«El final d’ETA és la fita que marca el punt de partida d’un nou recorregut»

Un any després de la decisió de l'organització en finalitzar la seva activitat, es publicava el llibre amb l'entrevista a la seva direcció. En reproduïm un extracte.

«El final d’ETA és la fita que marca el punt de partida d’un nou recorregut»

«El final d’ETA és la fita que marca el punt de partida d’un nou recorregut»

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Un any després de la decisió de l'organització en finalitzar la seva activitat, es publicava el llibre amb l'entrevista a la seva direcció. En reproduïm un extracte.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Poc després de la declaració d’ETA de 3 de maig de 2018 en què l’organització clandestina informava de la decisió de posar fi a la seva trajectòria, va arribar als quioscos i a les llibreries el llibre-entrevista realitzat pel director de Gara, Iñaki Soto, a l’última direcció d’ETA, coeditat pel diari Gara i l’editorial Txalaparta i publicat originàriament en basc. Amb motiu del primer aniversari de la publicació se’n va editar la versió en castellà.

Des de Catarsi, reproduïm un breu extracte de l’entrevista publicada a Naiz

A més del que l’estat espanyol o diversos agents diuen, molts ciutadans i ciutadanes basques creuen que ETA ha fracassat. I en l’entorn de l’esquerra abertzale, alguns també han viscut tot el procés amb resignació…

Cal tenir perspectiva històrica, perquè ens proporcionarà referències correctes per mirar el futur amb tranquil·litat. Mirant enrere, fa segles que Euskal Herria perd guerres, perd institucions i capacitat de sobirania, perd trets d’identitat, pateix etnocidi cultural i lingüístic. I la nostra història ens demostra que l’únic que ens ha permès, no només sobreviure, sinó també mantenir obertes les opcions per a la llibertat, ha estat la resistència que hem ofert com a poble. 

Al llarg de la trajectòria d’ETA, hem perdut algunes batalles i n’hem guanyat d’altres. Per a un moviment com el nostre, la victòria total no existeix, en canvi, és possible perdre-ho tot, patir una derrota absoluta, que és el que passa quan l’enemic et deixa sense gens de capacitat ni per impulsar canvis polítics ni per desenvolupar iniciativa política. És evident que a Euskal Herria l’enemic no ha aconseguit mai ofegar l’esquerra abertzale i enterrar-ne simultàniament el projecte polític, tot i que aquest ha estat l’objectiu principal de la lluita contra ETA.

[…]

“Eta sempre ha pensat que únicament amb la lluita armada no aconseguiríem els objectius, i que en el camp estricte de la confrontació militar, l’Estat sempre s’imposaria”

tweet

En els seus documents sobre el debat es reconeix clarament que, per molt dura i perllongada que hagi estat la lluita, l’organització no ha assolit els objectius. ¿Podria resumir, en poques paraules, què ha aconseguit i què queda per aconseguir?

Per fer aquest balanç només cal observar en quina situació es trobava Euskal Herria abans del naixement d’ETA: en alt risc de desaparició definitiva com a poble sota la dictadura de Franco. Al llarg del cicle històric dels últims 60 anys s’ha produït una revifalla nacional, el projecte independentista ha arrelat en sectors amplis, la bretxa entre Euskal Herria i Espanya s’ha eixamplat i, en general, de mica en mica s’ha acumulat força popular al voltant d’aquests objectius. És a dir, pensem que hem posat prou base per avançar en el camí de la llibertat; tenim una pàtria viva i els camins que abans restaven tancats ara són oberts.

Font: Flickr – Independentistak

Avui en dia tenim unes condicions polítiques millors, més instruments i unes majories més àmplies per fer front als nostres reptes nacionals. Però tot plegat no és només un assoliment d’ETA, sinó d’un poble que ha desenvolupat una lluita exemplar. És la collita produïda per la llavor sembrada per l’esquerra independentista, que a més d’organitzar la defensa d’Euskal Herria durant dècades s’ha consagrat a la construcció nacional i social.

De la mateixa manera, reconeixem humilment que no hem assolit tots els nostres objectius, ja que l’objectiu d’ETA ha estat aconseguir la llibertat d’Euskal Herria i el nostre poble encara no és lliure. En l’època de la Transició espanyola no vam aconseguir provocar la ruptura democràtica ni impedir l’establiment de la reforma franquista, i en el posterior i llarg període de lluita tampoc no hem estat capaços d’aconseguir que es reconegui el dret a l’autodeterminació.

Cal entendre aquesta crua realitat per mirar quin és el camí que ens queda per recórrer. ETA va ser el punt de partida per conquerir unes situacions i unes condicions millors en el camí cap a la independència; ara el camí continua, ja que el final d’ETA no és l’epíleg de la nostra lluita, sinó la fita que marca el punt de partida d’un nou recorregut que cal emprendre amb il·lusió.

Formularem ara una altra vegada la pregunta però en termes si es vol més filosòfics. Atès el gran cost humà, ¿de debò que tot plegat ha valgut la pena?

Com la història ens ensenya, en qualsevol procés d’alliberament només s’avança per mitjà de la lluita, del sacrifici. I durant dècades hem considerat la lluita armada com l’instrument més eficaç per avançar en aquest camí. Atès el caràcter dels dos poderosos estats als quals ens enfrontàvem, sabíem que el camí no seria senzill. Aquest compromís l’hem pagat car, l’estem pagant encara, ja que els nostres companys estan pagant el seu patriotisme amb llargs anys de presó o de deportació.

No ens decep veure que en aquest cicle de lluita d’ETA no hem aconseguit tots els objectius, ni tampoc haver patit fracassos. Avui tenim la possibilitat d’assolir els nostres objectius més a prop que quan vam començar. El que hauria estat frustrant hauria estat observar, sense lluitar i sense organitzar la resistència basca, com enterraven el projecte nacional basc, veure com es diluïa per sempre més la nostra identitat com a poble sense fer res ferm; hauria estat frustrant deixar que Euskal Herria fos destruïda en els àmbits polític, cultural, social i lingüístic.

En el futur, per aconseguir la sobirania d’Euskal Herria, i encara que sense el patiment experimentat fins ara i amb altres mètodes, també seran imprescindibles els compromisos personals sòlids. Els estats enemics no ens regalaran res, no ens ho posaran fàcil. No ens hem d’enganyar: no hi ha llibertat sense sacrifici. Totes les oportunitats que fins ara s’han obert a Euskal Herria, totes les noves realitats, han sorgit gràcies a la lluita i a la pressió popular.

Font: Flickr – Sortu

Quan d’aquí a uns anys les sigles d’ETA apareguin als llibres d’història, sia aquí sia en l’àmbit internacional, ¿com la definiran?

La famosa batalla del relat… És molt arriscat el que alguns estan plantejant sobre el tema, ja que a tot el que de debò va passar se li vol donar una caracterització històrica determinada d’acord amb els interessos polítics del moment. Deixem que els historiadors facin la seva feina i demanem prudència i honestedat acadèmica. Passat un temps, determinats successos i els motius d’aquests fets es percebran amb més claredat encara. En qualsevol cas, perdran el temps si s’obcequen a afirmar que ETA no ha estat més que una banda de malfactors i imposen el relat que pretén vendre que aquí no hi havia problema polític. El nostre poble té prou maduresa per evitar fraus semblants.

¿Què li dirien sobre l’organització, d’aquí a cinc anys, a un noi o una noia que ara en tingui quinze?

Que vam assumir un compromís davant de la injustícia, que ens vam esforçar per portar el vaixell al port de la llibertat, que aquest últim objectiu no el vam aconseguir malgrat tots els avançaments assolits, però que, com que sí que hi havia possibilitats d’arribar a aquest port i com que la manera més adequada d’aprofitar aquestes oportunitats era prendre una altra ruta, vam decidir dissoldre’ns, després d’haver donat el millor de nosaltres i fins nosaltres mateixos. I que posteriorment la nostra gent ha seguit donant tot el que ha pogut des del lloc que s’ha considerat més adequat. Li diríem tot això.

En concret, ¿quin cicle acaba? ¿Com es defineix el cicle en el marc de la llarga història d’Euskal Herria?

ETA vol tancar un cicle en el conflicte entre Euskal Herria i els estats. ¿Què ha caracteritzat aquest cicle? La imposició i la negació dels estats. En aquesta situació, la segona característica és que aquest conflicte l’ha marcat l’ús de la violència política. Aquest és el cicle que es vol tancar per obrir-ne un de nou. És la voluntat d’ETA, però amb la voluntat d’ETA no n’hi ha prou, ja que és obvi que els estats volen continuar en el cicle anterior impedint la confrontació democràtica. La clau per donar embranzida al nou cicle serà convertir la seva força –l’ús de la violència i la imposició– en debilitat.

Font: Flickr – Aitor Kaltzakorta

¿Van entendre que la implicació de Kofi Annan i de la resta de representants internacionals legitimava una organització que fins llavors havia aparegut en totes les «llistes negres»?

Nosaltres vam entendre, sobretot, que Kofi Annan i la resta de representants feien una lectura assenyada del conflicte i que proposaven una solució assenyada per posar fi de manera ordenada a l’època de l’enfrontament armat i resoldre el conflicte polític per vies democràtiques. Molt probablement, no consideraven legítima la lluita d’ETA, però si més no la contextualitzaven i consideraven l’organització com a interlocutor vàlid per al procés de resolució.

Tot plegat xocava frontalment amb les tesis defensades per Espanya, és clar. Espanya no volia que el problema polític es resolgués, i per això es valia del discurs del «terrorisme» portant-lo als últims extrems. El problema és que Espanya no vol una solució raonable, ni aquí ni a Catalunya. Espanya no vol parlar ni amb ETA ni amb Puigdemont. L’única opció que contempla és la d’imposar el seu projecte.

Van caldre més de tres anys per efectuar el desarmament; de llavors ençà, en només un any es va donar per acabat el cicle de l’organització. ¿Això vol dir que el desarmament va constituir el moment més compromès del procés, el moment clau?

Les dues qüestions responien a la mateixa lògica, i en certa mesura, eren les dues cares d’una mateixa reflexió i d’una mateixa decisió. Al capdavall, rere les dues decisions hi havia l’aportació que havia de fer ETA per tancar el cicle anterior i impulsar un procés com a poble en la nova fase política. Però és cert que el desarmament tenia dificultats afegides.

En les seves ponències es parla del risc d’agonia i que el final ha estat digne. ¿Com s’hauria perdut la dignitat, en aquest àmbit? ¿I per què la paraula agonia?

Aquest procés ha estat molt complicat per a ETA, ja que els estats han intentat impossibilitar que plasmés la seva decisió estratègica. Buscaven la imatge de la victòria que durant tot el període de confrontació no havien pogut aconseguir. Més que la fi de la lluita armada, el que desitjaven era el fracàs d’ETA per a condicionar, políticament i psicològicament, el moviment d’alliberament.

El risc d’agonia era quedar-se en aquest “vol i dol”. Ja estava passant una mica amb el desarmament, i això restava força a les decisions adoptades per ETA. Haver-se quedat en aquesta situació no hauria estat digne, ja que comportava la descapitalització de la lluita practicada per ETA durant dècades.

ETA tenia el deure de llegar el capital polític i històric acumulat durant anys al procés d’alliberament per afrontar els nous desafiaments, i és el que ha fet. El mínim que devíem als que han donat la vida en la lluita era que el seu sacrifici servís per donar un nou impuls al procés d’alliberament.

Font: Flickr – Goazen Plazara

 […] ¿Com s’hauria de portar a terme un altre model d’excarceracions?

 […] La fase actual és la de portar els presos i els refugiats a casa, i defensem que per a això cal utilitzar tots els mitjans possibles, tant polítics com jurídics. En aquest tema no ens agrada parlar de línies vermelles: la línia vermella és que els presos i les preses no es quedin a la presó. I a més, defensem que aquest futur sense presos ni exiliats cal aconseguir-lo amb la implicació de tots els sectors populars identificats amb la idea i amb les institucions basques. La nostra activitat armada ha acabat; aquest poble ha complert una etapa en el seu procés d’alliberament i n’ha emprès una altra, la de construir la República Basca per majoria democràtica. I en aquest camí, cal buidar les presons. És prioritari, i de sentit comú. I aquí no valen ni el model de 1977 ni el de 1987; hem d’aplicar un model que s’adapti a la nostra realitat i al nostre temps, un model que tingui per objectiu que els que volem un futur sense presos ni exiliats els portem a tots i totes a casa. Aquest és l’objectiu a aconseguir, i caldrà fer tot el que sigui necessari, sense cap mena de complexos.

¿En quines coordenades situen la qüestió de les víctimes, el reconeixement del dany produït i la reconciliació?

Considerem que en la societat basca hi ha un seguit de bases molt esteses, i això és una anàlisi objectiva. Aquestes bases consisteixen que cal reconèixer totes les violències i que totes les víctimes tenen dret a la veritat, a la justícia i a la reparació. La societat basca avala àmpliament aquests preceptes. També considerem que la societat està a favor de la reconciliació, i que aquesta és un procés que ja està en marxa en l’àmbit social per damunt d’interessos polítics i del soroll mediàtic. Són temes en què hi han de treballar la societat civil, els diversos agents, les institucions i la ciutadania.

Tots aquests anys de lluita contra l’estat espanyol han deixat una empremta en el nostre poble, fins al punt de convertir els adversaris polítics en enemics. En aquest tema, l’esquerra abertzale té un camp de treball prioritari, perquè en el procés de la reconciliació que en el futur repararà tot el mal provocat durant aquests llargs anys caldrà l’esforç de tothom. Tots i totes som necessaris per a curar les ferides, des del respecte i des del reconeixement de totes les víctimes i de tot el dany.

També seria desitjable una reconciliació amb els estats, però, per arribar-hi, en primer lloc caldria que ens reconeguessin com a poble.

 […] Ha passat molt de temps d’ençà de l’atemptat contra Carrero Blanco…

Sí, sabem que la nostra resposta dóna peu a altres debats. Alguns diran que després de Franco la lluita armada ja no estava justificada; altres posaran com a punt límit una data més tardana: l’estatut, Alger, Lizarra-Garazi… en general, segons el punt de vista o els interessos de cadascú. Molta gent ha experimentat una evolució analitzant les circumstàncies polítiques i socials o alliberant-se de les contradiccions internes personals. És legítim. Hi ha altres casos més cridaners. Eren molt, molt durs, en la defensa de la lluita armada, els més durs de tots, i després han actuat de la mateixa manera contra l’organització. I llavors també sense escrúpols. En realitat, els renegats no ofereixen un exemple gaire edificant.

Per a nosaltres, la condemna universal i absoluta no es correspon amb la realitat. És buida, cínica, i no té cap més finalitat que deformar el caràcter del conflicte. Molts dels que ho afirmen ho fan des d’una falsa superioritat moral. Tanmateix, si bé diem que la condemna universal no és justa, el nostre objectiu en aquests moments no es fer una lloa de la lluita armada. Sabem que això no facilita el procés que ​​la fase política que s’acosta i la solució del conflicte exigeixen. És hora de reconèixer amb respecte el dany causat, d’assumir amb sinceritat el que altres han sofert i d’esforçar-se per aconseguir la reconciliació. És el moment de buscar la manera de guarir tot respectant els drets de tothom i oferint solucions democràtiques als problemes.

ETA ja havia reconegut abans que la seva activitat armada ha ferit o matat «innocents» i se n’ha mostrat dolguda. Però quan ho fa, es podria entendre que, d’alguna manera, considerava culpables la resta de víctimes.

Amb l’última declaració hem fet un pas reconeixent tot el dany causat i mostrant respecte envers tots els damnificats. Els qui no volen avançar han aprofitat la petició de perdó als que han estat víctimes com a conseqüència d’un error per menysprear aquest pas, en una decisió política adoptada per donar un sentit negatiu a la declaració. Entesa en la seva integritat, la declaració ofereix l’oportunitat de mirar cap endavant, però hi ha qui està més còmode en l’actitud de sempre. No diem que els altres hagin d’estar d’acord amb la nostra declaració, ni de bon tros. Podrien dir que la declaració no els satisfà del tot, que no és suficient, però podrien reconèixer que hi ha un compromís per avançar i un camí per continuar treballant. Creiem que molta gent ha mostrat poca altura.

(…)

Font: Txalaparta

Segons alguns sectors d’esquerra espanyols, a conseqüència d’ETA el fantasma de la ultradreta espanyola va despertar. ¿Què n’han de dir?

 Cadascú es pot autoenganyar de la manera que vulgui, però això no és veritat. Feia molt que aquestes tendències ultradretanes no eren tan fortes com ara, que no hi ha lluita armada. Seguint aquest argument, hauríem de deixar de demanar drets legítims, per evitar aquest altre efecte; o, tornant a la pregunta anterior, per esquivar la repressió. Aquestes afirmacions són inacceptables, malintencionades, i també una excusa de mal pagador per no fer el que és realment just.

La realitat és la contrària. Si s’hagués encarrilat una solució política, aquesta ultradreta hauria ocupat un lloc marginal. Aquest sector se sent còmode amb el discurs que el 3 d’octubre de 2017 el rei espanyol va fer sobre Catalunya; aquí és on es legitimen i es nodreixen els ultradretans, els feixistes, els xenòfobs…

Després que Madrid i París mostressin una postura tan dura, ¿d’ara endavant es pot donar un canvi de paradigma després de la decisió d’ETA?

La decisió d’ETA no està directament lligada a això; no s’ha pres per flexibilitzar ràpidament la posició dels estats. Seria millor si passés, i seria lògic, però també pot succeir el contrari: que els estats, especialment l’espanyol, endureixin determinats comportaments per obstaculitzar precisament el cicle alliberador necessari que hem d’emprendre. En moltes ocasions, l’equació «tu fes A i el teu enemic haurà de fer B» no es compleix. La clau rau a crear noves condicions que facin incomprensible i insostenible la posició de l’altre i enforteixin el procés com a poble, ja que només així es podrà canviar la posició dels estats en el futur.

¿Com afecta l’ús de la violència? ¿Fins a quin punt endureix la persona?


Una vegada més, es pot portar esmentar la citació d’Argala. Té conseqüències, és clar. Però, haver patit tant i haver fet patir tant no ha convertit els militants d’ETA en uns cínics. Convertir-nos en persones despietades i cruels hauria perjudicat la nostra lluita i a nosaltres mateixos. Haver viscut aquestes situacions extremes endureix la persona, però si en el teu interior no estàs corromput per l’odi, haver viscut tot això també et converteix en més responsable, fins i tot a l’hora de buscar altres solucions. Ho hem vist molt clar en l’actitud i el comportament de la militància en l’últim debat [el que ha portat a la dissolució d’ETA].

Font: Flickr – Euskal Herria Bildu

¿Com es pot proclamar que la vida és el valor suprem i posar els drets humans en primer pla i, alhora, violar els drets humans i llevar la vida?

En la societat basca hi ha prou acord a l’hora de definir un marc ètic. Aquest marc hauria de ser tots els drets per a tothom. I també nosaltres hem fet passos cap a aquest horitzó. Tots i totes mereixem la vida, una vida digna i en llibertat. I és que no hi ha un sol valor suprem.

El punt de partida per a la decisió d’abandonar la lluita armada va ser polític; és a dir, una adequació de l’estratègia – un cop analitzada la situació i un cop emprès el millor camí per avançar–, però encara que sigui així, enmig del debat ens ha sorgit també el factor ètic, i la nostra reflexió ens ha portat a voler enfortir el marc ètic ja esmentat. És cert que quan el conflicte es donava en tota la seva cruesa els paràmetres dominants eren uns altres. És veritat que no abordàvem la qüestió des d’aquest punt de vista i que prevalia la necessitat de fer front a l’opressió, però, fins i tot en aquella situació, es feien valoracions ètiques, per exemple, es rebutjava portar a terme accions indiscriminades per evitar la degeneració de la lluita armada.

“És hora de reconèixer amb respecte el dany causat, d’assumir amb sinceritat el que altres han sofert i d’esforçar-se per aconseguir la reconciliació.” tweet

De cara al futur, ¿qui marcarà les línies de lluita? En gran mesura, això és el que ha fet l’organització les últimes dècades…

No ens correspon a nosaltres manifestar com s’han d’organitzar i estructurar les forces que d’ara endavant guiaran el procés sobiranista basc. Ateses les noves formes d’organització de la societat, és evident que totes aquestes funcions no podran anar a parar a les mans d’una sola organització política i que la direcció del procés haurà de ser plural, transparent, participativa i oberta.

El nou projecte de creació de l’estat basc haurà de mostrar una gran flexibilitat política, i caldran referències explícites per implicar-hi amplis sectors populars i que el procés resulti atractiu per a tot tipus d’aspiracions i de desitjos i per a tota mena de punts de vista ideològics.

Podeu obtenir el llibre en el següent enllaç

Foto de portada: Sortu
Traducció d’Oriol Valls
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Periodista. Director del diari Gara

Comentaris

«El final d’ETA és la fita que marca el punt de partida d’un nou recorregut»

Registra't per comentar
  Notificacions  
Notificació per rebre
llegir comentaris Ocultar comentaris
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El primer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Scroll to Top

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.