Search
Close this search box.

El bloqueig a Cuba després de la derrota de Girón: Imperialisme, terrorisme i psicoanàlisi

A través de l'exemple de la derrota dels EUA a Playa Girón, analitzem l'intervencionisme estatunidenc a través del prisma psicoanalític.

El bloqueig a Cuba després de la derrota de Girón: Imperialisme, terrorisme i psicoanàlisi

A través de l'exemple de la derrota dels EUA a Playa Girón, analitzem l'intervencionisme estatunidenc a través del prisma psicoanalític.

Un 20 de gener de 1961 John F. Kennedy accedia a la presidència dels Estats Units. Del seu antecessor (D. Eisenhower) no heretava únicament la Casa Blanca, sinó que també va trobar-se amb una Cuba bloquejada i la suspensió total de la quota sucrera. Lluny d’intentar regularitzar les relacions amb la més gran de les Antilles, Kennedy passaria a ser el principal opositor al govern revolucionari. Amb la seva arribada al despatx oval també es trobaria amb un pla d’invasió de Cuba ideat -en col·laboració- per la CIA, les forces armades nord-americanes i el govern que el precedia. Si bé Kennedy va dur a terme el projecte, ho va fer amb una condició: de cara al públic havia de semblar un assumpte purament cubà. Aquesta decisió responia a la voluntat del nou mandatari d’establir relacions amb la resta de les nacions llatinoamericanes.

El pla consistia a seguir els passos marcats per l’enderrocament de Jacobo Árbenz a Guatemala, l’any 1954, però amb l’ajuda d’exiliats cubans. Un cop fet el desembarcament, la CIA confiava en que els soldats comptéssin amb un alçament popular en contra de Castro que portés un nou govern provisional a l’illa. Tan bon punt aquest estigués al poder, demanaria ajuda formal als Estats Units, els quals enviarien soldats regulars.

Les primeres tropes estatunidenques varen iniciar els atacs durant la matinada del 15 d’abril. Més enllà dels avenços inicials, l’aviació cubana va ser capaç de danyar de gravetat o acabar amb gran part dels vaixells invasors, trencant així la cadena de subministraments estrangera. Tot i això, els colpistes varen fer-se amb les localitats de Cayo Ramona i San Blas, a uns deu kilòmetres de la costa. De totes maneres, aquelles preses estaven condemnades a ser reconquerides, ja que amb la falta de subministraments i la negativa dels Estats Units a traslladar més avions des de Nicaragua el cop estava sentenciat. Malgrat la pressió constant que va exercir la CIA sobre Kennedy per tal d’enviar reforços aeris als invasors, aquest s’hi va negar. Seguint el programa d’aproximació a l’OEA (Organització d’Estats Americans) el president preferia mantenir l’operació en secret per a no generar desconfiança entre les nacions llatinoamericanes. Alguns han volgut veure en la negació una suposada «simpatia» del president envers la revolució, una afirmació que, més enllà de la propaganda electoral, no ha de ser presa amb seriositat.

Els enfrontaments s’allargarien fins al dia 18, quan el govern cubà va desplegar artilleria, tancs i aviació. Aquests reforços varen anar acompanyats d’un alçament popular massiu a favor de la revolució. L’alçament comportaria la derrota estatunidenca a Girón i, amb aquesta, el fracàs del cop d’estat. Més enllà de la derrota militar, aquest fet destrossava l’ideari estatunidenc segons el qual la població suposadament reprimida s’alçaria contra Castro en veure el suport d’un exèrcit interventor. Morta la idea d’una immediata revolta popular, el govern dels Estats Units faria un canvi radical en la seva estratègia d’intervenció. En adonar-se que les condicions a l’illa no propiciaven l’alçament —que d’un mode determinista la nació nord-americana preveia— es va optar per a provocar aquestes mateixes condicions. Des d’aleshores el paper dels Estats Units se centraria en l’asfíxia econòmica que duria als illencs a la desesperació i, posteriorment, a la subversió. L’embrió del bloqueig apareixeria el 4 de setembre de 1961 amb l’operació Mangoose, la qual un any després donaria pas a l’oficialització del bloqueig. A través de diversos programes i comissions –sent la més rellevant en aquest període la Proposta de nova política encoberta i programa cap a Cuba— la influència estatunidenca aconseguiria que primer l’OEA i després el conjunt d’Europa cessessin l’activitat comercial amb l’illa Antillana. Únicament el bloc socialista mantindria relacions regulars amb Cuba.

En adonar-se que les condicions a l’illa no propiciaven l’alçament —que d’un mode determinista la nació nord-americana preveia— es va optar per a provocar aquestes mateixes condicions.

L’aïllament oficial va ser en tot moment acompanyat per accions encobertes que evitaven, per una banda, el comerç amb nacions alienes a la influència dels Estats Units i, per altra, la difusió i configuració de manufactura dins l’illa. Tropes d’exiliats anticastristes eren armades, finançades i entrenades per l’administració per tal de dur a terme els sabotatges. Mentre vaixells eren derrivats per llanxes i mines en aigües cubanes, grups terroristes atemptaven contra la infraestructura illenca. El principal objectiu eren centrals elèctriques i refineries, que no només obstaculitzaven la producció, sinó que a més deixaven a una població desproveïda de llum i combustible. A les factories se li sumaven vies de tren, carreteres i aeroports fent així que moure’s dins l’illa fos un autèntic suplici.

La línia proposada en la Proposta de nova política encoberta i programa cap a Cuba, allunyava les forces militars regulars dels Estats Units de qualsevol intervenció directa que pogués acabar com el desastre de Girón. Era constatable que les intervencions militars no havien fet més que reforçar la postura de Castro a l’illa mentre les mesures econòmiques desgastaven, a poc a poc, l’ànim dels cubans.

L’actitud del govern estatunidenc envers Cuba es presenta d’una manera molt similar a la que podem percebre a les tesis de Žižek, segons les quals la fantasia és la base de tota ideologia. Aquesta, des d’una perspectiva psicoanalítica, actua a manera d’opacant de la coherència mentre l’opacació apareix quan la realitat no respon als biaixos que es tenen sobre ella i, així, l’enteniment queda torbat.

Això és únicament explicable si entenem que el fet desitjat no és l’objectiu final —en aquest cas, el suposat «alliberament» de l’illa— sinó que el desig resideix en l’ànsia de ser desitjat per aquells a qui s’interpel·la. Per tant, sota aquesta màxima podem explicar la frustració estatunidenca.

El fet de percebre ja no només el comunisme sinó la revolució en un sentit ampli com a element contrari a la cultura occidental i, per tant, advers de base al mateix concepte de civilització, porta als governants imperialistes a veure la intervenció com a única via per a salvar una població infantilitzada d’un de poder que els té segrestats. La disfòria ve donada quan la suposada víctima no només rebutja l’ajuda sinó que es mostra compromesa amb l’«agressor». De la mateixa manera que el Quixot no entén com pot ser rebutjat per Andrés1, els Estats Units no conceben una oposició a la seva ‘ajuda’ i la seva moral. Enfront aquesta aparent contradicció, els estats imperialistes no poden fer més que, en paraules de Žižek, manifestar aquesta incomprensió en forma d’una violència exterioritzada.

Mapa de la participació estatunidenca en cops d’estat i intervenció electoral (Font: Wikimedia Commons)

Sota el mapa cognitiu estatunidenc, l’oposició al seu sistema és quelcom irracional. Aquesta idea és encara més patent si atenem el concepte d’intervenció humanitària, sobreexplotat en l’actualitat, però que guarda un origen de legitimació colonial a finals del segle XIX. En la inmediata contemporaneïtat les intervencions humanitàries no són més que la imposició per la força d’uns valors «legítims» que, per raons històriques, les masses han acabat per abandonar.

La qüestió econòmica és transcendida per la moral en una espècie de fagocitosi conjunta en la qual el liberalisme econòmic conquereix l’espai del liberalisme polític per assentar un imaginari sota el qual el lliure mercat és de forma natural inherent a la llibertat i, per tant, al bé.

Aquestes postures necessàriament condueixen als Estats Units cap a un determinisme històric que porta a pensar que el règim revolucionari cubà caurà inevitablement fruit de les revoltes internes que relegaran la intervenció estatunidenca a una mera facilitació del procés a través de mecanismes de bloqueig econòmic. La no aparició d’aquestes revoltes dóna lloc a la paradoxa del determinisme; per la qual unes revoltes que per llei històrica s’han de donar i, així i tot, no es donen han de ser artificialment provocades per tal d’avançar en el suposat ordre natural dels fets.

Si l’immobilisme d’Stalin es fonamentava en la ferma creença que el socialisme finalment s’imposaria per necessitat històrica al capitalisme, l’intervencionisme estatunidenc es basa en la falsa convicció que el capitalisme neoliberal és, per llei natural, el destí final de la humanitat.


1 Al segon capítol de la primera part del Quixot, el cavaller, en el seu afany per convertir-se en cavaller, troba un grup d’homes apallissant a un tal Andrés. Mogut pel seu sentiment de justícia corre a oferir ajuda. Un cop acabada la trifulga Andrés –lluny d’agrair al Quixot— es mostra desconfiat i temorós enfront les idees cavalleresques del gentil home que és percebut com un boig

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Estudiant d'Història, Filosofia i militant comunista, actualment vinculat a l'Esquerra Independentista. Investiga les dissidències del comunisme durant la guerra freda.

Comentaris

El bloqueig a Cuba després de la derrota de Girón: Imperialisme, terrorisme i psicoanàlisi

Feu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Cataris-blau