La Xina: un soci en qui es pot confiar

Europa no hauria de deixar-se emportar per la histèria dels Estats Units: la Xina podria ser aviat l‘actor més important de la política mundial

La Xina: un soci en qui es pot confiar

La Xina: un soci en qui es pot confiar

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Europa no hauria de deixar-se emportar per la histèria dels Estats Units: la Xina podria ser aviat l‘actor més important de la política mundial

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Des del seu retorn l‘any 1997, Hong Kong és de nou part integral de la sobirania xinesa. Es tracta d‘una regió administrativa especial (SAR), amb un estatus especial i una autonomia limitada, però en cap cas d‘un territori independent. A la declaració conjunta entre la Xina i el Regne Unit sobre Hong Kong es descriu amb la fórmula «un país, dos sistemes» un període de transició de 50 anys. Poc temps després de la transferència de la seva sobirania a la Xina el país va ser admès a la Organització Mundial del Comerç (OMC) i res obstaculitzava ja el seu ascens a potencia econòmica mundial. Avui tots els indicis apunten a una confrontació tempestuosa. Les relacions amb els Estats Units d’Amèrica han empitjorat ràpidament en els darrers tres anys. La guerra comercial i econòmica contra la Xina que ha perseguit l’administració Trump continua amb aranzels a mercaderies el valor de les quals s’eleva a xifres de milers de milions. Totes les declaracions temporals que afirmen que el conflicte s’ha resolt no són més que pura façana. Des de l’esclat de la crisi causada per la COVID-19, l’administració de Trump ataca a la Xina com a la principal culpable de la pandèmia i aprova sancions econòmiques una rere l’altra, i ho ha fet amb el major suport polític als EUA, atès que el Congrés ha donat el seu vist i plau a les lleis corresponents.

Fins fa unes setmanes les autoritats xineses encara es mostraven més aviat reservades i tractaven d’evitar la creixent hostilitat, però el recent comportament dels EUA i malauradament també dels seus aliats europeus —com el tancament del consolat xinès a Houston, l’aixecament dels privilegis comercials per a l’antiga colònia britànica, la cancel·lació del tractat d’extradició amb Hong Kong, les sancions contra executius de l’empresa estatal Huawei, les sancions pel tractament de la minoria uigur al Xinjiang— no deixa a Beijing una altra opció que reaccionar amb duresa. El tancament del consolat dels EUA a Chengdu n’és un clar exemple. Trump ja té l’enfrontament que creu que l’ajudarà a la campanya electoral i tant li fa les conseqüències que pugui ocasionar. Els europeus no deurien deixar-se emportar per aquest rebombori, especialment tenint en compte que l’administració Trump actualment gairebé ni els tracta com un igual. Es tracta de la qüestió de si beneficia a la UE deixar-se esmicolar en un conflicte entre dues potències mundials com són els EUA i la Xina i que molts consideren com una nova guerra freda.

El secretari d’estat dels EUA, Mike Pompeo, ha cridat a l’ONU, l’OTAN, el G7 i el G20 a «la lluita contra la tirania» que suposadament governa a la Xina. Una nova aliança de nacions lliures deuria assistir els EUA i induir un canvi de règim a Beijing. Una retòrica que escoltem darrerament quan el govern dels EUA crida a derrocar els governs a Teheran o Caracas. De la Xina no hem vist ni veiem aquesta mena de diatribes sense solta ni volta. El Ministeri d’Afers Exteriors xinès va destacar fa uns dies un cop més que no vol exportar el seu sistema, però que per descomptat no permetrà que es porti a terme un canvi de règim des de l’exterior: la Xina no lliura cap guerra ideològica amb Occident.

A Europa, no tenim cap raó per sumar-nos a la histèria antixinesa que s’escampa des de Washington i sí, en canvi, tenim tots els motius del món per sintonitzar-nos a temps amb la Xina

Malauradament, els europeus, submisos a una política exterior alemanya submisa, segueixen també en aquesta qüestió les passes dels EUA. Tota la indignació moral que es mostra no sembla veure’s afectada per la realitat. Almenys el govern de Merkel va ser suficientment prudent com per mantenir-se al marge de la guerra comercial instigada pels EUA contra la Xina. No obstant, pel que fa a Hong Kong, tan bon punt Trump i companyia s’ingereixen en la política interior xinesa, el sentit de proporció dels polítics es demostra com a poc preparat. Disparar contra la Xina com a nou enemic principal és un error imperdonable i gairebé impossible d’esmenar. La recent escalada en el joc de titfortat («ull per ull») era previsible. No participar-hi seria el mandat de qualsevol govern i de qualsevol ministre d’Afers Exteriors que encara no hagi perdut l’oremus.

La política mediambiental només pot fer-se junts

Ningú necessita una guerra duanera amb la Xina. Ningú pot permetre’s ignorar un país que és una potència tecnològica, econòmica i financera de primer ordre, o tractar-la malament de manera intencionada. No incumbeix als europeus que alguns cavallers de l’upper class dels EUA no acceptin el vertiginós ascens de la Xina a una de les principals potències econòmiques i comercials del món. La Xina no és el seu adversari, i menys encara el seu enemic, sinó un soci global cada cop més important. Sense la cooperació de la Xina no hi haurà cap política contra el canvi climàtic amb possibilitats d’èxit. Sense el suport de la Xina no podrem dominar l’actual pandèmia ni les previsibles onades de contagis que vindran. En aquesta qüestió hom no pot refiar-se’n dels EUA.

Foto: Wikimedia Commons – Stefan Fussan

La cosa esdevé veritablement absurda quan s’examina el desencadenant. Per ser exactes, des del punt de vista estricte del dret internacional, les normatives i lleis que la Xina aprova en relació a Hong Kong competeixen només al govern xinés, al govern de la regió autònoma especial i, eventualment, al govern britànic com a part de l’acord sobre Hong Kong, però a la resta no.

Fa 23 anys Hong Kong era per a la Xina més important del que és avui. Actualment contribueix només amb un 3% al PIB, tot i que la metròpoli segueix sent una de les places financeres més importants del món. Els xinesos continentals la fan servir per transferir la seva riquesa a l’estranger o dipositar-la fora de l’abast de les autoritats fiscals xineses. Els emblanquidors de diners es troben a Hong Kong a casa seva. Beijing ho ha tolerat fins avui perquè a través de Hong Kong flueix molt capital estranger cap al país, però Xangai està a punt de reemplaçar Hong Kong com a centre financer. De fet, la direcció de l’estat i del partit podria limitar-se a esperar fins que expirés l’acord amb el Regne Unit el 2047. Ara se sent obertament provocada, i no sense raó. Les protestes als carrers de Hong Kong no discorren precisament de manera pacífica: l’ocupació violenta d’edificis governamentals i del parlament, el bloqueig d’estacions de tren i aeroports, i els nombrosos atacs als xinesos continentals que són perseguits als carrers de Hong Kong com a suposats espies xinesos no són ben rebuts a la Xina continental. Les autoritats xineses van ser suficientment intel·ligents com per no intervenir, sabent perfectament que això posaria a la defensiva els inversos internacionals. Ha endurit les lleis, una pràctica en tot cas comuna a tots els països democràtics.

Hom pot valorar el nou codi penal com una reacció desmesurada, ja que les protestes dels hongkonguesos no suposen cap risc real. No obstant, l’establishment polític del centre financer sembla tan insegur que fins i tot les eleccions que havien de celebrar-se s’han ajornat un any. Sembla evident que les autoritats xineses han extret dels recents esdeveniments la conclusió que no poden confiar en l’executiu i el parlament de Hong Kong pel que fa als interessos de la seguretat nacional. El que es busca amb la llei de seguretat no és posar fi al model «d’un país, dos sistemes», ja que les relacions socioeconòmiques romanen intactes, independentment del que diguin els activistes als carrers i els mitjans de comunicació. A més, l’èxode que es profetitzà no s’ha esdevingut, fins i tot després que Boris Johnson i l’Alt Representant de la Unió per a Afers exteriors i Política de Seguretat anunciessin una relaxació per als viatgers procedents de Hong Kong. Enmig de tota aquesta crítica moralista a la Xina, el context, que és decisiu, queda difós. La Xina continua una transformació profunda i canvia a tota velocitat. El desenvolupament i establiment d’un estat de dret, una forma xinesa de rule of law, es troba entre els objectius destacats del proper pla quinquennal que acaba d’aprovar l’Assemblea Popular Nacional de la Xina. A la Xina les propostes no tarden en traduir-se en accions. Ja hi ha un dret laboral funcional mitjançant el qual es regulen i resolen els conflictes laborals, i que fa 15 anys era un desideràtum. Els juristes xinesos treballen amb el poder per a elaborar un nou codi civil, seguit d’una reforma del codi penal que hauria de seguir-se amb interès. Nosaltres, a Europa, no tenim cap raó per sumar-nos a la histèria antixinesa que s’escampa des de Washington i sí, en canvi, tenim tots els motius del món per sintonitzar-nos a temps amb la Xina, previsiblement un dels actors polítics mundials més importants d’aquest segle.

Article publicat originalment a Der Freitag l’agost de 2020
Traducció d’Àngel Ferrero
Foto de portada: Wikimedia Commons – Casa rosada
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Michael R. Krätke ha estat professor d’economia política a les universitats d’Amsterdam i Lancaster. És membre del consell científic de la Fundació Rosa Luxemburg i Attac Deutschland, així com assessor de la nova edició crítica de les Obres Completes de Marx i Engels (MEGA-2) i membre del consell editorial de la revista Sin Permiso. El seu darrer llibre, Friedrich Engels, el burgués inventó el marxismo, s'ha publicat recentment a l'editorial Bellaterra

Comentaris

La Xina: un soci en qui es pot confiar

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.