Fridays For Future, aprendre a ser moviment: debats organitzatius en temps d’emergències

Organitzar-nos en temps d’emergències mai és un repte fàcil. Debats oberts, mil i una preguntes sense resposta i la urgència de donar sentit al què fem. El cas de Fridays For Future Barcelona no és una excepció.

Fridays For Future, aprendre a ser moviment: debats organitzatius en temps d’emergències

Organitzar-nos en temps d’emergències mai és un repte fàcil. Debats oberts, mil i una preguntes sense resposta i la urgència de donar sentit al què fem. El cas de Fridays For Future Barcelona no és una excepció.

El 15 de febrer de 2019 és la data que marca l’aventura. En l’antic local de l’AEP de Sants ens vam reunir a la tarda persones que veníem de diferents coordenades –aquelles que venien de fer un treball conjunt previ per muntar el bloc de «Futures generacions» de la Marxa pel Clima, aquelles que estàvem organitzades i organitzant-nos als nostres centres d’estudi i aquelles que feia anys que estaven implicades i la curiositat els va fer plantar-se allà. Entre valoracions d’un moment polític excepcional, l’impuls internacional i les ganes de fer un salt; en aquell raconet de Barcelona va sorgir Fridays For Future Barcelona. Dos anys després i amb una pandèmia que ens ha fet fer un gir de 180º, seguim aquí, organitzades, donant la tabarra.

Fridays For Future és l’eina d’una generació en crisi cansada de veure com mercats, empreses i estats ens roben el futur, el temps i la vida a les joves. És l’eina d’una generació que té ganes de fer-se escoltar, de denunciar que no coneix altra forma de viure que no sigui rodejada de deutes i emergències, de por i inestabilitat, de cridar que està farta de veure des de petita que totes les solucions impliquen rescatar,  finançar i donar poder a qui destrossa les nostres vides, cossos i territoris. Per tant, Fridays For Future neix d’un escenari fatalista d’emergència climàtica i crisi ecològica, d’un escenari que ens omple de ràbia i impotència, que fa brotar la necessitat d’organitzar-nos per canviar de rumb, per construir-nos el futur digne que volem.

Cuidar les arrels, créixer en xarxa

Sabem que no som les primeres ni les últimes en assenyalar aquest món en crisi en què vivim, que el recorregut és llarg i que aixecar la veu no sempre és sinònim de ser escoltades. La llavor de Fridays For Future, a Barcelona i al món, fa anys que es gesta. Som hereves d’un moviment ecologista en peu de guerra des de finals dels seixanta, amb grans derrotes i petites victòries, que segueix actiu i sempre compromès. Un moviment que ha crescut en els marges de vides productives, sempre en l’escletxa del conflicte capital-vida, treballant de costat amb el moviment antimilitarista, antinuclear, feminista, estudiantil… D’elles, aprenem a construir-nos en col·lectiu i enxarxades, a no haver de ser especialistes de tot per poder cridar que ens falta aire, a regar un ecosistema de relacions, amistats i lluites, a cuidar-nos en la revolta. I amb elles, decidim que les nostres vides precaritzades i en transició no estan disposades a fer veure que els impactes materials –locals i globals– de l’emergència no ens afecten, a cridar-ho fort des de totes les esferes de la nostra vida.

Així, tot i ser l’expressió d’un moviment internacional –amb el temps internacionalista–, Fridays For Future Barcelona des del primer moment va créixer arrelat i acompanyat dels moviments ecologistes de la ciutat. Ens vam constituir com un moviment ampli, jove i estudiantil que tractava el clima i l’ecologisme social i que ho feia parlant d’impactes al territori, de salut, d’energia, d’aigua, d’habitatge, de feminismes… I ho transmetia –i transmet– per tot arreu on podia amb totes les eines que tenia a l’abast: xarxes socials, música, disseny, performance, xerrades, comunicats i accions de desobediència. Conscient que la lluita climàtica i ecologista no és cosa d’expertes ni científiques d’elit, que ens toca a totes les que habitem a aquest planeta i que totes podem sumar a la lluita col·lectiva. I en aquest procés, entre assemblees setmanals i reunions de comissions sense fi, vam decidir anar més enllà intereseccionant el clima a les nostres realitats diverses i centrant l’objectiu a lluitar-nos un futur de vides dignes que mereixin l’alegria de ser viscudes en un planeta sa.

El nostre puzle organitzatiu particular

Si fem una mirada enrere al recorregut de Fridays For Future Barcelona, és fàcil observar com s’ha produït una evolució i un canvi de funcionament; i que aquest, no ha estat espontani, sinó que respon a canvis lligats a la forma d’entendre els objectius del moviment i a la formació política acumulada a través de l’experiència.

El febrer del 2019, Fridays For Future Barcelona es va organitzar al voltant de la voluntat de traduir dos fenòmens globals virals per impulsar la conformació d’un moviment climàtic juvenil a la ciutat. El primer era impulsar convocatòries setmanals a Plaça Sant Jaume, davant de la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona, per assenyalar la seva inacció política i complicitat amb el capital fòssil. Es volia reproduir el fenomen iniciat per Greta Thunberg l’estiu del 2018 a Suècia i que al gener feia un salt d’escala a Bèlgica i arribava a les nostres pantalles: cada divendres milers i milers d’estudiants es declaraven en vaga per l’emergència climàtica. Exigint solucions, reivindicant un futur. Així, cada divendres al migdia ens convocàvem a Plaça Sant Jaume i dinamitzàvem l’espai. Lectures de manifest, xerrades sobre diferents eixos de la lluita climàtica, assemblees de benvinguda improvisades, tallers… Fer-nos visibles i fer-nos escoltar els divendres era el nostre objectiu. El segon fenomen era materialitzar les convocatòries de Vaga Global Climàtica a Barcelona, unes dates que vanaparèixer de cop al nostre calendari i que ningú estava entomant, que vam agafar com a motor per a créixer. La primera convocatòria el 15 de març va ser un èxit: deu mil joves van omplir els carrers de Barcelona.

Des de com a anomenar-nos a com respondre preguntes capcioses, hem estat escollint en tot moment quin llenguatge utilitzàvem, com ens presentàvem per por que la radicalitat d’una proposta anticapitalista d’arrel perdés la força per una audiència que en rebutja l’etiqueta

Aquests dos fenòmens eren gestionats des d’una estructura completament assembleària, on totes fèiem de tot i ho apreníem a ritmes ràpids i accelerats. Un grup de WhatsApp desbordat i una multiplicitat de comissions per poder tenir-ho tot llest quan arribava el divendres –comunicació, continguts, relacions externes, logística, dinamització, arts i portaveus, entre d’altres. Comissions que explotaven del volum de feina que ens arribava per les convocatòries globals de vaga, per les propostes d’acció, per les demandes externes de reunions, de formacions… Les 24 hores del dia se’ns quedaven curtes, les setmanes també. Érem el col·lectiu de moda activista i érem el lobby institucional que agradava, que no molestava.

És en aquest moment que recollim els sabers populars que havia deixat el 15-M, la generació prèvia a nosaltres, per treballar les nostres assemblees, per organitzar-nos i no morir en el procés i intentar viralitzar-nos, però no perdre’ns en el camí. A la vegada, de les companyes del moviment feminista aprenem a fer-nos pròpies les vagues, a empoderar-nos, a polititzar-nos i a radicalitzar-nos en elles, a sumar gent i a construir un discurs que, per molt que sovint no s’escolti, vagi a l’arrel i vulgui canviar-ho tot.

A l’estiu de 2019, des d’espais de coordinació internacional i estatal s’anuncia la data del 27 de setembre que esdevé un canvi de funcionament intern total. Els aprenentatges acumulats ens van fer situar totes les forces del moviment en construir una convocatòria potent que trenqués els sostres de vidre numèrics del moviment ecologista, ser un espai de majories, i ens vam proposar un repte: fer una setmana d’accions que acabés amb una manifestació multitudinària que omplís Passeig de Gràcia. Això va suposar aprendre en menys de dos mesos a ser organitzadores de macroesdeveniments, anar de bòlit teixint xarxes, demanant ajuda a companyes, desbordades de feines que planificàvem i ens faltava temps per assolir. Avui, encara, dono gràcies a totes aquelles que van passar hores i hores fent treball de formigueta, que van fer possible que tirés endavant tot el programat pel 20 i 22 de setembre  i que el 27 de setembre cent mil persones col·lapsessin el centre de la ciutat sota el clam de «Justícia climàtica».

Perquè sí, no només vam ser organitzadores de macroesdeveniments, sinó que vam aprendre, vam avançar col·lectivament i vam decidir que les declaracions d’emergència climàtica no eren més que paper mullat, que se’ns quedaven petites, que això anava de justícia social, de justícia climàtica. I la nostra acció, organització i formació es van dirigir cap aquí, centrant esforços als espais on creixen les alternatives i escoltant totes aquelles veus que van passar per la Cumbre Social por el Clima a inicis de desembre.

I en aquest moment d’aprenentatge, cures i formació; irromp la pandèmia de la COVID-19 i Fridays For Future Barcelona, tot i que no deixa de comunicar, es converteix en un espai de cures i resistència, d’acompanyar-nos i escoltar-nos, de reflexionar col·lectivament i avançar personalment i programàticament. Volíem poder explicar amb les nostres pròpies paraules com es relacionaven els temps que vivíem amb la crisi climàtica, com vivíem els confinaments i les seves violències, què determinava la nostra experiència, mostrant-nos com som: vulnerables, interdependents i ecodependents; i fer-ho amb dades, amb contingut de qualitat.

A la vegada, el canvi radical de les condicions sanitàries va significar per moltes de nosaltres el tancament de la nostra finestra d’oportunitat. Vam deixar de ser un grup d’interès, vam deixar de tenir veu de nou, donant força als debats interns després del 27-S i evidenciant una crisi d’identitat dins del moviment. Això va marcar el procés d’explicar-nos, de comunicar-nos i de relacionar-nos obrint la porta a repensar-nos col·lectivament i debatre de forma profunda elements que havien quedat fora del calendari pels ritmes accelerats.

Una motxilla plena de reptes

El darrer any de Fridays For Future no s’entén sense explicar tot allò que portàvem a l’esquena després d’un primer any de mobilització frenètica i sense vacances. El cansament acumulat que arrossegàvem venia acompanyat d’una valoració del nosaltres que havíem creat, de si era suficient, de si érem suficients. Ens qüestionàvem els nostres privilegis, el nostre lloc d’enunciació, els deutes i les herències com a persones que habitem un país del nord global productivista, colonialista i extractivista que creu que tota conseqüència de les seves accions és exportable. Ens qüestionàvem si érem suficient incòmodes, si el nostre missatge arribava, si realment teníem veu o era un miratge de ser temporalment assumibles per un sistema en transició. Ens qüestionàvem els nostres objectius, els nostres resultats; si el que estàvem fent, si allò que dedicàvem hores, temps i esforç canviava alguna cosa, si necessitàvem anar més enllà. Encara ens ronden aquestes preguntes.

Gran part d’aquests qüestionaments venien de veure com des de mercats, empreses i estats se’ns havia volgut assimilar i infantilitzar, intentant presentar les nostres demandes com accions performatives sense profunditat política i reduint-nos a hiperlideratges simbòlics. O érem nenes innocents a salvar a base d’accions individuals regulades pel consum i per la culpabilització constant de les precàries; o érem l’enemic a batre on tot estava permès, des del paternalisme més ranci i lliçons no demanades a ser tractades de viure en el món de iupi per dir que en un planeta finit no és possible un creixement infinit. A vegades, érem espectacle i moda, una excusa per reinventar-se i promocionar nous productes, noves polítiques més sostenibles, més verdes, més ecos. La nostra imatge era i és una arma de doble tall.

Les dinàmiques internacionals ens han marcat el calendari. Ens han passat per sobre i ens han desbordat.

Totes aquestes qüestions es veien traduïdes en tensions dins de la nostra organització, que, a poc a poc, havia anat tendint cap a un espai fragmentat i sectorialitzat, burocratitzant l’estructura i especialitzant-nos entre nosaltres, acumulant informació i dificultant relleus i l’entrada de noves companyes. No ens reconeixíem en la nostra pròpia estructura. Aquesta sensació es reproduïa als espais de coordinació estatal i internacional. Se’ns feia present que hi havia un salt entre què aspiràvem a ser i com estàvem actuant i, per tant, l’eina de la qual ens havíem dotat no responia a les nostres necessitats de defensar la vida, la vida digna.

Necessitàvem aturar-nos i mirar-nos bé al mirall. Pensar-nos col·lectivament, escoltar-nos i reconèixer les necessitats que teníem i tenim com a espai autònom, horitzontal i resilient. Veure els nostres límits i les nostres mancances, avaluar bé el camí fet. I just quan començàvem aquest procés, la pandèmia va arribar profunditzant debats, sumant nous reptes.

Un any de reflexions i debats oberts

La qüestió de fons que apuntala el debat organitzatiu dins de Fridays For Future Barcelona és què significa ser Fridays For Future. Som un moviment que només es manifesta per reclamar acció contra l’escalfament global i el canvi climàtic? És el nostre únic objectiu influir a les administracions? Només volem ser altaveu de la ciència? Som només això? Les demandes de reduir emissions, de complir l’Acord de París, de descarbonitzar l’economia i de tractar la crisi climàtica com a crisi real que ens travessa són elements que segueixen presents en el nostre discurs però n’hi ha d’altres. Érem conscients que les línies generals del moviment se’ns van quedar curtes ràpid i, ara, sovint semblen uns marges que limiten la nostra activitat, que trunquen les nostres aspiracions d’anar més enllà.

Com podem compaginar els elements que van fer néixer el moviment amb les necessitats actuals que tenim sobre la taula? És la pregunta del milió. Els motius que ens van portar a organitzar-nos en un primer moment no han desaparegut amb el temps, la crisi ecològica segueix avançant sobre els nostres cossos i territoris. Refugiades climàtiques, desregulacions dels cicles naturals dels nostres ecosistemes, acceleració de l’extinció d’espècies i de la biodiversitat, salts de malalties d’una espècie a una altra, reducció de les reserves d’aigua, esgotament dels recursos fòssils… Cada un d’aquests elements és un retrat dels nostres temps. I mentrestant, les elits han pres els nostres conceptes: parlen de transicions ecològiques que responen a transaccions de capital per la mateixa indústria fòssil pintada de verd, parlen de polítiques verdes que segueixen desacoblant l’economia de la realitat material del planeta, parlen de futurs tecno-optimistes mentre les desigualtats creixen dia rere dia.

Cada una de les reflexions que es recullen aquí pot resumir-se en acceptar que no hi ha receptes màgiques quan parlem de qüestions organitzatives, que tots els moviments tenim reptes al davant i que necessitem abordar-los de forma sincera, sense por.

La necessitat d’un moviment climàtic i ecologista juvenil segueix imperant. La necessitat de treballar enxarxades per impedir el pitjor, per poder tenir vides dignes que valguin l’alegria ser viscudes, no és una idea feliç, és una urgència. La necessitat de no quedar-nos a casa mentre ens roben el futur i ens destrossen la vida segueix sent motor d’organització. Llavors, com avancem sense deixar enrere tot allò que hem construït fins al moment?

Un primer debat a abordar és la falsa dicotomia que ens hem imposat entre radicalitat i massivitat. L’acció política de Fridays For Future s’ha vist marcada des de l’inici per aquesta hipòtesi, convertint-se en la conversació fetitxe, emportant-se hores i hores de debat. Des de com a anomenar-nos a com respondre preguntes capcioses, hem estat escollint en tot moment quin llenguatge utilitzàvem, com ens presentàvem per por que la radicalitat d’una proposta anticapitalista d’arrel perdés la força per una audiència que en rebutja l’etiqueta. Aquesta discussió eterna ha tingut de companys de viatge els dubtes de si cal sortir cada divendres, si volem ser organitzadores de macroesdeveniments, si hem de replicar cada convocatòria que es llença internacionalment. Volem conciliar la radicalitat i la massivitat, volem assenyalar les arrels del problema, volem fer un salt d’escala i avançar en accions de desobediència. Conciliar discurs i acció, sentir-nos còmodes. Perdrem gent pel camí? És possible, però també en guanyarem. La qüestió és sumar el suport popular necessari per construir transicions ecosocials, democràtiques i inclusives, és mantenir-nos en l’imaginari col·lectiu del sentit comú.

Un segon debat d’interès és la contraposició del paper de lobby institucional versus la necessitat de parlar d’acció política més enllà de governs i administracions. En el primer període de Fridays For Future Barcelona vam veure’ns impulsades a pressionar per a què les administracions fessin declaracions d’emergència, a participar en processos participatius dels que mai n’escoltaven les conclusions i a intentar ser una agent de canvi per l’acció governamental. Possiblement, d’aquests processos, ens n’hem emportat més ràbia que alegries i ens han fet revisar les nostres prioritats: hi ha molta política a fer més enllà de les institucions. I no, no és qüestió d’escollir, és qüestió d’equilibris i de coherències polítiques. Necessitem construir alternatives de contrapoder popular mentre resistim ofensives mercantilitzadores i de despossessió de recursos, mentre lluitem pels nostres drets, mentre disputem cada escletxa que ens sigui possible a les institucions. Necessitem ser moviment i actuar com a tal, en cap cas ser la crossa del règim, en cap cas legitimar les seves polítiques.

Per últim, un tercer debat obert és com combinar el calendari extern amb les realitats que ens travessen. Les dinàmiques internacionals ens han marcat el calendari. Ens han passat per sobre i ens han desbordat. Inicialment, les seves convocatòries ens generaven una inèrcia necessària, ens marcaven fites i ens feien visibles. Ara, ens parlen de calendaris internacionals que, sovint, poc tenen a veure amb el que passa al nostre territori, a la nostra ciutat. Parlen de grans cimeres internacionals i esdeveniments polítics de primer nivell on es formulen grans discursos performatius plens de paraules buides, plens de falses promeses; que cal assenyalar, sí, però ens neguem a què ens marquin eternament l’agenda. Necessitem arrelar la nostra lluita, cuidar el territori, defensar els nostres béns comuns i naturals, teixir aliances internacionalistes des de la ciutat diversa, combativa i desobedient. Nodrir de lluita ecosocial cada racó de la Rosa de Foc.

Són debats no resolts. Debats que no han estat fàcils d’afrontar en temps de pandèmia i que han quedat encallats. La dispersió territorial, la manca d’espais presencials, les dificultats afegides de relacionar-nos a través d’una pantalla i les inèrcies del moviment han marcat el seu desenvolupament. Ara, amb la fi de l’estat d’alarma, veurem com es desenvolupen i com els anirem tancant.

Estratègia i organització van plegades

Cada una de les reflexions que es recullen aquí pot resumir-se en acceptar que no hi ha receptes màgiques quan parlem de qüestions organitzatives, que tots els moviments tenim reptes al davant i que necessitem abordar-los de forma sincera, sense por. Preguntar-nos quines són les estratègies útils, quines són les vies mortes i prendre consciència de les limitacions que ens rodegen en aquest context d’emergències, de processos que no s’aturen i de vides precaritzades.

Emprendre cada un d’aquests debats és una qüestió organitzativa i estratègica perquè els nostres objectius, les nostres formes de fer, modelen el cos del moviment. Nodreixen el nostre ecosistema organitzatiu i les nostres xarxes, sumen forces i proposen nous projectes de cura i resistència, de plantar cara al temps que resta. Necessitem posar fil a l’agulla, evitar perdre’ns entre confrontacions d’opinions contradictòries i construir estratègia, construir moviment, construir futur.

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Militant de Fridays For Future Barcelona

Comentaris

Fridays For Future, aprendre a ser moviment: debats organitzatius en temps d’emergències

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

El nou número ‘D’allò personal a allò polític’ ja és aquí! Més de deu articles, infografies i dossiers de reflexió sobre la lluita feminista a casa nostra i al món! 

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.