Ressenyar El Ministeri per al Futur (Ministry for the Future, en anglès), de Kim Stanley Robinson (autor entre d’altres de l’anomenada «trilogia marciana»), és una tasca complicada per mi perquè en realitat el que vull és convèncer-vos que el llegiu. Fer-ne apostolat. Això és perquè, tot i que m’agrada com a història, el motiu pel qual em sembla més interessant és com a proposta de visió de futur. Com a manual, incomplet, però com a manual. Com un pamflet que crida a l’acció.

Si esteu pensant a llegir la novel·la segurament no penseu fer-ho pels seus elements de misteri i intriga i, per tant, us puc dir un parell de coses sobre què explica sense que això us faci gaudir-la ni una mica menys. Aquí els spoilers no computen.

La història, doncs, comença amb una onada de calor que acaba amb la vida de milions de persones a l’Índia. Aquest esdeveniment posa en marxa tota una sèrie de canvis en la política mundial que, si el Ministeri fos una narració de ficció alternativa, serien el punt de divergència amb la nostra línia temporal. Aquest relat, però, no és una ucronia. No només aquesta onada de calor està ambientada aquí mateix, a l’any 2025, sinó que la seva credibilitat difícilment pot ser posada en dubte després del molt real infern estival  del 2022.

Tot i aquesta arrencada, la novel·la és capaç de mantenir un to considerablement optimista i ràpidament es llença a narrar tota una sèrie de canvis implementats amb la fi d’aconseguir un món millor, un món on milions de persones no morin de calor amb el pas de les estacions. Aquesta sèrie de canvis és altament diversa ja sigui a nivell «temàtic», tàctic o en relació a qüestions d’escala, incloent un repertori divers que va des de l’acció governamental a l’acció directa, passant pel terrorisme, la geo-enginyeria o qüestions tant aparentment prosaiques com les reunions i la burocràcia… si mai heu hagut de barallar-vos amb les institucions i els poders fàctics per a obtenir algun avenç social gaudireu d’aquesta faceta de la narració. 

A partir d’aquest sotrac inicial, la novel·la segueix principalment la història de Mary Murphy, la cap del Ministeri per al futur, l’organisme de nacions unides encarregat de vetllar pels drets de les generacions futures; i de Frank May, un treballador d’una ONG i supervivent de l’onada de calor. A més d’aquests dos protagonistes inicials, la narració intercala molts altres punts de vista, molts d’ells anònims, aconseguint cobrir diferents perspectives i aspectes de la mitigació i adaptació al canvi climàtic, incloent diferents mètodes o àrees de treball, però també amb capítols que s’allunyen de la narració per incloure el pamflet, la divulgació científica, la teoria política o les endevinalles del sol entre d’altres.

En qualsevol cas, al Ministeri, Kim Stanley és optimista. A vegades potser una mica tecno-optimista, però tot i un punt de partida terrible i desgraciadament gens fantasiós la cosa acaba bé. Ja us he dit que la gràcia del llibre no era on va sinó com hi va. I és que aquesta narració és, si em permeteu el tòpic, important no pel destí sinó pel viatge. El destí està bé, és un punt d’arribada més que desitjable per totes nosaltres, però no tindria ni una petita part de la gràcia si no hi haguéssim arribat pas a pas des del primer capítol. Des de l’aquí i ara, no des d’una utopia deslligada del temps o de l’espai i, per tant, útil només com a horitzó, sinó com una sèrie de canvis graduals que podem imaginar-nos aplicant al nostre món.

I, si em permeteu un moment de devoció personal cap a l’autor, imagino també aquest llibre com l’últim pas, de moment, d’un viatge de Kim Stanley Robinson.

Als inicis d’aquest viatge, a la trilogia marciana, l’autor terraformava el planeta vermell amb notable optimisme. Un tecno-optimisme que es pot veure també a 2312 (on és terraforma gran part del sistema solar) però sembla topar-se amb el «no hi ha planeta B» a Aurora (una història sobre una nau generacional, una nau que ha de fer un viatge de varis segles mantenint la seva població viva: una metàfora claríssima sobre la necessitat de tancar els cicles a la nostra particular nau generacional, la terra). L’últim pas d’aquest particular viatge és la tornada a l’optimisme del Ministeri del futur en què el que s’ha de terraformar és la terra. I és que l’optimisme que necessitem és aquest, no té sentit imaginar que ens salvarà cap fugida a les estrelles si no som capaços de mantenir habitable el planeta que ja tenia les condicions perfectes per a nosaltres.

Aquest viatge, que ens porta de revelació dolorosa en revelació dolorosa fins a trobar un optimisme pragmàtic i que jo projecto en l’autor, pot ser més o menys real, però sense cap dubte moltspodem emmirallar-nos en aquesta transformació o en alguna de les que experimenta algun dels personatges de la novel·la.

La transformació del planeta afecta els personatges i viceversa en una relació complexa i bidireccional que ens permet imaginar-nos amb la capacitat de tenir veu en la direcció del nostre planeta, no només de patir les conseqüències del seu rumb. Necessitem aquest esforç de la imaginació per a prendre les regnes de la transformació i fer-la tan justa com sigui possible, el necessitem per lluitar —com diu el llibre— per les generacions futures, però sobretot per fer-ho des d’ara mateix per les generacions presents.