El capitalisme està en crisi. Una crisi de múltiples dimensions (econòmica i laboral, social, ecològica i educativa) que les joves i, per tant, l’immensa majoria d’estudiants, patim des que vam néixer. No coneixem un món sense crisi, i se’ns fa difícil imaginar un futur sense. Un futur on ens puguem independitzar, on no haguem d’escollir entre treballar o estudiar, amb feines estables que ens garanteixin un sou digne, on no haguem de passar por tornant a casa de nit, on la nostra llengua segueixi viva, on puguem expressar lliurement les nostres relacions o, directament, el nostre planeta segueixi sent habitable. En síntesi, a les estudiants de classe treballadora se’ns fa difícil imaginar un futur amb una vida digna.

D’on venim? 

Aquesta crisi no és producte de l’atzar, ans al contrari. El capitalisme n’és el seu responsable directe, i és també qui se n’està aprofitant per maximitzar els seus beneficis i utilitzar-nos a la classe treballadora com a para-xocs. Sense aquest context, és impossible entendre l’ofensiva patriarcal dels darrers anys, que també serveix com a reacció a les grans mobilitzacions i reivindicacions que ha protagonitzat el feminisme popular arreu dels Països Catalans i del món. Sense tenir això en compte, és impossible entendre l’augment de la violència masclista i els feminicidis, la feminització creixent de la pobresa (amb les problemàtiques, com les dificultats per accedir a l’educació superior, que comporta), el terror sexual en espais d’oci per culpa de les punxades o la submissió química, les constants agressions al carrer contra persones del col·lectiu LGBT o la repressió contra el Moviment Feminista organitzat, amb casos com els de Hi Érem Totes, 8 Mil Motius o l’Assemblea Feminista de València, entre molts d’altres. Tota la solidaritat, companyes!

Per justificar l’ofensiva, el capitalisme patriarcal necessita crear un discurs i una narrativa que legitimi l’exercici d’aquesta violència i silenciï les qui el qüestionem. Aquí és on entra en joc el creixement de l’extrema dreta, el feixisme i els discursos reaccionaris i antifeministes, tant arreu del món com als Països Catalans. Des del punt de vista del jovent, és especialment preocupant l’èxit de certs influencers i streamers amb discursos obertament misògins i masclistes, que en diverses ocasions han blanquejat i justificat violacions o han ofert els seus altaveus mediàtics a figures de la dreta més reaccionària.

Per tot això, en el marc d’una convocatòria de Vaga General per aquest 8 de març, com a Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans, fem una crida a l’organització i mobilització de les estudiants dels centres educatius i universitats d’arreu dels Països Catalans per posar sobre la taula que l’educació té un paper fonamental per la reproducció del sistema capitalista patriarcal, però sobretot per demostrar que un altre model és possible. Anem a la vaga perquè necessitem un model educatiu, la Coeducació, que serveixi de palanca per la transformació radical de tota la societat.

El capitalisme, en el seu desenvolupament històric, ha estat capaç d’incorporar les estructures que ja eren presents en la nostra societat i utilitzar-les en favor de l’acumulació de capital, en favor dels seus interessos. Per tant, encara que puguem considerar que el patriarcat és previ al capitalisme, no ho són les formes concretes que prèn en l’actualitat, de manera que els podem identificar com un sol sistema capitalista patriarcal.

En aquest, l’educació juga un paper clau en la seva reproducció. Malgrat la discriminació per raó de gènere no tingui el seu origen ni en l’escola, ni en els instituts, ni en la universitat; tots aquests escenaris esdevenen uns agents socialitzadors planificats i estructurats pels Estats capitalistes i patriarcals de gran importància. Permeten imposar el conjunt de coneixements, valors, rols socials, dinàmiques, formes d’entendre el món o relacionar-nos que fan possible la reproducció de l’estat actual de les coses. Així, tot i que el pes de l’educació com a agent varia segons els hàbits d’escolarització, la infraestructura i la legislació educatives existents en cada societat, els centres educatius són espais de reproducció social que mantenen i enforteixen l’hegemonia capitalista i patriarcal. I és per això que esdevenen una part essencial a analitzar, criticar i transformar.

Aquesta socialització a través dels centres es du a terme de múltiples formes. Una de les més explícites és el currículum en sí, el què apareix als plans docents, amb la crítica recurrent sobre l’absència de referents femenines o del col·lectiu LGBT. Però també hi juga un paper clau el currículum ocult, és a dir, allò que s’ensenya a les aules implícitament, com ara mitjançant les actituds i expectatives del professorat, l’orientació acadèmica i professional o el llenguatge. El personal docent també són agents culturals actius, imbuïts en les dinàmiques de la societat i no pas distribuidors neutrals d’informació. Aquest paper és especialment important en les primeres etapes educatives, en les quals els i les mestres tenen un paper molt més actiu en l’aprenentatge dels infants. Qüestions com la forma de gestionar els conflictes, l’incentiu a fer preguntes, quines actituds es toleren i quines no, de quina manera no es toleren… Tots són factors quals de socialització que depenen de la voluntat i formació del professorat. Així, el currículum ocult condiciona no només l’aprenentatge dels alumnes sinó també, i molt especialment, la manera en què ens socialitzem.

El currrículum (ocult i explícit) és alhora un dels factors més importants pels quals es produeix un foment, accentuat arran dels processos mercantilitzadors i globalitzadors de l’educació, de l’elecció d’estudis en funció de les «especialitats» històriques dels dos gèneres: el coneixement més científic i tecnològic cap als homes, mentre que les dones solen estar molt més presents en activitats relacionades amb la reproducció de la vida, com ara la salut, l’educació o els serveis personals. Aquest fet es tradueix en una segregació ocupacional entre gèneres que mantindrà i reproduirà la divisió sexual del treball. 

En l’educació actual també ens trobem amb una mancança important d’educació sexual i afectiva. La caracterització més evident són les escoles vinculades a ordres religiosos o amb ideologies similars, que treballen obertament per l’estigmatització i censura de l’educació sexual (sumat a la segregació per raó de sexe), amparades per l’existència de la xarxa privada. Malgrat en els darrers anys a la pública cada cop s’han fet més intents d’incloure-la, no es fa amb l’objectiu d’integrar-la en l’educació com un àmbit més. S’acostuma a fer a partir de tallers, la majoria fortament esbiaixats cap a l’heterosexualitat, des de la perspectiva masculina o limitadament biologicista. En molts casos tampoc no s’assenyalen les conductes masclistes com un element estructural de la societat capitalista patriarcal, sinó com a comportaments puntuals i personals.

La cara més crua d’aquests dèficits de l’educació són les agressions i abusos sexuals que es donen dins dels centres educatius i universitats. Malgrat siguin especialment greus els perpetrats de professor a alumne, degut al rol de poder que sustenten sobre nosaltres, també en patim entre professorat i entre estudiants. I en l’enorme majoria de casos, els protocols que s’ofereixen des de les administracions són completament insuficients, i serveixen més per rentar-se la cara i presentar-se com a feministes que no pas per prevenir i erradicar aquestes violències. És més, una part molt important dels casos no són denunciats per por a les repressàlies, i dels que sí que són denunciats la majoria acaben suposant una situació de pressió i desprotecció sobre la víctima, mentre els agressors són encoberts per posicions de poder.

Tanmateix, no podem obviar tampoc els mecanismes de transmissió més subtils, com el què comentàvem del currículum ocult. La forma d’ensenyar té un paper importantíssim per la reproducció del sistema, ja que l’aprenentatge se’ns planteja com un exercici individual enfocat al món laboral. Per tant, no únicament s’està subordinant l’educació als interessos del mercat, sinó que s’està establint una relació de competència entre les estudiants precisament com a dinàmica d’aquest mercat laboral. Tot això està relacionat amb el discurs neoliberal en el que s’atribueix l’èxit i el fracàs exclusivament a si t’has esforçat prou o no, sense tenir en compte les circumstàncies personals de cadascú.

Com es preten que aprendre sigui una activitat individual, ensenyar ha de ser en conseqüència una activitat unidireccional, en la qual el professor compta amb una posició de poder i de distànciament respecte l’alumnat. Aquesta dinàmica també es transmet als centres, cada cop amb un funcionament més vertical, que fins i tot s’acaba instaurant dins el marc legal a través de normatives com el Decret de Plantilles (donant molt poder a les Direccions dels centres per damunt dels Claustres). Per tant, la manera de funcionar del sistema educatiu és sedant l’esperit crític de l’alumnat, que compleix l’objectiu d’ensenyar a partir de l’autoritat un conjunt de coneixements i competències útils pel mercat laboral que les estudiants aprenem passivament, competint entre nosaltres.

Però l’educació va molt més enllà del què passa dins de les aules. Tot un conjunt de valors i comportaments s’aprenen als espais d’oci i lleure, als passadissos o relacionant-nos entres nosaltres. L’exemple més evident és la crítica cada cop més habitual al voltant de l’ordenació dels patis de les escoles i instituts, on les pistes de futbol ocupen la centralitat de l’espai i són generalment monopolitzades per homes. La participació d’aquests escenaris en el procés educatiu és voluntàriament ignorat, procurant l’escola com una entitat separada i aïllada de la resta de la societat. També n’és responsable de la dinàmica de segregació, generalment per raó de raça i classe social, que es dóna en molts pobles i ciutats amb diverses escoles i instituts.

El SEPC duem anys denunciant aquesta situació, amb campanyes com «Protocols Efectius Ja!», assenyalant que molts centres ni tenen un protocol específic contra les violències masclites i LGBTfòbiques i que gestionen aquests casos a partir d’un protocol genèric de resolució de conflictes, ignorant les condicions específiques de la violència masclista en tant que estructura de dominació social. També hem realitzat accions contra els centres que segregaven per raó de sexe, com a màxims exponents de la visió retrògrada i sexista de l’educació al servei del capitalisme patriarcal. La campanya d’Aules Feministes ja va posar sobre la taula moltes d’aquestes crítiques al sistema educatiu, que van demostrar que calia fer una passa més enllà. Això va suposar encetar un procés de formació intern per plantejar què enteníem per Educació Feminista més enllà d’aquestes reivindicacions, i quines eren les bases des d’on havíem de començar a construir un model educatiu propi pels Països Catalans.

La nostra proposta: La coeducació

La primera pedra que ens hem trobat en aquest procés ha estat el significat de què s’ha dotat històricament al concepte. De fet, el mateix neix per definir tan sols el mecanisme escolar d’ajuntar els nens i nenes a l’escola. En l’actualitat, si bé és indubtable que l’escola mixta ha estat un avenç per no reproduir l’essencialisme que hi ha darrere de l’escola segregada per sexe (els nois han d’aprendre unes coses, i les noies, unes altres per potenciar les seves capacitats diferenciades), també és cert que aquesta no ha estat suficient per erradicar la desigualtat i les violències de gènere, i les evidències són nombroses. Una educació mixta no garanteix que es modifiquin les prioritats educatives pròpies de l’educació pensada per al model masculí. Com tampoc erradica el biaix de gènere en els continguts presentats i en les maneres de treballar-los, o s’obvien les expectatives i la socialització de gènere de les persones que formen la comunitat educativa.

Avui, arran de l’auge del feminisme popular dels darrers anys, diversos sectors tornen a fer ressonar el concepte de coeducació, ja sigui des de les iniciatives privades d’escoles suposadament alternativa com sobretot per part de les administracions públiques que cerquen pintar-se de lila.

Els primers, s’aprofiten de la doble xarxa que permet la legalitat de l’Estat Espanyol, oferint un pla d’estudis, un entorn d’aprenentatge i una predisposició filosòfica diferents dels de la xarxa pública, al servei de les famílies d’alt poder adquisitiu que cerquen diferenciar-se de la classe treballadora a partir de l’educació. Aquestes pedagogies o filosofies pedagògiques tenen en comú la visió de l’educació com un àmbit de la vida on l’infant (perquè sobretot es dóna a les etapes d’infantil i primària) experimenta lliurement, sense límits. El que sovint s’obvia d’aquests models d’escola, en molts casos presentats com a alternatius i progressistes, és la trasformació de l’educació en un bé de consum al servei dels interessos de classe. Les famílies es justifiquen dient que escullen una escola adaptada a les necessitats de les seves filles, però en realitat el que fan és triar una educació «a la carta», o directament crear-la elles. Aquest fenomen acaba perpetuant una situació de segregació escolar, on les classes benestants es poden crear un model educatiu a mida, mentre que la xarxa pública, a cada cop més infrafinançada i precaritzada, es relega a les classes populars.

Pel que fa a la institucionalització de la Coeducació, darrerament hem vist la proliferació de models que utilitzaven aquest terme en lleis educatives de nova creació (com ara la Llei d’Educació de les Illes Balears, coneguda com a Llei March). Davant la força social que ha près el feminisme, des de les institucions (tant estatals/autonòmiques com educatives) s’han vist obligades a idear propostes que els permetin presentar-se externament com a feministes. Generalment s’acaben limitant a qüestions purament simbòliques per diades com el 8 de març o el 25 de novembre. En alguns casos s’han ofert formacions sobre coeducació pels centres, malgrat aquestes formacions són voluntàries i deixen els centres com a responsables d’elaborar els plans coeducadors i, per tant, no són garants d’una transformació de les dinàmiques del claustre i l’escola.

Davant d’aquest panorama, cal que resignifiquem el concepte de coeducació i el dotem d’un contingut polític transformador. Així, doncs, el SEPC posem sobre la taula unes bases per la Coeducació entesa com l’eina que tenim el feminisme anticapitalista per abolir el patriarcat en l’educació, en el procés de superació total del capitalisme patriarcal. A més, a diferència dels plantejaments liberals o institucionals que s’han comentat, entenem que el model coeducador va intrínsecament lligat a la defensa de l’educació pública i gratuïta. Perquè l’escola ha de ser una eina per la formació de l’esperit crític de les estudiants, però també per l’inclusió social i l’apoderament col·lectiu que ens permetin transformar la societat.

Una conseqüència d’aquesta relació recíproca entre la coeducació i la societat en què es situa el model educatiu, ens duu a la concepció que no existeix un model d’educació únic i universal. Per contra, s’ha d’adaptar als contextos i necessitats de cada centre, alhora que als canvis que pateixi la societat en el procés d’assolir una educació feminista.

Què entenem per coeducació?

Així doncs, arribats a aquest punt, des de l’organització ens plantegem un seguit de primeres passes a seguir per poder materialitzar la nostra aposta en l’educació, malgrat entenem que per la seva completa aplicació és necessari un trencament amb el sistema actual. Aquestes són tan sols bases que cal desenvolupar i adaptar i revisar segons les necessitats i moments de cada context. Per tant, en cap cas són un model estàtic, sinó dinàmic i que pot evolucionar, canviar i ampliar-se a partir de l’exercici de l’acció política que desenvolupem als centres dels Països Catalans.

En primer lloc, cal abordar els continguts com a tal que s’ensenyen a les aules, el que apareix als plans docents. En la línia de la crítica del formulat anteriorment, és necessari trobar mecanismes per combatre els biaixos de gènere a l’hora d’escollir estudis i futur laboral, a més d’erradicar els estereotips i rols de gènere que aprenem des què som petites. Curricularment, el model ha de deixar enrere la perspectiva androcèntrica, on tan sols es dona centralitat als referents hegemònics, invisibilitzant les dones i persones LGBT així com les seves contribucions. També és necessari posar en valor el seu context, per tal de transmetre que la seva invisibilització es deu a un patriarcat estructural amb un orígen històric, però encara vigent, així com també cal incloure altres perspectives de fets històrics, com per exemple les colonitzacions d’Amèrica i Al-Àndalus, assentant les bases per una narrativa pròpia contrahegemònica.

Un altre aspecte a tenir en compte és la reformulació de l’educació sexual que s’imparteix a l’aula. Recordem que el model actual sovint s’executa de formes puntuals i des d’una perspectiva androcentrista, d’heterosexualitat, i família tradicional, a més d’un enfocament excessivament biologista, reduït a la fisiologia, o que educa en base la por (a les agressions sexuals, a un embaràs no desitjat…). En el model coeducador cal que sigui integrada transversalment amb un enfocament basat en el consentiment, el plaer i la perspectiva de gènere. També ens ha de permetre entendre el marc patriarcal en què es donen les nostres relacions (tant personals com sexoafectives) com a condició necessària per trobar mecanismes per qüestionar-les, un element important de la prevenció de violències masclistes. Evidentment, també és imprescindible acabar amb totes les escoles que segreguen per raó de sexe i què ataquen frontalment l’educació sexual, així com tota intromissió de la religió a les aules. Això implica, necessàriament, acabar també amb l’existència d’una xarxa privada-concertada paral·lela a la pública. Finalment, a més de la prevenció a partir de l’educació, també calen uns protocols contra la violència masclista efectius, que reconeguin l’opressió estructural que s’exerceix sobre les dones i que esdevinguin una eina per combatre-les.

Cal tenir present que és igual d’important què s’ensenya que com s’ensenya. Si volem transformar l’educació, hem de transformar aquest conjunt d’elements metodològics molt més silenciosos que no pas els currículums explícits, però que són els prinicpals resposables de la reproducció de dinàmiques i valors patriarcals que assenyalàvem anteriorment. Per tant, en contra d’una educació vertical, autoritària i passiva, la primera pedra de la Coeducació ha de ser construir la visió crítica de les estudiants, en tant que eina imprescindible per entender el món en què vivim i sentir la necessitat de transformar-lo. Així, l’estudiant ha d’esdevenir un subjecte actiu en la creació i transmissió de coneixement, trencant tant amb les lògiques sedants i individualistes de l’educació capitalista. Una forma d’entendre el nostre paper dins les aules que també ens duu a substituir la individualitat i la competència per la col·lectivitat i la cooperació, perquè al capdavall el coneixement és un fenomen col·lectiu que es crea i transmet en comunitat.

En definitiva, optar pel model coeducador és trencar amb la visió de l’educació com quelcom unidireccional, on el professorat imparteix els continguts de forma neutre i l’alumnat els rep. És passar a entendre l’educació com un procés multidireccional on no només hi intervé el professorat, sinó també les estudiants, col·lectivament i des de l’horitzontalitat, vetllant per reconèixer els rols de poder i jerarquies que també existeixen entre nosaltres producte del sistema actual, però dotant-nos d’eines per combatre’ls. En aquest sentit, també és important la tasca de formació i conscienciació de les docents en la importància del seu paper per la transformació radical de l’educació, així com disposar de les eines i les condicions (de finançament, de drets laborals, de càrrega de feina…) per tal que ho puguin esdevenir.

L’educació, però, no es restringeix només a l’activitat dins les quatre parets de l’aula. Cal donar importància a l’aprenentatge de les relacions interpersonals, perquè el que passa als passadissos i al pati també són oportunitats per educar, a més del paper que té el món del lleure en alguns territoris del nostre país. En què es pot materialitzar això? Un exemple clàssic és la reformulació dels espais físics dels patis que, tal com ja s’ha esmentat, són espais altament condicionants de les relacions humanes, inserides dins el sistema patriarcal, i reproduint les seves dinàmiques.

Construïm l’educació que volem!

Així doncs, si entenem que els espais fora de les aules també participen del procés educatiu, podem arribar a la conclusió que la societat mateixa participa del procés educatiu. Les aules són tan sols un espai formal, que es compagina amb institucions com la família, els mitjans de comunicació, la cultura, etcètera. I és per això que exposem que mai no aconseguirem una educació i una societat feministes únicament a partir de les escoles, sinó que caldrà la transformació radical de tota la societat. Per tant, lluny del paradigma capitalista que conceb l’escola com un ens aïllat i incorruptible, cal entendre l’educació feminista com a quelcom en constant flux amb les aules, els carrers i la vida familiar per transformar la societat en el seu conjunt. La societat ha de formar part de l’educació de manera directa i indirecta, les relacions han de ser horitzontals i dinàmiques, entenent que sempre es pot aprendre de totes les realitats i això enriqueix l’individu i la societat. Ens ha de servir per integrar els centres educatius en el seu context social, esdevenint una eina de cohesió i inclusió social, que a més sigui capaç de formar les estudiants críticament per la transformació de les seves problemàtiques concretes, però també del món en el seu conjunt.

Així, doncs, l’única escola capaç de complir aquests objectius és una escola pública, accessible per la classe treballadora i que trenqui amb les lògiques de segregació que es donen actualment a causa de la doble xarxa, la llibertat d’elecció de centre i l’existència d’escoles religioses i elitistes. Per això la Coeducació exigeix un model íntegrament públic, on puguem prendre el control sobre el model educatiu que necessitem com a societat i les escoles siguin una eina per l’empoderament de la classe treballadora. Per aquest mateix motiu, pel SEPC l’escola també ha de ser íntegrament en català, assegurant així la inclusió de totes les persones, independentment de la seva llengua materna, i convertint la nostra llengua en un element de cohesió social.

Sabem que aquesta execució és, a hores d’ara, irrealitzable. Ho és perquè no tenim un control real sobre el nostre model educatiu. El tenen les institucions autonòmiques i regionals que s’han demostrat reiterativament còmplices dels interessos dels estats espanyol i francès. Les mateixes que es volen disfressar de feministes per utilitzar la paraula «coeducació» en una nova llei, o que es reivindiquen com a catalanistes o valencianistes mentre aproven decrets que perjudiquen la nostra llengua. Fins i tot, que mercantilitzen i privatitzen l’educació, des d’infantil fins a l’universitat, en una clara voluntat de desmantellar la pública a partir de retallades, precarietat laboral i infrafinançament crònic.

Perquè d’això parlem quan diem que el sistema està en crisi i que la crisi també és educativa. Perquè per ells l’educació està en venda. Però nosaltres sabem que existeix una alternativa, una altra manera de viure, i que l’educació és una eina imprescindible per aconseguir-la. Perquè si no existeix un projecte per l’educació que volem, sempre restarà al servei del capitalisme patriarcal i, per tant, la reproducció del sistema està assegurada.

I és per tot això que el SEPC fem una crida a la vaga general feminista aquest 8 de març. Per aconseguir una educació feminista, per lluitar contra la violència masclista, l’ofensiva patriarcal, la feminització de la pobresa i l’auge de l’extrema dreta. Però també perquè cal que construïm l’educació que volem com a condició de possibilitat d’un projecte revolucionari per les classes populars dels Països Catalans.

Trenquem amb els estats que ens oprimeixen i prenguem la sobirania per decidir com ha de ser la nostra educació. Aconseguim una escola per la classe treballadora, crítica, col·lectiva i alliberadora. Construiïm una educació feminista que escapci la reproducció del patriarcat.

Construim l’educació que volem!