fleshman

Però encara ens cal construir un exèrcit d’organitzadors. El treball cara a cara és el mètode de treball més intensiu, certament, però també el més efectiu. És el que fa més ràpid organitzar el camí més ràpid per a la construcció de bases i de moviment. Lent és el nou ràpid.

També ens cal reconèixer que organitzar-nos és una pràctica, no una ciència. Som principiants perennes. tweet

Mentre que el Green Party és qui va idear el Green New Deal, és Sanders –operant al caire esquerre del disfuncional sistema bipartidista- qui té allò més semblant a les xifres en brut de voluntaris que el canvi demana. Això només significa que necessitem una constant implicació i una coordinació entre diverses tendències que busquin desafiar el sistema. Podem tornar-nos més que la suma de les nostres parts si tenim l’habilitat política per a permetre alhora unitat i esforç en les nostres relacions polítiques.

També ens cal reconèixer que organitzar-nos és una pràctica, no una ciència. Som principiants perennes. De nou, aquí hi ha un punt per començar: feu una ullada al meu blog a befreedom.com. Hi trobareu una sèrie d’articles sobre l’organització. L’organització cara a cara roman com la regla d’or per a aixecar consciències, construir organitzacions i passar a l’acció. No hi ha manera de desafiar la màquina de guerra i afrontar la crisi climàtica sense això.

Imatge de portada: Flickr
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Richard Moser escriu a Be Freedom i altres mitjans crítics de l'esquerra nord-americana

Comentaris

Les crisis entrellaçades: guerra i caos climàtic

Registra't per comentar
  Notificacions  
Notificació per rebre
llegir comentaris Ocultar comentaris
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El primer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.