De què parlem quan parlem de república?

Des d’Aristòtil als jacobins i fins els nostres dies, el concepte de República fa referència a quelcom més que simplement una determinada forma de govern diferent a una monarquia.

De què parlem quan parlem de república?

De què parlem quan parlem de república?

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Des d’Aristòtil als jacobins i fins els nostres dies, el concepte de República fa referència a quelcom més que simplement una determinada forma de govern diferent a una monarquia.

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Parlar de república no pot equivaldre a caure en el pensament màgic o a alimentar mitologies remotes: ni illes distants ni futurs vaporosos. Parlar de república ens obliga a pensar i practicar la llibertat. Aquí i ara. Però no de qualsevol manera. Parlar de república exigeix copsar i posar en circulació la particular noció de llibertat que la tradició republicana ha manejat i maneja.

La primacia de la llibertat

Allò que és central en la tradició republicana és una idea de llibertat definida d’acord amb les condicions materials i simbòliques d’existència d’individus i grups. S’és lliure en la mesura que es gaudeix d’independència personal. Òbviament, això no vol dir que la pràctica de la llibertat ens hagi de conduir a aïllar-nos com àtoms dispersos en un món gasós, sense estructura; més aviat significa que ens cal gaudir d’independència socioeconòmica per anar teixint, sense servituds, una interrelació, una interdependència respectuosa amb l’autonomia de totes les parts.

Aquest és el cor de la noció de llibertat republicana, que trobem ja en Aristòtil i que arriba fins Marx i els socialismes i que, després, ben recentment, certs filòsofs anglosaxons -Skinner i Pettit, entre d’altres- recullen quan ofereixen la noció de «llibertat republicana com a no-dominació». Segons Skinner i Pettit, un actor o conjunt d’actors és lliure quan no és interferit de manera arbitrària i, a més, viu en un escenari social i institucional que garanteix l’absència de la mera possibilitat de ser interferit de manera arbitrària. No es tracta només, doncs, de no ser interferits -al cap i a la fi, l’esclau de l’amo bondadós i empàtic pot viure sense ser interferit arbitràriament, però no per això deixa de ser esclau-; es tracta també de no ser interferibles, és a dir, de gaudir d’una posició d’invulnerabilitat social que permeti mantenir-se lluny del pes de possibles capricis aliens a nosaltres que se’ns puguin imposar pel fet de trobar-nos immersos en relacions de poder de caràcter asimètric.

 Però aquí també cal desfer-se de tota possible abstracció metafísica. Una de les aportacions més rellevants d’Antoni Domènech, un filòsof que ens ha deixat recentment i que ens ha dotat d’esquemes d’anàlisi als quals molts recorrem per pensar l’emancipació social, rau en l’exhortació a preguntar-nos què fa materialment possible aquesta (idea de) llibertat fonamentada en la independència socioeconòmica. Doncs bé, si fem un rastreig de la defensa teòrica i de la lluita política per la llibertat republicana, ens trobem sempre amb la mateixa realitat: la propietat. Ras i curt: no hi ha llibertat sense propietat. Faig referència aquí, òbviament, a una «propietat» entesa en un sentit molt ampli, que transcendeix la mera tinença d’un títol de propietat jurídicament segellat que puguem portar a la butxaca. Del que es tracta aquí, doncs, és de pensar la «propietat» com el control individual i/o col·lectiu d’un conjunt de recursos materials i simbòlics que ens converteixin en persones capaces de superar allò que Philip Pettit anomena «l’examen de la mirada»: ¿comptem amb la capacitat d’aguantar l’esguard d’altri sense haver d’ajupir el cap perquè resulta que depenem materialment i/o simbòlica d’aquestes instàncies alienes a nosaltres? ¿Podem, a partir d’aquí, dir i decidir quin món aspirem a anar emmotllant?

Parlar de república exigeix copsar i posar en circulació la particular noció de llibertat que la tradició republicana ha manejat i maneja

És per tot això que cal insistir sempre en la diferència entre la llibertat republicana i la noció liberal de llibertat. Fins el segle XIX ningú s’atreveix a fer el supòsit que aquell que, per exemple, es veu forçat a vendre la seva força de treball per sobreviure pot ser un individu lliure. Per què? Perquè a aquesta persona li manquen els recursos el control dels quals li permetria pensar altres formes de treball i de vida, potser també amb altres persones. En canvi, la definició liberal redueix la noció de llibertat a la categoria de mera igualtat davant de la llei. Aquesta mutació conceptual la va portar el liberalisme, que s’articula arran de la derrota de l’ala esquerra de la Revolució Francesa. Abans del segle XIX -i això inclou autors posteriorment i falsàriament vinculats al liberalisme, com Locke, Smith o Kant-, s’assumia sempre la importància d’unes condicions materials i simbòliques perquè la llibertat fos efectiva.

Republicanisme oligàrquic i republicanisme democràtic

Ara bé, segons el republicanisme, qui estava i està cridat a ser lliure? Quins grups socials? Aquesta pregunta ha estat objecte d’una gran varietat de respostes. Per una banda, hi ha hagut lluites polítiques i dissenys institucionals obertament democràtics, en el sentit que han establert que les dones, els immigrants, els pobres, etc. també havien i han de ser inclosos al demos i, per tant, també han d’esdevenir ciutadans i ciutadanes lliures. Per tal d’assolir-ho, aquestes formes de republicanisme democràtic han aspirat i aspiren a garantir políticament recursos del tipus que sigui per tal que aquesta gent –tota aquesta gent- pugui gaudir d’aquesta condició d’independència personal socioeconòmicament fonamentada.

Però això no vol dir que no hi hagi hagut altres tipus de republicanisme de caràcter oligàrquic que hagin partit del supòsit que només cal que siguin lliures aquells que hagin nascut ja amb recursos materials i simbòlics garantits -normalment, homes propietaris-. I no passa res -afirma el republicanisme oligàrquic- si ets una dona, un esclau, un immigrant o un pobre sense recursos: senzillament, no ets lliure. Fi de la història. Doncs bé, quan, això, no ho problematitzem políticament, quan aquesta «solució» ens satisfà, optem per formes de republicanisme sense ambició democratitzadora: és per això que parlem de republicanisme «oligàrquic» o «antidemocràtic».

Però resulta interessant observar que, sigui quin sigui el tipus de republicanisme davant del qual ens trobem, democràtic o oligàrquic, el vincle entre llibertat i control de recursos no es trenca mai. En canvi, la tradició liberal ens diu que si tenim un document d’identitat que s’abstingui d’especificar la nostra condició d’esclaus, de serfs, de plebeus o de xusma, automàticament ens convertim en homes i dones lliures: suposadament, vivim en un món amb isonomia, és a dir, amb igualtat davant de la llei, i això -i només això- és el que ens cal per poder dir que menem una vida lliure. En resum, el liberalisme assumeix que som lliures amb independència de les condicions materials i simbòliques d’existència d’individus i grups. I això, senzillament, no és cert: aquestes condicions no són suficients, però sí que són estrictament necessàries per al gaudi de nivells rellevants de llibertat efectiva. El liberalisme, per tant, té un problema conceptual majúscul i, a sobre, irresoluble: el gruix del seu cos doctrinal descansa sobre una gran ficció jurídica.

Si fem un rastreig de la defensa teòrica i de la lluita política per la llibertat republicana, ens trobem sempre amb la mateixa realitat: la propietat

Dit això, com hem de definir una república? Una república és una comunitat política, un espai públic on podem trobar-nos no tant com a «iguals» en el sentit que tots comptem exactament amb la mateixa quantitat de recursos, sinó com a «iguals» en el sentit que tots puguem controlar conjunts rellevants de recursos que ens dotin d’independència personal per anar teixint la nostra interdependència en condicions d’absència de dominació. És per això que, al món liberal, malgrat que s’hagi emprat sovint el terme «república», ha estat molt difícil constituir repúbliques efectives. Pensem en l’actual República Francesa o en la República d’Haití. Si ens ajustem a la definició de llibertat republicana que hem analitzat, haurem de concloure que ambdós règims tenen molt poc de «república». La República Francesa, com l’haitiana, poden rebre aquest apel·latiu, però en cap cas poden ser considerades «repúbliques». No acullen una monarquia -això és ben cert-, però hi ha una quantitat ingent de ciutadans -ciutadans?- mancats de les condicions materials i simbòliques que es necessiten per gaudir d’una existència lliure -i tampoc no hi ha la menor intenció que les coses deixin de ser així-.

Tot això, per cert, posa de manifest que la història de la devaluació dels conceptes polítics és llarguíssima i perillosa. Tenim república -i això no es pot desaprendre- quan tenim conjunts d’actors socials que, com diria Pettit, es poden aguantar la mirada sense haver d’abaixar el cap com a conseqüència de vincles de dependència. Tenim república, doncs, quan tenim conjunts de persones equipades amb conjunts de recursos tan diversos i canviats com faci falta, però que s’estimin suficients per convertir-se en condició de possibilitat de l’exercici efectiu de la ciutadania. Si llencem per la borda aquest vincle entre llibertat i recursos, no hi pot haver república de cap tipus, encara que haguem aixecat dissenys institucionals que portin aquest nom. Allò que hi pot haver és altres tipus de règims i organitzacions polítiques que caldrà caracteritzar d’una altra manera.

Cavalls de Troia per a la reconquesta popular de la república (o per què una modernitat republicana-democràtica és encara possible)

Aprofundim ara en la història de la devaluació dels conceptes polítics. Per què la idea de república -i el republicanisme com a cos doctrinal- ha estat entesa sovint, a Europa i a les Amèriques, com un projecte obertament liberal? Què ha generat aquest transvasament conceptual i semàntic? En bona mesura, això forma part d’una història fosca, gairebé negra: la història de l’entrega, per part dels moviments emancipatoris contemporanis, de conceptes que els pertanyen i de què acaben desfent-se per oferir-los en safata de plata al camp polític antagònic. No en va aquesta història és també la història de la rebuda festiva de tots aquests conceptes i institucions per part de les oligarquies. Pensem, novament, en la noció de república, de la qual el liberalisme s’ha apropiat al preu de buidar-la de contingut, però pensem també en altres conceptes i institucions, com ara «el mercat»: és innegable que els mercats poden allotjar relacions socials obertament opressores i descivilitzadores -coneixem prou bé la sagnant història de molts mercats capitalistes-, però els mercats poden també ser tota una altra cosa. Però l’oligarquia liberal s’apropia de la noció de mercat -i també, òbviament, de la de «llibertat», « mercat» o «lliure mercat»- i llança la següent asseveració: «les esquerres són la gent de la igualtat, d’allò comú, etc. Nosaltres, en canvi, som la gent de la llibertat, començant per la llibertat al mercat». En aquest punt, el més greu de l’assumpte és que les esquerres, els moviments emancipatoris, que és clar que són «els de la igualtat i allò comú» -entre altres coses-, han tendit històricament a acceptar aquest relat i han caigut a la trampa, en una gran trampa. Perquè les esquerres, els moviments emancipatoris moderns i contemporanis també són els de la llibertat -fins i tot, els de la llibertat al si dels mercats-, sempre i quan aquesta llibertat es defineixi de forma robusta i substantiva. Ben mirat, la història de l’apropiació indeguda de la noció de llibertat, de lliure mercat i, finalment, de república per part de l’oligarquia és, també, la història de la neciesa, de la gravetat de tot un enfilall de regals conceptuals i institucionals-organitzatius per part de les esquerres a les dretes, a les elits dirigents.

Tot això equival a dir que les oligarquies liberals han guanyat una batalla conceptual i material que els ha permès emparar-se del govern de la modernitat. I ho han fet -cal insistir-hi- emprant conceptes i pràctiques que sempre havien format part de les tradicions emancipatòries. I aquí comença la tragèdia: avui -però tot això ve ja de lluny-, davant d’aquest ús pervers de tots aquests conceptes i pràctiques, uns conceptes i pràctiques que, conduïts pels moviments populars, haurien estat una altra cosa i haurien anat donant a llum un món ben diferent, resulta que ens horroritzem i els refusem. Quina concessió més absurdament onerosa! En definitiva, es poden fer dues coses. La primera és abandonar la lluita per la república, per la llibertat, per mercats no depredadors, fins i tot per la representació política: vist que el liberalisme ha fet de tot això quelcom poc desitjable, optem per rebutjar-ho. L’altra opció és mantenir les posicions i tractar d’explicar per què només des d’una perspectiva popular i emancipatòria, republicana-democràtica, es pot dotar aquests conceptes i institucions de veritable contingut substantiu. Sens dubte, aquesta segona opció resulta interessant i prometedora tant des del punt de vista de la història de les idees com des del de la lluita per una hegemonia cultural i política que afavoreixi els interessos de les classes populars. És per això que resulta crucial tractar d’entendre què significaven aquestes pràctiques i conceptes abans de triomf del capitalisme que hem conegut.

El liberalisme, per tant, té un problema conceptual majúscul i, a sobre, irresoluble: el gruix del seu cos doctrinal descansa sobre una gran ficció jurídica

Si analitzem amb deteniment els textos de Maquiavel, de Harrington, de Jefferson, de Smith o de Kant, entre molts altres, ens adonem de seguida que no tenen res a veure amb el tipus d’organització de la modernitat amb la qual ens hem trobat. És per això que es fa necessària una estratègia «troiana» d’infiltració al cor de les tenebres del llenguatge -i de la praxi- liberals que ens ajudi a descobrir i afirmar que el rei va despullat; que quan el liberalisme parla de «llibertat», de «democràcia», de «representació», de «mercats», fins i tot d’«esfera privada», etc., ho fa pervertint el sentit que les classes populars i els pensadors que van saber sintetitzar les seves aspiracions -entre ells, els que acabo de citar- van voler donar a aquestes realitats a les albors de la «gran transformació» que ens va portar el món contemporani. No té sentit resignar-se a acceptar l’operació de buidatge de contingut que el liberalisme ha dut a terme. Convé restaurar el sentit original que aquests conceptes i institucions portaven de la mà. D’això depèn la fortalesa de molts dels projectes emancipatoris que ens puguem donar (per) a l’actualitat.

Insisteixo: aquests conceptes que associem als «grans pensadors» sintetitzaven veritables lluites populars. Locke, Kant, Smith i Robespierre no van inventar res de res, o ben poca cosa. Locke, Kant, Smith i Robespierre, entre d’altres, posseïen ments brillants que van saber destil·lar amplis moviments polítics i socials de l’època, moviments que també van saber projectar cap a la modernitat amb la intenció de desplegar ordres republicans molt més inclusius que allò que ha suposat el capitalisme realment existent. Però l’aparell mediàtic de l’oligarquia és molt potent -també l’aparell mediàtic de l’acadèmia encarregada de fer apologia del capitalisme-, raó per la qual, a més de desfigurar l’anàlisi de tots aquests autors, ha assolit construir, en clau burgesa, elitista, unes idees de república i de democràcia buides de contingut. Per totes aquestes raons, resulta profundament erroni que parlem de la «república burgesa» o «liberal» i tractem d’oposar-nos-hi. No té sentit oposar-se a la «república burgesa», senzillament, perquè aquesta república no existeix. Allò que sí que té sentit, en canvi, és disputar a la burgesia, a les elits, la idea mateixa de república, bo i recordant que un ordre republicà és quelcom altament exigent que va molt més enllà, en termes materials i institucionals, d’allò que ofereixen aquells règims liberals que aquestes oligarquies han decidit anomenar -de manera falsària, insisteixo- «repúbliques». La «república burgesa» no existeix, senzillament, perquè en ella s’elimina el nexe d’unió entre llibertat i control de recursos, nexe que ja s’ha vist que la noció republicana de llibertat i de ciutadania fa seu i situa sempre al centre. En altres paraules, és sempre preferible trobar-se amb un pensament desacomplexadament conservador o elitista que parli sense embuts i ens digui que «aquí hi ha dirigents i dirigits, que aquells que han nascut propietaris o acabalats estan cridats a dirigir, i als que han nascut pobres els toca callar i obeir». Pot ser una afirmació salvatge, però és molt més sincera i honrada que l’acte liberal d’alimentar mites segons els quals «aquí no hi ha dirigents i dirigits, atès que tots som iguals davant de la llei». Quan ens decidirem a desemmascarar aquesta gran operació de cosmètica i confusionisme intel·lectuals i polítics?

Per tant, davant d’una estratègia merament numantina, de «simple» resistència al voltant dels conceptes d’igualtat i de comunitat -i d’ajuda mútua, i d’autogestió, etc.-, conceptes que les tradicions emancipatòries sempre han abraçat, convé pensar seriosament l’opció de nodrir aquesta estratègia troiana que, sense deixar de banda els valors típicament associats a «les esquerres» -sens dubte, es tracta de quelcom que no ens podem permetre-, intenti inocular el virus democràtic-popular als conceptes i institucions de què la dreta, a cavall de l’imaginari liberal, s’ha apropiat. Hi ha república a França? I a Haití? I a Xile? I a Sud-àfrica? En el sentit d’«absència de monarquia», potser sí que n’hi ha; però en el sentit de presència d’una societat civil composta per individus i grups socioeconòmicament apoderats i, per tant, capaços d’articular una interdependència realment desitjada per totes les parts, la república, a França, a Haití, a Xile i a Sud-àfrica, com a tot arreu, brilla per la seva absència. ¿És possible que hagi arribat el moment d’organitzar-nos per pensar i practicar una república materialment substantiva i socialment inclusiva, democràtica, a França, a Haití, a Xile, a Sud-àfrica i a tots els territoris on processos constituents de caràcter popular apuntin al seu desplegament?

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Professor de Teoria social i política a la UB. Membre del Consell Editorial de la revista SinPermiso i de la Red Renta Básica.

Comentaris

De què parlem quan parlem de república?

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.