La Sala II del Tribunal Suprem (TS) ha desestimat el recurs de cassació del president Torra i ha confirmat la condemna del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) a un any i sis mesos d’inhabilitació especial per a l’exercici de càrrecs públics electius i funcions de govern i una multa de 30.000 euros per un delicte de desobediència comès per autoritat o funcionari públic.

En les setmanes prèvies de les eleccions del 28A del 2019 al Congrés i el Senat espanyols, Ciutadans va denunciar a la Junta Electoral Central (JEC) les pancartes i llaços grocs als edificis públics de la Generalitat perquè considerava que vulneraven la «neutralitat». La JEC va resoldre favorablement a la petició i va ordenar la retirada d’aquests símbols de qualsevol edifici públic de la Generalitat en el termini de 48 hores. El president va presentar un recurs a la decisió al·legant motius d’ordre tècnic i polític.

La setmana següent se li va donar un termini de 24 hores per a retirar la pancarta sota amenaça de responsabilitats penals i altre cop va presentar-hi al·legacions. Finalment, a instàncies del Síndic, es va retirar la pancarta i se’n va posar una amb el mateix missatge, però el llaç blanc, que tampoc va convèncer la JEC. L’òrgan electoral va ordenar als Mossos la retirada de la pancarta —no va caldre, perquè es va acabar retirant abans— i portar Quim Torra a la Fiscalia per delicte de desobediència.

Aquest fet ha generat un gran debat polític al seu voltant, però també jurídic. Certament, encara que es pugui partir d’una pretesa separació de poders, és difícil separar una dimensió de l’altra, especialment en el context de l’Estat espanyol i amb la seva llarga tradició jurídica. L’objectiu d’aquest article és desgranar les principals implicacions jurídiques del cas i fer-lo comprensible pel públic en general, així com aportar-hi una visió política necessària en aquestes ocasions.

Desobediència i delicte de desobediència

S’ha condemnat al president Torra per delicte de desobediència (art. 410.1 CP), que exigeix que les autoritats o funcionaris «es neguessin obertament a complir degudament les resolucions judicials, decisions o ordres de l’autoritat superior, dictades en l’àmbit de la seva competència i revestides de les formalitats legals». Per tant, cal diferenciar entre el que s’entén entre els moviments socials com a «desobediència» —de vegades amb l’afegitó de civil— de l’il·lícit penal pel qual se l’ha sentenciat.

Un cas típic i tòpic de delicte de desobediència greu a l’autoritat seria el d’un ex-alcalde de Valladolid, que va ser condemnat per no donar compliment al llarg de gairebé anys a una sentència ferma que declarava il·legals les obres de rehabilitació d’un edifici malgrat haver estat requerit reiteradament. En canvi, són coneguts alguns casos amb un rerefons més polític, com són les condemnes a Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau per la consulta del 9N del 2014 o la de l’expresident del Parlament basc Juan María Atutxa i altres membres de la mesa per no haver dissolt el grup parlamentari Sozialista Abertzaleak després de la il·legalització de Batasuna —que, per cert, el Tribunal Europeu dels Drets Humans va anul·lar perquè entenia que no hi havia hagut un judici equitatiu—.

La diferència d’aquests casos amb el cas que ocupa aquest article és que en tots els mencionats es condemna per no executar una resolució d’un tribunal. En canvi a Torra se l’inhabilita per desobeir la JEC, que és un òrgan administratiu, no pas judicial. Hi ha dubtes entre juristes sobre la noció d’autoritat superior que cita el Codi Penal, perquè alguns defensen que l’òrgan electoral no és superior jeràrquicament al President de la Generalitat i per tant la condemna no té sentit; i d’altres asseguren que en període electoral —per una qüestió de competència i no de funcions— la JEC està efectivament per sobre de la resta d’autoritats en aquesta matèria.

De fet, val a dir que, tal com cita la defensa de Torra al recurs presentat davant del Suprem, la jurisprudència de l’alt Tribunal fins al moment exigia una relació de jerarquia stricto sensu per apreciar aquest delicte. Cal tenir en compte que, al meu entendre, el bé jurídic protegit pel delicte —l’objecte de tutela jurídica que es vol protegir amb el tipus penal— és assegurar el «bon funcionament» de l’administració pública d’acord amb els principis de jerarquia i competència. Per exemple, si un jutge anul·la un pla d’urbanisme perquè el considera il·legal i l’administració no executa aquesta decisió, no s’està funcionant correctament.

En canvi, penjar una pancarta o un símbol no afecta aquest «bon funcionament» de l’administració pública, ni des del punt de vista jeràrquic ni competencial. En tot cas, si la demanda que expressa no és suficientment transversal i compartida per la societat, pot generar el rebuig de part d’aquesta, però entorpiria el seu objectiu —representar i servir la ciutadania—, no pas el seu correcte funcionament. Si allò que es vol perseguir és la possibilitat d’haver interferit en una campanya electoral des de les institucions, existeixen altres vies per a dirimir-ho, que no són pas el dret penal ni molt menys el delicte de desobediència.

Proporcionalitat i ultima ratio: els drets fonamentals en joc

Deia el catedràtic Santiago Mir Puig que en un Estat social i democràtic de Dret la branca penal havia de servir com a sistema de protecció efectiva dels ciutadans. En conseqüència, i com a principi general de tot el Dret penal, cal basar-se en el principi de proporcionalitat, és a dir, que la pena ha de ser proporcional al delicte i la mesura de la proporcionalitat s’ha d’establir d’acord amb la importància social del fet i tenint en compte com ataca el bé jurídic protegit.

A conseqüència de la judicialització de la política, fa massa temps que el calendari i l’agenda de l’independentisme està massa condicionat per qüestions merament jurídiques.

Aquest judici de proporcionalitat ha de permetre dirimir conflictes entre drets, interessos i valors en disputa, des d’una mirada al cas concret i considerant les circumstàncies que el rodegen. D’altra banda, el Dret penal parteix també del principi de necessitat i, consegüentment, exigeix una utilitat concreta a la pena, com també del principi de subsidiarietat o d’ultima ratio, és a dir, que ha de ser l’últim recurs a utilitzar quan no n’existeixi cap altre possible.

Considerant aquests principis —i tenint en compte que el Dret no és un camp hermètic aïllat de la societat i el seu entorn— la condemna al president Torra no té cap mena de sentit. La proporcionalitat ha de ser considerada sempre, però sobretot quan hi ha drets fonamentals en joc. Per això, la decisió no és en absolut proporcional, perquè anul·la un dret fonamental com és el de la participació política mitjançant el sufragi passiu (art. 21.1 CE) per la col·locació d’una pancarta i de símbols i per retirar-los tard, que al cap i a la fi és el motiu pel qual se’l jutja.

Tampoc compleix el principi de subsidiarietat, perquè la JEC té competència per a multar —com, per cert, va fer aquest mateix any amb Pedro Sánchez per fer campanya des de la Moncloa— o obligar la policia  a executar el compliment de les seves resolucions —s’hagués fet si Torra no hagués despenjat la pancarta—. Fins i tot, en aquest cas, tenia la possibilitat de remetre-ho —directament o a través de la Fiscalia— al TSJC perquè requerís al president el compliment de l’ordre i, si llavors es feia cas omís, sí que s’estaria davant d’un cas de desobediència greu a l’autoritat.

Per tant, es pot concloure que la JEC tenia altres vies per a assegurar el compliment de les seves resolucions i, un cop desoïdes, multar el President per no haver-les executat. Així doncs, la pena és innecessària i incomprensible des de qualsevol interpretació progressista del Dret. És lògic i sobretot proporcionaldeixar Catalunya sense president per haver retirat tard una pancarta? En absolut. En conseqüència, la condemna no compleix cap més funció que trinxar la institució de la presidència de la Generalitat i continuar aprofundint en l’estratègia de lawfare o guerra judicial contra l’independentisme i les institucions catalanes.

A l’Estat espanyol, fa temps que patim una «fugida al Dret penal», que implica que es prioritza aquest per davant d’altres mesures menys lesives de drets perfectament aplicables, com ara les sancions administratives. No esmenar aquesta deriva és trencar amb els principis de l’Estat democràtic i social de Dret que tants cops menciona l’unionisme erròniament anomenat «constitucionalista».

Delicte electoral, pancartes i neutralitat

L’art. 50 de la Llei Orgànica del Règim Electoral General (LOREG) determina que les institucions hauran d’abstenir-se d’influir en el sentit de votació dels electors, cosa que alguns anomenen «deure de neutralitat institucional». Es preveu que les infraccions electorals es castigui amb multes d’entre 300 i 3.000 euros (art. 153.1 LOREG), res a veure amb la inhabilitació del president Torra durant un any i sis mesos i 30.000 euros de multa.

Certament, convé que els partits que estan al govern no aprofitin l’altaveu institucional per a fer campanya a favor de les seves respectives opcions polítiques. En tot cas, la demanda de la llibertat de les preses i presos polítics no és exclusiva d’un o dos partits, ni tan sols de l’independentisme. De fet, les enquestes assenyalen majoritàriament que al voltant del 70% de la població catalana considera injusta la situació dels presos i dels exiliats. Per tant, és una petició transversal i que aglutina majories prou àmplies al seu voltant.

Davant d’una situació injusta, el silenci no és equidistància, a la pràctica és prendre partit i es corre el risc d’acabar esdevenint còmplice. Al meu entendre, les institucions no poden viure a l’esquena de la seva realitat i sempre hi ha hagut banderes, pancartes i símbols penjats als balcons d’edificis públics a favor de causes justes amb un ampli consens social i institucional. No només en el cas català, sinó arreu de l’Estat s’ha vist banderes feministes, LGBTI, independentistes, pancartes a favor de la llibertat d’expressió, reclamant l’acollida de refugiats, contra la guerra i per la pau, entre molts d’altres exemples.

El Tribunal Suprem va establir recentment que no es poden hissar banderes no oficials als edificis públics. La bandera LGBTI o l’estelada no poden onejar a un Ajuntament o al Palau de la Generalitat pel «deure d’objectivitat i neutralitat de les Administracions Públiques», com si la bandera rojigualda no fos un símbol polític i no tingués una forta mancança de legitimitat arreu del territori català i, fins i tot, en certs sectors de la resta de l’Estat. No hi ha cap cas on la totalitat de la població se senti identificada amb un símbol o una bandera, perquè això és pràcticament impossible.

Sovint l’independentisme català ha confiat excessivament en la resposta de les institucions europees davant les seves reclamacions i de la reacció injusta i desproporcionada  de l’Estat espanyol

Per la pancarta al Palau de la Generalitat o per un llaç groc a una seu d’una conselleria, dubto que l’independentisme guanyi cap vot. Tampoc crec que s’estigui més a prop de resoldre el conflicte polític si es pengen moltes pancartes o llaços, però de ben segur que serveix per denunciar una situació profundament injusta i per exigir que les qüestions polítiques es dirimeixin per vies estrictament polítiques, no judicials.

De l’Europa no ho permetrà a una estratègia política

El president Torra ha anunciat que durà el cas davant del Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH), conegut com el Tribunal d’Estrasburg.  És veritat que en l’àmbit europeu s’han aconseguit algunes victòries judicials, com ara la denegació d’extradició d’alguns exiliats, però la resposta política ha estat inexistent. Val a dir que arribar al TEDH és complicat —tan sols es consideren el 3% de les demandes que s’hi presenten— i que es tracta d’un procediment llarg, que pot trigar anys.

D’altra banda, en l’àmbit jurídic, la defensa del dret a la llibertat d’expressió té poc recorregut, perquè les persones jurídiques no tenen aquest dret segons la doctrina del TC i es tracta de símbols en edificis públics. En canvi, tal com molt astutament planteja la defensa de Torra, sí que podria tenir recorregut per vulneració del dret a un judici equitatiu (art. 6 CEDH), perquè es pot considerar el Magistrat-president del TSJC, Jesús Maria Barrientos, com a imparcial, per les declaracions a la premsa en què donava suport a la decisió de la JEC i, anteriorment, havia mostrat la seva «preocupació» per l’independentisme.

En aquest sentit, existeix el precedent de Juan María Atutxa i altres, que ha estat citat abans i que suposa un bri d’esperança per tal que es faci justícia d’aquí a uns anys, quan el mal ja sigui irreparable. De fet, sovint l’independentisme català ha confiat excessivament en la resposta de les institucions europees davant les seves reclamacions i de la reacció injusta i desproporcionada  de l’Estat espanyol. Ens hem fet un flac favor, perquè de resposta política no n’hi ha hagut, ni tampoc n’hi haurà, si no s’aconsegueix que sigui inevitable.

A conseqüència de la judicialització de la política, fa massa temps que el calendari i l’agenda de l’independentisme està massa condicionat per qüestions merament jurídiques. Això provoca que es deixi sovint en mans de tècnics en l’àmbit jurídic, principalment advocats, qüestions que haurien de ser decisions polítiques, com també, al cap i a la fi, s’acaba normalitzant aquesta batalla legal contra un moviment amb aspiracions plenament legítimes. No cal pas anar gaire lluny, en la qüestió de la inhabilitació hi ha hagut veus dintre de l’independentisme que demanaven deixar la data electoral en mans del Tribunal Suprem i no avançar-se als esdeveniments.

Mentre l’independentisme vagi a remolc dels judicis polítics i segueixi sense tenir una unitat d’acció i una estratègia compartida, l’objectiu de la República seguirà sent llunyà. Toca  arromangar-se i treballar per reprendre la iniciativa política per a guanyar i teixir aliances i majories àmplies i sòlides en clau republicana i antirepressiva. Contra la judicialització, i davant dels que volen convertir la política catalana en un judici constant i un conflicte polític en una qüestió de criminalitat, només hi ha una resposta: política, política i més política.

Foto de portada: Flicr – Gure Esku