Sis anys després del primer d’octubre de 2017, les organitzacions polítiques encara som a temps d’extreure’n ensenyaments útils per a l’actualitat. L’objectiu d’aquest article és analitzar la participació i aprenentatges heretats del Procés Sobiranista, un moment que va trasbalsar el panorama polític i, especialment i pel que ateny aquest article, l’Esquerra Independentista (EI). Es tractà d’un moment conflictiu que es va resoldre amb una derrota davant d’un estat que no era tan fràgil com alguns pensaven, i que estén les seves conseqüències fins l’actualitat. Això no vol dir que amb el Procés no haguem aconseguit avançar considerablement en molts aspectes, però el seu objectiu general, la independència, no ha estat assolida.

L’Esquerra Independentista era conscient, des d’un inici, que era molt improbable que aquest cicle polític ens portés a la independència. Per això, treure una victòria d’aquest període no consistia només en aconseguir la independència, sinó en disputar la direcció política del moviment independentista a la mitjana burgesia catalana. Però això tampoc no s’ha aconseguit. Hi ha moltes raons que ho expliquen, però crec que la principal és la incapacitat històrica de l’EI per a trobar una unitat estratègica que fes anar tot el moviment a la una i superar les batalles internes. La divisió estratègica ha estat entre dues línies principals des d’inicis de segle: dit així de forma molt barroera, la línia de Poble Lliure prioritzava les aliances àmplies en clau nacional, mentre que la línia d’Endavant prioritzava la consolidació d’un contrapoder arrelat localment.

Dit això, les revolucionàries ens dediquem a preparar-nos, en els moments més baixos, per trobar-nos en la millor posició possible en els moments ascendents i poder avançar el màxim de posicions possibles cap a la revolució. I per fer aquest motiu, ens cal fer autocrítica de l’últim cicle polític: seria absurd fer els mateixos plantejaments del Procés quan ja considerem que aquest cicle s’ha acabat. Conclòs aquest, s’albira un moment baix i és moment de fer retrospectiva.

Què és el Procés i perquè s’ha acabat

Començarem definint què entenem per «Procés Sobiranista». Proposo la següent definició:

El Procés és un moment concret de la lluita de classes als Països Catalans (que en el moment actual pren forma de lluita nacional contra l’opressió de l’Estat Espanyol) en què l’independentisme ha arribat a un estadi massiu al Principat de Catalunya, fent que la mitjana burgesia principatina no només agafi una posició decididament independentista (tot i que de forma temporal) sinó que n’exerceixi la direcció hegemònica.

Aquesta definició és només una entre les múltiples definicions possibles que hi pot haver sobre el Procés. Sí que considero, però, que ens pot permetre entendre alguns fenòmens polítics que amb altres definicions no entendríem.

Si s’accepta aquesta definició, fàcilment es pot treure una conclusió sobre el tema que ens ocupa: el Procés ha mort perquè un dels seus trets definitoris s’ha esvaït, ja que la mitjana burgesia principatina està abandonant la seva posició decididament independentista. Això no vol dir, ni molt menys, que amb la mort del Procés mori també la lluita nacional i de classe del poble treballador català contra l’Estat Espanyol. Ni tan sols vol dir que aquesta lluita passi a una fase inferior o més minoritària. De fet, la mort del Procés, entenent-lo amb aquesta definició, és una condició necessària (no suficient) perquè aquesta lluita passi a una fase superior.

Quan parlo de fases, espero que no se’m malentengui, no em refereixo a esdeveniments que ocorreran ineludiblement segons el curs de la història. No està preestablert que la lluita nacional i de classe dels Països Catalans passi de forma automàtica a una fase superior amb l’abandonament de la independència per part de la mitjana burgesia. Perquè això passi hem de fer les apostes polítiques adequades. Estem en un terreny problemàtic, no determinable a priori al cent per cent i les apostes polítiques que duguem a terme poden canviar el curs dels esdeveniments. Però per a que això passi, cal tenir una bona lectura de què ha estat el Procés.

Més enllà del Procés: autocrítiques necessàries

Penso que cal reconèixer la tasca titànica de l’EI en l’última dècada, evidentment, amb tots els seus encerts i errors. Tot i això, vaig trobar molt necessària l’advertència que va fer Abel Caldera a l’article «Resistir a l’operació reforma»[1]:

La independència no arribarà demà. Ni tan sols veurem a curt termini els fruits d’una bona política de construcció nacional. Ni possiblement veurem avenços significatius del nostre moviment en l’àmbit institucional. És probable que ni tan sols obtinguem cap victòria parcial. Aquestes constatacions han portat i porten a la desmobilització o desencís d’una part de la gent que s’havia entusiasmat durant la Primavera Valenciana, a la vaga de docents de les Illes, a les lluites contra els desnonaments o bé l’1 d’octubre.

Seria molt pitjor intentar vendre escenaris màgics, tal com s’ha pogut comprovar recentment.

I bé que ho hem comprovat: tan perjudicial per a l’independentisme és el botiflerisme d’ERC, com els cants de sirena de JxCat, el regionalisme de les sectorials valenciana i illenca del PSOE, Compromís i Més, o el putaespanyisme banal i la hiperventilació encapçalada per grauperismes i l’extrema dreta catalanista. Un escenari bastant possible a tenir en compte és que l’Esquerra Independentista no aconseguim encapçalar el buit de lideratge quant a confrontació amb l’estat i que cap altre agent, ni el poble treballador espontàniament, aconsegueixi treure cap espurna, fent que la flama s’apagui. Pot ser que el Procés mori. Això, com he argumentat més amunt, tampoc no seria un gran drama. Tot i així, cal que com a organització política recollim algunes de les qüestions apreses, amb l’objectiu d’actualitzar-les i posar-les al servei d’altres conflictes que de segur emergiran en els propers anys.

Seguint amb Abel Caldera:

La constatació que no guanyarem demà ens ha de portar a prendre el camí més eficaç cap a la victòria. «Resistir és vèncer» no és un eslògan per a reconfortar-nos en moments de derrota. És presentar batalla política sense esperar rèdits a curt termini, sabent que la victòria resideix en la incapacitat de l’enemic per a derrotar-nos. Un aprenentatge aplicat per molts moviments revolucionaris que ens han precedit.

Si l’objectiu de l’operació reforma és el tancament de la bretxa de legitimitat oberta entre l’estat i una part del poble treballador català, resistir mantenint aquesta bretxa oberta significa fer fracassar aquesta operació, i quan això passi s’obrirà una nova crisi d’estat, i aquesta vegada plourà sobre mullat.

Això no és altra cosa que el que ja es plantejava a la ponència «Per una política independentista de combat»[2] (PIC):

Una segona consideració també important és que l’actuació independentista es basa en una política de combat permanent. En qualsevol combat (i més si com el nostre que va per llarg) el que ens ha de preocupar més és el combat mateix; és el procés més que no pas el final. El que hem d’assegurar és el durar, perquè això sí que està al nostre abast; per vèncer cal, a més a més, que l’enemic l’erri; això no depèn totalment de nosaltres. Formular una política de combat més que de victòria, que això s’entengui i s’assumeixi individualment i col·lectiva, és l’única possibilitat d’èxit; cap aquí cal encarrilar els esforços, els símbols, les formes i els fons; aquesta és la clau de volta, més que no pas els models fanals.

Des d’aquesta perspectiva veiem que ens trobem davant d’una guerra de posicions. Segurament, amb el Procés en vam avançar, i amb la seva mort n’hem retrocedit. Ara pot semblar que tornem a un període exactament igual al d’abans de l’esclat del Procés, però no hem retrocedit totes les posicions. Cal valorar quines són les posicions que hem mantingut, fent autocrítica de les que hem perdut i fins a quin punt les que havíem guanyat estaven consolidades. De la mateixa manera, cal oferir plantejaments ofensius, que no només conservin aquestes posicions, sinó que ens facin avançar en determinats fronts que, ara mateix, es troben en disputa.

Tornen temps de marxa pel desert, de feina de formigueta. Durant l’última dècada al Principat ens hem acostumat a obtenir grans resultats sense tanta dedicació d’esforços. Ara no serà així. Però hem d’aguantar la posició en aquesta quarta revolució passiva[3]. Hem d’assumir les crítiques que se’ns fan, però no creient-nos que són una esmena a la totalitat al nostre projecte. Seguim tenint potencial, i això es demostra perquè a nosaltres no ens han intentat comprar com sí que ho han fet amb ERC i Junts. Igual que a la transició, quedem al marge, som l’ens que no es sotmet i que és carn de repressió.

Una d’aquestes crítiques que hem de pensar, feta des del Moviment Socialista però també des de diferents posicions de l’ampli espectre independentista és que, en el fons, no hi ha hagut estratègia. Al cap i a la fi, l’estratègia és l’orientació general d’un partit o moviment quant a les tasques que cal fer per apropar-se a la presa del poder, tenint en compte les circumstàncies del moment concret. I la Unitat Popular (UP) era ben bé això des dels anys 80. Però amb l’esclat del Procés, el context ha exigit altres tasques per a les quals no sempre hem estat a l’alçada.

La Unitat Popular, tal i com s’ha plantejat des del Moviment en Defensa de la Terra (MDT-IPC) i, després, des d’Endavant i Arran, ha estat una estratègia de conformació d’un subjecte propi, però no ha acabat de ser capaç de plantejar una política de confrontació i d’aliances amb les diferents classes socials. Sobre la política d’aliances, evidentment, se n’han fet nombrosos apunts en diferents documents, però no ha estat la tasca principal. I així havia de ser des dels 80 fins al 2010, perquè l’EI no tenia encara la força ni la rellevància suficient, i la tasca principal era construir aquesta força, construir un subjecte propi. Però quan esclata el Procés, l’EI no és capaç de trobar una política clara d’aliances.

Al Procés, l’EI hi arriba més preparada que mai. Tot i això, encara no estava suficient preparada. L’estratègia de la UP arriba al seu màxim exponent amb l’experiència dels Comitès en Defensa del Referèndum (CDR), però no deixa de ser conformació d’un subjecte propi. Encara va faltar una política d’aliances. Cal revisar l’UP, però no per això cal eliminar-la: aquesta tesi encara no ha estat invalidada, per molt que no haguem aconseguit prendre el poder de manera efectiva en el darrer cicle. En essència, segueix sent un plantejament vàlid, en el nostre context, per construir un subjecte propi. La UP és necessària, però no suficient. Durant propers anys haurem de reflexionar sobre el desplegament i quines polítiques d’aliances obre per enfortir un subjecte polític capaç d’entomar l’alliberament nacional i de classe als Països Catalans. Ara, amb el Procés mort, el moviment independentista desarticulat i la força de l’EI minvada, hem de seguir fent la feina de construcció d’un subjecte propi per arribar al proper esclat millor preparades del que vam arribar al 2010, ja que precisament comptem amb tota l’experiència acumulada.

[1] Caldera, A. (2021): «Resistir a l’operació reforma». Número 0 La Tanyada, revista d’actualitat i reflexió política d’Endavant-OSAN.

[2] Ponència alternativa presentada pel sector d’Independentistes Països Catalans (IPC) a l’Assemblea Nacional de 1986 del Moviment de Defensa de la Terra.

[3] Tafalla, J. (2021): «Una mirada a la Catalunya d’avui amb les ulleres de Gramsci». Publicat a Catarsi Magazín.