El moviment contra la mili als anys noranta, el moviment antiglobalització a inicis dels dos mil, el moviment independentista, els indignats i les marees per les pensions, la sanitat i l’educació, i el feminista durant la dècada dels 2010, o més recentment el ressorgiment del moviment ecologista i les lluites per l’habitatge, no són fenòmens aïllats. Formen part de cicles de mobilització social que emergeixen com a resposta a les contradiccions estructurals del mode de producció capitalista. Les seves crisis recurrents impacten directament en les condicions materials de vida de les classes populars i treballadores. Quan aquestes crisis no són reconduïdes o pal·liades pels estats, s’obren aquests cicles de mobilització, tal i com han teoritzat diverses sociòlogues i politòlogues com Charles Tilly, Verta Taylor o Sidney Tarrow. Aquests cicles combinen fases d’ascens, en què les mobilitzacions ramifiquen, disputen l’hegemonia i poden forçar reconfiguracions institucionals. També inclouen fases de derrota o reflux, que donen lloc a períodes de desacceleració i esmorteïment organitzatiu.

En aquest marc, la mobilització juvenil presenta una especificitat estructural, alhora que esdevé font o motor de tot moviment social o revolucionari. Mitjançant assemblees, organitzacions polítiques juvenils o espais d’educació en el lleure, l’activisme juvenil tendeix a ser més persistent que en d’altres etapes vitals. En aquestes, la implicació política queda més condicionada per la inserció laboral i la conciliació familiar. A diferencia de la participació adulta, més instrumental en relació amb la transformació política, l’entrada a la participació juvenil està fortament marcada per processos de sociabilitat i de construcció d’una identitat. Així ho identifiquen múltiples estudiosos sobre joventut com Carles Feixa o Cristina Flesher-Fominaya. Es busca un grup d’iguals amb inquietuds i interessos compartits, així com referents personals que actuïn com a models amb qui emmirallar-se. Alhora, en l’activisme juvenil també s’hi expressa una dimensió de transformació política, però explícitament més disruptiva i subversiva vers l’ordre establert.

Aquest marc, centrat en els cicles de mobilització i les derrotes generacionals, permet afinar l’anàlisi de les ruptures o continuïtats generacionals dels moviments revolucionaris. En un context marcat per la desacceleració de la mobilització, es torna necessari reflexionar sobre els canvis de context, els aprenentatges i limitacions dels cicles de mobilització, i de les derrotes i cooptacions. Concretament preguntar-nos sobre les dificultats dels moviments per reproduir-se generacionalment després dels cicles de mobilització. En aquest sentit, a continuació s’identifiquen tres aspectes particulars del cicle precedent i que a la pràctica han esdevingut objecte de revisió o ruptura generacional: 

L’assemblearisme, el vincle en la presa de decisions i la gestió emocional dels grups

El context català de la dècada dels 2020 està marcat per la ressaca o derrota/cooptació d’un cicle de mobilització social. Aquest cicle s’havia iniciat amb el moviment antiglobalització, les experiències de centres socials okupats i la influència del moviment zapatista. I que va culminar amb els moviments dels indignats, feminista i independentista. Aquestes experiències hegemòniques apostaven per una forma organitzativa assembleària en la presa de decisions. Ho intentaven des de l’horitzontalitat i l’absència de protagonismes individuals, trencant amb formes organitzatives anteriors. Aquest gir s’inscriu en el context marcat per la caiguda de l’URSS, i la derrota de la resta d’experiències socialistes, afegida a una profunda crisi de legitimitat dels partits comunistes tradicionals i la seva lògica organitzativa jeràrquica i centralista. 

Aquest model assembleari i horitzontal permetia generar un vincle entre les persones i els projectes col·lectius. Afavoria l’adquisició d’aprenentatges i habilitats, així com la interiorització de pràctiques i valors col·lectius amb recorregut en el temps. En contextos d’extensió i ramificació del moviment revolucionari, on Gramsci conceptualitzaria la guerra de posicions, el model assembleari resultava especialment prolífic. D’una banda, permetia la formació de quadres o intel·lectuals orgànics que, a partir de la seva praxi, podien esdevenir referents en moviments amplis o espais d’unitat popular. I d’altra banda, facilitava la generació de vincles politicoafectius amb el moviment, en tant que la militància es percebia com a part activa de la presa de decisions i del propi esdevenir col·lectiu.

Tot i així, és cert que el model a la pràctica mostrava els seus límits. La seva aplicació es veia desbordada en contextos d’expansió organitzativa, quan s’incorporava un gran nombre de nuclis, assemblees i militància. També presentava límits en la preparació d’accions polítiques que requerien confidencialitat. Tanmateix, en moments de màxim auge del cicle de mobilització i de confrontació frontal amb el poder institucional, el model mostrava limitacions. Especialment per abordar conjuntures excepcionals de màxima exigència, celeritat i determinació. Situacions com els contextos immediatament previs o posteriors a l’1 i 3 d’octubre de 2017 exemplifiquen com el funcionament assembleari en organitzacions o moviments de gran magnitud, esdevenia temporalment inoperant. No tant per lentitud o paràlisi, sinó per la impossibilitat material de desenvolupar processos col·lectius d’anàlisi, debat i deliberació. Processos que, tot i ser més rics, formatius i vinculadors, resultaven incompatibles amb escenaris d’atac frontal i d’urgència política continuada.

A aquestes tensions s’hi afegeixen les contradiccions no resoltes entre el model assembleari, l’expansió del moviment revolucionari en múltiples fronts i la gestió dels lideratges o protagonismes individuals que emergeixen inevitablement amb l’ampliació de l’impacte comunicatiu, mediàtic i institucional o parlamentari. El model assembleari, i més en organitzacions grans, no és impermeable a relacions de poder informals ni a personalismes. Tampoc és impermeable a desavinences polítiques que poden enquistar-se i esdevenir personals. Aquestes tensions arrosseguen els grups d’afinitat i, en ocasions, poden portar les organitzacions o assemblees a situacions de màxima tensió i bloqueig polític per manca de capacitat de gestió de grups. A aquest conjunt de contradiccions se li suma la coincidència en el temps amb l’auge i la consolidació de les xarxes socials digitals. Aquestes han marcat de manera significativa les lògiques de socialització de les noves generacions de joves. Unes lògiques, basades en una comunicació centrada en el jo, en l’expressió emocional i en mecanismes d’auto-validació, que xoquen frontalment amb els valors relacionals i col·lectius que havien estructurat des de l’inici el cicle de mobilització dels anys noranta. 

Progressivament la comunicació i participació política s’han centrat en l’adhesió a continguts i missatges clars però simples. Aquests poden tenir rèdits a curt termini, però difícilment resolen problemes complexos o generen adhesions a llarg termini. Si la metodologia no vincula a les persones en la presa de decisions, i només adhereix com si fos un consumidor, és probable que no es generin aprenentatges ni hàbits que permetin la reproducció dels projectes participatius o revolucionaris a mitjà i llarg termini, o en d’altres espais d’intervenció. Com ja va passar en les experiències militants d’organitzacions d’esquerres en la transició/transacció democràtica espanyola, algunes marcades per la clandestinitat o d’altres per mimetisme amb els partits institucionals o centralitzats democràticament. Des d’una perspectiva revolucionària, caldria desgranar els potencials de les limitacions, i no perdre de vista les capacitats de reproducció del moviment i de competències emancipadores que contenia aquesta metodologia organitzativa. 

Les xarxes socials, la presència al carrer i el biaix de classe

Les xarxes socials digitals són una eina d’intervenció política i d’amplificació exponencial de missatges, amb una capacitat comunicativa abans impensable que les converteix en una arma política de primer ordre. No obstant, tot i l’impacte de les xarxes socials en les formes de relació, subjectivació i gestió emocional, el pes emocional de les relacions físiques presencials continua funcionant en paral·lel. El vincle personal directe continua sent clau, sobretot, en la gran majoria dels casos, l’entrada a un col·lectiu es produeix a través d’una persona de confiança o coneguda, mai a porta freda. Aquest mecanisme també explica el mimetisme de gènere en els col·lectius.

A més a més, i sense qüestionar el potencial polític imprescindibles de les xarxes socials, aquestes poden també actuar com a mecanisme de desfogament de la inquietud d’intervenir. Compartir continguts o posicionar-se digitalment pot generar una sensació de satisfacció immediata. En determinades circumstàncies, això pot substituir la participació presencial a una mobilització, que implica esforç, exposició i cansament. Un mecanisme que, inclús, pot contribuir a desactivar la implicació sostinguda en projectes polítics o associatius, en tant que canalitza i calma la inquietud d’intervenir. Per a la majoria de les persones, l’acció digital d’escriure o compartir continguts en xarxes socials, en el context català, rarament comporta assetjaments o riscos personals reals. En canvi, la participació presencial sí que implica exposició, risc, esforç i cansament. En aquest sentit, les xarxes socials actuen com un mecanisme de desfogament que calma la inquietud.

En contraposició, la presència física al carrer mitjançant enganxines, cartells, pintades, o accions visibles, continua generant un impacte emocional rellevant. Especialment entre joves amb inquietuds polítiques que veuen recolzats els seus posicionaments a l’arena pública. Aquest impacte no és equivalent al que produeix trobar-se contingut digital afí en una xarxa social, filtrat pels algoritmes. Tot i que ambdues dimensions es complementen, el món real continua produint un vincle emocional específic, més intens i relacional, que no es cobreix amb les xarxes digitals.

Des de paràmetres psico-socials i emocionals, les coneixences personals, així com les xerrades, les parades al carrer o els espais informals d’oci, esdevenen elements clau pel confort polític-emocional i l’entrada i expansió d’un col·lectiu o moviment polític. En aquest sentit és que cal tenir en compte que la inquietud juvenil d’entrada a la militància revolucionària se situa en la cerca d’un col·lectiu amb una identitat rebel col·lectiva, ja sigui pel missatge polític, les accions que realitza, la música, l’estètica, però també per la trobada d’un espai informal d’iguals des d’on poder transformar, a part de la societat, la pròpia vida quotidiana. 

No obstant, la participació associativa o mobilització juvenil no és socialment homogènia. Existeix un clar biaix de classe i d’origen. Les classes populars més empobrides sovint afronten altres prioritats immediates de supervivència material o de desinhibició social, així com una manca de temps i recursos per sostenir processos de participació estables. A més, diversos investigadors, com Sidney Verba o Doug McAdam, ja van assenyalar la influència del “capital escolar” en la participació política. Aquest condiciona tant l’accés com la permanència en l’activisme, ja que l’associacionisme es desenvolupa des de lògiques organitzatives, comunicatives o deliberatives pròpies del funcionament escolar. Aquests condicionants tant materials i culturals, com estructurals i individuals, fan que les classes populars més empobrides només s’acabin implicant, si ho fan, en formes d’acció més puntuals i immediates, però amb major predisposició cap a la confrontació directa amb el poder. 

D’altra banda, a aquest biaix de classe s’hi suma, en el context català, l’impacte de la derrota del cicle independentista al Principat, viscuda sovint des de la llunyania emocional per part de joves de famílies migrades de classe treballadora. Un fet que no facilita l’apropament a projectes revolucionaris d’emancipació nacional. Aquesta distància es veu reforçada, en part, per com ha estat presentada des de les institucions educatives la llengua catalana, no com una eina d’emancipació o de confrontació amb el poder estatal i capitalista, sinó més aviat com una eina associada al poder institucional català. 

El feminisme, les masculinitats i les barreres d’entrada al col·lectiu

Una de les grans conquestes del darrer cicle de mobilitzacions ha estat el moviment feminista, tant a nivell social i institucional com a en el moviment popular. L’impacte del moviment feminista a la dècada dels 2010 va implicar una important incorporació de noies als moviments i organitzacions polítiques juvenils. Aquesta incorporació no només va ser quantitativa, sinó també qualitativa, amb l’assumpció de càrrecs de rellevància i visibilitat en l’organització, comunicació i presa de decisions. Aquesta feminització va generar referents i lideratges femenins que retroalimentaven l’atractiu i l’apoderament, i marcaven el camí per a les noves generacions. Un canvi de composició i praxis que va permetre introduir pràctiques més curoses i respectuoses en les relacions entre companys i companyes de militància, i específicament pel que fa a les qüestions de gènere. Ha permès generar espais més segurs per a noies o per identitats LGTBI. Espais més segurs i espais germinadors per al desenvolupament d’inquietuds i abordatge de desigualtats no aprofundides anteriorment. Aquest canvi emancipador en la majoria de col·lectius juvenils ha expandit i millorat clarament les condicions de participació en col·lectius juvenils o revolucionaris.

Però tota conquesta implica pèrdua de privilegis. I la reacció utilitza tots els seus mitjans de pressió i comunicació per qüestionar els fonaments culturals i materials d’aquestes conquestes. En aquest sentit, s’identifica una tendència conservadora en les noves generacions de nois joves. Nois que només han conegut la perspectiva feminista des d’una posició de relatiu poder institucional, i no des del contrapoder a l’hegemonia patriarcal masclista. En aquest sentit, és que molts nois de la nova generació de joves viuen la perspectiva feminista des de la percepció d’amenaça o sospita per uns comportaments o actituds dels que no en són ni conscients. Davant la influència masclista majoritària de les xarxes socials digitals, ni l’enfoc institucional ni des dels moviments revolucionaris hem sabut identificar la necessitat de construir i oferir referències alternatives de masculinitat no-masclistes. Institucionalment i social, era prioritari visibilitzar i dotar de referències femenines d’èxit i apoderadores per a les noies de les noves generacions de joves. En canvi, no s’han generat ni visibilitzat referències d’èxit de masculinitats no-patriarcals. Això dificulta disputar l’imaginari d’èxit i fortalesa associat als referents de masculinitat patriarcal liberal-conservadora hegemònica. 

En aquest context, la manca de dispositius de socialització masculina no-patriarcal dins dels moviments ha acabat comportant la generació d’una barrera d’entrada per a determinats perfils masculins. Uns perfils que anteriorment accedien a aquests espais des de posicions de masculinitat patriarcal, però que en molts casos amb la militància i els aprenentatges grupals desconstruïen aquesta masculinitat. Aquests perfils formaven part del gruix de nois militants d’assemblees juvenils, associacions polítiques i, també, caus i esplais. Uns perfils de masculinitat patriarcal banal, d’estàndards completament normalitzats a qualsevol altre àmbit social i de les nostres vides quotidianes. Però que a l’actualitat, amb una hegemonia masclista a les xarxes socials, s’ha generat aquesta barrera o prejudici d’entrada, impedeix, en molts casos, el seu accés inicial als col·lectius juvenils. I, impedint així, un posterior procés de socialització feminista que abans es produïa de manera progressiva dins de les organitzacions. Procés no lliure de tensions, però en la majoria de casos d’èxit col·lectiu.

Cal assenyalar que, malauradament, aquests perfils incorporaven inconscientment conductes problemàtiques, i en el pitjor dels casos situacions d’assetjament o d’agressió masclista. Aquestes situacions requerien posteriorment processos interns de mediació, acompanyament i resolució de conflictes. Sovint es produïen en silenci, en la nocturnitat dels espais d’oci o en la intimitat de la missatgeria bilateral. Generaven incomoditat i dissuadien les noies recent incorporades de mantenir-se en la militància. Però deixant al marge la necessària exclusió de nois agressors o amb comportaments explícitament masclistes, es torna necessari abordar la barrera d’entrada que s’ha anat configurant per a determinats perfils de nois joves.

A l’actual context de reflux organitzatiu tendeixen a desplaçar-se cap a altres espais de sociabilitat col·lectiva, com ara graderies de suport al futbol popular, arts marcials o entorns amb una major tolerància a aquest tipus de codis patriarcals. En la majoria de casos són nois amb perfils més marcats per actituds irreverents, o emmirallats amb aquestes, i que disposen d’una capacitat de gestió de l’ús de la violència física més quotidiana. Unes actituds i aptituds que a l’anterior cicle de protesta s’identificaven amb els moviments punk o skinhead. Puntualment participaven en projectes revolucionaris, però en la majoria de casos la participació se centrava en mobilitzacions concretes, activitats d’oci contracultural o períodes concentrats de temps. No obstant, aquests perfils aportaven actituds de valentia, disposició a la confrontació violenta al feixisme o capacitat de sostenir escenaris de pressió policial. Unes actituds que en determinats contextos eren imprescindibles i acabaven arrossegant a la resta del grup, ajudant i acompanyant a superar la por des de l’experiència col·lectiva. El repte col·lectiu és com reincorporar aquests perfils sense revertir la praxi feminista.