Com evitar la imminent destrucció de feina?

Com evitar la imminent destrucció de feina?

Com evitar la imminent destrucció de feina?

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Mai havíem viscut una situació de la dimensió de la derivada de la COVID-19. De fet, res de semblant. L’abast mundial del confinament, els efectes sanitaris i l’aturada de l’activitat productiva han estat desconeguts fins avui. I de la mà d’aquesta darrera qüestió es visualitza una perspectiva de destrucció d’ocupació amb uns efectes socials salvatges. Molt lluny de l’optimisme que s’ha traslladat aquest 1 de setembre  sobre el creixement de l’ocupació per part de representants del Ministerio de Trabajo de l’Estat espanyol.

L’inici de la COVID-19 va suposar un xoc en les nostres vides i va venir acompanyat de discursos suposadament benintencionats que pretenien eliminar la discrepància: «Este virus lo paramos unidos», «Tot anirà bé», «Afecta a tothom per igual», etc. Frases que criden a la superació del problema sense determinar-ne les responsabilitats i que eliminen qualsevol visualització del conflicte de classe.

En aquest mig any hi ha tres qüestions a les quals hauríem de parar atenció. La primera, com l’afectació de la crisi sanitària i econòmica té una expressió en termes de classe. La segona, com la crisi sanitària ja s’ha transformat en un crisi econòmica que afectarà sobretot a la destrucció d’ocupació.  La tercera, que guarda relació amb les anteriors: a qui faran pagar la crisi?

Als Països Catalans, patirem una caiguda del PIB per sobre la mitjana del nostre entorn perquè la UE ens va imposar la realització de quatre grans activitats productives: turisme, construcció, agroalimentària i automoció.

Hem optat en aquest article per valorar un d’aquests tres elements com és la destrucció d’ocupació des de diferents vessants: quin són els elements que determinaran que al nostre país sigui superior als de nostre entorn, perquè els seus efectes seran pitjors que durant el 2008 i quines alternatives podrien fer-se efectives per evitar això.

Un model productiu sense diversificació d’activitats

La parada productiva provocada per la crisi de la COVID-19, la situació econòmica prèvia que donava dades de caigudes importants de la producció industrial i les mesures econòmiques i socials que s’estan prenent (o que no s’estan prenen) ens aboquen a un escenari de patiment generalitzat per a les classes populars. Sobretot per l’augment de la desocupació en el darrer trimestre de 2020.  

Els informes menys pessimistes dels representants de la burgesia han fet públiques dades per aquest any d’una caiguda del PIB d’un 8% a l’Estat espanyol (7,2%, a l’Estat francès) i una desocupació una mica per sobre del 20%. L’OIT parla de més del 8% de destrucció d’ocupació a nivell mundial: superior a 195 milions de llocs de treball.

Foto: Flickr – Fotomovimiento

Als Països Catalans, patirem una caiguda del PIB per sobre la mitjana del nostre entorn perquè la UE ens va imposar la realització de quatre grans activitats productives: turisme, construcció, agroalimentària i automoció. Això no és cap malastrugança sinó la imposició del model neoliberal com a condicionant per a l’ingrés a la llavors Comunitat Econòmica Europea. Suposava pel nostre país que bona part de la indústria pesada i la industria pública s’eliminés. A la vegada ha construït una realitat en la que Alemanya i els Estats del nord d’Europa mantenen una juxtaposició de països desiguals, especialització productiva regressiva de la perifèria per subministrar bens de baixa tecnologia i mà d’obra barata per un centre industrial concentrat al voltant d’Alemanya, França i els països del Nord. És a dir, productes d’alt valor afegit al centre i nord i mà d’obra barata a la perifèria sud i est.  

De les 4 grans activitats que van deixar pel nostre país, únicament l’agroalimentària, per ara, s’escapa de la crisi. A l’automoció, veiem com aquesta es materialitza amb tancaments com el que s’acaba d’acordar a Nissan i la presentació d’un nou ERTO a Ford Almussafes fins a final d’any tant per la planta de vehicles com de motors. Alhora, cal sumar que el motor  de combustió té data de caducitat el 2040. La construcció no s’havia recuperat de la crisi de 2008 quan ja es troba novament en crisi. El turisme sens dubte serà l’activitat que més destrucció d’ocupació provocarà. No només per la suspensió d’activitats dels darrers mesos sinó per un certa caiguda del turisme transnacional i d’aquell derivat dels sectors populars que més afectats es veuran per la crisi generalitzada.

Una legislació que facilita i empara la violència patronal

Per a les empreses deixar sense feina els treballadors i les treballadores és un exercici unilateral, fàcil i de baix cost. Amb les contrareformes laborals dels anys 2010 i 2012 es van facilitar les causes dels acomiadaments col·lectius, però el fet determinant ha estat la Llei 3/2012 que redueix les indemnitzacions per acomiadament improcedent, elimina els salaris de tramitació i suprimeix l’autorització administrativa pels acomiadaments col·lectius (fins llavors, ERO’s).

Lluny de semblar un element purament tècnic, la dimensió que té aquesta darrera qüestió és fonamental. Fins el 2012, un acomiadament col·lectiu havia de ser autoritzat per l’autoritat laboral, és a dir, calia que el Departament de Treball o Ministerio de Trabajo ho aprovés. Així, quan es tractava de meres decisions estratègiques de les empreses, sense que hi hagués compliment dels supòsits que establia la normativa per a poder acomiadar, dificultava o encaria (per haver de millorar la indemnització legal per a arribar a un acord) els tancaments empresarials. Ara, una empresa comença un període de consultes de 15 a 30 dies i quan l’acaba pot acomiadar unilateralment tota la plantilla. La defensa que tindran els treballadors i les treballadores és demandar judicialment, en un procés lent, havent d’assumir el pagament d’assistència lletrada i amb una llei contrària als seus interessos.

Curiosament, mai abans havíem tingut tantes prestacions i subsidis però això no està comportant que s’incrementin els nivells de protecció social.

Això té uns responsables polítics, que són els que van aprovar les contrareformes laborals del 2010 i 2012 (PSOE i PP) i els que les van convalidar (PNB i CiU), però també hem d’atribuir responsabilitat política als qui han estat, i són, als governs posteriors i exercint la titularitat del Ministerio de Trabajo i que, malgrat tímids anuncis interessats per a guanyar votacions parlamentàries i promeses electoralistes, no han emprès el procés normatiu per a derogar-les (PSOE i Unides Podem). Val a dir, que des de la CUP-CC venim plantejant la necessitat de derogar les contrareformes laborals del 2010 i 2012 i que en el ple monogràfic de la Nissan que es va fer al Parlament de Catalunya es va aprovar a la nostra instància iniciar els tràmits per traslladar al Congrés la derogació de l’article 51 de l’Estatut dels Treballadors (sense els vots a favor de Catalunya en Comú Podem i Grup Socialista-Units per Avançar), cosa que permet acomiadaments col·lectius sense autorització de l’Autoritat Laboral.


Una crisi amb pitjors efectes que la del 2008

Cal que tinguem en consideració que aquesta crisi tindrà uns efectes pitjors que la crisi del 2008. Això serà així per tres motius: una normativa laboral que facilita la destrucció d’ocupació, uns serveis públics i prestacions menys accessibles i un matalàs familiar més reduït. La crisi del 2008 va produir una important destrucció d’ocupació (del 8 al 20%) però aquesta es produí en un període de dos anys. Ara, les contrareformes laborals del 2010 i, sobretot, la del 2012 provocaran que la caiguda de l’ocupació sigui en 4 mesos, entre setembre i desembre de 2020.

Foto: Flickr – Fotomovimiento

El matalàs que representarien els serveis públics i la família tampoc és igual que el que existia al 2008. A partir de 2010, es produeixen retallades dels serveis públics de les quals encara no ens hem recuperat i la capacitat d’estalvi de les famílies és molt diferent de la de 2008. Pel que fa al matalàs familiar, és força més minvat a l’existent al 2008. En aquell moment, encara que hi hagi tan sols 12 anys de diferència, les famílies treballadores amb habitatges de propietat i pensions de jubilació que podien arribar a complementar l’economia de la resta de familiars eren moltes més que ara.

Els darrers mesos hem tingut propaganda institucional sobre com es creaven subsidis com els de les Treballadores de la Llar i l’Ingrés Mínim Vital però la realitat ha estat una altra ben diferent. Per una banda, molts treballadors i treballadores han trigat mesos en percebre la prestació de desocupació i  per l’altra, mig milió de persones a l’Estat espanyol resten sense cobrar el subsidi pels qui han esgotat prestació.  A més a més, l’Ingrés Mínim Vital, una prestació insuficient però necessària,  només l’han rebut 80.000 persones en la finalització d’agost de 2020; el que significa un percentatge molt baix de persones en risc de pobresa, si bé la dotació pressupostària ja va ser pensada per no superar el milió de persones receptores a l’Estat espanyol. Pel que fa al Subsidi per Treballadores de Llarque, recordem, no tenen reconegut el dret a prestació de desocupació, no s’ha abonat a cap treballadora amb la finalització del mes d’agost.

Per últim, no hauríem d’oblidar que,a partir del setè mes, la prestació de desocupació ja no es correspon amb el 60% de base de cotització sinó amb el 50%, cosa que situarà a bona part de treballadors i treballadores amb menys de 600 € d’ingressos mensuals.

Actualment la centralitat de la lluita hauria de ser contra els tancaments d’empreses: Fer tant com es pugui perquè es mantinguin els llocs de treball.

A tot això, hem de sumar una realitat a Catalunya en la que la Renda Garantida de Ciutadania dona resposta a uns percentatges baixos dels catalans i les catalanes que es troben en el llindar de la pobresa. A la vegada que la nostra societat ha volgut excloure de prestacions i subsidis a les treballadores migrades sense permís de treball. I no perdem de vista que l’explotació de les dones en feines de cures i domèstiques no retribuïdes ha crescut durant el confinament.

Curiosament, mai abans havíem tingut tantes prestacions i subsidis però això no està comportant que s’incrementin els nivells de protecció social. En bona mesura això respon al limitats nivells de població que cobreixen i un model de gestió de l’aprovació de les mateixes que les transforma en una carrera d’obstacles.  

Una alternativa possible i necessària: sector públic fort, nacionalització i transició ecològica

Actualment la centralitat de la lluita hauria de ser contra els tancaments d’empreses: Fer tant com es pugui perquè es mantinguin els llocs de treball. Això demana un sindicalisme combatiu i alhora acció política i sindical per derogar les contrareformes laborals. Però no es tracta únicament d’un exercici de resistència i de contenció davant dels acomiadament sinó de tenir una actuació pròpia en la creació d’ocupació.

Foto: Flickr – Fotomovimiento

En primer lloc, hem de tenir un sector públic que sigui motor de la creació d’ocupació a través de prestar un serveis públics de qualitat, a ningú se li escapa avui la necessitat de més personal sanitari, més mestres i professores o el necessari enfortiment dels serveis socials. Hauríem de recordar que Catalunya té un baix percentatge de treballadores públiques. I diem treballadores públiques perquè l’externalització dels serveis públics no garanteix el manteniment de l’ocupació en termes absoluts.

En segon lloc, la indústria pública a través de nacionalitzacions. Ens trobem en una etapa del capitalisme on poden existir necessitats productives i empreses que cessen les seves activitats no perquè tinguin pèrdues sinó per mantenir beneficis. Davant d’aquestes realitats s’ha de procedir a evitar la destrucció de teixit productiu amb processos de nacionalitzacions de les empreses. Els dogmes neoliberals s’han imposat tant que el que va ser una realitat rentable econòmica i socialment, les empreses públiques, ara es volen fer veure com a impossibles i deficitàries. La realitat històrica ens diu el contrari. Això sí, hem de construir un nou model d’empresa pública on hi hagi participació triangular de l’administració pública, representants de moviments socials i representació dels treballadors i les treballadores. Els tres interessos, que poden ser diferents, han de ser-hi representats.  Poc a veure amb un model simple de participació societària o la injecció de capital públic. Hem de tenir unes empreses públiques que es gestionin sota el control dels treballadors i les treballadores.

Per últim, no volem oblidar-nos del què és un dels grans reptes de futur: la necessària transició ecològica. Potser un dels grans paradigmes al nostre país és l’automoció: en 19 anys, segons proposta de l’Estat espanyol, no hi haurà producció de vehicles de motor de combustió, però sí que necessitarem vehicles elèctrics. D’aquesta realitat i de la voluntat de mantenir llocs de feina se’n deriven algunes reflexions: el procés de substitució de vehicles de motor de combustió per un procés de transició ecològica i mobilitat sostenible. Si algú ens vol fer creure que hi haurà empreses privades que assumiran aquesta tasca ens enganya, perquè no dona beneficis econòmics. Això sí, per nosaltres dona beneficis socials: llocs de feina i transició ecològica.

Lluny de veure la transició ecològica com un element que destrueix ocupació ho hem de veure com una possibilitat, una necessitat i una obligació política per generar-ne. Ara tothom parla de Green New Deal, però lluny de com el neoliberalisme es voldrà apropiar del concepte i els socialiberals ho posaran en marxa d’una manera tramposa, les organitzacions emancipatòries han de veure la transició ecològica com una de les seves grans propostes per generar feina alhora que es lluita per preservar la continuació de la vida al planeta.

No hi haurà sobirania industrial sense sobirania política

Mai més no podem tornar a viure una realitat de ser un país que en una crisi sanitària no té la mínima sobirania productiva ni per a proveir-se de mascaretes; per tant, la necessitat d’un pol industrial públic ha esdevingut també una política de salut pública. Així tenim un país que depèn de la resta del món per algunes activitats productives que qualsevol nació hauria de tenir garantides. No apostem per l’autarquia, però no acceptem la fragmentació del treball imposada pel capitalisme en l’era de la globalització.

Les organitzacions emancipatòries han de veure la transició ecològica com una de les seves grans propostes per generar feina alhora que es lluita per preservar la continuació de la vida al planeta.

L’aposta per la indústria sostenible ecològicament és també l’aposta per evitar una societat més precària i empobrida: Hi ha un altre factor que és fonamental per entendre el que significa perdre indústria: la progressiva transformació d’un país amb llocs de treball estables, salaris dignes, treballadores que generen riquesa i que aporten ingressos als estats,vers un conjunt d’activitats econòmiques de contractes temporals, mal pagades i que aporta pocs ingressos per l’Administració. Així, la necessitat per una mínima sobirania productiva és també una aposta per feina estable, realitats que no condemnin als nostres fills i filles a ser treballadores pobres sinó a tenir una feina amb condicions de treball dignes des del punt de vista material. Molts dels que es diuen patriotes o sobiranistes, neguen el dret dels seus països a la sobirania productiva o industrial. I fins i tot quan es tracte de mantenir llocs de treball s’estimen més que no hagi continuïtat dels llocs de treball a través de nacionalitzacions encara que això signifiqui la pèrdua de feina.

Foto: Flickr – Fotomovimiento

Amb tot plegat, no podem menystenir una realitat, i és que ni Catalunya ni els Països Catalans no disposen de totes les eines que calen per a poder donar resposta plena, fet que ens empeny una vegada més a posar sobre la taula la necessitat de sobirania política, independència nacional, fora de l’Estat espanyol i la Unió Europea. Però sí que podem treballar en la línia de tot això que hem exposat en aquest article, amb una planificació de propostes estratègiques.

Som molt conscients que les nostres propostes demanen d’ingressos públics en una etapa en la que aquests estan en caiguda, per això necessitem un profunda reforma fiscal on bancs, grans empreses i grans fortunes aportin més. Aquest també serà l’únic camí per evitar que la crisi la paguin les classes populars. Altres escenaris que  hem conegut ja sabem què signifiquen: desocupació, més degradació dels serveis públics i més precarietat laboral.

Foto: Flickr – Fotomovimiento
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Advocat laboralista i professor de Dret del Treball.

Comentaris

Com evitar la imminent destrucció de feina?

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.