Ho vam apostar tot al populisme d’esquerres… i vam perdre

Fa cinc anys celebràvem l'auge del populisme d'esquerra. Ara hem de considerar les poques coses que el moviment aconseguí i que s'han perdut.

Ho vam apostar tot al populisme d’esquerres… i vam perdre

Ho vam apostar tot al populisme d’esquerres… i vam perdre

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Fa cinc anys celebràvem l'auge del populisme d'esquerra. Ara hem de considerar les poques coses que el moviment aconseguí i que s'han perdut.

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Fa cinc anys, el periodista anglès Paul Mason no podia contenir la seva emoció. Estava parat enmig de la plaça Syntagma a Atenes, envoltat per milers de manifestants grecs que cantaven cançons i corejaven consignes de la lluita contra la dictadura dels anys 1970. Davant seu estava Alexis Tsipras, líder d’un govern de sis mesos que es trobava embussat en una prolongada batalla amb les autoritats europees. Tsipras havia participat de la campanya pel «no» en el referèndum que es realitzaria l’endemà, l’última jugada en la pugna amb l’Eurogrup i amb el Fons Monetari Internacional (FMI). El mateix Mason havia cobert aquests esdeveniments per al Channel 4 News del Regne Unit, mentre informava els seus seguidors de Twitter i escrivia emocionants columnes al The Guardian.

Mason no era l’únic que estava entusiasmat. Jacobin va publicar dotzenes d’articles sobre el drama grec. El filòsof Toni Negri, sempre a punt per la revolta, pensava que una «veritable Europa social» estava «en camí». En menys d’una setmana, l’etiqueta «oxi» («no» en grec) va inundar Twitter i va portar a la fundació d’un periòdic alemany amb el mateix nom. Tal com va dir Stathis Kouvelakis el 2016, «el cas grec» va donar a la gent d’esquerra «una idea d’allò que podria ser una alternativa».

És fàcil renegar d’aquells dies feliços. Quatre anys després, l’entusiasme de Mason i de Graeber resulta tan llunyà com ridícul. Més tard, durant aquell mateix estiu, Syriza va signar un conveni d’austeritat encara més dur que el que havia estat rebutjat en el referèndum. L’acord va ser qualificat per Yanis Varoufakis com «el major desastre de gestió macroeconòmica de la història», i el partit va ser desplaçat per la centredreta en les eleccions de 2019.

Cruel i fugaç, l’experiment europeu amb el populisme d’esquerra havia tocat fons. Aquesta sensació va ser reforçada per una altra sèrie de reculades. Podemos va perdre vots a Espanya i va fracassar en el seu intent d’integrar una coalició amb els socialistes el 2019. Finalment va ingressar al govern el 2020, però ho va fer a costa de rentar el seu programa original i convertir-se en guardià d’un revitalitzat partit socialdemòcrata. L’ensulsiada en les enquestes, algunes inquietants pallassades anti-Macron i els escàndols electorals van sacsejar la France Insoumise, que mai va aconseguir posar-se al dia amb els gilets jaunes. Els experiments d’Alemanya amb el populisme d’esquerra en el moviment Aufstehen mai van prosperar. A l’altre costat del canal, Jeremy Corbyn va perdre el lideratge del partit en les eleccions de desembre de 2019. Al seu torn, Bernie Sanders va baixar de la carrera presidencial al març 2020, poc abans del començament de la pandèmia global. Arreu, el populisme d’esquerra sembla haver abandonant l’escenari.

Els dies de glòria

Les arrels d’aquest efímer moment populista d’esquerra poden remuntar-se gairebé una dècada enrere. A pesar que la crisi del 2008 va tenir el seu origen als Estats Units, les seves repercussions van arribar ràpidament a Europa, colpejant els bancs privats que s’havien compromès amb préstecs de risc i que van apel·lar als governs demanant ajuda. Amb la liquiditat lligada a la indústria financera, la majoria dels països del sud d’Europa van optar per dures mesures d’austeritat que van delmar els seus sectors públics.

Aquestes mesures van ser acceptades gairebé universalment per la classe política. Tant els conservadors recalcitrants com els socialdemòcrates van acatar la línia neoliberal.

populisme
Foto: Wikimedia Commons – Mrwho00tm

Com una primera resposta, al llarg de 2010 i 2011, la gent va ocupar les places a moltes ciutats del sud d’Europa. Coneguts com els Indignats a Espanya i els Aganaktismenoi a Grècia, aquests moviments sense líders van ser una espurna en la imaginació popular. Però el seu horitzó estava poc definit. L’esclat a Espanya, per exemple, es va recolzar sobre trobades espontànies d’estudiants i treballadors que llegien testimoniatges de la crisi i es refusaven a elaborar reivindicacions definides. A Grècia, els manifestants van calar foc a un arbre de nadal i van ocupar el Parlament: poderoses manifestacions de descontentament, però cap programa de canvi.

Per a l’esquerra, aquesta tàctica va trobar límits obvis. Cap a l’any 2012, semblava clar que els Indignats no podien sostenir una altra marxa sobre les places i que l’energia s’estava esgotant. «La crisi no és suficient», va dir un activista el 2012, desil·lusionat per la tendència anti-institucional de les manifestacions. Sense un lideratge sòlid, el moviment es convertiria en una presa fàcil per als aventurers demagògics i els cínics.

De la plaça al partit

El populisme d’esquerra europeu va néixer d’un moment de reorientació. Si comprenem la naturalesa transitòria de moviments com Occupy, la idea era retornar finalment a la forma partit i prendre l’Estat. Aquest salt cap a la política partidària va ser registrat per una extensa literatura acadèmica. «Populisme» no sols es va convertir en una paraula de moda per als erudits; va alimentar també tota una indústria de consultores en les quals els polítics van buscar el consell dels acadèmics per a construir dics contra les marees populistes domèstiques.

De l’altre costat de les barricades, el teòric argentí Ernesto Laclau es va convertir en el principal evangelitzador per a algunes de les figures de Syriza, Podemos i France Insoumise. Laclau va morir el 2014, abans que el moment aconseguís el seu punt més àlgid, però les seves credencials populistes eren impecables: havia estat a prop d’Hugo Chávez i havia secundat obertament part del govern kirchnerista al començament dels anys 2000. Des del seu gir post-marxista el 1980, Laclau havia encoratjat a l’esquerra europea a abandonar les seves antiquades apel·lacions a la «classe» i a prendre l’ofensiva sobre un nou eix: el «poble» contra l’«elit».

Les condicions per al sorgiment de l’esquerra populista de Laclau eren propícies. La democràcia partidària europea enfrontava una crisi històrica, exemplificada per la completa incapacitat del partit socialdemòcrata grec (Pasok) per a construir una alternativa als dictats de l’Eurogrup. La «pasokització» ràpidament es va convertir en la metonímia d’una tendència general. Durant els anys que van precedir la crisi, els partits europeus s’havien separat progressivament de les seves bases socials i depenien cada vegada més de les relacions públiques i de les tècniques de màrqueting. Els resultats van ser un increment en la volatilitat, major poder per als tecnòcrates i una classe treballadora completament desorganitzada.

El fet que els ciutadans hagin pres espontàniament els carrers en resposta a les mesures d’austeritat de 2011 parla de com d’ajustat era el seu repertori. Les seves úniques opcions eren el referèndum, la revolta o el comentari furiós a Facebook.

Governar el buit

La deterioració dels partits europeus va ser correctament descrita pel politòleg irlandès Peter Mair com una situació en la qual els partits «governen el buit». Els polítics europeus actuals tenen tan poca idea d’allò que importa a les seves poblacions que simplement acaben especulant sobre allò que podria ser un programa reeixit. Això ha portat a la ruptura entre dos camps tradicionalment cohesionats durant el període de postguerra: la política (politics) i les polítiques (policy).

Podem pensar que les darreres remeten al difícil treball de gestió estatal i ajust tècnic, la negociació a través de la qual els governs ordenen les seves societats i intervenen en les seves economies. La primera, en canvi, remet al procés que els politòlegs denominen «formació de la voluntat popular»: la competència entre partits, la construcció de campanyes, la licitació electoral i l’organització de coalicions.

populisme
Foto: Wikimedia Commons – Podemos

La creixent indústria de les relacions públiques brinda el seu auxili en aquest punt. En lloc d’escoltar les necessitats d’una base o d’obeir als dictats d’una màquina partidària, els polítics se secunden cada vegada més sobre un exèrcit de publicistes i consultors per a fabricar una voluntat popular. És un procés prefigurat pels gurús dels nous mitjans de comunicació com Alastair Campbell en els anys 1980 i 1990.

Després del Tractat de Maastricht de 1992 i la consolidació d’una moneda única, la implementació de polítiques específiques per a Europa es va convertir en el domini exclusiu de poders no electes: òrgans com ara l’Eurogrup, la Comissió Europea, l’Organització Mundial del Comerç, els bancs centrals, tots ells poblats pels papus de l’univers neoliberal. La política en canvi, va ser relegada a l’esfera mediàtica, caracteritzada per la seva dependència de la novetat. Com a consol, l’emergència d’internet es va presentar com una promesa democràtica. Era l’arribada de la tan esperada societat civil emancipada amb la qual somiaven els liberals en els anys 1980, quan pensadors com Foucault i Lyotard cridaven a l’«obertura i a la proliferació de nous discursos».

Els resultats van ser qualsevol cosa menys emancipadors. La destrucció de les institucions col·lectives durant els anys 1980 —marcats per l’aixafament del moviment sindical en mans de Thatcher i per l’esbudellament del Partit Comunista Francès en mans de Mitterrand, però visible també en l’envelliment veloç de la filiació dels partits conservadors— va fer possibles noves formes espectrals de col·lectivitat. Entre elles s’hi compta el creixement d’un audaç etno-nacionalisme, alimentat per l’anarquia d’internet i per una dreta alternativa (alt-right) que hàbilment es va desenvolupar sobre aquest terreny.

L’erosió de la sobirania estatal a Europa va provocar respostes populistes tant a l’esquerra com a la dreta. Els populistes de dreta s’han concentrat principalment a recalibrar la sobirania nacional: Matteo Salvini, Viktor Orbán i Marine Le Pen prometen reinstal·lar un règim de fronteres punitiu. Els populistes d’esquerra, d’altra banda, han prioritzat la defensa de la sobirania popular per sobre la sobirania nacional, buscant restaurar les xarxes de seguretat social i els òrgans democràtics perduts en els anys neoliberals de la dècada de 1990.

Sociologia i destí

A diferència del que succeïa en l’època dels partits de masses, aquest nou populisme d’esquerra es va escampar sobre un reguitzell de grups diferents. D’una banda, estaven els antics obrers als països del sud d’Europa, els més colpejats per la recessió, i en general els més dependents de l’Estat de benestar. Després del buidatge dels partits comunistes, havien deixat de votar o havien estat atrets per noves formacions nacionalistes com ara el UKIP, el Front National, Vlaams Belang i la Lega Nord.

Figures com Jean-Luc Mélenchon i Pablo Iglesias sempre van confessar el seu desig d’arriar a aquests votants novament cap a l’esquerra. Això va poder veure’s en eslògans com el de Mélenchon: fâches mais pas fachos [«enutjats però no feixistes»]. El mateix val pel desig d’Íñigo Errejón i Pablo Iglesias d’«anar més enllà de l’esquerra i la dreta». Els teòrics del populisme també van tendir a prendre la davantera en aquest aspecte. Chantal Mouffe, col·laboradora de Laclau, sempre es va prendre de debò la necessitat de reconèixer el «nucli racional» dels populistes de dreta. En lloc de descartar a aquests votants com a «subjectes tristos» que necessiten teràpia, va proposar una estratègia de recuperació: si l’esquerra fracassava a portar de tornada a aquests votants, no podria guanyar.

Aquest missatge no sempre va ser fàcil de vendre. Els escèptics principals eren un altre grup de votants que tendien cap al populisme d’esquerra: els joves professionals. Amb educació superior, interconnectats i amb bon maneig de les xarxes, la majoria d’ells es van graduar de la universitat per a passar directament al restringit mercat laboral dels anys 2010. Molts d’ells van acabar en el sector de serveis. Això sumat a la nova esfera pública habilitada per internet i alliberada dels grillons dels «vells mitjans», els va fer susceptibles a la radicalització. Quan Tsipras va ser triat el 2015, almenys el 30% dels seus seguidors eren joves grecs.

Però l’horitzó cultural compartit per aquests joves no sempre es va articular bé amb aquell, més tradicional, que caracteritzava a la base de classe treballadora a la qual apuntaven els populistes de dreta. Això es va tornar evident en el Labour Party de Corbyn, on una coalició precària entre obrers del nord i millenials cosmopolites del sud va començar a dissoldre’s enfront de la votació del Brexit. Una divisió similar es va donar a bona part d’Europa continental. Tal com va notar Adam Tooze, «la Unió Europea havia donat veu i voluntat a una substancial cohort d’europeus professionals de classe mitjana» i a «els seus furiosos i decebuts cosins i germans menors». La desconnexió de molts altres votants de la classe treballadora, sumada a la falta d’infraestructura partidària, va implicar que la constitució d’un electorat majoritari fos gairebé impossible.

Foto: Flickr – Parlament Europeu

No és sorpresa, llavors, que els populistes d’esquerra que van aconseguir alguna viabilitat política ho van fer sovint a l’interior dels partits d’esquerra tradicionals. El Labour de Corbyn, per exemple, es va recolzar en una dinàmica populista interna per a apartar als moderats i al blairisme del seu camí, només per a acabar ell mateix deixat de banda després de la seva derrota electoral el 2019. El mateix val per al Partit del Treball de Bèlgica, que va evolucionar cap a alguna cosa així com una representació de masses de la política sindical al país.

Massa d’esquerra, massa populista

Els populistes d’esquerra sempre van deixar clar que mai podrien funcionar com una panacea. No se suposava que Syriza anés a reordenar màgicament l’economia política d’un continent sencer. «Quantes divisions té el papa?» va preguntar Pablo Iglesias just després de la rendició de Tsipras, emfatitzant que no podien carregar sols amb la tasca. No obstant això, hi ha una sensació persistent de desencantament en relació amb el populisme d’esquerra. No va ser capaç de complir les seves promeses, la qual cosa es va tornar palpable en les reculades recents de Die Linke, Podemos i France Insoumise.

El nou populisme no és un assumpte de masses. Més aviat, es tracta de la política d’un eixam. Els eixams deambulen, s’enfureixen i criden només per a acabar produint un brunzit monòton.

En un sentit, el populisme d’esquerra va intentar sintetitzar el que no podia ser sintetitzat: massa «a l’esquerra» com per a treure rèdit del col·lapse del sistema partidari tradicional, i massa «populista» com per a donar solució a les qüestions organitzatives fonamentals. Partits com ara el Movimento 5 Stelle, per exemple, estaven feliços per deixar enrere les referències al clivatge esquerra-dreta i abraçar un enfocament catch all [atrapatot]. Per contra, Podemos es va veure constantment acorralat pel seu origen esquerrà i castigat com a «comunista» pels seus opositors.

Mentrestant, la desorganització social produïda per l’última onada neoliberal ha resultat en formes de protesta cada vegada més elusives i fugisseres a les temptatives dels populistes d’esquerra a Europa. Aquests van des de les armilles grogues a França fins al vot pel Brexit i el sorgiment d’una nova Internacional Nacionalista. Se suma ara la tenaç supervivència (i, en alguns casos, un retorn a gran escala) de la socialdemocràcia a Espanya i a Portugal. Tot indica que la política partidària tradicional és dura de matar.

Això va portar al fet que s’acumulessin contendents de dreta, les respostes de la qual van ser més veloces. Malgrat no tenir cap càrrec en aquest moment, Matteo Salvini de la Llega Nord es presenta com un dels polítics més poderosos d’Europa. El seu talent va consistir a combinar un partit regionalista existent —fundat durant els noranta per a mantenir a ratlla les «sangoneres» del sud— amb un arsenal digital nou. Aquest últim està dirigit als clics, als compartits en xarxes socials i a les frases mediàtiques.

Almenys tres milions de seguidors reben actualitzacions quotidianes de Salvini a Facebook, i a Twitter, «Matteo» és un fenomen. En lloc d’organitzar un partit del no-res, Salvini —com Corbyn— simplement va segrestar una estructura existent i la va utilitzar en la seva batalla. La recompensa va ser considerable. Li va permetre a Salvini enfortir la seva base de votants habituals a través de la mobilització de masses i captar un conjunt nou de «seguidors» algorítmics en el sud del país.

El populisme: sistèmic i anti-sistema

Els populistes d’esquerra no van comptar amb tals ariets a la seva disposició. Sense estructures partidàries robustes per a mantenir-se units a una part considerable del seu públic, sempre existeix el perill que es generi una «bombolla populista» en la qual el partit opera sense base, la qual cosa reflecteix de forma invertida el problema d’una base sense partit que va caracteritzar a Occupy.

Executar els plans populistes de dreta de Salvini sempre serà una tasca més fàcil, atès que no es tracta d’alternatives realment anti-sistèmiques. En essència, no requereixen més que un arranjament cosmètic que estigui d’acord amb els límits de deute europeus i un posicionament ocasional sobre com «defensar els valors d’Occident». Fins i tot enfront de la recessió generada per la COVID, el partit manté un compromís difícil entre la prudència econòmica i l’estímul keynesià. Però quan es tracta dels immigrants, Angela Merkel i Salvini no tenen grans desacords. Es tracta solament de diferents maneres de distribuir la càrrega financera.

Els populistes d’esquerra volen més que el pastís sencer. Han intentat prendre la pastisseria mateixa: una reforma radical de l’Eurozona, deixar enrere els programes d’austeritat i una expansió ambiciosa de la previsió social. Això requeria la sincronització perfecta d’una multitud de moviments populistes d’esquerra en el marc d’una coordinació tipus dominó, alguna cosa que Varoufakis intenta desenvolupar a escala supranacional amb el Moviment Democràcia a Europa 2025. Els populistes de dreta no tenen necessitat de ser tan ambiciosos. En canvi, estan contents amb ventar la batalla cultural i atacar la irracionalitat del Banc Central Europeu.

populisme
Foto: Wikimedia Commons – Giovanni Favia

No cal negar l’amenaça que representen aquests actors. Salvini, Orbán, Le Pen i Thierry Baudet no són en cap cas defensors de les llibertats bàsiques. Però el pànic no és suficient per a analitzar la situació. Cal prendre’s seriosament aquests populistes de dretes, tant com actors electorals com oponents intel·lectuals que naveguen en un terreny polític nou. Ja el 2002 Slavoj Žižek percebia que «el fet més tràgic és que l’única força política seriosa que continua ‘viva’ avui dia és la dreta populista». A més d’una «anèmica administració econòmica», deia, la «principal funció» del liberalisme contemporani era «garantir que res passi de veritat en política», mentre que «avui dia, la dreta populista actua, marca el pas, determina la problemàtica de la lluita política, i el centre liberal es veu reduït a una «força reactiva»». Gairebé dues dècades després, aquest judici continua sent dolorosament just.

De les masses a l’eixam

Des de 2002, els comentadors han tendit a llegir el nostre present polític a través de prismes analítics antics. Però ja no vivim en els anys 1930. La revolució no està a l’agenda, ni tampoc ho està la guerra mundial. Tal vegada el factor més important és l’absència pràctica d’una ciutadania mobilitzada. Tant durant els anys 1930 com en els anys 1970, les masses estaven en moviment, donant batalla, competint en eleccions, ocupant l’espai públic.

És una qüestió seriosa la de definir si aquestes «masses» encara existeixen en l’actualitat. Internet ha polvoritzat l’esfera social tradicional mentre que al mateix temps va fer possibles noves formes d’organització. Però també va disminuir les possibilitats per a la mobilització de masses i va fer de la política una cosa desconcertantment volàtil. Al març de 2019, Paul Mason va publicar un comentari en el seu compte de Twitter en el qual sostenia que el procés del Brexit, que havia estat recentment agitat per un nou rebuig parlamentari, «estava ara en mans de les masses».

Aquesta estranya afirmació diu molt sobre el moviment populista contemporani. Els «populistes» contemporanis com Boris Johnson, Salvini i Orbán poden tenir els seus seguidors, simpatitzants, gent que els aporta els seus likes i comparteix les seves intervencions en les xarxes socials. Però difícilment puguin comptar amb les masses. Les masses poden moure’s, marxar, cantar i lluitar. Res d’això existeix el 2019.

Aquest continua sent l’objectiu principal: fer que la política sigui possible novament, i assegurar-se que el populisme i la tecnocràcia no siguin les úniques alternatives.

El nou populisme no és un assumpte de masses. Més aviat, es tracta de la política d’un eixam. Els eixams deambulen, s’enfureixen i criden només per a acabar produint un brunzit monòton. Els seus moviments no estan liderats per tribunes partidàries, sinó per allò que Paolo Gerbaudo va denominar «hiperlideratges», figures la presència mediàtica de les quals imparteix coherència a una coalició que d’una altra forma no existiria. No hi ha trumpisme sense Trump.

Un nou sac de patates

Tal vegada el precedent més important d’aquesta situació ha de buscar-se en la lectura que Karl Marx va fer de la Revolució de 1848. Al començament d’aquest any, les revoltes s’havien estès per París, motivades per una crisi alimentària que va deprimir els ingressos dels treballadors urbans. No obstant això, en lloc de cedir a l’agitació, Napoleó III va mobilitzar a l’apàtica població dels pagesos parcel·laris i els va ordenar que aixafessin la revolta.

De manera memorable, Marx va descriure als pagesos parcel·laris francesos com un «sac de patates» pels qual «la identitat dels seus interessos no engendra entre ells cap comunitat, cap unió nacional i cap organització política». I atès que aquests pagesos «no poden representar-se», «han de ser representats»: en aquest cas, per un rei.

És precisament aquest tipus d’impuls des de dalt el que alguns populistes d’esquerra van intentar recrear en el nostre temps. Una societat desorganitzada pot necessitar una certa agitació per dalt. Aquesta opció encara està a l’ordre del dia: no tots els experiments populistes d’esquerra s’han esfumat a Europa.

Corbyn i el responsable d’Economia i Hisenda John McDonnell, per exemple, sempre van ser clars en afirmar que el seu objectiu fonamental continua sent «pre-polític»: fer possibles formes d’organització que es van buidar després de trenta anys d’envestida neoliberal. Això inclouria derogar les lleis anti-sindicals britàniques, introduir la sindicació obligatòria i atorgar participació en les empreses als treballadors.

Foto: Flickr – Jeremy Corbyn

Amb la crisi del Brexit, aquests objectius semblen ser avui una cosa secundària. Paul Mason, per exemple, ja no està a la plaça Syntagma: es troba marxant al carrer Downing per la suspensió del Brexit.

És improbable que aquesta tàctica es materialitzi sense sacsejades ocasionals. La història no és lineal. «Moltes formacions corporatives —va escriure alguna vegada l’historiador Loren Goldner— van ser construïdes dècades enrere per treballadors que desitjaven trencar la llei». Però el treball parlamentari continua sent igualment important. La promesa original del corbynisme era modernitzar l’Estat britànic, desfer-se dels seus vestigis aristocràtics i restaurar la sobirania absoluta. Tals mesures farien possible la reconstitució d’una esfera pública per a la classe treballadora.

Tot i que la crisi de la COVID està reorganitzant el paisatge polític global, aquest continua sent l’objectiu principal: fer que la política sigui possible novament, i assegurar-se que el populisme i la tecnocràcia no siguin les úniques alternatives.



Article publicat originalment a Jacobin
Traducció de Catarsi Magazín
Foto de portada: Flickr – Fanis Xouryas

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Doctorand a la Universitat de Cambridge sobre la història del populisme nord-americà. Està preparant un llibre amb Daniel Zamora sobre la història intel·lectual de la renda bàsica.

Comentaris

Ho vam apostar tot al populisme d’esquerres… i vam perdre

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.