La veritat de Iulen Madariaga

Iulen Madariaga fou un teòric i un militant compromès. L'autobiografia, editada en castellà per Pol·len Edicions, és d'obligada lectura ara que ha traspassat.

La veritat de Iulen Madariaga

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Iulen Madariaga fou un teòric i un militant compromès. L'autobiografia, editada en castellà per Pol·len Edicions, és d'obligada lectura ara que ha traspassat.

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Fa un mes aproximadament, els companys de Catarsi em van demanar si estava interessat en fer una ressenya sobre En honor a la verdad. Autobiografia, editat per Pol·len Edicions i traduït per Jela Martínez Urmeneta. Es tracta de la versió en castellà de les memòries que Iulen de Madariaga va publicar en euskera el 2013 amb el títol de Egiari zor. Immediatament vaig dir que sí. Madariaga com a personatge i el context polític i social en què s’enquadra la seua vida, eren més que interessants com per a dedicar-hi una lectura i unes posteriors paraules. Mentre feia la darrera revisió del text, Madariaga ha traspassat. Un fet tan transcendental com recent et fa repensar les teues paraules. Intentar, sobretot, que s’entenguen. Que no siguen preses com un obituari, una hagiografia postmortem o la demonització del personatge. Més encara quan estem parlant d’un dels fundadors d’ETA, la persona que va comprar l’arma amb la que es va cometre la primera acció armada programada amb una víctima mortal i que, amb el pas dels anys, va posar les bases intel·lectuals de l’abandó de la lluita armada.

Amb les següents línies no descobriré Madariaga. Aquesta tasca ja l’han desenvolupada persones amb molt més coneixement del personatge en qüestió. Llegiu, per exemple, l’article que Antoni Batista va escriure el mateix dia de la mort al diari Ara. Intentaré, però, centrar-me en aquells elements més destacables de les seues memòries. Al cap i a la fi, la que havia de ser la funció principal d’aquest text. En el cas dels llibres basats en els records, la veritat sempre és selectiva. Madariaga és qui millor coneix la seua vida i sobretot les seues sensacions. En aquest sentit, és interessant llegir el llibre per a entendre la visió en primera persona d’un dels fundadors d’ETA. La primera part ens situa en els fonaments intel·lectuals de Madariaga a partir de la seua infantesa i joventut. La política o l’exili, des de l’avi al pare, sobrevolen el relat tant en forma de praxi com de teoria. El republicanisme i la militància basquista de la família ens situen en unes coordenades molt marcades a nivell intel·lectual. Tot plegat va donar forma a la persona que, un cop arribada a la joventut, es convertiria en militant. És a partir d’aquest moment que les vivències personals es fonen amb la dinàmica política d’ETA en cada període. Però com no pot ser d’altra manera, tenint en compte que es tracta d’una autobiografia, la interpretació de cada esdeveniment queda tenyida per la visió particular de l’autor. És feina del lector saber destriar allò que és la versió subjectiva del protagonista d’allò que pot tenir altres interpretacions.

Per a entendre millor el llibre cal tenir present molts altres treballs sobre ETA o l’esquerra abertzale. Així, de forma ràpida, us faig algunes recomanacions. Des de les biografies fetes sobre personatges rellevants com Argala (Txalaparta, 1999), Txabi Etxebarrieta (Txalaparta, 2018) o el propi Madariaga (RBA, 2007), passant per treballs de fonament més històric com ETA. 1958-2008. Medio siglo de historia (Txalaparta, 2007) o Iparreterrak. Historia de una organización política armada (Txalaparta, 2011), seguint per altres memòries com les de l’històric militant Federico Krutwig (Txalaparta, 2014) o l’autobiografia de Jon Idigoras (Txalaparta, 2000) i acabant per reflexions al voltant de l’estratègia per la pau de l’esquerra abertzale els darrers anys com pot ser el treball del periodista Antoni Batista, prologuista del llibre de Madariaga, Otegi. La fuerza de la paz (La Campana, 2015). Hom podria dir que aquests treballs es mouen en l’àmbit de l’esquerra independentista basca i, per tant, parteixen d’una subjectivitat elevada. Hi puc estar d’acord amb matisos. Certament, tots aquests treballs estan fets des de la visió dels independentistes. Ara bé, en línies generals, intenten mantenir un cert equilibri i rigor per a no caure en cap hagiografia en favor ni d’ETA ni de la lluita armada com a pràctica política. Contràriament, si voleu equilibrar lectures, podeu llegir els treballs de Gaizka Fernández Soldevila, director del Centro para la Memoria de las Víctimas del Terrorismo. Ja us avise, però, que esteu davant d’una història feta des de l’òptica dels bons i els dolents i una clara santificació de l’acció de l’Estat. I sobretot: una descontextualització absoluta de la violència com a eina política.

Però tornem al llibre que ens ocupa. No es pot negar que Madariaga és un personatge important tant en ETA com en l’esquerra abertzale. Ara bé, Madariaga no és ETA ni l’esquerra abertzale. Les memòries solen generar un cert biaix personalista en l’autor que pot portar, en algun moment, a crear en el lector la falsa percepció que el protagonista té una centralitat que, en realitat, normalment és més matisada. Amb això no estic negant la importància de Madariaga, simplement la matise com a historiador. Madariaga clarament representa el sector més nacionalista d’ETA i l’esquerra abertzale. El seu pensament d’esquerres, però, no queda qüestionat per aquest motiu. Ans al contrari, es confirma al llarg del treball. Ara bé, la seua visió del que havia de ser ETA i l’esquerra abertzale està totalment impregnada d’un nacionalisme que en determinats moments ratlla l’essencialisme. Krutwig seria l’intel·lectual de referència. I no podia ser d’altra manera. Tothom és fill del seu temps i Madariaga es forma intel·lectualment en uns anys molt concrets. En aquest sentit, els motius pels quals va aparèixer la banda armada basca, segons Madariaga, foren clars: l’alliberament d’Euskal Herria. Aquella idea de diferenciar una ETA bona d’una altra de dolenta fixant la transició política com la línia que les separa, ha estat una idea força per a determinats sectors de la política basca i espanyola. Per altra banda, també és interessant en la interpretació que Madariaga fa de la lluita d’ETA la forma com enllaça aquesta amb la portada a terme en els anys seixanta i setanta en altres països del món en procés d’alliberament. De Vietnam a Algèria (on Madariaga va ser-hi durant un temps) i de Fanon a Ho Chi Minh passant per la revolució cubana. Aquests referents són llocs comuns per a la generació de Madariaga i tots els moviments polítics d’esquerra que van sorgir aquells anys.

Madariaga

Des d’un punt de vista historiogràfic, crec que són interessants els episodis on Madariaga detalla el funcionament en l’intercanvi d’informació entre ell i la direcció d’ETA. Són elements que ajuden a construir com es portaven a terme determinades relacions i contactes polítics en els anys seixanta, setanta o vuitanta. Cal destacar la reunió de 1986 que Madariaga narra amb Juanjo Aranburu, Txomin Iturbe i Josu Urritikoetxea. De fet, aquesta reunió és un d’aquells elements centrals en el relat de  Madariaga que determinen, segons ell, gran part de les decisions que va anar prenent els anys posteriors. Mentre que Iturbe és considerat com un militant amb el que simplement es mantenen unes diferències polítiques, el cas de Urritikoetxea és diferent. Aquest passa a ser retratat com un mena de dogmàtic de la lluita armada i el comunisme. Aquest fet, Madariaga l’arrossega al llarg dels anys fins al punt que, quan tots dos són empresonats a Fresnes en la mateixa cel·la, la tensió acaba amb una agressió per part d’Urritikoetxea. És més que evident que l’episodi pot ser considerat com una mena de reflex dels conflictes interns que l’esquerra abertzale va viure durant els vuitanta i noranta i que van acabar desembocant en la ruptura i l’aparició d’Aralar, de la qual Madariaga va ser un dels impulsors. Veient l’evolució del conflicte basc i de la pròpia esquerra abertzale, podríem afirmar que Madariaga va ser un avançat als seus temps. Certament, la capacitat de visió tàctica i estratègica de Madariaga és inqüestionable.

Els darrers capítols estan dedicats al futur. Amb una mena d’apartat profètic i lúcid al final del llibre, «Yo no lo veré», Madariaga detalla de forma àmplia cap on ell creu que hauria d’avançar el conflicte entre l’Estat i Euskal Herria. En aquest sentit, la que podríem anomenar «la via catalana» juga un paper central. Segurament Madariaga és excessivament optimista amb el procés polític iniciat a Catalunya. Ara bé, és més que evident que la seua visió encaixa perfectament amb l’emmirallament que alguns sectors de l’esquerra abertzale han tingut els darrers anys pel que ha fet la societat catalana. Començant pel propi Arnaldo Otegi, considerat en alguna entrevista aquests dies per Antoni Batista com el continuador del pensament de Madariaga en favor de la pau i les vies polítiques com a única arma possible per a avançar.

En definitiva, si aquests dies voleu conèixer la figura de Iulen Madariaga llegiu la seua autobiografia. Quedareu més que satisfets i coneixereu a una de les figures centrals de la política basca de les darreres dècades. I si voleu un obituari, preneu les paraules d’Arnaldo Otegi a les xarxes socials, que li han suposat la censura en ple segle XXI: «ha fallecido Julen Madariaga, fundador de ETA y militante de HB y de Aralar. Abertzale y comprometido con la libertad de nuestro pueblo. Mis condolencias a familiares y amigos. Irabazi arte!». Resta tot dit.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Historiador especialitzat en nacionalisme i professor. Autor de No tots els mals vénen d'Almansa (El Jonc, 2013)

Comentaris

La veritat de Iulen Madariaga

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.