Entrevista a Olivier Besancenot: «És una oportunitat històrica per al moviment obrer francès»

L'aprovació per part del govern de Macron del projecte de reforma de pensions a França ha desencadenat una de les majors onades de protestes que es recorden. Parlem amb Olivier Besancenot , militant i portaveu del Nouveau Parti Anticapitaliste (NPA), sobre l'oportunitat política que s'obre amb el nou cicle.

Entrevista a Olivier Besancenot: «És una oportunitat històrica per al moviment obrer francès»

L'aprovació per part del govern de Macron del projecte de reforma de pensions a França ha desencadenat una de les majors onades de protestes que es recorden. Parlem amb Olivier Besancenot , militant i portaveu del Nouveau Parti Anticapitaliste (NPA), sobre l'oportunitat política que s'obre amb el nou cicle.

El 7 d’abril passat, Dominik Moll rebia el Cèsar de les i els estudiants pel seu film La nit del 12 en presència del ministre de l’Educació Pap Ndiaye. A l’hora dels agraïments, el realitzador no es va tallar ni un pèl. Aquestes van ser les seves paraules acollides amb ovació des del públic: [li reconeixia al ministre el coratge per treballar «amb un govern i un president les paraules i actes del qual estan en el sentit oposat dels valors que hauria de transmetre l’escola. Un govern i un president que prefereixen imposar a dialogar, que prefereixen donar lliçons a ensenyar, que de vegades prefereixen el menyspreu al respecte i l’escolta, que prefereixen dividir a unir, que prefereixen els interessos particulars al bé comú, i l’únic criteri d’èxit dels quals sembla que és estar entre els primers de la fila».

Amb la seva al·locució, Dominik Moll, va simbolitzar el sentiment de la majoria de la societat francesa davant el menyspreu de Macron i el seu govern a l’amplíssima majoria de la societat que es manifesta, tant a les enquestes d’opinió com al carrer, davant de la imposició d’una reforma de pensions considerada injusta i injustificada. Un rebuig social que encara no ha dit l’última paraula i que ens situa davant d’una situació inèdita en el panorama polític francès. Hem conversat, breument, sobre això amb Olivier Besancenot, militant i portaveu de l’NPA.

Josu Egireun: Des de mitjans de gener, França ha viscut una mobilització social sense precedents des de fa dècades: rebuig social majoritari de la reforma de les pensions, convergència de totes les organitzacions sindicals i mobilització massiva, incorporació de la joventut a la mobilització social… si bé és cert que el moviment no ha adquirit la mateixa força en relació amb l’extensió de la mobilització als centres de treball, on l’extensió de la vaga ha trobat dificultats reals. Quins elements destacaries d’aquesta seqüència de mobilització, tot i que de moment no es pot dir que hagi conclòs?

Olivier Besancenot: Encara és aviat per dir-ho, però és probable que aquesta seqüència passi a la història de la lluita de classes a França com una de les més massives des de fa dècades, potser des del maig del 1968, guardant totes les proporcions. Les manifestacions, al llarg de les dotze jornades de mobilització convocades per la intersindical, han reunit milions de persones. Per molta gent va ser la primera vegada que participava en una mobilització. Es pot dir que ha emergit una nova generació política. També s’han donat moltes accions de bloqueig, ocupacions esporàdiques, manifestacions espontànies [conegudes com a salvatges] a la tarda oa la nit, etc. Si les imatges de contenidors d’escombraries cremant van fer la volta al món, és perquè el sector d’escombraries s’ha mostrat com un dels més combatius i visibles de la vaga. A banda d’ells, altres sectors també han estat en vaga durant diverses setmanes, com els ferroviaris, les refineries, el metro…; ara bé, podem dir que la vaga general no s’ha materialitzat. Aquesta continua sent la debilitat del moviment, així com la participació escassa de la gent en les assemblees generals.

Els punts forts d’aquest moviment són, per una banda, el seu arrelament a tota la greografía francesa: des de les ciutats grans i mitjanes o fins a petites localitats que fins ara mai no havien conegut una manifestació; de l’altra, la implicació d’una part de la joventut en un tema -les pensions- que els pot semblar llunyà i, el fet que hi hagi hagut algunes vagues al sector privat que es produïen relacionades amb les demandes sobre salaris.

Aquesta mobilització mostra un rebuig massiu a un projecte que, més enllà del retard a l’edat de jubilació, pretén liberalitzar la protecció social. I hi hem guanyat tant la batalla de l’opinió pública, amb una majoria social que ha donat suport a la lluita des del principi i de forma històrica com la batalla de la legitimitat. Macron ja ha perdut, però de moment el moviment no ha guanyat: Macron ha signat el projecte de llei [que es començarà a aplicar a partir de setembre], però la lluita continua.

J.E: Sense cap suport social i davant la impossibilitat de tenir garantida una majoria parlamentària -perquè la pressió social va trencar per la meitat l’acord de Renaissance amb la dreta tradicional perquè la llei fos aprovada (i legitimada) per l’Assemblea Nacional-, Macron va imposar la reforma per la força, posant en perill el sistema democràtic. Tant pel menyspreu a l’amplíssima majoria social que es manifestava (als carrers i a les enquestes) des de feia mesos, com pel menyspreu a la seva representació parlamentària, furtant al parlament el vot de la llei. Això col·loca el govern davant una evident crisi política: no compta amb una majoria parlamentària i posa en relleu el caràcter autoritari de la V República, que permet al govern passar olímpicament del parlament quan li sembli. El fet que després d’aquest atropellament democràtic el Consell Constitucional hagi donat per bona la Llei i el procediment imposat per Macron, no ens situa davant d’una crisi més gran del règim? A hores d’ara, totes les seves institucions estan oposades a la majoria de la ciutadania…

O.B: La V República francesa va néixer el 1958 d’un intent de cop d’Estat organitzat pel cos de paracaigudistes en plena guerra colonial a Algèria. De Gaulle va arribar al poder sense ser elegit i va adaptar aquesta constitució [la que va donar naixement a la V República] a les seves ambicions autoritàries. En el seu moment, l’esquerra va parlar d’aquesta República com un “cop d’Estat permanent” [la fórmula pertany a Mitterrand]. Macron ha utilitzat tota mena de trucs institucionals per tirar endavant el seu projecte de forma legal, tot i que la població hi està en contra i ell es troba en minoria al Parlament. Aquesta il·legitimitat s’ha sentit a tot el país com un menyspreu absolut.

De moment, podem dir que, institucionalment, Macron s’està sortint amb la seva, però políticament està fregit. La V República ja no s’ajusta a les coordenades d’aquest període de crisi, ni per a l’àmplia majoria, la base de la societat, que la rebutja, ni per a la cúpula de la societat, per a la qual ja no serveix per estabilitzar la situació . La utilització d’un article tan discutit com el 49.3, que permet aprovar les lleis sense el vot del parlament, amb l’esperança que un cop aprovada la llei, donant-li carta de naturalesa, posaria fi a les mobilitzacions, no va calmar la situació, sinó que, al contrari, va radicalitzar les manifestacions.

Així, doncs, ara mateix, el marc institucional de la V República forma part de la forma del problema i no de la solució, fins i tot als ulls de les classes dominants. Per això la crisi del règim. El problema és que l’esquerra política institucional continua embrancada al calendari d’aquesta V República dividint-se al voltant de les eleccions presidencials que tindran lloc d’aquí a 4 anys, en comptes d’intentar imposar una victòria social definitiva que seria fundadora del futur i de la possibilitat de reagrupar per fi les forces socials i polítiques anticapitalistes.

J.E: Finalment, Macron pensava que les aigües es calmarien després de la decisió del Consell Constitucional (com ja havia pensat amb l’aplicació del 49.3), però tot sembla indicar que aquesta decisió no ha fet més que avivar una mica més les flames de la còlera popular . Tot i que és massa aviat per fer prediccions, com creu que evolucionarà el moviment?

O.B: És impossible dir-ho. La seqüència no està tancada perquè la còlera hi continua, les accions i les manifestacions continuen, malgrat la repressió i la violència policial. Aquest moviment és inèdit i no s’assembla a cap altre precedent: en part, s’inspira en les lluites sindicals amb una unitat sindical que es manté ferma i, en part, en les Armilles Grogues, sobretot, si mirem el que passa a les regions.

D’altra banda, Macron s’ha ficat en una crisi política sense precedents i ningú no veu com podrà acabar el seu mandat. Per a nosaltres, la unitat s’ha de combinar amb la radicalitat. En aquests moments s’està configurant la situació política dels propers anys a França. Es tracta d’una oportunitat històrica i inesperada perquè el moviment obrer recuperi el control de la situació i ofereixi per fi una altra destí possible que el de l’ascens inexorable de Le Pen al poder. El nostre camarada Daniel Bensaïd evocava sovint les possibles bifurcacions de la història. Estem en un moment d’aquests. De nosaltres depèn no fallar!


Foto de portada: Flickr

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Josu Egireun és membre de la redacció de Viento Sur i resideix a França.

Comentaris

Entrevista a Olivier Besancenot: «És una oportunitat històrica per al moviment obrer francès»

Feu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Cataris-blau