Els aldarulls al Capitoli i el futur polític dels EUA després de Trump

Els aldarulls al Capitoli eixamplen la divisió republicana. Però una guerra civil oberta entre Republicans potser només proporcionaria avantatges a curt termini per als Demòcrates

Els aldarulls al Capitoli i el futur polític dels EUA després de Trump

Els aldarulls al Capitoli i el futur polític dels EUA després de Trump

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Els aldarulls al Capitoli eixamplen la divisió republicana. Però una guerra civil oberta entre Republicans potser només proporcionaria avantatges a curt termini per als Demòcrates

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Els «sacrilegis» ahir comesos al nostre temple de la democràcia —oh, el pobre Capitoli profanat, etcètera— van ser una «insurrecció» només si se la contempla des de l’humor negre. El que fet i fet no era més que una banda de motoristes disfressats d’actors de circ i de bàrbars amb roba militar de segona mà —incloent-hi al pallús de la cara pintada, banyes de bisó i abric de pell— va assaltar el club de camp definitiu, ocupar el tron de Pence, perseguir els senadors fins foragitar-los al clavegueram, tirar-los de les orelles donat el cas, desvalisar els seus arxivadors i, per sobre de tot, fer-se una pila de selfies per enviar-los als col·legues que s’estaven a casa. Per a tota la resta, no tenien ben bé cap idea (L’estètica era pur Buñuel i Dalí: ‘La nostra regla és molt senzilla: cap idea o imatge que pugui prestar-se a una explicació racional de qualsevol mena que pugui ser acceptada’.)

Però també va passar una cosa molt més inesperada: un deus ex machina que aixecà la maledicció de Trump de les carreres dels falcons conservadors i els joves lleons de la dreta, les ambicions dels quals havien estat fins ahir sota el pes de les cadenes del culte presidencial. Avui hem vist la senyal per a una revolta carcerària llargament esperada. Hem vist fer servir molt la paraula «surrealista», però defineix acuradament l’orgia bipartidista de la passada nit, amb la meitat dels negacionistes de l’elecció del Senat canalitzant la crida de Biden d’un «retorn a la decència» i vomitant rius de pietat tòxica.

Permeteu-me ser clar: el Partit Republicà acaba d’experimentar una divisió irreparable. Mesurats pels estàndards del Führerprinzip de la Casa Blanca, Pence, Tom Cotton, Chuck Grassley, Mike Lee, Ben Sasse, Jim Lankford, fins i tot Kelly Loeffler, ara són traïdors màxims. Això, irònicament, els permet convertir-se en candidats presidencials viables en un partit post-Trump, però que encara serà d’extrema dreta. D’ençà les eleccions i rere bastidors, les grans empreses i molts dels grans donants mega-republicans han estat cremant ponts amb la Casa Blanca, de manera sensacional en el cas de la institució republicana per excel·lència, l’Associació Nacional de Manufacturers (NAM), que ahir va demanar a Pence que fes servir l’esmena 25 per destituir Trump. Per descomptat, en els tres primers anys del règim van estar més que satisfets amb les colossals retallades d’impostos, els exhaustius retrocessos en regulació laboral i mediambiental, i un mercat d’accions alimentat amb metamfetamines. El darrer any, emperò, els ha portat a reconèixer inevitablement que la Casa Blanca era incapaç de gestionar crisis nacionals d’envergadura o d’assegurar l’estabilitat econòmica i política més elemental.

L’objectiu és un realineament de poder dintre del partit amb els grups d’interessos capitalistes més tradicionals com la NAM i la taula rodona del comerç, així com amb la família Koch, des de fa temps incòmoda amb Trump. Ningú hauria de fer-se il·lusions amb la idea que els ‘republicans moderats’ han ressuscitat sobtadament de la tomba; el projecte emergent conservarà l’aliança clau entre els evangelistes cristians i els conservadors econòmics, i, presumiblement, defensarà la majoria de la legislació de l’era Trump. Institucionalment, els republicans del Senat, amb una bancada de joves talents, dominarà el camp post-Trump i, mitjançant una ferotge competició darwinista —sobretot a la lluita per reemplaçar [Mitch] McConell—, acabarà amb una successió generacional, probablement abans que l’oligarquia octogenària dels Demòcrates hagi abandonat l’escena. (La gran lluita interna del camp post-Trump en els propers anys probablement se centrarà en la política exterior i la nova guerra freda amb la Xina.)

Foto: Wikimedia Commons – Gadge Skidmore

Aquest és un aspecte de la divisió. L’altre és més dramàtic: els vertaders trumpistes s’han convertit, de facto, en un tercer partit que es refugia, de manera clara, a la Cambra de Representants. A mesura que Trump s’embalsama a si mateix en fantasies de revenja amarga, la reconciliació entre tots dos camps probablement esdevindrà impossible, encara que podrien ocórrer desercions individuals. Mar-a-Lago es convertirà en el campament base per a la secta de Trump, que continuarà mobilitzant els seus seguidors més abrandats per terroritzar les primàries republicanes i garantir la conservació d’un gran contingent d’intransigents tant a la Cambra de Representants com als legislatius dels estats republicans (els republicans al Senat, amb la seva capacitat per accedir a les donacions de les grans corporacions, són menys vulnerables a aquesta mena de desafiaments.)

Demà els comentaristes liberals ens asseguraran que els republicans han comés suïcidi, que l’era Trump ja és història i que els Demòcrates tenen l’hegemonia a tocar. Declaracions com aquestes, per suposat, ja es van fer durant les agressives primàries republicanes del 2015. Aleshores semblaven molt convincents. Però una guerra civil oberta entre Republicans potser només proporcionaria avantatges a curt termini per als Demòcrates, les pròpies divisions dels quals han quedat palesades pel rebuig de Biden a compartir poder amb els progressistes. Alliberats de les fatwes electròniques de Trump, a més, alguns dels senadors republicans més joves poden demostrar-se competidors molt més formidables en la consecució del vot blanc i amb titulació universitària als suburbis del que semblen creure els Demòcrates centristes. En qualsevol cas, l’únic futur que puc veure de manera clara —una continuació de les extremes turbulències socioeconòmiques— fa que la bola de vidre política esdevingui completament inútil.

Article publicat originalment a la New Left Review
Traducció d’Àngel Ferrero

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Professor, escriptor, activista polític, teòric urbà i historiador nord-americà.

Comentaris

Els aldarulls al Capitoli i el futur polític dels EUA després de Trump

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.