A la resistència romana

Valentino Gerratana va ser el gran compilador i editor crític dels Quaderns de la presó de Gramsci després de la Segona Guerra Mundial però va jugar un paper clau en la Resistència antifeixista italiana dirigint els partisans romans. El filòsof i president de l’Asociación Española de Estudios Gramscianos, Anxo Garrido ens recupera aquesta figura de la mà d’Alfredo Reichlin per veure com grans intel·lectuals han pres un compromís polític fins i tot amb les armes a la mà per la transformació radical de la societat i la lluita contra el feixisme.

A la resistència romana

A la resistència romana

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Valentino Gerratana va ser el gran compilador i editor crític dels Quaderns de la presó de Gramsci després de la Segona Guerra Mundial però va jugar un paper clau en la Resistència antifeixista italiana dirigint els partisans romans. El filòsof i president de l’Asociación Española de Estudios Gramscianos, Anxo Garrido ens recupera aquesta figura de la mà d’Alfredo Reichlin per veure com grans intel·lectuals han pres un compromís polític fins i tot amb les armes a la mà per la transformació radical de la societat i la lluita contra el feixisme.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Introducció

Alfredo Reichlin (Barletta, 1925 – Roma 2017) partisà, periodista, director de L’Unità des de 1958, secretari regional del PCI a la Puglia i diputat nacional des de 1968, ens presenta aquest text, que traduïm amb motiu del vinté aniversari de la mort de Valentino Gerratana (Scicli, 1919 – Roma, 2000), una resenya personal de l’autor de l’edició crítica dels Quaderni de Gramsci. Aquesta recensió no es centra tant en la seva producció acadèmica fructífera —Com li agradava recordar a Fernández Buey significativa més per la pacient i impol·luta unitat en el rigor i en el mètode que pel nombre de pàgines escrites— sinó més aviat en els anys en els que Gerratana, àlies Santo, va exercir com a dirigent clandestí en el comandament dels Grups d’Acció Patriòtica (GAP) que van mobilitzar, entre d’altres, al mateix Reichlin. En aquest sentit, es tracta d’un document preciós, ja que ve a resoldre, si més no tímidament, l’escassetat de notícies sobre el Gerratana partisà; escassetat conscient, alimentada per una pudorosa reserva —poques vegades les descripcions sobre el caràcter d’una persona arriben a un consens de tal unanimitat com en el cas de Gerratana, circumscrites totes elles a la constel·lació semàntica dels termes «seriós», «rigorós» i «solitari»— en què no van fer efecte les condecoracions (la medalla de plata al valor militar) que, ja en democràcia, va rebre pels serveis prestats en la lluita contra la bèstia feixista. Amb la mateixa disciplina que va combatre als tedeschi va acceptar en els primers anys de la postguerra la petició de Palmiro Togliatti que el portaria a dirigir, entre 1946 i 1948, el diari La voce della Sicília, peça clau en les campanyes a favor de la democràcia que el PCI va dur a terme a l’illa. Des d’allà es desplaçarà a Torí, on col·labora amb l’editorial Einaudi i continuarà la seva tasca periodística a L’Unità i Rinascita. Des de 1972 ostenta la càtedra d’història de la filosofia a Salern, on exercirà, amb una breu interrupció que el porta a Siena, fins a la seva jubilació als anys 90. La mateixa disciplina que va caracteritzar la seva militància s’observa en el seu treball intel·lectual, sent aquest una bona prova de com l’alta cultura, erudita però pobre d’ornaments, pot ser posada a el servei de la causa dels subalterns. Potser el major exemple —que en absolut desmereix les seves altres investigacions i intervencions— sigui el monumental treball que suposà la realització de l’Edició Crítica dels Quaderni de l’carcere entre 1966 —moment en que rep l’encàrrec de Franco Ferri, en aquell temps director de l’ Institut Gramsci de Roma— i 1975 Serveixin com testimoni —aquesta vegada sí quantitatiu de la seva monumental tasca les més de mil pàgines que abasta l’aparell crític que compon el quart volum de la seva edició. Si bé aquesta va suposar un impuls inestimable per als estudis gramscians, democratitzant la possibilitat d’una lectura diacrònica que fins llavors quedava reservada per als grandíssims coneixedors dels Quaderns com Franco de Felice, Gerratana no va deixar de reconèixer, si bé posant de manifest la seva parcialitat, el valor de l’edició precedent, veient en aquesta una «operació hegemònica» bifaç, capaç d’impregnar la cultura política de la Itàlia democràtica amb el llegat gramscià al mateix temps que soscavava els tics estalinistes —que tan bé va identificar i va saber contrastar amb el seu genuí leninisme el propi Gerratana— dins del PCI. El cim de la seva trajectòria va ser el reconeixement com a primer president de la International Gramsci Society, fundada a Formia, amb motiu del Congrés Gramsci nel mondo, el 1987.

El text de Reichlin que ens ocupa, «Nella resistenza romana», és el segon capítol de l’obra  Valentino Gerratana «filòsof democràtic» (Roma, Carocci, 2011), en el qual Guido Liguori i Eleonora Forenza, els editors, recullen les actes de un congrés celebrat a Roma i dedicat a la figura i obra de Gerratana en el decé aniversari de la seva mort.

Anxo Garrido

A la resistència romana

Recordo el dia en què em vaig trobar-me amb en Valentino Gerratana. Era l’hivern de 1944 a la Roma ocupada pels alemanys. La cita era a una petita trattoria a prop de la plaça Fiume. Se’m va quedar impresa la seva cara: primíssim, amb la barba negra mal afaitada que feia els seus ulls més tristos i severs. Poques paraules i llargs silencis. Luigi Pintor i jo érem nens. Ens havíem llicenciat a l’institut pocs mesos abans. Era allà on algú ens havia dit que podíem trobar a l’home del «centre», aquesta paraula pronunciada en veu baixa i amb enorme cautela indicava l’Escamot secret dels comunistes.

Mirant a aquell home que em semblava sense edat vaig pensar: per fi, això va de debò. Valentino es corresponia a la perfecció, efectivament, amb la imatge que m’havia fet d’un cap comunista, un home a qui no se li discutien les ordres. De qui un es podia enrefiar. Que podia dir-nos on i com començar a disparar. I així va ser. Algú —crec que Lucio Lombardo Radice— havia garantit que nosaltres tres (Luigi Pintor, Arminio Savioli i jo) érem uns nous possibles «gappisti» dignes de confiança. Formàvem una cèl·lula, és a dir, aquella unitat mínima de combat que per raons de seguretat clandestina podia tenir relació amb el conjunt de la xarxa només a través d’una persona. Aquella persona era Valentino Gerratana, nom de guerra «Santo». La nostra tasca era «fer-li la vida impossible a l’ocupant»: aquestes van ser les directrius generals que vam rebre de «Santo» aquell dia.

Foto: Wikipedia – Autor desconegut

En aquells mesos febrils i esgarrifosos (al menys per a mi) vaig tornar a veure’l —si no recordo malament— només una altra vegada. Més tard en una estupenda jornada de sol a una Roma bulliciosa i vulgar, plena de prostitutes i de contrabandistes, amb els carrers transitats per inestables camionetes plenes de gent i per les furgonetes americanes, me’l vaig retrobar. El partit (entitat encara misteriosa per a mi) ens havia convocat a un gran bloc de ferroviaris a l’avinguda Regina Margherita, on vivia un dels nostres. Va ser allà on vaig veure per primera vegada la cara d’aquells vint joves desconeguts que havien colpejat severament a la guarnició alemanya de Roma, fins a l’atemptat de Via Rasella, i l’havien obligat a posar-se a la defensiva fins al punt de fixar el toc de queda a les cinc de la tarda. Érem els components del famós GAP Central. Un grapat de joves intel·lectuals, molts dels quals van arribar a ser famosos més tard: Salinari, Calamandrei, Gerratana, Trombadori, Bentivegna, Carla Capponi i molts d’altres. Entre ells hi havia també Marisa Musu, que es va convertir en a la primera muller de Gerratana. Era molt escassa la presència de proletaris.

Aquells joves no venien de Moscou o de l’exili, sinó de de les escoles i de les universitats italianes, i el que els movia no eren tant els textos del comunisme (que vam llegir després), sinó un estrany pastitx ideal i cultural que no es reduïa al mite soviètic i que s’havia format als anys trenta. Havia nascut en aquells anys un sentiment nou, l’antifeixisme, que repensaba la gran tradició democràtica del historicisme italià i al mateix temps es barrejava amb les experiències més modernes del segle XX europeu. Després, a partir del gran cinisme d’estranger a la pròpia pàtria al mode Prezzolini i de l’hedonisme dannunzià, naixia una cultura que es va anomenar de l’esforç i que mostrava emprentes fins i tot de l’actualisme «gentilià». El mite soviètic importava, naturalment. Però si aquells anys trenta van ser tan importants va ser perquè ens va succeir de tot: l’aparició del feixisme i els espectaculars triomfs de la planificació soviètica, la guerra d’Espanya i les primeres experiències socialdemòcrates. En definitiva, aquell conjunt de coses que havien alimentat l’anomenada «guerra civil europea». És en aquells anys i en aquell clima quan les avantguardes juvenils van descobrir el famós esforç. Així va ser també per a Valentino.

És aquest el sentit moral, no tècnic, de la mobilització: una joventut que no es mostra «disposada», que es perd completament en les diverses tècniques, està en perill

Ell havia nascut a Scicli, a Sicília, el 1919 i va tenir els seus primers contactes amb l’organització comunista clandestina el 1939, a Salern, on freqüentava el curs de l’acadèmia militar. El seu company de curs era Giaime Pintor, i va ser allà on es van conèixer i es van fer amics. Giaime, alguns anys després, li va presentar a Carlo Salinari, literat afinat, crític d’art, alumne de Sapegno, cap partisà, home d’una fredor i lucidesa impressionants. Crec que allà va començar el compromís polític de Gerratana: per això en la meva ment conviuen aquells dos joves (Giaime i Valentino). Encara que molt diferents entre si, sobretot pel seu caràcter i la seva relació amb el món, amb els amics, amb el gust per la vida, jo crec que serveix per a tots dos aquell fragment de l’última carta de Giaime al seu germà Luigi, que rellegida avui em sembla d’una dramàtica actualitat: «el camí cap a la política —assenyalava Giaime— és un fenomen que he constatat en molts dels millors, semblant al que succeeix a Alemanya quan es va esgotar l’última generació romàntica».  I continuava dient:

fenòmens d’aquesta mena es reprodueixen cada vegada que la política deixa de ser administració ordinària i empra totes les forces d’una societat per a salvar-la d’una greu malaltia, per respondre a un perill extrem. Una societat moderna es basa sobre una gran varietat d’especificacions, però pot subsistir únicament si conserva la possibilitat d’abolir en 1 cert moment per sacrificar tot a una única exigència revolucionària. És aquest el sentit moral, no tècnic, de la mobilització: una joventut que no es mostra «disposada», que es perd completament en les diverses tècniques, està en perill. En un cert moment els intel·lectuals han de poder transferir la seva experiència sobre el terreny de la utilitat comuna, cadascú ha de saber assumir el seu lloc en una organització de combat. […] Això —afegia Giaime amb paraules molt greus— val sobretot per Itàlia. Parlo d’Itàlia no perquè la senti més a prop que Alemanya o que Amèrica, sinó perquè els italians són la part del gènere humà amb qui em trobo naturalment en contacte i sobre qui puc actuar més fàcilment. Els italians són un poble feble, profundament corromput per la seva història recent, sempre a punt de cedir a una vilesa o una debilitat. Però ells segueixen produint minories revolucionàries de primer ordre: filòsofs i obrers que estan a l’avantguarda d’Europa. Itàlia va néixer de la pensada de pocs intel·lectuals: el Risorgimento, episodi excepcional de la nostra història política, ha estat l’esforç d’altres minories per tornar a Europa a un poble d’africans i de llevantins. Avui a cap nació civil és tan gran la separació entre les possibilitats vitals i les condicions actuala: ens toca a nosaltres omplir aquesta separació i declarar l’estat d’emergència.

Partisans genovesos. Foto: Wikipedia – Autor desconegut

Si se’m permet una nota personal, voldria dir únicament que Giaime havia estat el nostre germà gran, un gran amic a l’Alain Fournier. Per això no puc oblidar aquella nit, tristíssima de l’hivern de 1943 quan Luigi, el seu germà, el meu company d’escola i de pupitre, va venir a dir-me que havia arribat la notícia de la mort de Giaime, destrossat per una mina a un camp de l’Alto Volturno mentre tractava de travessar les línies enemigues i d’unir-se als partisans. Va ser llavors quan vam decidir prendre l’arma que havia caigut de les seves mans. Vam entrar als GAP. I allà, com he dit, vam trobar al nostre nou cap, Valentino Gerratana. Gairebé un senyal del destí.

Sobre les cròniques d’aquella lluita no diré res. Hi ha coses que no recordo bé, altres que prefereixo oblidar. Jo no sóc un heroi i he viscut aquells mesos com un malson, ben conscient del risc (que al meu jo jove li semblava insuportable) d’acabar a les mans de les SS, a Via Tasso, en una cambra de tortura. Sobre la Resistència romana cal dir, abans de res que les condicions en què es va desenvolupar eren particularment difícils. Roma no era Torí i ni tan sols Bolonya. No hi havia a la ciutat les grans fàbriques ni a les rodalies rurals de l’Emilia. Roma després del 8 de setembre havia romàs aïllada. Aturades les construccions immobiliàries i els treballs públics, una part dels funcionaris estatals empesos cap al nord, la vida econòmica paralitzada, va començar a crèixer mes a mes el problema de la fam. Moltes famílies romanes buscaven refugi al camp mentre a la ciutat afluïen tots aquells que, en la perspectiva d’un alliberament considerat imminent, esperaven tornar a connectar amb les regions meridionals.

Un comunisme que no afirma principis definitius ni metes últimes, que no s’inventa institucions vàlides d’una vegada per totes

La lluita dels patriotes romans es va desenvolupar per tant en condicions molt difícils, en una ciutat que es trobava a la rereguarda immediata d’un gran camp de batalla en el qual, sobretot després del desembarcament d’Anzio, es concentrava un alt nombre de ferotges divisions alemanyes. Les quals, de fet, havien transformat l’anomenada «ciutat oberta» en la base principal de les seves operacions i en el centre de les seves ordres, del seu abastiment i de les seves connexions. També políticament la Resistència Romana es desenvolupà en condicions particularment difícils, estant encara vives les diferències polítiques al si del propi Comitè d’alliberament nacional i fora d’ell. El gran mèrit del PCI va ser comprendre que contra les maniobres, les intrigues, les discussions bizantines, l’arma més eficaç era l’acció audaç dels patriotes, la gosadia dels GAP, la lluita del poble romà. I aquesta acció va avançar a la ciutat, des dels primers, tímids, actes, des dels grans escrits murals i des dels mítings mòbils del 7 de novembre fins als atacs contra els centres de l’enemic (l’Hotel Flora i el cinema reservat a les tropes alemanyes a la plaça Barberini), fins a la gran setmana d’atac general immediatament després del desembarcament d’Anzio, quan es va arribar al límit extrem de la preparació de la insurrecció. Aquesta va ser aturada a l’últim moment, pel canvi sobtat de la situació militar i el contraatac alemany al front d’Anzio. El moviment patriòtic va pagar severament, amb greus i doloroses pèrdues, el fet d’haver-se descobert amb la intensificació dels atacs i en la preparació de la insurrecció. Les nostres forces van ser fortament colpejades a causa d’una traïció que va portar a la detenció de Calamandrei, de Pintor i d’altres per part de la banda Koch que havia fet de la presó Jaccarino, llavors a Via Romagna, un centre de tortura. Als supervivents com jo ens va ser ordenat reaccionar a qualsevol preu. I ho vam fer. Per sort es va ampliar la participació popular en la lluita contra la fam i les deportacions (manifestacions de dones a l’Avinguda Milizia, manifestacions pel pa, etc.). I la lluita va continuar cada vegada més dura i decidida en els mesos successius, abans i després de l’atac dels GAP a Via Due Macelli i Via Rasella. La vaga del 3 de maig va donar mostres de nombrosos episodis de la valentia dels patriotes i de l’ampli consens; va treure també a la llum les insuficiències d’un moviment en el qual l’avantguarda audaç i restringida, posada a prova durament pels episodis de la lluita, no es recolzava sobre un ampli moviment de masses i necessitava nodrir-se contínuament de noves energies. Els caps —com ja he dit— van ser Valentino Gerratana i Carlo Salinari. Però no vam fer-ho sols. He de recordar que a les Fosse Ardeatine van caure 335 màrtirs de la Resistència romana. Hi havia de tot, generals i soldats, obrers i intel·lectuals, comunistes i monàrquics, catòlics i jueus, dirigents de partit i simples ciutadans. Aquella sang generosa ha banyat la ciutat antiga, secular, i li ha donat nova vida. Si avui Roma és una ciutat democràtica gran i viva, és perquè ha sabut, amb el sacrifici i amb la lluita en els deu mesos de la seva resistència, ocupar el seu lloc a la gran batalla per la llibertat i la independència d’Itàlia.

Del Gerratana filòsof no em correspon parlar a mi. Era molt estricte però tenia un sentiment laic del comunisme. I crec que això explica la manera en la qual es va aproximar a Gramsci i com l’ha llegit. Un comunisme que no afirma principis definitius ni metes últimes, que no s’inventa institucions vàlides d’una vegada per totes. Un comunisme que no es pensa a si mateix com la fi de la història. Un moviment històric de gran abast que —com a tal— ha fracassat, però que deixa a la seva esquena la necessitat d’un horitzó mental capaç d’il·luminar la lluita de classes i de les hegemonies a nivell planetari.

Cagliari, Roma. Foto: Wikipedia – Autor Desconegut

Comparteixo el judici de Fabio Frosini: Gerratana era un home completament compromès amb la difícil empresa de quadrar el cercle de la història (de l’experiència) i de la teoria. I això per mitjà d’aquell acte creatiu anomenat «política», és a dir, per mitjà d’aquell acte que és i segueix sent realment «creatiu» (és a dir, transformador i revolucionari) que és la Gran Política. I ho és a condició que aconsegueixi evitar reduir-se a simple «confirmació» de la teoria tant com evitar allunyar-se dels moviments reals. En definitiva, Lenin i Gramsci, les figures sobre les que més va reflexionar Gerratana, els homes que han aconseguit mantenir-se a l’altura d’aquesta tasca, al costat de pocs altres, com Labriola.

Era de veritat un «filòsof democràtic». Un filòsof que la personalitat —diu el propi Gerratana amb Gramsci— no es limita a la pròpia individualitat física, sinó que és més aviat «una relació social activa de modificació de l’ambient cultural». És una relació que, per ser vàlida, diu Valentino sempre citant Gramsci, ha de romandre oberta, com la relació activa de ciència i vida, mai conclosa en la completa perfecció d’un procés que ja no té necessitat de ser renovat. Perquè si és veritat que «tot mestre és sempre un alumne i tot alumne un mestre», això val no només i no tant per a les relacions didàctiques habituals com per a aquella gran escola que és la vida en el seu desenvolupament històric. Des aquest punt de vista la teoria gramsciana de l’hegemonia no només adquireix una connotació crucial, sinó que arriba també la seva major expressió.

Traducció de Simón Vázquez
Foto de portada: Wikipedia – Autor desconegut
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Comentaris

A la resistència romana

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.