Albert Botran: «Les tesis amb les quals es va fundar l’independentisme modern són sòlides, no s’ha inventat res millor»

Arrel de la publicació recent de "Eva Serra. Per la revolució catalana"(Edicions 1979), hem parlat amb l'Albert Botran d'història, de les bases teòriques de l'independentisme i de l'exemple militant que fou l'Eva i la seva generació, el llegat de la qual resta encara massa ignorat per l'independentisme actual.

Albert Botran: «Les tesis amb les quals es va fundar l’independentisme modern són sòlides, no s’ha inventat res millor»

Arrel de la publicació recent de "Eva Serra. Per la revolució catalana"(Edicions 1979), hem parlat amb l'Albert Botran d'història, de les bases teòriques de l'independentisme i de l'exemple militant que fou l'Eva i la seva generació, el llegat de la qual resta encara massa ignorat per l'independentisme actual.

El passat 2 de març vam presentar Eva Serra: Per la Revolució Catalana (Edicions del 1979) a Girona. En aquesta conversa amb el seu autor i compilador, l’Albert Botran, vam parlar del llegat teòric i militant de l’Eva com a historiadora i com independentista i vam llançar preguntes actuals tot cercant inspiració en els seus textos i reflexions.

En motiu del recent aniversari de la seva mort el 3 de juliol, publiquem a Catarsi la versió escrita i editada per a seguir reflexionant sobre historiografia, els Països Catalans, les bases teòriques de l’independentisme combatiu i el compromís militant del qual l’Eva en fou exemple a seguir. Tot amb la voluntat que les noves fornades de militants reconeguin en els intel·lectuals de l’independentisme combatiu materials i reflexions d’on pouar les respostes per les preguntes del present.

Algun apunt bibliogràfic: La família Serra i Puig va tenir un paper destacadíssim dins l’Esquerra Independentista del moment, especialment al PSAN i després al PSAN-p i IPC. Què hi deuria tenir a veure la biografia familiar en la seva implicació política?

Eren fills dels vençuts del 39, eren d’una família de «rojos-separatistes», com els anomenava el franquisme. El pare era un arqueòleg de l’Institut d’Estudis Catalans que va ser purgat després de la guerra. I a casa van viure aquesta politització, com brindar pel 14 d’abril. Per això l’Eva explica que no li va caldre arribar a la Universitat per a prendre consciència política. Contràriament, allà li va sobtar trobar que molts dels més destacats activistes, vinculats al comunisme espanyol, eren de famílies vencedores de la guerra.

Font: Ed. 1979

Crec que és molt important tenir clars quins elements van dur a la generació de l’Eva tant al trencament amb el FNC com l’allunyament respecte el PSUC. Què ens en pots dir?

L’Eva explicava, en un correu a en Julià de Jòdar, que tan ella com la seva germana Blanca es van quedar solteres per causa de l’independentisme… dit així pot semblar una boutade però el que ella explica és que en l’ambient universitari al qual van accedir, amb la gent amb la qual es movien, tot l’entorn era psuquero i si bé hi podien tenir sintonia intel·lectual, la qüestió nacional els distanciava. Elles entren al FNC amb vint anys, perquè veuen que el PSUC no recull la qüestió nacional catalana amb radicalitat i claredat.

El problema, però, és que el PSUC tenia unes eines superiors per a moure’s en la societat de l’època. Aquesta vivència també l’expliquen, amb paraules molt similars, en Josep Ferrer o en Carles Castellanos. El PSUC els passava la mà per la cara perquè el marxisme els proporcionava una solvència teòrica que els joves del FNC no trobaven a casa seva. L’anàlisi de classe del fet nacional, l’anàlisi dels fenòmens de masses com el nou moviment obrer, que portaria a les comissions obreres, la forma d’incidir en aquests espais de masses, etc.

Expliquen que sempre van funcionar com un partit dins el partit, fins que a la direcció del FNC va voler acabar amb aquesta anomalia i això va provocar un procés congressual per mirar de trobar una línia que els aglutinés. Va ser impossible i la cosa va acabar en escissió, per bé que molt civilitzada, perquè les dues parts eren conscients de les diferències. Així va néixer el PSAN el 1969.

Eva Serra va ser una intel·lectual destacada dels rengles de l’independentisme combatiu, tradició que no va abandonar mai. No obstant, va participar d’iniciatives transversals (va formar part breument del Consell de redacció de Serra d’Or). Això desentona totalment amb la visió que hi ha hagut respecte el PSAN o el PSAN-p com a partits sectaris i tancats en si mateixos, no?

El nou independentisme va participar ben intensament de l’antifranquisme unitari. L’Eva va ser, per exemple, a la Tancada de Montserrat. L’independentisme també va formar part de les comissions obreres, quan eren més un moviment que un sindicat, i de l’Assemblea de Catalunya. Intel·lectualment molts d’ells, començant per l’Eva, van treballar a l’Enciclopèdia Catalana i tindrien un paper destacat en el Congrés de Cultura Catalana.

Això no obstant, aquesta dinàmica no està exempta de conflictes. A l’Enciclopèdia, per exemple, van acabar topant amb els socis capitalistes, és a dir amb en Pujol, perquè els intel·lectuals volien fer d’allò una mena de «congrés de cultura catalana permanent», en paraules de Josep Ferrer, i això no entrava en els esquemes pujolistes. I pel que fa les instàncies unitàries de l’antifranquisme, el fet que estiguessin hegemonitzades pel PSUC va ser un dels motius de la primera crisi al PSAN: el 1974 l’Eva, la Blanca i en Carles Castellanos van encapçalar una escissió, el PSAN-Provisional, perquè estaven cansats del seguidisme de la direcció cap al PSUC, veien que calia distanciar-se per a crear un nou moviment.

Un aspecte que encara queda per estudiar i del qual se’n coneix poc és el del paper del PSAN i el PSAN-p dins l’Assemblea de Catalunya. Al llibre també s’hi parla breument en un clar exemple de vinculació militant-científica de l’Eva…

Sí, és un llibret que no està signat però que l’autora n’és l’Eva, i que es va difondre en els cercles de l’Assemblea quan es va estendre la reivindicació de restablir l’Estatut de l’època republicana. Ella va fer una recerca per comparar el text original, sorgit dels representants catalans el 1931 (l’Estatut de Núria) i el text finalment aprovat per les Corts republicanes, que era una retallada del primer. L’Estatut de Núria era molt més ambiciós perquè començava establint que el poder de la Generalitat emanava del poble. No era una descentralització administrativa i, per tant, es fundava en la ciutadania catalana. També condemnava les guerres ofensives i per tant abolia el servei militar, establia competències úniques en educació, l’oficialitat única del català, la possibilitat que nous territoris s’afegissin a l’autonomia catalana (pensant, és clar, en els Països Catalans) i prefigurava una República espanyola federal.

Font: Ed. 1979

Tornant breument a la qüestió historiogràfica: amb el llibre i algun dels textos («La funció de l’historiador, ara i aquí») hom diria que l’Eva n’era molt conscient del paper dels intel·lectuals i especialment els historiadors en la societat. Un paper però que sembla que s’ha perdut conforme les anàlisis integradores i holístiques han donat pas a la necessitat de «coneixement expert» per justificar determinades polítiques públiques (crisi del 2008, coronavirus, etc)… La visió de l’Eva n’era una que entronca molt amb la d’altres historiadors com Josep Fontana i Pierre Vilar, es pot reivindicar avui?

L’Eva feia de la militància i la professió una mateixa cosa, sense que això la convertís ni en una militant llibresca ni en una historiadora pamfletària.

D’una banda, és molt reconeguda com a historiadora. Si estudies l’Edat Moderna als Països Catalans has de passar per ella, siguis independentista o no en siguis. La seva tesi és un exemple de recerca excel·lent. També tots els seus últims treballs sobre els Textos Jurídics Catalans són pilars de la cultura catalana. De l’altra, com a militant va tenir una implicació excepcional, especialment els seus primers vint anys de militància. En un moviment petit, on tothom era, per dir-ho d’alguna manera, soldat i general, ella va estar assumint tasques de tota mena. Va patir quatre detencions, en una d’elles va ser torturada. El seu compromís era extraordinari.

Quan dic que ho entenia com una mateixa cosa em refereixo a que ella, en la història, buscava les arrels dels problemes actuals, els problemes que l’havien portat a implicar-se políticament. Per això la seva primera obra publicada és La Guerra dels Segadors (1966), perquè té els elements que a ella la movien en aquells anys seixanta: una revolta amb contingut de classe, popular i pagesa, que alhora tenia tota la dimensió política que ella acabaria qualificant com a revolucionària i en la qual Catalunya va funcionar a la pràctica com a República independent durant aquells mesos.

Va ser també una figura —com molts de la seva generació i tradició— ben crítica amb els processos d’acceptació de la Transició. En termes historiogràfics va ser especialment crítica amb el procés d’institucionalització de l’historiador d’esquerres (p. 116). Ella defensava la necessitat de fer història més enllà de les acadèmies (amb divulgació, amb obres que poguessin plantejar hipòtesis atrevides —quelcom lluny de la pseudociència). Recentment hem intentat plantejar-ho pel que fa la Història de l’EI. Crec que és un aspecte clau si l’historiador vol influir en la societat per transformar-la i que l’Eva ho tenia ben clar, hi estàs d’acord?

En aquesta entrevista que cites diu coses molt interessants. Jo la vaig llegir quan començava a fer la meva llicenciatura i em va marcar. Diu, per exemple, que si la història s’expliqués bé, el poder establert la voldria fora dels plans d’estudi. Això ho entenc en el sentit que la història el que ens mostra és que aquelles realitats que semblen eternes i immutables, per exemple un determinat Estat o un determinat sistema econòmic, tenen un origen. I que, per tant, tindran un final. Encara més, el que ens mostra és que en el seu origen, quan es va prendre l’opció d’anar cap aquí, es van descartar tot d’opcions alternatives. I que per tant, de la mateixa manera que estem vivint en aquest món, podríem estar-ne vivint un altre, i que en cap cas aquest és «el millor dels mons».

L’Eva també deia que sovint li semblaven molt més interessants aproximacions a la història de gent que no era professionalment historiadora, per exemple en Joan Fuster, en Josep Pla o certs militants independentistes bascos o gallecs. Deia que captaven millor certes coses possiblement perquè tenien un gran desig de comprendre.

Suposo que això és el contrari a la institucionalització, que podríem entendre com un allunyament de la societat, com un coneixement per a la vitrina, mentre que l’historiador militant busca sempre la connexió amb els problemes actuals, la divulgació, la formació, la implicació.

Acte d’homenatge a l’Ateneu Barcelonès

Una cosa que sorprèn si hom s’atansa a la història de la Transició és l’hegemònica acceptació que hi havia dels Països Catalans tant en el món cultural, com el científic i evidentment en la política. A partir dels anys vuitanta, però, sembla que el concepte cau en desgràcia i només el manté com a principi polític l’Esquerra Independentista. Al llibre hi ha de fet tot un apartat dedicat a la qüestió, que va ser una a la qual Eva Serra hi va dedicar algunes hores…

La Transició, igual que abans el període republicà, va ser una eclosió de llibertat en molts sentits. Tant en un període com en l’altre és quan més es va parlar de la idea de Països Catalans. Després, és clar, el resultat final va ser tot un altre: la Constitució del 78 va prohibir federar comunitats autònomes (com ho prohibia la del 31) i el poder espanyol va alimentar l’extrema dreta blavera al País Valencià per tal d’evitar qualsevol inclinació catalanista, i aquest va ser el resultat de la Batalla de València. L’autonomisme va fer la resta, acceptant la reclusió de cadascun dels territoris, que hem viscut aquests més de quaranta anys donant-nos l’esquena.

Però, tal com dius, en la intel·lectualitat antifranquista, la idea de Països Catalans era acceptadíssima. Com a mínim, els més “moderats”, ho defensaven com a unitat lingüística i cultural. Només cal veure quin és l’abast d’obres com l’Enciclopèdia Catalana o de mogudes com el Congrés de Cultura Catalana.

Des del punt de vista historiogràfic, ella defensà que els Països Catalans podrien ser un subjecte d’anàlisi històric. Malauradament, crec que avui això seria del tot anatema en moltes universitats (també principatines!). Com ho plantejava l’Eva i, creus que es pot plantejar encara avui?

Ara els Països Catalans són una idea molt militant, la compartim i la conreem una minoria. Tanmateix, hi ha certes coses que si s’analitzen amb perspectiva de Països Catalans adquireixen molt més de sentit, i això hauria de ser una manera de fer sortir la idea del cercle estrictament militant.

Et poso alguns exemples: el republicanisme, el carlisme o l’anarcosindicalisme, tenen una geografia que en gran mesura és la dels Països Catalans. I el fenomen nacional, tan la llengua com la consciència pròpiament política, adquireixen una dimensió molt més interessant si ens hi aproximem en l’àmbit complet. La ximpleria de què el catalanisme és un invent de la burgesia, per exemple, és encara més insostenible si incorpores la història del País Valencià o de les Illes. I per últim, sobre Catalunya Nord: l’estudi del fenomen frontera és, en aquest racó de món, un dels més prolífics. La ratlla imposada a partir del Tractat dels Pirineus va ser de les primers fronteres modernes, tal com les entenem avui, i tanmateix ha sigut sobrepassada per relacions econòmiques i socials durant els segles posteriors.

Com a subjecte, o com a història comparada, obrir el focus cap al conjunt dels Països Catalans aporta resultats més potents. És clar que, fruit de la falta d’infraestructures culturals compartides, la feinada de fer recerca en aquest àmbit suposa un esforç quàdruple, com a mínim.

En el text inèdit sobre «Catalunya 70», Eva Serra exposa de manera meridiana el perquè és impossible deslligar independentisme amb revolució social (p. 305). Ho fa, al meu entendre, des d’un plantejament molt estructural que vincula la defensa dels interessos estatals amb interessos de classe i ho fa a partir de l’experiència de les lluites d’alliberament del Tercer Món. Crec que és un punt clau, una falla teòrica importantíssima per l’existència del nostre espai polític que has volgut posar recentment de relleu tu mateix… Creus que hem avançat teòricament al respecte?

Crec que les tesis teòriques amb les quals es va fundar l’independentisme modern són sòlides, amb posterioritat no s’ha inventat res millor i que el que hem de fer és desenvolupar-les. Val a dir que tampoc partien de cap tàbula rasa. A la història ningú parteix de zero. Ells se sentien hereus d’una sèrie de moviments que tenien clara aquesta vinculació entre la reivindicació social i la nacional, des del republicanisme fins al marxisme català. Però és clar, el 39 és un trencament, la repressió i la censura estronquen tota una tradició que feia de les dues lluites una mateixa cosa. Avui coneixem més coses de tots aquests precedents més que no pas ho podien fer els nostres a l’any 69.

També el marxisme ha avançat en aquestes dècades, hem incorporat anàlisis del feminisme i de les lluites anti-colonials i això també ens ha fet créixer teòricament. Però la base continua sent la mateixa: les nacions no són un invent, existeixen; les classes dominants, a través dels Estats, n’han volgut consolidar unes en detriment d’unes altres, com és el cas dels Països Catalans; la lluita d’alliberament nacional implica un qüestionament d’aquestes classes dominants i per això és potencialment revolucionària; el poder constituent que implica la lluita d’alliberament nacional fa confluir-hi reivindicacions obreres, pageses, populars, ecologistes, feministes, antiracistes, LGBTI… tenim dret a la independència; i finalment, la lluita d’alliberament nacional pot tenir alhora una visió internacionalista, és totalment compatible i, fins i tot, conseqüent. Penso que res d’això ha estat superat, ans al contrari.

Un punt que trobo també molt interessant de plantejar és el paper de la lluita feminista  en el PSAN (sobretot el PSAN-p amb Dones Independentistes) i la resta d’organitzacions de l’independentisme combatiu. Imagino que d’aquí també la inclusió d’un text historiogràfic però feminista també en el volum [200 anys de terror misògin].

Reconec que el feminisme independentista és un tema sobre el qual m’agradaria saber-ne més. Crec que queda molt per investigar i per donar a conèixer. Penso per exemple en l’organització que esmentes, Dones Independentistes, sobre la qual no hi ha encara res escrit.

Les poques coses que he trobat les he mirat d’incorporar, com ara el text que dius o també una petita cita de Dones Independentistes, precisament, que fa referència a la forta presència de dones en l’independentisme dels setanta. Això és cert i en el llibre he procurat de fer una llista de militants destacades.

Per damunt de tot, penso que la pròpia opció de vida de l’Eva, i de la seva germana Blanca, també és feminista. Han viscut solteres, que no soles, i això en una societat patriarcal és una excepció contra la norma.

Tot i la seva mort, l’Eva ens ha deixat moltíssim material per seguir reflexionant des d’una tradició que ja no és tant nova. Què diries als joves independentistes d’avui que vulguin aprendre’n més? Què hi poden trobar en el llibre i en el pensament de l’Eva en general?

Tot el que va escriure l’Eva desprèn una visió apassionant de la història en general i del nostre poble en concret. Transmet una autoestima gran, contra els tòpics que diuen que som un poble poruc, mesell i que només sabem fer negocis però no política. Som un poble fet de revoltes i revolucions que, tot i no triomfar, van passar el testimoni i expliquen que avui encara existim. Com diu un dels textos, sense rebel·lia no hi hauria història.

Foto de portada:  Fotograma del documental Llavors de Llibertat

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Historiador i membre del Comitè de Redacció de Catarsi Magazín. Militant del Sindicat de Llogateres

Comentaris

Albert Botran: «Les tesis amb les quals es va fundar l’independentisme modern són sòlides, no s’ha inventat res millor»

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.