Femonacionalisme, el nou discurs racista de l’extrema dreta

El discurs de l'extrema dreta ha reeixit en incorporar retòrica feminista per estigmatitzar la població migrada en la forma nacionalisme sexual.

Femonacionalisme, el nou discurs racista de l’extrema dreta

Femonacionalisme, el nou discurs racista de l’extrema dreta

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

El discurs de l'extrema dreta ha reeixit en incorporar retòrica feminista per estigmatitzar la població migrada en la forma nacionalisme sexual.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Fa unes setmanes ens va arribar la notícia de què quatre joves francesos van ser acusats de violar dues menors a Sevilla. El mateix passava, setmanes abans, amb dos turistes italians, detinguts per agressió sexual a dues dones a Barcelona. Si bé notícies d’aquest tipus són cada cop més recurrents a les temporades d’estiu, després d’aquests fets no hem vist que es parli dels francesos o italians en termes d’amenaça o d‘«onada», ni que això generi cap alarma social. Tanmateix, el passat juliol es va produir a Premià de Mar un atac per part de veïns i veïnes a un pis ocupat on s’hi allotjaven joves migrants acusats de cometre una agressió sexual. Fets com aquest, però, no són nous. Si ens remuntem el juliol del 2019 podem recordar l’atac perpetrat per part de grups d’ultradreta al centre de menors del Masnou després que es produïren dues agressions sexuals al Maresme.

A diferència de les agressions comeses pels joves francesos i italians, en aquest cas els protagonistes eren joves o menors d’edat migrants, a qui se’ls vulneren els drets sistemàticament i es troben sota el punt de mira dels mitjans. La presència mediàtica dels menors estrangers no acompanyats (MENA) —o joves extutelats— ha anat en augment els darrers anys, convertint-se en un catalitzador de malestars a partir de discursos que apel·len a la inseguretat.  A més, tant en el cas més recent de Premià de Mar, com en el del passat any al Masnou, veiem com aquesta construcció del relat va més enllà: la defensa dels drets de les dones és instrumentalitzada per l’extrema dreta amb finalitats racistes.

L’apropiació de les reivindicacions feministes per part de la dreta

El discurs recent sobre el multiculturalisme i la integració dels migrants, especialment quan es tracta de musulmans, ha estat fortament marcat per la demanda que aquests migrants s’adaptin a la cultura occidental i als seus valors, sent la igualtat de gènere un element essencial en l’espectre d’aquests valors occidentals.

El sociòleg francès Eric Fassin usa el terme democràcia sexual per a descriure el fenomen en què la democràcia és aplicada als assumptes del gènere i sexualitat, polititzant aquestes qüestions i sent concebudes com a qüestions democràtiques. Durant els anys 2000 després de la desaparició del món comunista els anys noranta, es produeix un paral·lelisme entre el mercat i la democràcia: convergeixen la lògica liberal —políticament— i la lògica neoliberal —econòmicament. En aquest context, el rebuig dels immigrants al nou mil·lenni ja no pot ser en nom de la xenofòbia o del racisme, sinó que apareix la necessitat de dotar aquest rebuig d’una justificació democràtica. Aquesta justificació és el que definirà un nou nacionalisme sexual, que considerarà que la diferència que existeix entre els altres i nosaltres és una diferència cultural i, de forma particular, una diferència de cultura sexual.

Foto: Flickr – European Parliament

Si bé durant els anys 2000 els nous nacionalismes sexuals instrumentalitzaran la retòrica de la democràcia sexual per a l’exclusió de minories (racials o musulmanes), existeix en aquest període una contradicció entre dues lògiques. Per una banda, una lògica política que lluita contra l’anomenada «ideologia del gènere», i, per l’altra, la lògica del nou nacionalisme sexual, amb l’ideal de la democràcia sexual com a horitzó al mateix temps que aquest li permet l’exclusió dels altres. Segons el sociòleg francès, aquesta contradicció es resol amb l’emergència del populisme com a retòrica política, els anys 2010.

Així doncs, la instrumentalització de la noció d’igualtat entre homes i dones tant per partits nacionalistes i xenòfobs com per governs neoliberals constitueix un dels aspectes més importants de la situació política actual, particularment a Europa. En són exemples les declaracions de Marine Le Pen en defensa dels francesos «blancs» i sobre els riscos que corren les dones i els homosexuals als suburbis, així com els atacs recurrents contra immigrants per part de la Lliga Nord italiana o del Partit Nacional Britànic. També, les afirmacions generalitzades segons les quals l’entrada d’una Turquia suposadament «musulmana» a Europa constituiria un perill per a les dones europees. En definitiva, la proclamada defensa de les dones constitueix un denominador comú d’una nova extrema dreta europea, així com un argument insidiós, que cada cop és més utilitzat pels governs neoliberals i els mitjans de comunicació de tot el continent.

Tanmateix, en aquest relat es dona una oposició entre la construcció del discurs envers els homes i les dones migrants. Ho podem veure en l’exemple del vel, el hijab, que funciona com a tret de racialització de l’islam. Podem observar com el seu ús en les dones musulmanes ha sigut homogeneïtzat en les seves implicacions i simbolismes, convertint-se en metonímia i metàfora negativa de la cultura musulmana. Percebre l’opressió de gènere en el vel permet una mirada islamòfoba a les altres musulmanes dones, representades com a víctimes; però també als altres homes, que se’ns presenten com a opressors i violents.

Els diferents debats feministes entorn la crítica de la instrumentalització de la defensa de les dones per part de la dreta europea s’han centrat, principalment, en interpretacions culturalistes del fenomen. Aquests, han indicat que el fet que l’Occident blanc es concebi com el grup humà més desenvolupat, modern i civilitzat és la justificació de la colonització i explotació dels altres. Per tant, que Occident es concebi com el més alliberat de les pràctiques patriarcals forma part del relat d’un sistema civilitzatori de la Modernitat, el qual es basa, entre d’altres, en què la societat occidental té el deure moral de desenvolupar als pobles més primitius i bàrbars. Tanmateix, més enllà d’aquesta lectura de caràcter cultural i crítica amb el relat de la Modernitat i la de la superioritat d’Occident, una noció feminista, antiracista i anticapitalista necessita també una lectura de la dimensió política i econòmica del fenomen.

Femonacionalisme

Sara R. Farris desenvolupa el terme femonacionalisme des d’una mirada feminista marxista a partir del concepte homonacionalisme de Jasbir K. Puar. Utilitza aquest concepte per a analitzar l’economia política dels discursos d’igualtat de gènere subjacents als sentiments anti-musulmans i anti-migrants dels partits nacionalistes. Considera, també, que aquesta instrumentalització de la reivindicació dels drets de les dones no és només un fenomen dels nacionalismes, sinó un discurs que s’articula també en certs sectors del feminisme i dels projectes neoliberals.

En aquests discursos es dona un doble procés. Per una banda, el sexisme es racialitza, es construeix com un problema que només afecta les comunitats migrants racialitzades. La mirada reduccionista i monolítica sobre l’islam n’és un exemple que, per a Farris, també es dona en alguns sectors del feminisme. Per altra banda, també es produeix una sexualització del racisme. Aquest procés correspon al que s’ha explicat anteriorment en referència a com el racisme queda travessat pel gènere, i com aquest opera de forma diferent segons el gènere de les persones racialitzades. És el que representa els homes d’origen estranger com a amenaça en sentit sexual, mentre que les dones no occidentals són representades com a persones sense capacitat d’agència i com a víctimes. Així doncs, elles no representen un perill econòmic però sí cultural o demogràfic, en tant que reproductores biològiques de la «seva cultura».

El que ens interessa de Sara Farris és com inscriu l’explicació d’aquest fenomen en una lògica neoliberal més amplia, basada en les especificitats dels rols político-econòmics que les dones no-occidentals ocupen en la conjuntura actual. Per una banda, els homes migrants conformen l’«exèrcit industrial de reserva», és a dir, augmenten els excedents de treballadors desocupats o subocupats que funcionen com a amenaça per als sous i feines dels treballadors nacionals, alhora que són necessaris per a l’acumulació capitalista. Per altra banda, les dones migrants no són concebudes com a població excedent o «exèrcit industrial de reserva» a Europa.

Això es deu al fet que les activitats de reproducció social s’han vist modificades en les darreres dècades al Nord global. Les dones occidentals de classe mitjana, han entrat de forma massiva al mercat de treball remunerat mentre, al mateix temps, s’ha donat un procés de feminització de la migració lligat a la subcontractació de les tasques reproductives. Per tant, aquest augment de la població femenina migrant està vinculat amb la reproducció de les condicions materials que permeten la reproducció social.

Mentre el treball migrant masculí és considerat una amenaça en termes de competitivitat amb el treball masculí local, les reserves de força de treball femení no, ja que les dones migrants i racialitzades desenvolupen tasques domèstiques i de cures. Si bé aquestes tasques són necessàries per a la reproducció social, ja no són desenvolupades per les dones occidentals i per tant el desenvolupament d’aquestes no suposa una amenaça de competitivitat. El treball femení migrant forma part de l’«exèrcit regular», necessari per a la (re)producció capitalista.

Foto: Flickr – Vox

El nou nacionalisme sexual —com també l’homonacionalisme— entès com a modernitat sexual (tractant-se de la jerarquia de les sexualitats, la igualtat entre els gèneres, el matrimoni gai o les violències contra les dones) és una arma en les relacions internacionals. Aquesta modernitat sexual s’imposa com a norma en un procés d’occidentalització. Mentrestant, el femonacionalisme és l’explicació analítica de certes polítiques. Més concretament, és el vessant ideològic de la reestructuració neoliberal que es produeix en el context de la crisi financera global: l’estat de benestar, les polítiques d’immigració i de les tasques reproductives a Occident. Aquest fet és el que explica l’apropiació de les reivindicacions feministes per part de partits nacionalistes i xenòfobs, els quals sobre-victimitzen a les dones no-occidentals i les protegeixen (en tant que víctimes d’una cultura summament masclista) i criminalitzen als homes no occidentals (en tant que perpetradors d’una brutal violència masclista). En aquest sentit, en l’atac al centre de menors del Masnou es van poder sentir els càntics «fuera menas de nuestros barrios» i «ni una más», per part dels mateixos manifestants.

Tornant al cas dels menors estrangers no acompanyats,veiem com la representació homogeneïtzada i negativa d’aquests ha tingut implicacions en altres mostres de rebuig cap a ells, apel·lant a discursos sobre la inseguretat. Els mitjans de comunicació s’han encarregat de convertir els menors d’edat estrangers en una unitat homogènia, negativa i inadmissible, associant-los a la violència, les drogues i la delinqüència. Així ho replicava l’alcalde de Premià de Mar quan afirmava «no és un atac racista, és un atac contra presumptes delinqüents». Aquesta construcció com a amenaça forma part de la projecció de pors i angoixes inconscients, genera una alarma social que legitima intervencions policials més crues així com actituds xenòfobes i racistes contra els menors. Els darrers dies hem vist un exemple clar a Arenys de Mar d’aquesta apropiació de la categoria MENA com a forma d’expressar el racisme per part de l’extrema dreta.

Els discursos sobre la inseguretat es presenten així com la forma legítima de produir i reproduir discursos racistes. L’exemple dels agressors francesos o italians il·lustrarien que allò que preocupa als grups d’extrema dreta no són les agressions masclistes, sinó l’oportunitat de mobilitzar un discurs d’odi adaptant-lo al context, sota una pretesa superioritat moral d’Occident i dels seus homes. En definitiva, per combatre els discursos sorgits arran de la reconfiguració específica del mercat laboral, la migració i els moviments de la força de treball produïts per la neo-globalització, és necessari observar com operen les tensions entre les polítiques racistes i sexistes i el model productiu.

Foto de portada: Flickr – Fotomovimiento
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Graduada en Història, Màster en Estudis de Gènere i militant feminista.

Comentaris

Femonacionalisme, el nou discurs racista de l’extrema dreta

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.