Sabem que en els últims temps ha guanyat atracció i popularitat la idea que la fragmentació i dissolució de l’esquerra, així com la pèrdua progressiva de consciència i solidaritat de classe, pot atribuir-se en major o menor grau a l’apogeu de moviments de resistència com el feminisme, l’antiracisme i la lluita LGTB. Aquesta és una veritat a mitges que es presentaria a partir de premisses errònies. És a dir, considero que el diagnòstic és encertat en molts dels símptomes, però que no identifica correctament les causes ni proposa una estratègia política que permeti de suturar aquesta divisió profunda en comptes d’agreujar-la encara més. Un dels errors consisteix a parlar de la «unitat de classe» com quelcom preexistent, com si hagués existit anteriorment una classe obrera perfectament homogènia, harmoniosa, coherent i sense contradiccions ni divisions internes; com si es tractés d’un punt de partida i no d’un projecte que està per construir.

L’economista marxista Heidi Hartmann assenyala, a Un matrimonio mal avenido, com els capitalistes de finals de segle XIX havien estat interessats en integrar les dones al mercat laboral i com això va entrar en conflicte amb els desitjos de molts homes obrers, que van decidir començar a advocar per un salari familiar que expulsés les dones de l’esfera productiva, ja que per a aquests treballadors convertir les dones en assalariades suposava perdre el rol de cap de família i bona part del control sobre les seves respectives dones, a més els salaris mitjans disminuïts. Els capitalistes, diu Hartmann, es van adonar que les dones que únicament realitzaven un treball reproductiu i de cura a la llar «produïen» a treballadors més sans que les que assumien una doble càrrega, de manera que acabarien introduint un salari familiar, ajustant-se així a aquestes relacions patriarcals pre-capitalistes, a aquestes estructures socials (tant materials com simbòliques) prèvies al mode de producció capitalista. El capital les transformaria, però s’adaptaria també al seu funcionament. Els grans capitalistes no van sortir perdent perquè van obtenir treballadors més sans i productius, però el que veiem amb claredat és que els homes obrers es van aliar amb el capital per trair a les seves companyes i conservar una estreta parcel·la de poder.

Exemples històrics d’aquest tipus ens mostren que molt sovint s’ha subornat els penúltims de la piràmide oferint-los un cert control i/o poder sobre els que es trobaven per sota (en aquest cas, les respectives dones d’aquells obrers). Negar o minimitzar l’existència d’aquestes contradiccions, d’aquests greuges i d’aquestes jerarquies a la recerca de mantenir la unitat només ens divideix més. Per molt que les consignes feministes es puguin instrumentalitzar per generar majors divisions de classe, aquest truc no funcionaria si no existís ja una bretxa prèvia entre homes i dones treballadores, una experiència viscuda de cosificació, infantilització, assetjament i violència, una ferida, una desconfiança justificada. I no se li pot exigir a les dones que facin un vot de confiança, sense més; aquesta confiança ha de ser reparada.

Al seu assaig El nostre Marx, Néstor Kohan analitza com, per a l’alemany, els proletaris no conformen a priori una classe sinó que es constitueixen com a tal a través de la seva progressiva organització i acció política: la conformació d’aquesta identitat com a «classe» es dona quan, en la pluralitat d’experiències i subjectivitats que s’integrarien dins d’aquesta proto-classe obrera, es fa (en totes elles) present una contradicció de classe antagònica respecte dels capitalistes. Per prendre consciència col·lectiva d’aquesta contradicció antagònica entre proletaris i capitalistes no cal una anàlisi reduccionista que ignori o minimitzi algunes formes específiques de violència i explotació per prioritzar-ne d’altres, que entengui aquesta pluralitat de vivències i experiències d’opressió, com un obstacle explicatiu o una amenaça. Per contra, aquesta actitud genera desconfiança i agreuja la divisió que pretenia evitar.

Ens trobem que ha sorgit a l’esquerra una nova forma d’identitarisme que es presenta (i es llegeix a si mateix) com un anti-identitarisme, o com una reacció a les «polítiques d’identitat». Emprat el terme «polítiques d’identitat» de forma equívoca i confonent-se amb la filosofia postestructuralista, que en realitat qüestiona i desestabilitza la identitat i és profundament antiessencialista; potser la confusió es dona perquè alguns autors sí veurien amb bons ulls la proliferació d’etiquetes identitàries excessivament genèriques o excessivament personalitzades, encara que només com a forma d’autodestrucció, o com una forma de visibilitzar la convencionalitat i la naturalesa no essencial de tota categorització.

Ens trobem que ha sorgit a l’esquerra una nova forma d’identitarisme que es presenta (i es llegeix a si mateix) com un anti-identitarisme, o com una reacció a les «polítiques d’identitat»

Poden fer-se (i jo mateixa he intentat fer-ne) crítiques matisades i amb fonament a la proliferació excessiva d’etiquetes identitàries i a les seves implicacions i repercussions, o aquesta fetitxització de la «dissidència». Les autèntiques dissidències mai són reivindicades pel capital, només l’aparença de dissidència. És necessari parlar de la forma en què el capitalisme coopta i neutralitza els moviments de resistència, apropiant-se de les consignes més liberals i desclassades, situant aquestes lluites en el terreny de la batalla cultural, de la batalla per la representació i pel reconeixement, que són necessàries, però per elles mateixes es queden curtes si no parlem també de modes i relacions de producció.

El problema ve quan aquesta crítica als «identitarismes» és reduïda a un «per què ens estem centrant tan últimament a estudiar les formes específiques de violència i discriminació que pateixen les persones racialitzades, LGTB, les dones; en comptes de parlar d’allò que subjau, allò que travessa a tota la classe treballadora?», donant per descomptat que és en l’obrer blanc, en el pare de família que treballa a una fàbrica, on conflueixen les autèntiques o principals experiències d’opressió del proletariat. Sembla pressuposar-se que aquest obrer representa les condicions d’existència de tota la classe treballadora. Aquest obrer es pren, no com una forma de subjectivitat més dins la classe treballadora, sinó com la classe treballadora en si. La subjectivitat blanca masculina esdevé un model de neutralitat, d’universalitat; es fa una abstracció de les condicions de tota la classe prenent com a referència les experiències d’aquest obrer blanc heteronormatiu, i per això l’estudi de la violència patriarcal, heterosexista i racista sembla accessori o secundari, fins i tot encara que aquestes es reconeguin com un producte de la societat de classes.

El filòsof Domenico Losurdo ens recorda, a La lucha de clases, com el mateix Marx empra al Manifest Comunista la forma plural «lluites de classes» per incidir en les diferents i múltiples formes en què la lluita de classes pot concretar-se; ja que no es tracta d’una mera duplicació o repetició, d’una lluita sempre idèntica, sinó de diferents facetes i determinacions de la mateixa lluita.

Està clar que si intentem parlar amb rigor de les formes de violència i discriminació que pateix la dona, o el col·lectiu LGTB, no podem quedar-nos en un estadi ingenu i exclamar que ens discriminen perquè ens tenen mania, sinó que hem d’aprofundir en el desenvolupament de la divisió sexual del treball i en la forma en què el capitalisme s’ha nodrit de, i ha perpetuat, les relacions patriarcals i el model de família nuclear, la qüestió és que quan es fan universalitzacions abstractes, i quan es parla de la classe treballadora en un sentit economicista, s’acaba perdent de vista allò concret, i per tant una part important de la realitat; es perd de vista la forma subtil, complexa i no sempre mecànica ni previsible en què es relacionen les determinacions històriques de classe, raça i gènere.

Una anàlisi que sigui estrictament econòmica pot donar compte del perquè de la divisió sexual, social i internacional de treball, però el procés d’acumulació de capital per si mateix difícilment explicarà per què són uns individus determinats amb unes característiques determinades, i no d’altres, els qui ocupen cada posició: són les relacions històriques i socials les que determinen qui ocupa un determinat lloc en aquesta jerarquia.

A Capitalismo racial: el carácter no objectivo del desarrollo capitalista, Cedrick J. Robinson incideix en com el desenvolupament i l’expansió mundial del capitalisme no es pot entendre pròpiament sense el racisme i el nacionalisme preexistents a la societat feudal europea (que ja havia racialitzat a jueus, irlandesos o gitanos per justificar invasions, espolis i esclavitud), i que hauria influït de manera decisiva en la configuració de la producció capitalista.

El capitalisme coopta i neutralitza els moviments de resistència, apropiant-se de les consignes més liberals i desclassades, situant aquestes lluites en el terreny de la batalla cultural, de la batalla per la representació i pel reconeixement

La raça com a determinació històrica ha anat de la mà de la societat de classes, i l’opressió racial tal com s’articula en l’actualitat no es pot entendre sense el rastre de l’imperialisme i el colonialisme capitalistes, sense al·ludir a la divisió internacional del treball, però una anàlisi que es redueixi a alguna cosa així com «no pateixen per ser racialitzats, sinó per ser pobres, així que haurien d’organitzar-se únicament en tant que classe treballadora, deixant de banda identitarismes racials», estarà subestimant del tot la força de les formes i les relacions històriques i socials, i estarà ignorant que aquest «identitarisme» és un identitarisme de resistència, una forma d’organitzar-se políticament al voltant de formes de discriminació comuns, no una elecció, ni una autoafirmació, ja que la condició de «racialitzat» se segueix de ser exclòs de la identitat hegemònica blanca.

No voler entrar a un joc trampós en la línia de «a veure qui està més oprimit», de sumes i restes abstractes de privilegis desplegats en una llista, no implica ignorar que hi ha contradiccions que travessen la pròpia classe treballadora, jerarquies, i que aquesta és heterogènia i diversa.

El feminisme i l’antiracisme no han dividit la classe obrera, sinó que responen a una divisió prèvia; la misogínia i el supremacisme blanc, també productes de la ideologia dominant, les relacions patriarcals i l’imperialisme, la divisió sexual i internacional del treball de la que s’ha nodrit el capitalisme: tots aquests factors divideixen la classe obrera, generen bretxes i ferides difícils de suturar, aparents interessos immediats oposats, una visió parcial (o parcialitzada) de la realitat.

Les dones de classe treballadora no podrem emancipar-nos dins de l’actual marc capitalista, només aspirarem a mesures simbòliques i reformistes, però senyalar això no vol dir afirmar que la socialització dels mitjans de producció, per si mateixa, sense una profunda transformació de les consciències, condueixi de manera determinista i mecànica a l’erradicació de les formes històriques, de les relacions de gènere, que no quedin forts romanents d’aquestes. Crec que el mateix podria aplicar-se a la situació de les persones racialitzades, migrants, subalternes. Marx i Engels feien molt èmfasi en el que és estrictament econòmic precisament perquè estaven contrarestant una filosofia de la història que semblava parlar únicament en clau d’un progrés de la consciència i les idees, però per a ells la relació entre la base i la superestructura tampoc no seria totalment unidireccional, mecànica, simple o previsible. Sembla existir una facció del moviment obrer que enveja la forma en què la ultradreta ha sabut captar un sector de la classe treballadora, principalment blanca i masculina, que pot haver-se sentit descurada o fins i tot repudiada per l’esquerra. I considero que algunes de les queixes d’aquest sector poden ser legítimes, com el fet que estiguin farts que se’ls posi sovint a la mateixa altura que aquells que gaudeixen d’autèntics privilegis i poder quan també han d’esllomar-se per arribar a final de mes. Però també és important recordar que una part considerable d’aquests obrers, precisament perquè reprodueixen la ideologia dominant, i per tant supremacista, heterosexista i patriarcal, se senten més còmodes buscant un cap de turc entre els col·lectius més marginats i precaritzats, culpant els immigrants de la seva situació d’atur o de precarietat laboral, deshumanitzant-los, creient que pel fet de ser blancs i nadius mereixen una major part del pastís, millor sou i més ajudes estatals, que enfrontant-se als grans capitalistes.

No hauríem d’alienar ni demonitzar per complet aquests sectors més reaccionaris i conservadors de la classe obrera, negant-nos a reconèixer-los com a interlocutors, però tampoc hauríem d’acomodar el nostre discurs i estratègia política al que aquests vulguin sentir, perquè no aspirem al mateix model de societat que qui menysprea els immigrants i vol mantenir intactes les relacions de gènere i el model tradicional de família nuclear heteronormativa. Perquè en la majoria dels casos qui assegura que s’ha fet de dretes perquè l’esquerra suposadament només s’ocupa dels «plurisexuals panromàntics» i altres «desvaris postmoderns», qui pren a actors o models famosos i privilegiats com si representessin les condicions de vida de la comunitat LGTB, en realitat està buscant una excusa convenient i també et miraria malament simplement per tenir ploma. Podem dialogar, podem fer pedagogia, podem fer autocrítica respecte de com articulem certs missatges, podem mirar de fer-los comprendre que són els penúltims carregant contra els últims, i que estan colpejant cap a baix en lloc de cap amunt, però no podem jugar al mateix joc que la ultradreta i, amb la finalitat de criticar els excessos identitaris, caure en una altra classe d’identitarisme molt més hegemònic i perillós.

Foto de portada: Pixabay