En ocasió del 75è aniversari de l’Alliberament d’Itàlia, necessitem més que mai celebrar la llibertat que van conquerir els nostres progenitors i els nostres avis lluitant contra la dictadura feixista, l’ocupació nazi i la bogeria de la guerra. El 25 d’abril del 1945 va renéixer l’esperança d’un món de pau, solidaritat i justícia social: quin és el seu significat després de tants anys, en plena pandèmia i amb indicis d’un «després» no gens tranquil·litzador?

La història no és un bloc de marbre inamovible, sinó matèria viva i plasmable que reflecteix les relacions de força presents a la societat: a Itàlia no hi ha hagut mai una memòria compartida sobre la Resistència partisana i l’Alliberament, sinó el resultat de continus encontres- enfrontaments entre visions del món diferents. En acabar la guerra, en el marc del compromís Constitucional entre els partits antifeixistes, dins del Partit Comunista Italià (líder de la Resistència) es va reivindicar l’Alliberament com a lluita popular prerrevolucionària per enderrocar el feixisme i l’explotació per part dels empresaris i terratinents que l’havien recolzat. Des del punt de vista de la Democràcia Cristiana de De Gasperi, es tractava d’una lluita per la llibertat democràtica més interclassista i abstracta.

Setanta-cinc anys després el pacte Constitucional ja no existeix, i els partits que el van crear tampoc. Una part important de la política rebutja més o menys obertament els valors de la Resistència i del 25 d’abril; en canvi, la majoria dels que s’identifiquen com a hereus polítics d’aquell «pacte antifeixista» ho fan com a seguidors acrítics de la visió degasperiana de l’Alliberament.

De la mateixa manera, en els últims anys una infinitat d’intel·lectuals han reduït el feixisme històric a una «dictadura del racisme» obviant-ne el profund caràcter de classe: el fet d’haver estat una tropa armada de la burgesia nacionalista, que per la seva part la protegia i recolzava per eliminar amb el terror i les matances el moviment obrer, les seves organitzacions solidàries i les seves reivindicacions, tal com cridava Gerard Depardieu al final de Novecento el 1975. Aquesta omissió de l’origen classista del feixisme és la base de gran part de l’antifeixisme mainstream, que crida «feixista!» a qualsevol persona que expressi pors o dubtes relacionats amb el fenomen de les migracions i els seus reptes (fins i tot dirigint-se a altres antifeixistes), entregant les masses a les forces polítiques més reaccionàries i allunyant-les d’un natural sentiment popular antifeixista.

Per aquest motiu, és fonamental entendre el feixisme com a moment del procés de modernització, i per tant pas decisiu en la formació capitalista italiana. Això significa tornar a les profundes consideracions de Karl Polanyi, qui als anys trenta definia el feixisme com a «l’expressió més recent de l’atac continu contra les formes populars de govern per part del capitalisme», i aprofundint en les seves característiques afirmava que «el feixisme vol abolir la política, absolutitzar l’economia, apoderar-se de l’estat i “separar-lo” de l’economia. […] El feixisme elimina amb l’esfera política l’esfera ideal de la llibertat; la seva força està en la promesa que després d’aquesta “eliminació de la política”, l’economia tornarà a funcionar».

A més a més, les persones que van lluitar per la llibertat de tots ens estan deixant cada vegada més ràpidament: a l’abandonar aquest món ens donen la seva herència de lluita, un relleu del qual hem d’estar orgullosos i ser-ne dignes. Això va més enllà de les reconstruccions i els compromisos que van emmarcar el 25 d’abril com a una edulcorada «festa de tots». El fet de despolititzar la commemoració de l’alliberament de l’ocupació nazi-feixista ha servit per esborrar la importància de les reivindicacions de les què va sorgir. L’octubre de 1970, en l’escenificació d’un espectacle del dramaturg Dario Fo sobre el sentit del fenomen de la Resistència, l’actor en escena va pronunciar paraules que segueixen sent significatives avui dia: «La preocupació per treure qualsevol referència a la lluita del poble – abans que nacional, lluita de classe – contra una altra classe responsable del feixisme i no d’un antifeixisme genèric, ha embrutit, enrigidit, momificat el significat d’aquella guerra». Per tant, som testimonis orgullosos, perquè hem de recordar amb força totes les dones i els homes que van conspirar, sabotejar, disparar per enderrocar les bèsties de l’extermini, de les matances i de la injustícia social. La seva història és gran i terrible, i ha de ser depurada recordant a tothom, des de qui va amagar a un perseguit fins a qui va morir en batalla.  

També hem de recordar que moltes de les seves esperances van ser defraudades de seguida: el 1946 els feixistes ja estaven lliures i en posicions de comandament, mentre els partisans havien estat arrestats o silenciats si no seguien la línia del partit. És una qüestió de la qual mai s’ha parlat suficientment, la de l’amnistia d’ una banda, i de l’altra l’anomenada «continuïtat de l’estat» entre feixisme i república. Per Estat hem d’entendre tant l’organització de la màquina institucional feta de serveis, despatxos i procediments, com els codis, sobretot els de procediment penal. Però també, i potser amb conseqüències encara més importants, la continuïtat institucional a la societat: escoles, presons, manicomis, hospitals, etc. Per això hem de ser testimonis dignes, perquè les incògnites del present i del futur ens posen davant de dilemes i eleccions molt semblants als que van animar la generació que va escollir rebel·lar-se contra un món injust. Com hem d’entendre llavors l’ajuda reciproca i solidària de cosir i entregar mascaretes a qui no les rep de l’Estat, el suport als treballadors deixats en trinxera a contagiar-se, o la donació d’aliments a qui no té recursos, sinó com a descendents directes de l’amagament dels recercats, de la protecció dels fugitius o de la compartició del menjar amb els desplaçats que van protagonitzar els nostres avis? Què significa construir una idea de societat radicalment dissociada del passat si no ens preguntem quin és el fonament de l’estructura de l’explotació i de les desigualtats d’avui dia?

Per entendre aquesta paradoxa italiana mai resolta, sinó més aviat exacerbada, és suficient pensar en la cançó més famosa de l’Alliberament, «Bella Ciao». D’aquesta melodia de lluita per la llibertat, difosa durant dècades d’est a oest, s’han fet ressò tant els combatents de les muntanyes de Rojava com els manifestants de les places d’Occupy Wall Street. Tot i això, a Itàlia és un cant «controvertit»: alguns prefectes i alcaldes el prohibeixen durant les celebracions del 25 d’abril, altres multen qui el canta per protestar i grups de mares i pares no volen que els seus fills aprenguin la cançó a l’escola. Tot i les prohibicions, «Bella Ciao» ha remuntat amb força amb «La Casa de Papel», una sèrie espanyola d’èxit planetari que tracta d’una petita brigada que ataca el cor del sistema econòmic i ridiculitza contínuament els alts càrrecs de l’Estat amb aquesta cançó de fons. I potser és just que sigui així, perquè un cant que va de lluita partisana i d’Alliberament no és per a tothom; no és per a una societat orientada a l’obediència i al profit, sinó que ha d’estar a la boca dels que estimen la llibertat i la justícia social. Sobretot avui.

Sacsejat pel virus, un sistema sencer està col·lapsant: els mateixos que van crear el desastrós «abans» s’afanyen per governar també el «després». Aquests empresaris, administradors, polítics o executius són els mateixos responsables de vint anys de privatitzacions, contaminació i explotació. Ells ja compten els diners mentre nosaltres comptem els morts. El paral·lelisme és evident: és com si el 1945 amb Itàlia en ruïnes, els caps locals i jerarques del feixisme i els empresaris haguessin gestionat la postguerra; i efectivament això va passar, encara que l’aclamada «memòria compartida» no mencioni mai aquest aspecte. Les primeres previsions sobre el «després» apareixen entre frases insidioses com «haurem de conviure amb el virus i fer sacrificis»: apps de control dels desplaçaments, exaltació policial, didàctica en línia, comerç digital, distanciament, obediència. Ciutadans el més reclosos possible en «habitatges-nínxols» dotats de tots els conforts tecnològics, que surten només per produir riquesa (per altres); la vida normal d’anar a un concert, una manifestació o una vaga és transformada en crim en la guerra contra el virus. Us sona?

Aquí està un cop més l’herència viva del 25 d’abril i la Resistència. Ens enfrontem a un sistema en crisi que no té cap intenció de curar la por, sinó de fer-la orwellianament estructural, «com una bota que trepitja una cara, per sempre». Els nostres predecessors ens ho han ensenyat i ens ho criden des de la tomba: per això totes i tots estem cridats a canviar el final. Recordem les paraules de Giovanni Pesce, militant comunista, combatent en la Guerra Civil espanyola i heroi de la resistència italiana: «Quaranta-vuit hores abans érem pocs, ara som multitud».

Traducció d’Anna Vigetti

Foto de portada: Potere al Popolo