El teu viatge a Porto val 40 kg de pollastre

Un canvi vers un sistema sostenible implica una canvi en les formes de producció i consum que passi per la sobirania alimentària i el revitalitzar al territori.

El teu viatge a Porto val 40 kg de pollastre

El teu viatge a Porto val 40 kg de pollastre

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Un canvi vers un sistema sostenible implica una canvi en les formes de producció i consum que passi per la sobirania alimentària i el revitalitzar al territori.

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

A finals del mes d’agost d’enguany van saltar les alarmes comunicatives degut als extensos i greus incendis que afectaven la selva amazònica. Que es degradi el territori de l’Amazones és, sense dubte, una qüestió ens hauria de preocupar profundament com a espècie necessitada de naturalesa que som. Però perquè és l’Amazones (en aquest cas) el què ha causat tal onada de mobilització cibernètica i cobertura mediàtica?

Anant a les raons més intranscendents, segurament és tracta d’una qüestió cultural: I és que a l’escola se’ns ha explicat des de fa anys que l’Amazones és el pulmó de la terra. A més a més, la rellevància esta totalment relacionada amb la famosa «apagada comunicativa» del mes d’agost a les redaccions. Però un tercer motiu resulta de la relació amb l’altra qüestió ambiental que ha obert portades durant els darrers mesos: l’emergència climàtica. Un dels arguments de debat al voltant ha estat en relació a les emissions de CO2, la reducció de la capacitat de fixació i en com contribueixen els incendis a augmentar més encara el canvi climàtic.

Hi ha poques qüestions més enrevessades que el canvi climàtic, perquè és un procés global que no es pot entendre simplement com l’agregació de processos a escales locals. De fet, les causes provenen de múltiples fonts i hi ha un decalatge molt gran de temps i espai entre les causes i els efectes. Justament per això, i en tant que ens considerem Esquerra Anticapitalista, hem d’estar molt alerta en com s’intenta hegemonitzar el marc mental. No podem comprar el discurs que culpabilitza quasi exclusivament els consumidors, però no posen sobre la taula el capitalisme com a principal causant d’aquests processos.

No només cal construir alternatives en les opcions de consum sinó que és imprescindible començar a articular projectes de contrapoder que ens dotin de sobirania per tal d’incidir en les polítiques globals, i per a fer-ho en primer lloc cal tenir clar el punt de partida. El capitalisme té una gran habilitat de mutació i cooptació que fa que una gran part d’alternatives de consum acabin subsumides en la lògica del capital, amb agraïdes excepcions.

Per això a més d’opcions de consum necessitem estructurar lluites que ens dotin de capacitat d’incidència a nivell global. Fridays for Future, per molta crítica lícita que es pugui fer, i encara que hagi estat totalment enaltit pels mitjans de comunicació, és una de les primeres propostes amb capacitat d’incidència dels darrers anys a nivell global que ha aconseguit fer un discurs comprensible al voltant de qüestions com el canvi climàtic. I aquest és un germen de lluita que no s’ha de menysprear i que té molt potencial, sempre i quan no ens limitem a esperar lideratges difícils de figures com Greta Thunberg i es trenqui la lògica occidentalista i de protecció de la vida i model de consums europeus (com està ara de moda dir).

Hi ha poques qüestions més enrevessades que el canvi climàtic, perquè és un procés global que no es pot entendre simplement com l’agregació de processos a escales locals.

I és precisament aquí a on ens toca reflexionar com a classe treballadora occidental. Saber d’on venim, entendre les contradiccions que ens situen davant de conflictes globals i prendre partit com a Esquerra Anticapitalista en articular lluites amb altres agents estratègics a totes les escales possibles. I per això, abans hem de tenir clar quin és el rol que tenen els recursos energètics i materials en una transició cap a sistemes post-capitalistes. Si no és així, no podrem articular propostes ni factibles ni alternatives reals.

L’ecologisme no és la filantropia de l’Upper-Diagonal

Potser encara és aviat per veure tendències clares. Però és molt obvi que tant des dels mitjans de comunicació com des dels governs s’està fent un gir copernicà en relació als discursos sobre el medi i les relacions causa-efecte ambientals. Han passat de qüestions residuals i debats sobre el reciclatge a que cada cop més institucions (fins i tot els propis estudis de l’ONU), concloguin amb la boca més petita o més gran que la configuració actual del capitalisme industrial duu inequívocament a una destrucció progressiva del patrimoni natural i és incompatible amb molts dels processos biofísics fonamentals per la reproducció de la vida.

Que el creixement sostingut no es pot donar en un món finit ja ho deia públicament el propi Club de Roma amb l’informe Meadows de 1972, no és cap novetat. Que la burgesia hagi fet cas omís d’aquests avisos és del tot raonable, ja que totes les teories econòmiques convencionals porten a despreocupar-se pels impactes futur. I encara ho fan més quan estan fora de l’àmbit d’existència dels individus que prenen les decisions dia a dia. I més encara quan aquestes pròpies classes tenen garantits els recursos per proveir-se de solucions individuals. El què és més preocupant, emperò, és la ceguesa o la poca rellevància que s’ha donat a aquests fets fins fa ben poc anys. Bàsicament, per culpa de molts ancoratges mentals «desenvolupistes» de certa Esquerra Anticapitalista.

Durant molts d’anys, part del marxisme ha vist l’ecologisme com una lluita post-materialista de certes classes benestants occidentals. No és així, però, en les múltiples perspectives que es fonamenten en l’ecologisme social. I és aquesta la visió que hauria d’impregnar qualsevol proposta que es pretengui alternativa al sistema actual. Els motius pels quals és necessari que qualsevol alternativa des de l’Esquerra Anticapitalista incorpori la perspectiva ecològica radiquen en quatre pilars: internacionalisme (deixar d’exportar la insostenibilitat cap a tercers països), intergeneracionalisme (que l’estat ecològic dels territoris no empitjori d’una generació a la següent), feminisme (que el manteniment de molts processos ecològics de restauració ambiental no es faci a través de l’explotació de les dones com ha passat sovint) i classe (davant d’una emergència ecosocial, són les classes treballadores les més pateixen els efectes). I malgrat tots aquests motius, no sembla que la creixent preocupació social occidental estigui venint per fonament social.

A qui treu la son el canvi climàtic?

És la pròpia experiència com a individus la que està començant a marcar un gir en com visualitzem la necessitat de posar solucions sobre la taula per tal de mitigar i adaptar-nos al canvi climàtic. En aquests darrers mesos estem  entenent –i en pròpia pell- què vol dir el canvi climàtic. Una petita mostra: Aquest estiu s’han registrat a Barcelona més de 73 nits seguides qualificades com a ‘tropicals’ (en les que quals la temperatura mínima no ha baixat dels 20ºC) i com a ‘tòrrides’ (que no baixa dels 25ºC). Evidentment, suposa que més enllà de la pèrdua de confort (potser assumible) estem perdent la salut (inassumible).

Hi ha molt debat i poques respostes entorn a com viurem el canvi climàtic, la seva velocitat creixent, els impactes arreu del món, etc. Davant la incertesa del “què passarà”, gairebé només s’hi alça una certesa cada cop més clara: el capitalisme industrial ha arribat al seu clímax. Al seu apogeu de consum energètic. I el què ens depara el futur no passa de cap manera per uns nous 30 anys d’or del capitalisme. Això no vol dir, però, que el sistema s’ensorri per art de màgia com encara es creuen alguns il·lusos. Més enllà de proclamar solucions tecnològiques màgiques als problemes tecnològics que molt probablement no arribaran (el què s’anomena tecnooptimisme), qui segur que troba una sortida és el capital. I és que el capitalisme com a sistema d’opressió i explotació s’ha anat desenvolupant en diversos funcionaments metabòlics diferents. Ja ho deia Ramon Fernández Duran: els eco-feixismes són, segurament, una resposta plausible per a la reproducció del sistema.

Fridays for Future és una de les primeres propostes amb capacitat d’incidència dels darrers anys a nivell global que ha aconseguit fer un discurs comprensible al voltant de qüestions com el canvi climàticç

Però davant d’aquesta emergència que obre la possibilitat a visualitzar la necessitat col·lectiva d’una resposta, els grans mitjans de comunicació ens bombardegen amb el canvi individual, profunditzen en l’atomització i generen noves identitats com a competició al voltant d’una suposada consciència ambiental individual. És únicament allò que posem a la cistella, però, el que determina el nostre impacte ambiental? Negar el canvi cultural i en les nostres pràctiques individuals que caldrà per tal de reescalar els consums que  fem com a societat al nou paradigma ecosocial seria perillós. Però seria tant perillós com alimentar el discurs que està elaborant el capitalisme en torn al canvi climàtic. El què necessitem no és simplement un patró de consum diferent. Resulta fonamental disposar d’un discurs col·lectiu que no ens apel·li individualment com si fóssim éssers lliures i no condicionats per les pròpies dinàmiques capitalistes. En el capitalisme el consumidor com a tal no és pas un subjecte sobirà que amb les seves decisions traça el curs de la història. No escollim quines són les ofertes del mercat. I malgrat el parlamentarisme i les constitucions, tampoc decidim les legislacions ambientals perquè sempre existeix una tensió neoliberal a la desregulació amb un CETA o un TTIP.

Amb el fals debat sobre els consums individuals s’obvia que, per tal de poder-nos mantenir com a classe treballadora i socialitzar-nos (tant les persones assalariades com totes les persones que participen del procés reproductiu com a societat), se’ns pressuposen uns determinats consums que cada cop impliquen més béns i serveis intensius en recursos naturals com cotxes, mòbils, etc. Però també és la posició de consumidors el què ens ha permès tenir accés a determinats béns i serveis que ens identifiquen com a individus aspiracionals, inclús a vegades justificant-los en la nostra pròpia identitat (com els viatges espirituals per a trobar-se amb un mateix). I negar qualsevol dels dos fets seria poc honest.

Culpar al consum com si fos una decisió purament individual i no un procés en el que intermedien diferents aspectes de la nostra condició de productors i de consumidors a la vegada, és amagar la complexitat del debat. Si es miren les emissions de CO2 per càpita degut a l’estil de vida per decils d’ingrés, es pot comprovar com el 40% amb menys ingressos als Estats Units emeten tant CO2 com el 10% més ric d’Argentina. Malgrat les limitacions de l’estudi, això és suficient per tal d’alertar que com a mínim una part important de la classe treballadora en països occidentals,

 -encara que pugui no tenir satisfetes les necessitats bàsiques-, forma part d’una estructura social en la qual pel sol fet de participar-hi s’està generant un impacte molt superior al sostenible.

El nostre consum de cada dia

Els successius processos de globalització que hem viscut -especialment durant el segle XX i aquest inici del XXI- han consolidat una expulsió cada cop més acusada de la insostenibilitat (social i ambiental). Això vol dir que s’ha estat externalitzant els processos contaminants que ja no es permetien als països occidentals, així com la provisió de matèries primeres o de mà d’obra barata. Exemples? Els residus tecnològics continuen anant als països subsaharians, els plàstics a països asiàtics, la producció de soja ve de Llatinoamèrica i el tèxtil s’elabora a la Índia.

Però sens dubte la satisfacció de moltes necessitats si que ha de començar en allò local

Així doncs, avui en dia és molt difícil identificar quina part del progrés material que hem tingut com a classe treballadora és degut a un augment real de la productivitat i quina part correspon a l’explotació de recursos naturals i mà d’obra externa als Estats occidentals. I són qüestions de difícil càlcul que no es poden reduir a fluxos monetaris. Però és bastant clarivident l’estudi de Branko Milanovic on demostra que mentre l’any 1870 tres quartes parts de la desigualtat global es devia a la classe social a la que es pertanyia i sols una quarta part al país d’origen, en l’actualitat la desigualtat s’explica molt pel lloc de naixement que per la classe, havent-se invertit totalment les tendències.

La divisió internacional del treball i el deute ecològic han permès un efecte atenuant dels conflictes i un efecte multiplicador de l’alienació. I aquest fet ens ha situat a la classe treballadora occidental en una posició difícil. Ens trobem en una posició intermèdia en la que tant una sortida ecofeixista com una ecosocialista a la crisi ambiental ens durà de forma inevitable a una reducció de la disponibilitat energètica. I per tant, de recursos materials disponibles. Aquest és, justament, l’element que dificulta molts cops poder fer discursos guanyadors a les institucions del vell continent.

Ja sigui perquè finalment les polítiques de canvi climàtic siguin efectives o bé per l’esgotament dels combustibles fòssils, la reducció de la disponibilitat energètica (limitant molt l’anàlisi a només una de les dimensions de la crisi ecosocial) vol dir que amb l’energia que tinguem podrem aspirar a una molt menor complexitat social. Haurem de dedicar molts més recursos socials a les activitats primàries, les que ens permeten l’accés a matèries primeres, i a garantir la satisfacció de necessitats més bàsiques. Com explica molt bé Joaquim Sempere en el seu recent llibre de “Las cenizas de Prometeo”, cal que l’esquerra comenci a assumir en el seu discurs la frugalitat com a nou paradigma de consum. També el de la diversificació de les formes en les que satisfem les nostres necessitats. Pensant la societat en una forma piramidal com s’ha representat històricament, això vol dir que haurem d’eixamplar molt més la base i que podrem disposar de menys nivells de població dedicant-se a activitats secundàries, terciàries o parasitàries.

Un viatge a O’Porto o 40 kg de pollastre

Disposem, doncs, de recursos limitats per satisfer les necessitats globals. Alguns estudis estimen que existeix un pressupost global al voltant de 3 tones de CO2 per persona, que és el que ens permetria equilibrar les emissions amb la capacitat d’absorbir-les del planeta (però alerta, a l’Estat espanyol el model de consum suposa unes 7 tones de CO2 per persona). Disposem d’un pressupost, de la mateixa manera que disposem d’un pressupost de tota la resta de recursos naturals. O d’un pressupost de treball en cada societat per tal de poder decidir a què el destinem. I això vol dir conèixer quines són les prioritats sobre les que volem organitzar la societat.  

Molts cops, quan s’analitzen els resultats dels estudis de l’IPCC, es diu que és excessiu que al voltant d’un 33% de les emissions globals de CO2 vinguin de la producció agrària (agricultura, ramaderia i silvicultura). Certament, com que estem consumint més CO2 del que podem segons el pressupost global, aquestes emissions són totalment insostenibles i segurament moltes d’elles són innecessàries. Però si ho tornem a mirar des del prisma de les necessitats, no són aquestes unes de les emissions més necessàries? Amb un vol Palma-Oporto de cap de setmana s’emeten uns 200 kg de CO2 només pel combustible. Aproximadament les mateixes emissions que 40 kg de pollastre produïts de forma convencional.

La solució no passa, com pretén el capitalisme mitjançant l’anomenada «economia ambiental», per mercantilitzar encara més els recursos naturals

Es tracta de decidir prioritats i entendre que, per tal d’organitzar la societat de forma sostenible, implica un funcionament social a múltiples escales que siguin significants per a cadascuna de les dimensions dels impactes ambientals de les activitats humanes. I que en un món globalitzat que depèn de recursos situats arreu del globus, les solucions no passen només per allò local. Però sens dubte la satisfacció de moltes necessitats si que ha de començar en allò local. En definitiva, del què es tracta doncs és de fer propostes i lluites estratègiques que ens permetin anar recuperant sobiranies i identificar quin rol juguen en aquestes els aspectes ambiental. De forma col·lectiva.

Reconstruir unes relacions d’equilibri amb la naturalesa

Un dels encerts de la proposta de “Sobiranies contra el capitalisme” és el fet de considerar que la societat s’hauria d’organitzar al voltant dels valors d’usos i les necessitats a una escala local. Això vol dir posar al centre de l’organització la satisfacció de necessitats socials (alimentació, residència, energia, cultura, etc.) i en com es generen noves relacions socials i entre societat i naturalesa que garanteixin la satisfacció d’aquesta necessitat a llarg termini (és a dir, de forma sostenible). I vol dir plantejar-nos des de l’Esquerra Anticapitalista com ens organitzem socialment, des del municipalisme, per tal de poder anar progressivament allunyant aquesta satisfacció de necessitats de la centralitat del mercat.

Si analitzem l’emergència climàtica des d’aquesta perspectiva, el debat sobre el canvi climàtic entorn a qui pot produir més emissions o els propis mercats de carboni estan totalment desenfocats. I no respon a aquest debat sinó que no és més que una estratègia del capitalisme verd per aprofundir en la mercantilització del medi ambient. El CO2 no és ni un bé ni un servei destinat a la satisfacció de necessitats. No té cap valor d’ús. A ningú li interessa per a si mateix, sinó que és una conseqüència dels processos productius. Un sub-producte, vaja. La solució no passa, com pretén el capitalisme mitjançant l’anomenada «economia ambiental», per mercantilitzar encara més els recursos naturals. Ans al contrari: Passa per desmercantilitzar-los, tot entenent que no funcionen com si fossin béns aïllats i inerts.

La ciutat com a bastió dels canvis i centre neuràlgic de la vida. I més enllà… fora-vila, la ruralitat.

L’economia biofísica per la que hauríem d’apostar clarament és la que s’encarrega de distribuir aquests recursos dels que disposa una societat (en aquest cas la capacitat d’absorció de CO2) per tal de permetre satisfer necessitats de la forma més eficient possible. I entendre que tots els processos necessaris per a garantir les múltiples sobiranies implicaran un impacte ambiental. Reconèixer-lo, avaluar-lo i prioritzar-los és el què hem de fer socialment. I per a això és necessari que hi hagi sobirania ambiental (que disposem dels recursos o vies d’accés als materials necessaris i es gestionin de forma sostenible), laboral (que puguem decidir a on es destina la mà d’obra i es faci de forma justa) i monetària (que puguem disposar dels recursos i eines monetàries). Aquests són els recursos per tal de poder reproduir la societat, però hem d’evitar que siguin gestionats com a mercaderies.

Pablo Cotarelo plantejava fa poc al congrés de Materialisme Històric que es va fer a Barcelona la necessitat d’organitzar-nos en ‘unitats territorials metabòliques’. Es tracta de territoris pensats des d’un punt de vista social i ecològic que funcionin administrativament a escales lògiques a on es pugui fer front al tancament de cicles metabòlics (nutrients, aliments, energia, etc.). El mateix passa amb alguns estudis que comencen a parlar de territoris agroecològics. Crec que és una idea molt potent i que permet començar a plantejar-nos aquestes sobiranies d’una forma més realista encara i amb múltiples escales imbricades.

Auna alternativa al capitalisme per a la Ribera d’Ebre i per l’Amazones

Com a Esquerra Anticapitalista internacionalista, la nostra solidaritat ha d’estar amb tots aquells pobles i territoris que fan front a un capitalisme patriarcal desbocat que provoca incendis com els de l’Amazones, (ja sigui per tal d’urbanitzar els territoris com per continuar amb la desforestació per mantenir un model d’activitat agroramadera insostenible, com han denunciat les organitzacions Open Democracy i WWF). Són molts els moviments indígenes i camperols que en l’entorn de frontera del capitalisme de Llatinoamèrica han posat el cos davant de la destrucció ambiental i social de les empreses occidentals. I han construït alternatives fonamentals per traçar passos cap a la sobirania.

Però com a Esquerra Anticapitalista també és fonamental que veiem les connexions que incendis com el de l’Amazones tenen amb altres com el de la Ribera d’Ebre de principis d’estiu. La despoblació dels territoris rurals als Països Catalans continua aprofundint-se. Any rere any desapareixen explotacions; tenim un problema gravíssim d’accés a la terra; i la Política Agrària Comú (PAC) no fa més que afavorir les grans empreses d’un model agroindustrial més similar a una indústria que a una activitat de complexi equilibri entre societat i natura.

I són precisament aquests territoris i aquests recursos -dels que encara disposem als Països Catalans- els que ens han de poder permetre, fent ús d’una visió internacionalista, que les grans corporacions amb seus als nostres països deixin de causar estralls a les classes treballadores del sud global sota l’excusa d’alimentar-nos, vestir-nos i dotar-nos de mòbils d’última generació.

És per això que cal tenir clar quina és l’aposta estratègica i territorial que prenem en quant a la vertebració d’un projecte emancipador. Quan l’any 2015 va començar l’onada dels Ajuntaments «del canvi» es va posar a sobre la taula una dicotomia que crec que manca d’una visió actualitzada dels reptes actuals. Les ciutats metropolitanes passaven a ser l’avantguarda d’una alternativa a Europa. La ciutat com a bastió dels canvis i centre neuràlgic de la vida. I més enllà… fora-vila, la ruralitat. Territoris sencers que queden relegats a ser el pati de darrere de la gran metròpoli.

Ningú pot negar el paper revolucionari que han jugat les ciutats en els darrers segles. I sabem perfectament que determinats processos socials d’avanç en drets molt sovint continuen començant a les ciutats. Però no oblidem quin és el repte que afrontem. Això ja no va de ciutats metròpolis colonials on es juga la distribució dels recursos entre capital i classe treballadora. Va de reconstruir unes relacions adequades entre societat i natura. I això no ho farem sense una Ribera d’Ebre habitada, treballada, conservada i productora. Per això la ruralitat que tanta gràcia els fa a alguns (l’anomenada «Tractòria» per part dels defensors de «Tabàrnia») és el centre d’on surten moltes de les alternatives necessàries i on es disposa de molts dels recursos claus per a les que proposem una aposta ecosocialista i ecofeminista. Una de les prioritats de qualsevol aposta de moviment que pretengui ser socialment rellevant hauria de ser el fet de teixir més relacions per tal de respectar-nos, escoltar-nos, construir junts. Perquè, probablement, les sobiranies no les podrem construir completes únicament amb aquests territoris. Però seran fonamentals. Per això hem de negar-nos a reconèixer només com a subjecte revolucionari unes ciutats aïllades del seu entorn. Perquè volem el pa sencer.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Enginyer forestal i professor associat a la UAB d'Economia dels Recursos Naturals. Participa de diversos moviments relacionats amb la sobirania alimentària i el moviment ecologista i és militant de l’esquerra independentista.

Comentaris

El teu viatge a Porto val 40 kg de pollastre

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.