Història d’una Dona en Revolució

Poques històries registren que les dones han carregat sobre les espatlles el pes de la humanitat, la reproducció de l’espècie, la cura de les i els més dèbils, la invenció de tecnologies, el lideratge en processos de canvis socials. Gran part de la seva participació en la història ha estat coberta pel vel de la llar. Avui, el món s’enfronta a la irrupció d’un moviment de dones que emergeix del més profund de la classe treballadora per a dir que hi són, que s’ha de reconèixer el seu treball, el seu dret a governar sobre els seus cossos i territoris, i que no permetran que n’hi hagi una menys!

Aquesta història és sobre una dona, que és alhora milions de dones. Una dona que anava esparracada, afamada, invisible i furiosa. Fins que no va esclatar la revolució, i aleshores es tornà veu, es tornà forta, es tornà sàvia i es trobà amb els seus iguals. Aquesta dona participà en la refundació de la república i amb la pàtria, la vida mateixa, va fer de la carta magna una carta d’amor a les seves germanes, i va néixer CIUTADANA, la seva existència va deixar de ser implícita. Per fi era anomenada! I els ciutadans hagueren de notar la seva presència a l’espai públic. D’allà estant, va fer-se presidenta del Consell Nacional Electoral, Ministra de Defensa, Presidenta de l’Assemblea Nacional, Presidenta del Tribunal Suprem de Justícia, Cancellera de la República. Ningú podia creure-s’ho: els poders públics eren en mans d’una dona! Aquesta dona es va fer protagonista de la vida política nacional, de seguida sabé que no n’hi havia prou, que la política estava masculinitzada i que caldria feminitzar-la.

Va conquerir per a si mateixa una bastida institucional que entomaria el repte de crear millors condicions econòmiques i socials per a les dones en la lluita contra el patriarcat. Encarant el risc de la lògica burocràtica de l’Estat burgès, va construir el Ministeri del Poder Popular per a la Dona, l’Institut Nacional de la Dona i el Banc Nacional de la Dona, com a instruments del poder executiu per a dissenyar i executar polítiques amb perspectiva de gènere. Va escriure lleis en defensa seva, de les més importants: la Llei Orgànica sobre el dret de les dones a una vida sense violència, la Llei de les Treballadores, la Llei de protecció a la maternitat, la llei d’igualtat d’oportunitats per a la dona (promulgada el 1993, però sense aplicació fins l’any 1999, quan el President Chávez convoca a la reestructuració de l’Institut Nacional de la Dona), el Pla de la Pàtria i les Lleis del Poder Popular (Llei Orgànica del Poder Popular, Llei Orgànica de les Comunes, Llei Orgànica del Sistema Econòmic).

Va utilitzar tota estratègia organitzativa que trobà, des de dalt i des de baix va organitzar la Unió Nacional de Dones, la xarxa de defensores comunals, els comitès d’equitat i igualtat de gènere dels consells comunals i de les comunes, la Vicepresidència de Dones del PSUV, la xarxa d’avortament segur, col·lectius i moviments de dones, per tal d’aglutinar-les totes en la lluita que havia començat i que no acabaria sinó amb l’equitat.

Quan la revolució encarà el rumb estratègic cap al socialisme i definí la comuna com a via per a atènyer-lo, ella va agafar-se la tasca de parir el socialisme i va encarnar el 58% dels portaveus en els Consells Comunals.

Quan la guerra dels poderosos contra el poble es va fer més forta, ella es posà a primera línia de foc i desembeinà l’organització popular dirigint el 80% dels CLAP (Comitès Locals d’Abastiment i Producció) en tot el país per a fer que arribés una ració d’aliments a cada família que els permetés resistir les batalles antiimperialistes i guanyar una partida a les cadenes de distribució de la burgesia nacional.

Aquesta dona tingué un gran aliat, un home amb ànima femenina, sensible i entregat a la seva pàtria. Que li parlà d’amor sense mentides, que la prenyà d’esperances i que es posà al seu costat no per a cuidar-la, sinó per tal d’estar al cantó correcte de la història. Ella l’anomenà comandant, ell l’anomenà salvadora de l’espècie.

Avui, la dona de la nostra història continua lluitant; en aquesta lluita ha estat colpejada fortament; juntament amb el seu poble, s’ha enfrontat a l’ensulsiada imperialista, a la covardia de la burgesia nacional i a la traïció de capitalistes que es vesteixen de rojos per a dissimular les seves misèries. El capital i el patriarcat intenten novament d’invisibilitzar-la, desmoralitzar-la i doblegar-la. Com sempre, la subestimen: ella continua mobilitzada perquè deu molt a la revolució, i la revolució li deu molt, a ella; encara queda temps per a passar comptes.

https://www.youtube.com/watch?v=G92A1s951lw

Imatge de porada: Flickr – Guillermo Lengemann Garcés