El Gramsci de la dreta brasilera

Olavo de Carvalho és una de les influències més importants de Jair Bolsonaro. Carvalho ambiciona establir una nova hegemonia cultural nacionalista i de dretes al Brasil.

El Gramsci de la dreta brasilera

El Gramsci de la dreta brasilera

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Olavo de Carvalho és una de les influències més importants de Jair Bolsonaro. Carvalho ambiciona establir una nova hegemonia cultural nacionalista i de dretes al Brasil.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Veient les conferències online del filòsof brasiler Olavo de Carvalho se’l podria confondre amb un altre youtuber emprenyat més. La producció dels seus vídeos és pobra: la càmera està massa a prop de la seva cara, la il·luminació és sovint excessiva o insuficient. És ell mateix qui s’enregistra al despatx de casa seva a Petersburg, Virginia (va abandonar el Brasil durant el primer mandat de Lula da Silva), amb uns atapeïts prestatges al seu darrera. Quan no fuma mentre xerra és com si estigués a punt de fer-ho, amb el paquet de tabac i un encenedor davant seu, sobre la taula.

Carvalho parla sense notes sobre un ventall ampli de temes, alguns amb pretensions intel·lectuals i d’altres, al marge de la política, si no directament de la realitat. Ha presentat teories de la percepció de la filosofia moderna i també afirmat que PepsiCo fa servir les cèl·lules de fetus avortats per produir els seus refrescos i que la Inquisició ha estat injustament traduïda.

Cal destacar com aquest autodidacta de 73 anys, fill d’un advocat de províncies que no va completar l’educació secundària, exerceix una enorme influència al Brasil on va néixer. Una de les espases de l’extrema dreta, les seves idees atreuen al president del Brasil, Jair Bolsonaro. L’admiració de Bolsonaro per Olavo (com el coneixen al Brasil fins i tot els seus enemics, seguint els usos lingüístics del país) era tanta quan va ser escollit que, quan el president visità Washington D.C. poc després de ser elegit el 2019, Carvalho va seure al seu costat a un sopar oficial. En aquella ocasió, Bolsonaro, les polítiques i la manera de veure el món del qual troben el seu eco i es veuen reafirmades per Carvalho, afirmà que «la revolució que estem vivint li la devem en bona mesura a ell». El 2020, a mesura que el coronavirus continuava la seva ràpida propagació mundial, Bolsonaro insistí que el virus no representava cap perill real. No era, assegurà, més que «fake news» i «una grip sense importància». Carvalho no tardà en repetir les idees del seu admirador. «Aquesta epidèmia», va dir a finals de març d’enguany, «simplement no existeix».

A diferència de Steve Bannon, amb el qual se l’ha comparat a sovint, Carvalho no ha mostrat cap interès en treballar per al govern del seu país. Ell apunta a quelcom més gran i durador. Com João  Moreira Sales, el cineasta i director de la revista piauí, m’explicà, «Carvalho vol ser el Gramsci brasiler». La seva ambició és establir una doctrina hegemònica nacionalista i dretana per la força de la voluntat, a través de videoconferències, articles, piulades a Twitter i posts a Facebook. Una missió per a la qual no li falta ajuda, i se li ha permès participar en el nomenament de ministres al govern de Bolsonaro, entre ells Ernesto Araújo, a qui Carvalho ha descrit com al «brasiler més qualificat per ser ministre d’Afers Exteriors». Araújo ha escrit que només «Donald Trump pot salvar Occident» i que el canvi climàtic és una «conspiració marxista».

Els motius pels quals Carvalho ha esdevingut tan visible estan possiblement relacionats amb les raons que van elevar Bolsonaro. Els terribles índexs de criminalitat i assassinats al Brasil poden haver jugat un paper a l’hora de soscavar la fe dels brasilers en el sistema existent, mentre que l’escàndol d’emblanquiment de diners conegut com a Operació Lava Jato va deixar al descobert la corrupció a pràcticament tots els nivells de la política i societat brasileres, afavorint Bolsonaro. La complicada natura de l’escàndol i les seves múltiples ramificacions van fer que les teories de la conspiració com la de Carvalho sonessin més realistes.

Foto: Wikimedia Commons – Marcelo Camargo/Agência Brasil

Bona part d’allò que pot trobar-se als vídeos de Carvalho són directament conspiracions de la dreta, tot i que esmorteïdes per la seva retòrica pseudofilosòfica. S’oposa a la vacunació i creu que Barack Obama no va néixer als Estats Units. Darrerament ha dubtat que la terra giri al voltant del sol i s’ha mostrat escèptic davant la possibilitat que la terra sigui realment rodona, i no plana. La majoria de brasilers són catòlics devots, però malgrat això Carvalho suggereix que la cristiandat està en un estat tan precari que «al Brasil… la pedofília és més respectada i protegida» que l’església.

Tot i el fervorós suport de Carvalho a Benjamin Netanyahu (un home fort, com a ell li agrada), durant anys no s’ha estat de fer servir els clàssics llocs comuns antisemites de l’extrema dreta, així com altres de més recents. A banda de la teoria de la conspiració sobre el Grup Bilderberg i la Comissió Trilateral, Carvalho ha actualitzat la brama dels Protocols dels Savis de Sió, afirmant que hi ha un Consórcio que domina el món. El consorci, escriu, és una organització dinàstica «de grans capitalistes i banquers mundials dedicada a l’establiment d’una dictadura mundial socialista». Descriu a George Soros com a «un jueu que ajudà els nazis a fer-se amb la propietat d’altres jueus» i que és culpable de «finançar tots els moviments anti-americans i anti-israelians al món».

Carvalho ataca a tot arreu els suposats nexes entre el gran capital, l’esquerra i els jueus, de manera més subtil. L’Escola de Frankfurt, diu, «no només va ser fundada pel multimilionari capitalista Felix Weyl» (sic), sinó que «va estar dirigida sempre per gent de famílies benestants, com Max Horkheimer, Theodor Adorno, Leo Löwenthal i altres de semblants». Aquesta descripció del naixement de l’Escola de Frankfurt no ha impedit a Carvalho suggerir en una entrevista a un mitjà de comunicació digital de la dreta nord-americana que l’escola va ser fundada per la Internacional Comunista com a mitjà d’afeblir la societat occidental.

Aquesta barreja de multimilionaris, jueus i pensadors d’esquerra no és ben bé un tret secundari de la manera de veure el món de Carvalho, qui considera que el «marxisme cultural» responsable del podriment moral de les societats brasilera i occidental. En aquest aspecte, Carvalho no és original: la dreta porta arremetent contra el «marxisme cultural» durant dècades, denúncies que ara troben ressò a les profunditats del moviment mundial que Carvalho representa al Brasil. Anders Breivik, l’assassí de masses noruec, va incloure els «marxistes culturals» entre els seus enemics al seu manifest de 1.500 pàgines, descobert després dels seus assassinats el 2011.

Carvalho «està obsessionat amb Gramsci (…) Vol crear una hegemonia reaccionària en el camp de la cultura, el que explica el seu èxit col·locant a la seva gent en posicions estratègiques relacionades amb l’ensenyament i les arts.»

Però, per a Carvalho, cap grup és més influent o maligne que l’Escola de Frankfurt. Encara que descriu els textos d’Adorno i Benjamin com «indesxifrables», afirma que, des dels seixanta, l’Escola de Frankfurt ha exercit una influència «sobre l’esquerra nacional major que la del marxisme-leninisme clàssic» gràcies a la seva difusió a les universitats. D’acord a Carvalho, els membres de l’Escola de Frankfurt intentaren provar que «tots els valors, símbols, creences i tradicions culturals mil·lenàries» eren «un frau i una martingala». Sota la seva influència, les escenes romàntiques al cinema van ser «reemplaçades per sexe explícit». La música va deixar de ser melòdica i harmoniosa. Fins i tot el maquillatge de les dones «havia de suggerir que eren mortes o que com a mínim tenien la SIDA».

El politòleg Miguel Lago m’explicà que Carvalho fins i tot ha arribat a suggerir que la correlació entre el tabac i el càncer de pulmó és una invenció dels «marxistes culturals». La campanya per conscienciar d’aquest fet aparentment incontestable és una mostra, segons Carvalho, de l’esquerra posant a prova el seu poder a l’hora d’imposar la seva voluntat: si l’esquerra pot convèncer al món de la relació entre els cigarrets i el càncer, aleshores tot és possible. Per a Carvalho, doncs, fumar en públic és un acte de desafiament polític.

El «marxisme cultural» descriu una hegemonia cultural percebuda, no una força política. L’enemic real, per a Carvalho, és el comunisme. Ell mateix va ser membre del Partit Comunista brasiler del 1966 al 1968, que assegura que va abandonar després de «ser testimoni d’actes considerats sàdics». L’odi de Carvalho cap al comunisme és desmesurat i només superat pel gaudi que li proporciona atacar-lo. Escrivint recentment sobre la seva experiència com a jove comunista i la seva carrera posterior com a guerrer anticomunista, va dir que «algú que ha ajudat a construir una mentida en la seva joventut no pot evitar el plaer derivat de destruir-la a la seva maduresa, maó a maó, amb la meticulositat sàdica del destructor.»

Foto: Wikimedia Commons – Alan Santos/PR

El comunisme al Brasil té una història llarga i tortuosa, però avui no té més influència al país del que la té a qualsevol altre lloc del món. Això no impedeix a Carvalho escriure sobre l’amenaça del comunisme com si la caiguda de la Unió Soviètica i els seus aliats no hagués passat mai. En una entrevista radiofònica al 2000 afirmà que «estem a prop d’una presa del poder pels comunistes en un procés revolucionari». A inicis del 2020, amb Bolsonaro al poder i l’oposició momentàniament atemorida, Carvalho continuà alertant que «la major frustració d’un comunista és no haver ascendit suficientment a la vida com per ser capaç d’assassinar a tota la gent de dretes.»

El projecte de Carvalho és, en el fons, un esforç per aplicar la noció gramsciana d’hegemonia a la societat brasilera amb l’objectiu de purgar-la del seu «marxisme cultural» i tota la seva diabòlica influència. Carvalho «està obsessionat amb Gramsci», observa Salles. «Vol crear una hegemonia reaccionària en el camp de la cultura, el que explica el seu èxit col·locant a la seva gent en posicions estratègiques relacionades amb l’ensenyament i les arts.»

Gramsci i la idea d’hegemonia apareixen repetidament als escrits de Carvalho, però posant-la cap per avall, insistint que s’ha aconseguit no gràcies a la classe dirigent, sinó a l’oposició a aquesta classe. També atribueix a Gramsci i els comunistes —assistits pels «marxistes culturals»— un projecte a llarg termini per prendre el govern, fins i tot quan l’exèrcit estava al poder, entre 1964 i 1985.

Amb Bolsonaro al poder, Carvalho ha estat capaç de posar a la pràctica el seu projecte reaccionari. Com m’explicà Sales, «pot arribar a dir-se que actualment no hi ha cap “intel·lectual” al món que tingui el mateix poder i influència sobre un govern nacional». Abraham Weintraub, el ministre d’Ensenyament brasiler, és un deixeble de Carvalho, com palesa les seves declaracions assegurant que el crack fou introduït al Brasil pels comunistes per afeblir el país. També ho és Roberto Alvim, el secretari especial per a cultura, recentment cessat després de reciclar, sense reconèixer-ho, frases d’un discurs de Joseph Goebbels, fent servir les paraules del propagandista nazi per descriure el futur de la cultura brasilera, amb fragments de Lohengrin, de Wagner, sonant de fons.

Carvalho segueix pressionant Bolsonaro des de la dreta, afanyant-lo a ser encara més extrem.

A desgrat de la seva influència sobre Bolsonaro, Carvalho ha manifestat la seva decepció pel fet que el president brasiler no hagi adoptat mesures més fortes contra els seus adversaris. Al març va piular a Twitter que, encara que va ser escollit «per acabar amb el sistema, Bolsonaro, assessorat pels tímids generals i polítics, ha preferit adaptar-se a ells. Suïcidi.» Carvalho deixà anar que, encara que «havia aconsellat [al president] desarmar als seus enemics ABANS d’intentar resoldre qualsevol ‘problema nacional’… ha fet exactament el contrari.» Aquestes afirmacions es fan eco de la creença de Carvalho que l’exèrcit demostrà la seva debilitat durant la seva dictadura criminal. L’ús de la paraula «enemics» no és, per descomptat, accidental. Encara que el Brasil és una democràcia, per a Carvalho els polítics d’esquerres són enemics que han de ser destruïts.

No sorprèn, doncs, que Carvalho menyspreï la democràcia. Tenint en compte el seu patchwork d’idees polítiques marginals, té sentit que es consideri deixeble del pensador francès René Guénon, que va morir el 1951. Les tesis antidemocràtiques de Guénon i les seves crides a un ordre social immutable i estrictament jeràrquic reflecteixen la societat ideal de Carvalho. Guénon va escriure que «l’argument decisiu contra la democràcia pot resumir-se en unes poques paraules: allò que és superior no pot continuar amb allò que és inferior.» Mantenint aquesta visió medieval de la societat, Carvalho creu que els intel·lectuals com ell tenen un paper especial en aquesta tasca. Ell mateix s’identifica amb una «casta sacerdotal o eclesiàstica», una intelligentsia la feina de la qual es guiar a l’estat en el «procés de modernització i, així, determinar el significat de la vida col·lectiva, els seus valors i criteris morals, definir què és correcte i què no ho és, que és vertader i què no ho és».

Carvalho segueix pressionant Bolsonaro des de la dreta, afanyant-lo a ser encara més extrem. «Què», es preguntava al març, «ha fet ja Bolsonaro ALGUNA COSA contra els seus enemics? RES, MAI. Només els ha fet pessics, irritant-los en comptes de debilitar-los.» Si les seves declaracions, piulades a Twitter, posts de Facebook, escrits i conferències són l’obra d’un filòsof, són les d’un filòsof descrit com algú que considera que l’origen de bona part del món és el mal. Karl Marx, a la seva onzena tesi de Feuerbach, escriví: «Els filòsofs han interpretat fins ara el món de diverses maneres: la qüestió és transformar-lo.»

Foto de portada: Wikimedia Commons – Menezesfernandes
Article publicat originalment a Dissent Magazine
Traducció d’Àngel Ferrero
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Mitchell Abidor és escriptor i traductor. El seu darrer llibre és Down with the Law: Anarchist Individualist Writings from Eartly Twentieth-Century France

Comentaris

El Gramsci de la dreta brasilera

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.